Publicat a Vila de Roses el 20/05/2018
Aquests dies hem viscut un acte significatiu de la màxima institució del nostre país, la presa de possessió d'un nou President de la Generalitat. Quim Torra va esdevenir el 17 de maig d'enguany el 131è President de la Generalitat en un acte que els últims cinc Presidents havien pogut celebrar amb tranquil·litat.
És cert que els primers quatre Presidents de l’etapa contemporània varen tenir importants problemes en les seves preses de possessió. Francesc Macià va arribar al càrrec l'abril de 1931 després d'una primera proclamació fallida de la República Catalana, Lluís Companys l'1 de gener de 1934, pocs dies després del funeral de Macià, Josep Irla el 1940, a l'exili i per culpa de l'assassinat de Companys i Josep Tarradelles el 1954 a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic i per segon cop el 1977 amb el retorn de la institució al país. Una història molt turbulenta, certament, però, després d'això, els Presidents Jordi Pujol (1980, 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999), Pasqual Maragall (2003), José Montilla (2006), Artur Mas (2010 i 2012) i Carles Puigdemont (2016) varen poder celebrar l'acte protocol·lari de promesa de càrrec amb normalitat, malgrat les situacions polítiques més o menys complicades de cada moment. El President Quim Torra, en canvi, arriba a la presidència després de la il·legítima destitució de l'anterior govern, els membres del qual es troben actualment a la presó o a l'exili, incloent-hi el seu predecessor en el càrrec. Hi arriba també després que al Parlament se li impedís poder investir al candidat que havia guanyat les eleccions, així com a dos altres candidats que també havien acreditat tenir el suport de la majoria absoluta dels diputats i complir tots els requisits legals per a poder ocupar el càrrec.
En aquestes circumstàncies, és comprensible que el nou President volgués marcar diferències respecte de les possessions anteriors. El nou format de l'acte, molt auster, íntim i extremadament breu, ha estat objecte de nombrosos debats i polèmiques. En són bons exemples la manca de solemnitat, el fet que el nou President no es posés el medalló honorífic que acompanya el càrrec des de Francesc Macià o bé que no es convidessin als líders dels Grups Parlamentaris. Una altra polèmica que ha sorgit, especialment auspiciada des de Madrid, és la forma com s'ha promès el càrrec: "Prometo complir lleialment les obligacions del càrrec de President de la Generalitat amb fidelitat al poble de Catalunya representat al Parlament”.
La polèmica és absolutament estèril des del punt de vista legal, perquè ja l'any 2016 el President Puigdemont va prometre exactament amb la mateixa fórmula, i llavors ja en va quedar acreditada la validesa jurídica. A més, a Euskadi els Lehendakaris (excepte Patxi López) han promès sempre amb una fórmula que tampoc fa cap referència a les institucions de l'Estat: "Ante Dios humillado, en pie sobre la tierra vasca, en recuerdo de los antepasados, bajo el árbol de Gernika, juro desempeñar fielmente mi mandato". No obstant això, sembla que certs partits han vist en la cerimònia del President Torra una nova oportunitat d'aprofundir el discurs dur i repressiu contra Catalunya, que sembla que tan bon resultat els dóna a les enquestes. Hem vist com el Ministre de Justícia i el portaveu del PP al Congrés sortien ràpidament a anunciar, amb el clàssic to entre ofès i agressiu que caracteritza els discursos sobre tot el que té a veure amb Catalunya, que la fórmula seria minuciosament estudiada pels serveis jurídics. Però el líder del PSOE, que fa poc més d'un any era la gran esperança del progressisme espanyol, ha decidit anar un pas més enllà i proposar una reforma legislativa per tal de regular aquestes preses de possessió i obligar als futurs alts càrrecs de les institucions catalanes a jurar fidelitat als borbons i a la constitució per poder assumir les seves funcions.
Aquesta proposta des del punt de vista efectiu és totalment absurda. Les obligacions dels càrrecs públics estan regulades per llei, i independentment de la fórmula que s'utilitzi per accedir al càrrec són d'obligat compliment. La voluntat de fer una menció explícita a la Constitució i al Rei, doncs, persegueix exclusivament una voluntat d'humiliació. Una manera força primitiva d'atorgar-se una mena de victòria moral i recordar a tots els càrrecs públics independentistes qui mana.
La humiliació de l'adversari no deixa de ser una forma d'interpretació atàvica i hipermasculinitzada del que és el conflicte. No es busca solucionar una disputa, ni tan sols obtenir un tracte favorable mitjançant una posició de força que et dóna la situació, només es busca satisfer la part més animal i la sensació subjectiva de domini. Una visió absolutament oposada a la que hauria de tenir qualsevol sistema democràtic modern, i si repassem la història, veiem que aquestes pràctiques mai no han portat res de bo. Més aviat, tot el contrari.
Personalment, intento fugir tant com puc d'aquesta lògica tribal. La fórmula d'acceptació d'un càrrec no deixa de ser un acte merament formal, i les obligacions jurídiques i polítiques que genera són exactament les mateixes l'assumeixis com l'assumeixis. Els únics dos càrrecs públics que he assumit fins al moment (regidor a l'Ajuntament de Roses i conseller comarcal al Consell de l'Alt Empordà) requereixen que prometis amb una fórmula semblant a la que proposa el PSOE, amb referències a la fidelitat a la Constitució i al Rei, i vaig prometre-ho amb l'afegitó de "per imperatiu legal" (és a dir, únicament perquè és un requisit formal, no per sentiment ni voluntat) i llestos. Després vaig dormir igual de bé.
Per tot això, de totes les accions repressives contra el país que hem viscut en els últims mesos (que han estat moltes!) aquesta és la que menys em preocupa pel que fa al seu contingut. A diferència d'altres, almenys en aquest cas no es planteja la vulneració descarnada de drets civils i polítics de ningú. Però la voluntat d'humiliació que s'entreveu en aquesta proposta és el que demostra, una vegada més, la qualitat democràtica amb què l'Estat afronta i gestiona els conflictes.