divendres, 26 d’octubre del 2018

Entrevista sobre l’1 d’octubre

Preguntes enviades per Júlia Blanch el 26/10/2018

Què en penses de la llei del referèndum que es va aprovar al Parlament català?
La llei del referèndum és el primer instrument jurídic que el Parlament de Catalunya ha aprovat en més de 80 anys per tal de donar cobertura jurídica al dret d'autodeterminació. Va ser un moment decisiu que marcava de forma indiscutible la voluntat de fer possible l'1 d'octubre, i fer-ho malgrat els infinits impediments que l'Estat estava disposat a posar-hi. 

Per tu que significa el dia 1 d'octubre?
L'1 d'octubre és una data clau per a la història del país. És un dia en el qual els ciutadans i les seves institucions van fer possible organitzar un referèndum contra la repressió, i fins i tot la violència, de l'Estat. Un dia que vàrem demostrar quina és la determinació democràtica d'aquest país i el que som capaços de fer quan ens hi comprometem. Ciutadans i institucions, treballant junts, tenim molta més força del que ens pensem.

Com vas viure l'1 d'octubre? 
Per una banda, amb emoció per la jornada, perquè es podia notar perfectament la solemnitat i la importància del dia a cada minut. Per l'altra banda, amb nerviosisme per les imatges i les informacions que ens arribaven des de diferents llocs del país, que feien que estessis en tensió constant per si allò podia passar també a Roses.

Vas anar a votar? Per què?
Evidentment. D'ençà que tinc 18 anys he anat a votar a totes les eleccions i referèndums on he estat convocat, i aquesta vegada també. El Parlament del meu país va convocar els ciutadans a votar, i jo hi havia de ser.

Penses que el referèndum va ser legal o il·legal? Per què?
La llei del referèndum aprovada el 6 de setembre al Parlament de Catalunya és la que dóna cobertura al referèndum, creant un marc jurídic ad-hoc per poder-lo fer possible i fonamentant-se amb drets reconeguts per tractats internacionals com el dret a l'autodeterminació, però també el dret a la participació política o a la llibertat d'expressió, reconeguts en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Com era d'esperar, les institucions espanyoles no varen reconèixer la legitimitat d'aquest marc legal i, per tant, el varen considerar il·legal.

Per què creus que cap país europeu ha reconegut la República Catalana com a tal des de la celebració de l'1 d'octubre?
Ens enganyaríem a nosaltres mateixos si no acceptéssim que, malgrat l'èxit de l'1 d'octubre, aquell mes d'octubre no vàrem ser capaços d'acumular les forces suficients per fer allò que volíem fer. No podíem esperar de la comunitat internacional que donés suport al projecte de la independència, però sí que esperàvem que la pressió interna i externa acabaria forçant a l'Estat a fer allò que es negava rotundament a fer: seure en una taula i negociar amb el Govern de la Generalitat per encaminar per vies democràtiques i pactades el conflicte polític amb Catalunya. Cal destacar que els posicionaments d'alguns països com Bèlgica o Eslovènia en els primers dies d'octubre varen ser especialment pròxims a aquesta idea de forçar la negociació, i Suïssa fins i tot es va oferir públicament com a mediadora. També cal recordar les paraules de Donald Tusk, president del Consell Europeu, el 10 d'octubre apel·lant directament al President Puigdemont per demanar-li que "no prengués cap decisió que fes impossible el diàleg". El cas, però, és que la reacció no va ser suficient i el govern Espanyol no es va veure forçat a seure a negociar.
A partir d'aquí, una part del Govern, liderada per Santi Vila, va intentar negociar una sortida pactada amb Madrid, però les negociacions finalment fracassen. Al meu entendre, la gestió d'aquestes negociacions va acabar de debilitar del tot la posició del Govern (amb coses com la convocatòria fallida d'eleccions del 26 d'octubre). En aquest context s'arriba al 27 d'octubre fent una DUI que el mateix Parlament que l'aprovava sabia que era un final simbòlic a l'octubre republicà i que no sorgiria efectes jurídics ni tindria reconeixements. De fet, els delegats de la Generalitat a l'exterior ni tan sols van rebre l'ordre de lliurar als Estats la carta que tenien preparada demanant oficialment el reconeixement.
La principal decepció, per tant, va ser no aconseguir el suport internacional suficient per forçar la negociació, no per reconèixer la República.

Creus que l'actuació policial de l'1 d'octubre va ser proporcionada o desproporcionada? Per què?
Qualsevol persona que vegi les imatges, veu que l'actuació va ser deliberadament violenta, i amb una voluntat de castigar i atemorir a la població. Principis que estan als antípodes del que marquen els protocols policials. També cal recordar que no només va ser desproporcionada, sinó que també va incomplir les mateixes resolucions judicials, que els manaven actuar preservant sempre la pau social al país.

Els resultats del referèndum de l'1 d'octubre varen ser els següents: a la pregunta "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?" el 90,18% varen votar que si, un 7,83% va votar que no i un 1,98% dels votants varen votar en blanc, amb una participació del 43,03%. Que en penses d'aquets resultats?
Cal remarcar que el referèndum es va produir en mig d'actuacions policials brutals i d'imatges de gent ferida corrent per totes les xarxes socials. Malgrat això, milions de persones varen anar a votar i a defensar els col·legis. La participació en el referèndum va ser la millor mostra que l'estratègia de la repressió violenta per la qual va apostar Madrid va ser un fracàs.

Vols que Catalunya sigui un estat independent en forma de república? Per què?
Sí. Tenir un Estat homologable als del nostre entorn és la millor eina que podem tenir per construir un país millor i on puguem respondre més efectivament a les necessitats de la nostra gent, el nostre territori i la nostra economia.

Què faries o quina solució donaries a la part de la societat que va votar o votaria a la pregunta anterior el contrari al teu pensament?
Un país s'ha de construir sempre pensant en tots els ciutadans. Com molt bé diu sempre en Joan Tardà, maleïda la pàtria, per catalana que sigui, que exclogui a una part dels seus fills. Els catalans que veuen amb preocupació, amb desconfiança o simplement amb antipatia la idea de la República han de formar necessàriament part de la construcció del país. Sempre he pensat que el conflicte nacional a Catalunya s'ha de resoldre per vies democràtiques. Això vol dir votar, però també vol dir dialogar, negociar, pactar i respectar. La millor solució per republicans i unionistes és un marc de diàleg democràtic en què puguem decidir civilitzadament quin país volem construir.

Creus que va ser precipitada l'acció del expresident de calatunya Carles Puigdemont en declarar la República catalana?
No la definiria com a precipitada. La Generalitat arriba als últims dies d'octubre sabent que la seva estratègia no havia provocat l'efecte que esperava, i havent de gestionar com acabaria aquella batalla. Acabar amb una DUI, encara que només fos simbòlica, era segurament la manera més digna que teníem com a país d'acabar aquell mes d'octubre.

Que en penses de l'article 155 de la constitució espanyola que diu el següent:
Artículo 155
Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.
Aquest artícle vol estar inspirat en un artícle de la constitució alemanya que parla del concepte de "coacció federal". Parla de la capacitat de donar instruccions a les autoritats del la Comunitat, no de suspendre-les. De fet, aquesta possibilitat va ser proposada per Alianza Popular el 1977 i va demanar que el redactat de l'article contingués la possibilitat de "suspendre un o més òrgans de la regió i nomenar un governador amb poders especials". Aquesta proposta de redactat va ser rebutjada, malgrat que quan finalment s'ha fet servir aquest article (només ha passat el 2017 amb Catalunya) s'ha fet exactament de la manera que es va rebutjar 40 anys enrera. 
Això demostra que aquest artícle s'entén, simplement, com un calaix de sastre que serveix com a excusa als governs espanyols per fer el que vulguin amb les comunitats. Això es carrega absolutament aquell discurs de l'Estat descentralitzat. Amb un Estat que pot fer el que vol quan vol amb l'autonomia, no hi pot haver decentralització. Almenys, no de qualitat. 

Penses que va ser oportú, per part de l'estat espanyol, aplicar l’article 155?
No només no va ser oportú, sinó que va ser manifestament antidemocràtic i m'atreveixo a dir que anticonstitucional. 
Antidemocràtic perquè no era res més que donar una resposta repressiva a un problema polític. Es buscava castigar i humiliar a la Generalitat simplement per haver intentat donar veu als ciutadans. I no podem oblidar que en paral·lel al 155 varen activar tot l'aparell judicial. Un autèntic "paquet repressiu". Que milions de persones volen decidir el seu futur és una realitat ben legítima i democràtica, i cal enfocar-la a través de la negociació política, no a còpia de reprimir fins que tota aquesta gent canviï d'idea. La millor prova que això no serveix per res és que 2 mesos després del 155, els independentistes varen guanyar de nou les eleccions.
I anticonstitucional perquè qualsevol que llegeixi el text de l'article 155 veu que no permet fer el que varen fer. Per començar, quan parla de requerir al President de la Comunitat, s'entén que li ha de requerir que faci o deixi de fer una cosa concreta, cosa que l'Estat no va fer. Però el més greu és que és evident que no permet cessar al Govern, ni establir limitacions a l'activitat del Parlament. Qui jutjarà la constitucionalitat de la seva aplicació serà un Tribunal Constitucional que, evidentment, actuarà com a part i no com a jutge, i difícilment esmenarà l'aplicació d'aquest article, però això només demostra, una vegada més, la parcialitat i l'arbitrarietat amb la qual s'apliquen els preceptes constitucionals i perquè aquesta no és una constitució que defensi els drets de tots els ciutadans de Catalunya.

Penses que els empresonats són presos polítics o polítics presos? Per què?
Quan els membres del govern, la Presidenta del Parlament i els líders de dues entitats socials són empresonats sense judici per haver participat activament en la convocatòria d'un referèndum, dubto molt que l'Estat pugui convèncer a cap observador neutral que no es tracta de presos polítics. En tot cas, només cal escoltar les declaracions de ministres avançant als mitjans de comunicació les decisions judicials, seguir la cronologia dels fets (com l'empresonament de Jordi Turull a mitja investidura) i veure els autos del jutge del Tribunal Suprem (on directament explica com creu que hauria de ser el Govern de la Generalitat i parla en primera persona dels suposats "afectats" pels seus actes) per corroborar el caràcter netament polític del seu empresonament. 

dijous, 25 d’octubre del 2018

Renda Garantida de Ciutadania

Publicat a Vila de Roses el 25/10/2018

El passat dilluns vaig poder assistir a l’explicació pública sobre la realitat de l’Àrea de Serveis Socials que es va fer a Ca l’Anita. Va ser una iniciativa que el nostre grup havia estat reclamant des de feia anys, ja que la difusió pública de la informació és una de les millors eines que tenim al nostre abast per a combatre la rumorologia interessada, la demagògia i els possibles brots de xenofòbia.

Tot i que la mesura per si sola no és suficient, cal reconèixer que la presentació va ser completa i ben preparada. Els assistents van poder conèixer els requisits que s’exigeixen per accedir a les línies d’ajudes (desmentint la caricatura que vol presentar els serveis com poc menys que una tómbola) i també les dades sobre qui són els beneficiaris dels diferents serveis (que van mostrar, en contra dels tòpics racistes, que hi ha gairebé 3 vegades més de beneficiaris de procedència espanyola/catalana que de tota la resta de nacionalitats juntes).

Tanmateix, em va sorprendre especialment que el responsable polític de les polítiques de Benestar Social a Roses aprofités aquest acte per llançar una dura crítica a la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), una prestació que a dia d’avui beneficia més de 113.000 persones arreu del país, i que ha suposat una conquesta social autènticament històrica.

Concretament, la RGC assegura els ingressos mínims de les persones que es trobin en situació de pobresa però alhora desenvolupa el seu apoderament i promoció cap al món laboral. Suposa també una prestació complementària a molts pensionistes, una faceta menys coneguda però igualment important de la RGC. No es tracta només d’una prestació, ni d’una renda bàsica per a tothom, va destinada a les persones que no arribin al 100% de l’índex de renda de suficiència de Catalunya, que actualment està situat en 664 € al mes. Amb això, busca combatre les desigualtats socials, buscar crear un terra bàsic social a la nostra societat i alhora crea les condicions perquè aquestes persones es puguin acabar reinserint al món laboral.

