Publicat a l'Empordà el 10/04/18
Quan arribes a Estremera, el primer que et crida l'atenció és el paisatge que l'envolta. Una extensió gairebé infinita de terra seca, gairebé com un desert. Realment, està al mig del no-res. És inevitable quan et vas acostant amb cotxe imaginar per un moment la sensació d'algú que s'hi acosta amb la certesa que aquell serà el paisatge que veurà durant molt i molt de temps. La sensació d'aïllament, de distància amb la teva gent, de solitud que has de sentir des d'allà.
Quan vàrem decidir anar fins a la presó, ja sabíem que les normes del règim penitenciari no ens permetrien veure els presos polítics. Però, malgrat tot, sentíem la necessitat de ser-hi a prop. Potser perquè així sentíem que podríem transmetre les nostres forces i les nostres energies amb més intensitat. D'alguna manera, és un gest que teníem la necessitat de fer per demostrar al món i a nosaltres mateixos que ni els oblidem d'ells ni normalitzant la situació.
En aquella presó hi ha cinc persones innocents tancades per les seves idees polítiques: Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull. Que se sumen a les dues que hi ha a Soto del Real (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez) i les dues d'Alcalá-Meco (Dolors Bassa i Carme Forcadell). Una ignomínia democràtica que quan et trobes allà, envoltat de camps i a pocs metres dels afectats per aquesta repressió, se't fa més evident i més esgarrifosa que mai.
El cap de pocs minuts de ser allà, un home es va apropar a nosaltres. El primer moment, vaig pensar que seria un policia que desaprovaria la nostra presència allà o ens obligaria a marxar, però no... Era un periodista de la revista digital Contexto, amb seu a Madrid i que s'ha fet famosa aquestes últimes setmanes per publicar l'article d'un funcionari del centre penitenciari que s'indignava per la presència de presos polítics a les seves instal·lacions. Ens va demanar si podíem fer unes declaracions pel seu mitjà.
Vaig creure que el més oportú seria aprofitar aquesta petita finestra per poder arribar a la bona gent de l'Estat per fer una crida a què la indignació dels que patim directament la repressió cal que es faci extensiva a totes les persones amb sensibilitat progressista i democràtica d'arreu de l'Estat. El que està passant avui a Estremera pot semblar que afecta només els independentistes, però en realitat comença a afectar a altres col·lectius com a cantants, artistes o tuitaires, alguns dels quals entraran també a la presó en els pròxims dies. D'aquí a poc pot afectar a qualsevol altre.
Els poders autoritaris, quan es desboquen, surten dels límits del respecte a la democràcia i als drets fonamentals, no tenen aturador, ni poden ser controlats fàcilment. La vergonya de tenir líders polítics democràtics a Estremera no ha de ser la vergonya de Catalunya, sinó la vergonya de la democràcia. Cal que ens esforcem perquè aquesta realitat sigui entesa per tothom, i perquè tots els demòcrates de Catalunya i de l'Estat entenguin que això ja no va només d'independència, sinó de llibertat. La llibertat de tots.
Quan arribes a Estremera, el primer que et crida l'atenció és el paisatge que l'envolta. Una extensió gairebé infinita de terra seca, gairebé com un desert. Realment, està al mig del no-res. És inevitable quan et vas acostant amb cotxe imaginar per un moment la sensació d'algú que s'hi acosta amb la certesa que aquell serà el paisatge que veurà durant molt i molt de temps. La sensació d'aïllament, de distància amb la teva gent, de solitud que has de sentir des d'allà.
Quan vàrem decidir anar fins a la presó, ja sabíem que les normes del règim penitenciari no ens permetrien veure els presos polítics. Però, malgrat tot, sentíem la necessitat de ser-hi a prop. Potser perquè així sentíem que podríem transmetre les nostres forces i les nostres energies amb més intensitat. D'alguna manera, és un gest que teníem la necessitat de fer per demostrar al món i a nosaltres mateixos que ni els oblidem d'ells ni normalitzant la situació.
En aquella presó hi ha cinc persones innocents tancades per les seves idees polítiques: Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull. Que se sumen a les dues que hi ha a Soto del Real (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez) i les dues d'Alcalá-Meco (Dolors Bassa i Carme Forcadell). Una ignomínia democràtica que quan et trobes allà, envoltat de camps i a pocs metres dels afectats per aquesta repressió, se't fa més evident i més esgarrifosa que mai.
El cap de pocs minuts de ser allà, un home es va apropar a nosaltres. El primer moment, vaig pensar que seria un policia que desaprovaria la nostra presència allà o ens obligaria a marxar, però no... Era un periodista de la revista digital Contexto, amb seu a Madrid i que s'ha fet famosa aquestes últimes setmanes per publicar l'article d'un funcionari del centre penitenciari que s'indignava per la presència de presos polítics a les seves instal·lacions. Ens va demanar si podíem fer unes declaracions pel seu mitjà.
Vaig creure que el més oportú seria aprofitar aquesta petita finestra per poder arribar a la bona gent de l'Estat per fer una crida a què la indignació dels que patim directament la repressió cal que es faci extensiva a totes les persones amb sensibilitat progressista i democràtica d'arreu de l'Estat. El que està passant avui a Estremera pot semblar que afecta només els independentistes, però en realitat comença a afectar a altres col·lectius com a cantants, artistes o tuitaires, alguns dels quals entraran també a la presó en els pròxims dies. D'aquí a poc pot afectar a qualsevol altre.
Els poders autoritaris, quan es desboquen, surten dels límits del respecte a la democràcia i als drets fonamentals, no tenen aturador, ni poden ser controlats fàcilment. La vergonya de tenir líders polítics democràtics a Estremera no ha de ser la vergonya de Catalunya, sinó la vergonya de la democràcia. Cal que ens esforcem perquè aquesta realitat sigui entesa per tothom, i perquè tots els demòcrates de Catalunya i de l'Estat entenguin que això ja no va només d'independència, sinó de llibertat. La llibertat de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada