Publicat a l'Empordà el 10/04/18
Quan arribes a Estremera, el primer que et crida l'atenció és el paisatge que l'envolta. Una extensió gairebé infinita de terra seca, gairebé com un desert. Realment, està al mig del no-res. És inevitable quan et vas acostant amb cotxe imaginar per un moment la sensació d'algú que s'hi acosta amb la certesa que aquell serà el paisatge que veurà durant molt i molt de temps. La sensació d'aïllament, de distància amb la teva gent, de solitud que has de sentir des d'allà.
Quan vàrem decidir anar fins a la presó, ja sabíem que les normes del règim penitenciari no ens permetrien veure els presos polítics. Però, malgrat tot, sentíem la necessitat de ser-hi a prop. Potser perquè així sentíem que podríem transmetre les nostres forces i les nostres energies amb més intensitat. D'alguna manera, és un gest que teníem la necessitat de fer per demostrar al món i a nosaltres mateixos que ni els oblidem d'ells ni normalitzant la situació.
En aquella presó hi ha cinc persones innocents tancades per les seves idees polítiques: Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull. Que se sumen a les dues que hi ha a Soto del Real (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez) i les dues d'Alcalá-Meco (Dolors Bassa i Carme Forcadell). Una ignomínia democràtica que quan et trobes allà, envoltat de camps i a pocs metres dels afectats per aquesta repressió, se't fa més evident i més esgarrifosa que mai.
El cap de pocs minuts de ser allà, un home es va apropar a nosaltres. El primer moment, vaig pensar que seria un policia que desaprovaria la nostra presència allà o ens obligaria a marxar, però no... Era un periodista de la revista digital Contexto, amb seu a Madrid i que s'ha fet famosa aquestes últimes setmanes per publicar l'article d'un funcionari del centre penitenciari que s'indignava per la presència de presos polítics a les seves instal·lacions. Ens va demanar si podíem fer unes declaracions pel seu mitjà.
Vaig creure que el més oportú seria aprofitar aquesta petita finestra per poder arribar a la bona gent de l'Estat per fer una crida a què la indignació dels que patim directament la repressió cal que es faci extensiva a totes les persones amb sensibilitat progressista i democràtica d'arreu de l'Estat. El que està passant avui a Estremera pot semblar que afecta només els independentistes, però en realitat comença a afectar a altres col·lectius com a cantants, artistes o tuitaires, alguns dels quals entraran també a la presó en els pròxims dies. D'aquí a poc pot afectar a qualsevol altre.
Els poders autoritaris, quan es desboquen, surten dels límits del respecte a la democràcia i als drets fonamentals, no tenen aturador, ni poden ser controlats fàcilment. La vergonya de tenir líders polítics democràtics a Estremera no ha de ser la vergonya de Catalunya, sinó la vergonya de la democràcia. Cal que ens esforcem perquè aquesta realitat sigui entesa per tothom, i perquè tots els demòcrates de Catalunya i de l'Estat entenguin que això ja no va només d'independència, sinó de llibertat. La llibertat de tots.
Quan arribes a Estremera, el primer que et crida l'atenció és el paisatge que l'envolta. Una extensió gairebé infinita de terra seca, gairebé com un desert. Realment, està al mig del no-res. És inevitable quan et vas acostant amb cotxe imaginar per un moment la sensació d'algú que s'hi acosta amb la certesa que aquell serà el paisatge que veurà durant molt i molt de temps. La sensació d'aïllament, de distància amb la teva gent, de solitud que has de sentir des d'allà.
En aquella presó hi ha cinc persones innocents tancades per les seves idees polítiques: Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull. Que se sumen a les dues que hi ha a Soto del Real (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez) i les dues d'Alcalá-Meco (Dolors Bassa i Carme Forcadell). Una ignomínia democràtica que quan et trobes allà, envoltat de camps i a pocs metres dels afectats per aquesta repressió, se't fa més evident i més esgarrifosa que mai.
El cap de pocs minuts de ser allà, un home es va apropar a nosaltres. El primer moment, vaig pensar que seria un policia que desaprovaria la nostra presència allà o ens obligaria a marxar, però no... Era un periodista de la revista digital Contexto, amb seu a Madrid i que s'ha fet famosa aquestes últimes setmanes per publicar l'article d'un funcionari del centre penitenciari que s'indignava per la presència de presos polítics a les seves instal·lacions. Ens va demanar si podíem fer unes declaracions pel seu mitjà.
Vaig creure que el més oportú seria aprofitar aquesta petita finestra per poder arribar a la bona gent de l'Estat per fer una crida a què la indignació dels que patim directament la repressió cal que es faci extensiva a totes les persones amb sensibilitat progressista i democràtica d'arreu de l'Estat. El que està passant avui a Estremera pot semblar que afecta només els independentistes, però en realitat comença a afectar a altres col·lectius com a cantants, artistes o tuitaires, alguns dels quals entraran també a la presó en els pròxims dies. D'aquí a poc pot afectar a qualsevol altre.
Els poders autoritaris, quan es desboquen, surten dels límits del respecte a la democràcia i als drets fonamentals, no tenen aturador, ni poden ser controlats fàcilment. La vergonya de tenir líders polítics democràtics a Estremera no ha de ser la vergonya de Catalunya, sinó la vergonya de la democràcia. Cal que ens esforcem perquè aquesta realitat sigui entesa per tothom, i perquè tots els demòcrates de Catalunya i de l'Estat entenguin que això ja no va només d'independència, sinó de llibertat. La llibertat de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada