diumenge, 15 de desembre del 2013

A Roses, Sí i Sí!

Aquest any 2013, que entona ja els últims acords, no ha volgut acabar sense assegurar-se un lloc als llibres d’història del futur. La imatge que molts fa dècades que esperem, per la qual molts han lluitat i per la qual alguns fins i tot han mort, finalment ha arribat. El president de la Generalitat, acompanyat de la resta de forces de tradició catalanista (CIU, ERC, ICV-EUiA i les CUP) han comparegut solemnement davant dels ciutadans de Catalunya per anunciar-los que seran convocats a les urnes per decidir lliurament el futur polític de la nació catalana.

A partir d’aquest moment, s’obra tot un període d’intensa activitat política per recórrer el camí fins a la data fixada: el 9 de novembre de 2014. La tasca de preparar el país per a aquesta jornada històrica, pot ser la més decisiva de la nostra història mil·lenària, serà compartida entre les institucions, les formacions polítiques i la societat civil.

Perquè l’èxit de la consulta estigui assegurat, cal fer arribar el missatge de la sobirania, de la llibertat i d’un futur millor al conjunt de la ciutadania del nostre país. Cal un fort treball des de la base, des dels municipis. Cal recórrer de dalt a baix els barris, parlar amb associacions de veïns, amb entitats diverses i amb particulars. Cal omplir sales i cal fer tallats. Cal emocionar i cal convèncer. Però, per sobre de tot, cal parlar i explicar.

Aquesta tasca tan important, i a l’hora tant agraïda, l’haurem de fer també aquí, a Roses. Un bon grapat vegades hem hagut de sentir com es relacionava el nom de la nostra ciutat amb un feu de l’unionisme, com se’ns acusava de ser poc nacionals i com es qüestionava el compromís de Roses amb el país. A vegades, ens ha faltat l’autoestima suficient per respondre aquestes desafortunades etiquetes amb la contundència necessària. Però aquesta consulta ens donarà l’oportunitat perfecte per rebatre qualsevol acusació. No tinc cap dubte que Roses formarà part d’aquesta onada democràtica que recorrerà tot el país i que ens portarà cap a un nou futur col·lectiu.

Ens tocarà, doncs, fer un profund treball de comunicació i pedagogia amb els nombrosos i diversos sectors que configuren la nostra ciutat. Haurem ser capaços de fer arribar el missatge, de treballar i de teixir complicitats amb tots aquests sectors i, indirectament, amb les persones que els conformen. Aquesta tasca, sens dubte serà feixuga, però portarà acompanyada grans recompenses. El treball conjunt i els ponts que gracies a això bastirem no només faran que puguem afrontar tots els reptes que poden sorgir al llarg dels propers mesos amb molta més força i eficiència, sinó que, a més, enfortiran i milloraran la nostra cohesió i el nostre esperit com a vila.
 
Visca Catalunya lliure i visca Roses republicana! 

divendres, 29 de novembre del 2013

Article de Carles Rahola publicat el 1938 a l'Autonomista

Article publicat el 1938 per el president de l'Ateneu republicà de Girona, Carles Rahola a l' "Autonomista". Aquest article seria usat un any després per les autoritats franquistes en el judici per condemnar-lo a mort. 


REFUGIS I JARDINS

Anys enrera, l'Ajuntament construí un petit jardí per a la Infància en un lloc escaient de la ciutat. Hom hi veia a l'hivern infants que jugaven o vellets que prenien tranquil·lament el sol. Era una nota plàcida, digna d'ésser recollida per un poeta com l'autor dels Miserables... Què ha passat, ara? El Jardinet ha desaparegut i hom veu grans munts de terra tot a l'entorn. Uns obrers hi treballen atrafegats: hom diria, de bell antuvi, que fan excavacions a la recerca del passat. Qui hauria pogut preveure, un any i mig enrera, que el que fou construït per a esplai dels infants seria destinat a inajornables necessitats de guerra?

La gent docta i la gent senzilla creu sovint que no hi ha res de nou sota el sol, que la Història es repeteix, que les coses velles tornen... Certament; allí a la vora hi hagué lluites sagnants en altres èpoques i, a principis del segle passat, en dies oratjosos per Europa com els d'ara, la ciutat hi fou heroicament defensada pels gironins. Després, amb motiu de les guerres civils, es sentien allí les descàrregues dels afusellaments.

Avui, com hem dit, per imperatius indeclinables de la guerra, ha estat destruït el petit Jardí. En aquell indret on jugaven plàcidament els infants, part de la població civil podrà refugiar-se, com si fóssim en els temps de les cavernes, contra el perill de bombardeig dels qui, en llur follia de sang i destrucció, atempten contra les nostres llibertats i contra la independència de la pàtria que no pot morir.

S'acabarà un dia, tard o aviat, la guerra interminable: s'acabarà amb la victòria de l'Espanya Republicana i democràtica, germana de França i de tots aquells pobles que senten, per damunt de tot, la dignitat d'ésser lliures. I aleshores, en lloc dels refugis que rememoren -en plena civilització!-, èpoques de terror i salvatgisme refinat, hom tornarà a construir, en aquesta "terra de gestes i de beutat" que és la Girona Immortal, nous Jardins de la Infància, sense plànyer-hi res per als infants... i per a aquells altres infants que són els vellets.

Tornaran a jugar llavors els petits al sol, sobre la sorra neta, enmig de flors i arbusts. Hi haurà uns llibres a mà per als més grandets. Regnaran a la nostra terra pau, justícia, llibertat i treball. I hom recordarà de tant en tant aquesta nova guerra d'invasió dels pobles d'Ibèria com un d'aquells pesombres esgarrifosos que no han de tornar mai més.

dijous, 21 de novembre del 2013

Article de Francesc Cambó publicat el 1936 a "The Daily Telegraph"

Cal notar que el feixisme a Espanya va ser gairebé insignificant fins després de les eleccions del 16 de febrer. En aquestes eleccions, i a Madrid, allà on el feixisme era més nombrós i tenia més envergadura, els seus candidats només van aconseguir 3000 vots d'un electorat de més de 400.000 votants.

A Espanya, el Front Popular es va organitzar per lluitar contra un feixisme inexistent. Però tot perseguint un fantasma va aconseguir crear una realitat que es va anomenar feixisme només perquè era el nom que li donaven els seus enemics. En realitat, no respon a altra cosa que a la natural reacció defensiva a què es troba abocat qualsevol ens polític quan la seva mateixa existència es troba amenaçada per les forces violentes del desordre. I mentre el govern, representat per l'anarquia, no vol o no és capaç de complir els sets deures més elementals de manteniment de l' ordre i fer respectar la llei.
Quan el senyor Azaña va ser elegit president de la República. va encarregar al senyor Casares Quiroga que formés el Govern del Front Popular. Durant la seva presidència, el procés de descomposició interna d' Espanya ,s'accelerava dia a dia. El govern estava sota el control absolut dels socialistes.
els comunistes i els anarquistes.
Els crims polítics i socials eren el pa de cada dia. Era impossible circular per les carreteres sense pagar tribut, sota el pretext d´ ajuda pels rojos , als bandits que robaven els viatgers davant mateix dels nassos de la policia, la qual es veia obligada a contemplar impotent els crims de tota mena que es cometien en nom de la teoria revolucionària. Una simple bandera roja o un puny alçat donaven permís total per robar, cremar o assassinar amb impunitat.
El judici que es mereix la conducta del senyor Casares Quiroga pot ser considerat a partir de dos fets. En primer lloc, perquè quan el Parlament li va demanar que posés fi a aquell estat de guerra civil en què havien caigut unes quantes províncies espanyoles i que obligués a tothom, tant la dreta com l' esquerra, feixistes com comunistes, que obeís la llei i respectés l'autoritat, ell va replicar que el Govern contemplava aquella lluita no pas com a jutge sinó com a part bel·ligerant. En segon lloc, l'assassinat del líder monàrquic, senyor Calvo Sotelo, que va ser comès per policia d' uniforme, amb un camió oficial, no va suscitar ni una sola paraula de protesta per part del senyor Casares Quiroga, ni va donar la menor indicació perquè fossin castigats els assassins.

Va ser aleshores que va esclatar la rebel·lió militar. L'actitud general de l'exèrcit era prou coneguda: respecte absolut al Govern i a les autoritats legalment constituïdes mentre el desordre i la bolxevització d'Espanya no fossin imminents. Si s'arribava a plantejar l'amenaça, farien costat al govern en el cas que es decidís a resistir; però s'hi posarien en contra si es deixava endur per la descomposició interna d'Espanya. 
Heus aquí el punt més delicat i important de l'assumpte. Havia arribat l'hora en què el sentit més elemental del deure patriòtic exigia que l'exèrcit hi intervingués, sense el govern o en contra, per frenar el procés de descomposició d' Espanya, ja prou avançat? Sobre aquest punt n'hi deuen haver molts que tinguin els seus dubtes. Molts de nosaltres, en realitat, també els hi van tenir, i ens inclinàvem més aviat a dir «No>>, quan va esclatar l´ aixecament militar.
Però tots els nostres dubtes es van esvair quan vam descobrir que la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la poderosa organització que governa en realitat a totes les províncies que encara estan sota el règim del Govern del Front Popular, ho tenia tot preparat per intervenir revolucionàriament amb l'objectiu d'obtenir el poder en el moment en que l'exèrcit, desorganitzat i corromput per la propaganda anarquista, fos incapaç d'oposar-s'hi amb èxit.

Tothom sabia que aquestes organitzacions extremistes demanaven que fossin allunyats de l'exèrcit els oficials de tots els rangs que es poguessin oposar a un cop anarquista o comunista. Tothom sabia. també, per desgracia, que el Govern no era prou honest o no tenia prou caràcter per resistir les seves pressions o les seves amenaces.
Si algú dubta que la situació a Espanya fos tan greu i pensa que el temps hauria pogut apaivagar-ho o resoldre-ho, l' invito a prendre en consideració uns fets que li faran veure com n'està, d´ equivocat. Em refereixo a la situació actual de Catalunya.
A Catalunya la revolta militar només va durar 24 hores. De fet es pot dir que es va acabar en dotze hores, quan el cap del moviment, el general Goded, presoner a Barcelona, va parlar per ràdio a les altres guarnicions catalanes, aconsellant-los que es rendissin. Des del dia 20 de juliol, el Front Popular dominava absolutament la situació a Catalunya.
El territori català queda força lluny de la zona de batalla. No ha rebut cap atac per part de les forces nacionalistes. La situació interior de Catalunya, amb el seu govern autònom, es troba per tant molt condicionada per la guerra civil. És el resultat lògic a partir de les condicions que dominaven arreu
d'Espanya abans de la revolta militar.
I què passa a Catalunya? Doncs que el terror roig hi regna de manera més cruel i salvatge que enlloc d'Espanya.

No solament s' hi persegueixen i s' hi assassinen els sacerdots, les persones de classe mitjana i els partidaris de la dreta. Els partidaris de l' esquerra moderada, els líders de la qual havien organitzat el Front Popular, reben el mateix tracte. Els seus líders més destacats s' amaguen ara a França, a Bèlgica, o bé han travessat l'Atlàntic en alguna missió inventada com a pretext per fugir-ne. Aquells que s'hi han quedat és perquè no han pogut escapar a la vigilància implacable de la FAI.
Per cada sacerdot o ciutadà de la classe mitjana, els anarquistes han assassinat deu treballadors. Els tribunals de justícia, tant els civils com els criminals, han estat abolits i substituïts per tribunals populars compostos per representants dels comitès revolucionaris encarregats d' administrar justícia, no pas segons la llei, sinó segons els dictats dels seus principis revolucionaris. Cal recordar, a més a més, que la majoria de les execucions que tenen lloc diàriament no són ni sentenciades per aquests tribunals populars, sinó per simples comitès de les organitzacions comunistes i anarquistes.
S' hi han cremat esglésies, s' han saquejat la majoria de les cases particulars, i totes les propietats, tant les dels espanyols com les dels estrangers, han estat confiscades. Han obert les caixes dels bancs i els comitès anarquistes disposen ara lliurement dels fons dels bancs i dels comptes privats. Tots els diaris han estat requisats, no pas pel Govern sinó pels membres de les diferents organitzacions revolucionàries; i els usen per donar suport a la política revolucionària, a expenses de l'antic propietari, si posseeix béns a Espanya.
El sistema que funciona actualment a Catalunya solament es pot comparar amb el que hi va haver a Hongria a l´ època de Béla Kun. I el sistema de govern que existeix a Catalunya, que és el mateix que existeix a València, Alacant, Jaén, Màlaga, Cartagena i a totes les províncies que estan actualment sota el control del Front Popular, existiria també a la resta d'Espanya si no arriba a ser per la revolta militar.

Aquests fets haurien de ser curosament considerats per tots aquells qui viuen en democràcies parlamentàries, en països on el respecte a la llei i l'autoritat són principis admesos per tots els partits polítics, i els costa d'entendre la realitat del que s'ha esdevingut a Espanya des del 17 de febrer.
Jo demano a tots els homes raonables que considerin quina seria la seva actitud en el seu país, per no dir a Anglaterra, si el Govern arribés a sotmetre' s a les ordres dels comitès anarquistes i comunistes, i si aquests imposessin, amb l' aquiescència del govern, totes les formes d' abús, violant la Constitució, infringint les lleis i subvertint la justícia; sancionant el crim amb la prohibició explícita que la policia s'oposi als robatoris, als incendis i als assassinats, i destituint tots aquells que no es prestin a col·laborar en aquesta empresa de destrucció nacional; organitzant l´ assassinat dels polítics de l' oposició per policies uniformats i ensorrant l' exèrcit.
Doncs és exactament això el que ha succeït a Espanya, i no m'ho podrà pas contradir cap diplomàtic ni representant consular.

Si cal rendir-se a l'evidència d'aquests fets, cal admetre també que Espanya havia arribat a un punt en què la revolta contra el Govern constituïa no ja una necessitat sinó també un deure patriòtic.
No sabria dir, ni ho sap ningú, quina forma de govern s'establirà a Espanya si el moviment encapçalat pel general Franco triomfa. El que és segur, però, és que tindrà un caràcter marcadament nacional. En conseqüència, la política exterior espanyola es basarà en consideracions estrictament patriòtiques que exclouran qualsevol possibilitat que els interessos espanyols puguin subordinar-se als de cap altre país o sistema polític. Només cal donar una ullada al mapa d'Espanya per adonar-se que els interessos nacionals no són, ni ho poden ser, oposats als de la Gran Bretanya.
D'altra banda, si l'aixecament nacionalista fracassa, no hi ha el menor dubte que a Espanya s' establirà una República Soviètica governada des de Moscou, totalment absorbida en l'esfera política de l´URSS. És que cap anglès, o ningú que pertanyi a la nostra civilització cristiana occidental i individualista, podria arribar a dubtar mai davant la perspectiva d' aquestes dues alternatives?.

dilluns, 18 de novembre del 2013

Marcar paquet o cagar-se a les calces

Aquesta setmana, el president d'ERC i actual cap de l'oposició, Oriol Junqueras, ha atret l’atenció dels mitjans amb més força del que és habitual des de fa uns mesos.
Tot arran d'unes polèmiques declaracions fetes a Brusel·les en què assegurava (a mode d'advertència al govern espanyol) que els catalans tindríem, en cas que fos necessari, la capacitat d'aturar l'economia catalana durant una setmana, i provocar així autèntics estralls en l'economia i el PIB espanyols.
Aquestes declaracions han provocat, per una banda, l'airada reacció dels mitjans de la caverna mediàtica espanyola, que d'un temps ençà han desplegat tot el seu repertori mediàtic contra una de les figures clau del procés sobiranista català. Aquesta reacció, però, era previsible per part dels que presenten una completa follia de sang i destrucció cap a tot el que pugui sonar a sobiranisme. Previsible era, també, l'atac frontal de tots aquells mitjans de comunicació catalans que, o bé actuen de facto com a garants del statu quo i tremolen davant les previsions electorals d'Esquerra, o bé representen poders econòmics pels quals una vaga (sigui per la raó que sigui) no és mai un concepte acceptable.
El que resulta més sorprenent, però, és que fins i tot el govern de Catalunya, que, de fet, és qui haurà d'aguantar el tràngol d'asseure's a negociar amb el govern de Madrid, hagi desmentit i desautoritzat la idea de Junqueras.
Per part espanyola, no hi ha hagut ni un moment de vacil·lació a l'hora d'escalfar l'ambient des de fa anys i plantejar de formes molt diverses i des de fonts molt variades totes i cada una de les forces coercitives que el govern té poder per aplicar, des de suprimir l'autonomia fins a enviar l'exèrcit. Unes forces coercitives que, com ells mateixos saben, són impossibles d'aplicar, ja que el primer perjudicat seria el mateix govern espanyol. No obstant això, el sol fet de fer que l'opinió pública i l'altra part negociadora les tingui present ja reforça la posició de Madrid i debilita la de la Generalitat.
Davant d'aquestes constants amenaces, cal que els catalans, per dir-ho usant una expressió vulgar, "marquem paquet" i recordem que, posats a tirar pel dret, nosaltres, tot i no tenir tota una estructura estatal al darrere, també tenim les nostres mesures coercitives. Fer una vaga general d'una setmana és viable? Tan viable com suprimir l'autonomia, però si l'altra part vol ensenyar les urpes, nosaltres hem d'ensenyar les dents. A vegades, no cal fer una cosa, només cal recordar a l'altre que estaries disposat a fer-la.
La resposta del govern català davant de la "marcada de paquet", però, ha estat, i permeteu-me tornar a recórrer a una expressió vulgar, "cagar-se a les calces" i sortir a dir públicament que una mesura d'aquestes característiques per res del món arribaria mai a ser aplicada. Vaja, continuant amb el discurs oficial de "i si no, no patiu que serem bons nens". Una gran estratègia negociadora, sens dubte.
La tasca que ha emprès Catalunya no és senzilla i el camí per recórrer serà llarg i pedregós. Hem de tenir present que l’ única manera que tindrem per arribar fins al final és anant a totes i deixant enrere pors i complexos que els nostres adversaris no tenen ni han tingut mai. Per exemplificar això, i aprofitant que aquesta setmana el president Mas ha viscut una intensa i polèmica visita a Israel, vull acabar amb unes paraules de l'ex-primera ministra Golda Meir : "l'èxit de la nostra empresa arribarà quan tots entenguem quina és la nostra principal arma: no tenir alternativa a la victòria

Salut i República !

dilluns, 4 de novembre del 2013

L'Elena Francis catalana

Quan el gran cantautor català Joan Manuel Serrat va voler plasmar la realitat i els trets distintius de la vida de tota la seva genetació en la inoblidable cançó "temps era temps" un dels principals elements que no va dubtar a usar com a icona del seu temps va ser el consultori radiofònic de la senyora Elena Francis.

Serrat no podia estar més encertat en la seva tria. El programa de ràdio en qüestió va ser un dels elements bàsics de la vida de les famílies d'arreu de l'estat espanyol (especialment dels seus components femenins) al llarg de tota la dictadura i els primers compassos de la democràcia. El programa, al qual hi posaren veu diferents dones, la més coneguda de les quals va ser Maruja Fernández, va estar en antena fins l'any 1984. Era, en aparença, un simple consultori, destinat sobretot a mestresses de casa, en que les oients podien escriure els seus problemes, dubtes o dilemes amb l'esperança d'obtenir els savis i decorosos consells de la senyora Francis.

El consultori va obtenir una gran popularitat entre els milions de mestresses de casa que buscaven en ell una veu amiga per poder passar les llargues tardes de soledat, un testimoni de milores de dones que estaven en unes circumstàncies semblants a les seves i un punt de referència moral i social per tal de poder afrontar de la millor manera els seus problemes.

Darrera de la veu amable que presentava el programa, però, hi havia tot un equip de guionistes, liderats per Juan Soto Viñolo, que redactaven tendenciosament les respostes a les desesperades cartes de les oients recordant que la seva obligació  com a cristianes i espanyoles era acceptar totes les adversitats que la vida els oferia, incloses les discriminacions per raó de sexe, la reclusió a l'àmbit domèstic i els maltractaments. El programa de la senyora Francis, doncs, va esdevenir un potent element d'enginyeria social destinat a fer que les dones acceptessin de bon grat el rol social que els havia tocat viure i que, davant dels atacs i els maltractaments, la seva resposta havia de ser "l'amor, la 
comprenció i el compliment estricte de les obligacions d'una bona esposa. En casar-se, es va adquirir un compromís sagrat i inviolable". Vaja, allò tant cristià de parar l'altra galta ...

Hom podria pensar que avui en dia aquestes idees de resignació i acceptació no tindrien cabuda en la societat. Veient com evolucionen els esdeveniments en el nostre petit país, però, contemplem amb sorpresa com alguns, que paradoxalment varen ser pioners en la lluita per l'alliberament de la dona a l'estat, podrien actuar perfectament com a guionistes del consultori de la Francis.

Malgrat els constants atacs del govern espanyol a les institucions catalanes, malgrat el desavastiment de fons que condemna les nostres farmàcies i els nostres hospitals, malgrat l'atac a l'escola pública catalana que suposa la llei Wert, malgrat els constants intents d'exterminar la llengua catalana arreu dels Països Catalans, malgrat la inversió desenfrenada en infraestructures radials inútils, malgrat la negativa constant a reconèixer al nostre dret a decidir democràticament el nostre futur i malgrat tants 
altres malgrats, veiem com cada dia segueixen sortint grups que demanen als catalans just el que Elena Francis demanava a les oients: "amor, comprensió i compliment estricte de les obligacions d'un bon espanyol, en votar la constitució, es va adquirir un compromís sagrat i inviolable". Ah ! I com també podria haver dit Elena Francis: "Sigueu centrades i moderades. Fugiu dels radicals que defensen postures extremes com el dret al divorci, que no ens durà enlloc si no a la barbàrie". Us sona ?

Ja ho veieu sembla que, com a Serrat, a alguns, aquests programa radiofònic els va marcar molt. Tant, que sembla que encara es regeixen per els mateixos principis. Esperem que, com el programa, ben aviat aquestes postures no siguin més que un vell record en una bonica cançó que parla de temps passats.


Salut i República !

dimarts, 16 de juliol del 2013

Salut i República

Ara fa un bon grapat d’anys, el 1659, Luís de Haro i Jules Mazarino, com a representants dels regnes de Castella i França, varen pactar l’esquarterament del territori català i varen cedir al rei Lluís XIV de França la sobirania de les terres del nord dels Pirineus que fins llavors estaven regides per les lleis de les corts catalanes.
Diuen alguns estudis, però, que en alguns moments de la negociació la part francesa va exigir que la frontera entre el Principat de Catalunya i el regne de França per la part marítima no s’establís a les muntanyes dels Pirineus, si no al Cap de Creus. Si la voluntat de Mazarino s’hagués complert avui en dia els empordanesos, com els cerdans, viurem en una comarca dividida entre dos estats, i els rosincs i la resta dels habitants dels pobles del Cap de Creus menjaríem més formatge, cantaríem la Marsellesa i seguiríem el Rugbi.
Veient Roses en una data tant assenyalada per els francesos com el 14 de juliol, però, sembla que els desitjos de Mazarino i Lluís XIV s’hagin complert. Algú podria dir que celebrar amb focs artificials la festa nacional francesa a Catalunya pot tenir un cert sentit, ja que per aquestes dates els carrers, comerços i hotels de Roses estan col.lapsats de ciutadans francesos, i que en un poble que viu del turisme com el nostre, sempre és una bona política fer content als clients. No busco amb aquest escrit contradir aquest argument, però si que tinc ganes de fer alguna reflexió que em ve al cap veient la celebració pirotècnica a la platja de Roses.
Bàsicament, el que penso i el que m’agradaria compartir amb tots vosaltres és que, ja que l’ajuntament del nostre municipi ha tingut aquest bonic detall cap als milers de francesos que passen les vacances a Roses, pot ser no estaria gens malament que, per coherencia, però també per respecte cap a la gent, tingués algun detall semblant per als vint mil catalans que viuen a Roses al llarg de tot l’any per l’onze de setembre. Vaja, que estaria bé que l’ajuntament de Roses, a més de celebrar el 14 de juliol, prengués exemple d’associacions ciutadanes com Cabirols i organitzés també algun tipus de celebració per la diada nacional de Catalunya.
I avui tinc molt clar com concloure, perque parlar en un article del 14 de juliol, amb tots els valors de llibertat i igualtat que això representa, em dona peu a acabar, aquesta vegada amb més sentit que mai, amb un fort :

Salut i República !!