Aquest nou dret social va néixer gràcies a una Iniciativa Legislativa Popular que van impulsar fins a 120.000 persones del nostre país i que va ser aprovada pel Parlament de Catalunya el 2017 (per cert, amb els vots favorables del PDeCAT, partit del regidor de Benestar que ho critica). Va ser la Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies, liderada llavors per la Consellera Dolors Bassa, qui va liderar-ne el desenvolupament i qui la va definir com una eina essencial per lluitar contra la pobresa i les desigualtats.

Encara queda molta feina per fer pel que fa a la implementació i millora d’aquesta iniciativa, però és evident que ha suposat una millora en els ingressos i les expectatives de moltíssimes persones que ja se’n beneficien. Per tot això, no deixa de ser sorprenent que des de la nostra regidoria de benestar es critiqui i busqui desprestigiar aquest nou dret.

Al llarg d’aquests últims anys, ha quedat palès el caràcter marcadament conservador de les forces polítiques que integren l’actual govern municipal, però convindria que fessin l’esforç d’assegurar l’empatia i la sensibilitat social necessària en àrees tan importants i tan sensibles com aquesta. Les eines que permeten als més vulnerables empoderar-se i lluitar per una vida digna no són mai un problema, sinó un pas més cap al que hauria de ser l’objectiu de tots.

dimarts, 16 d’octubre del 2018

Gesticulació

Publicat a l'Empordà el 16/10/2018

A principis del 2010, abans de la sentència del TC contra l'Estatut, el CEO publicava en un baròmetre que menys d'un 20% dels catalans apostaven per ser un Estat independent. Els que llavors ja érem independentistes tenim ben present el record d'aquells dies en què vivíem atrapats en una minoria crònica.

Militar en un moviment minoritari és extenuant, i t'obliga a centrar-te a reivindicar coses tan bàsiques com la simple existència. Practicàvem sovint un activisme un punt estrident per intentar captar l'atenció d'un gran públic que ens percebia com un actor perifèric i testimonial. Moltes crides d'atenció i reivindicacions sorolloses. Era certament ingrat, però necessari per sobreviure. En aquest estat vàrem viure els independentistes durant dècades.

Avui, l'aspiració d'una República Catalana convenç al voltant del 50% de la població, i aquest debat articula pràcticament tota la política catalana a seu voltant. Aquest èxit rotund del moviment ha provocat que l'objectiu ja no sigui sobreviure, sinó ser hegemònics. Això vol dir que ara juguem a la categoria de la centralitat política, on les gesticulacions simbòliques, que tan bon resultat ens varen donar anys ençà, ja no són la millor estratègia per aconseguir els nostres objectius.

El cert, però, és que una part de l'independentisme institucional no assumeix aquesta nova realitat. Des de fa mesos, segueixen més preocupats per l'efectisme de les decisions que prenen, que no pas de l'efecte que produiran. Això ens ha deixat un reguitzell de gesticulacions estèrils i que l'únic públic al qual han arribat han estat els ja convençuts. Una pèrdua de temps i energies que amb gent a la presó i a l'exili no ens hauríem de permetre.

El passat 9 d'octubre, però, aquesta estratègia de gesticulació d'autoconsum va donar finalment resultats per primera vegada. Això sí, contraris als interessos sobiranistes. JxCat va decidir que negar-se a utilitzar un mecanisme aprovat pel mateix Parlament (per cert, amb el seu suport) per tal de facilitar que els diputats injustament processats per rebel·lió poguessin votar era una bona manera de muntar un sidral per intentar simbolitzar que no acataven la decisió de Llarena. Bé, per això i per fer quedar malament a altres partits independentistes i esgarrapar-los 4 vots. Una gesticulació més. El resultat? Quatre diputats perden el dret a vot, l'independentisme perd la majoria al Parlament i fem el ridícul davant del món. Jugada mestra. Pels interessos de C's i Llarena, esclar.

El 9 d'octubre ens hauria de servir de lliçó per aprendre que per ser grans hem de tenir més present l'efecte que l'efectisme. Actuar com un moviment residual és la via per ràpida per tornar-ho a ser.

dilluns, 15 d’octubre del 2018

Peluts

Publicat a la Veu el 15/10/2018

La presència d'animals a les nostres viles no és, ni de lluny, res de nou. Els animals han conviscut amb nosaltres des de fa segles. Han format part important de les nostres vides, la nostra alimentació o la nostra economia, i aquest paper determinant ha fet que sempre els hàgim hagut de tenir ben a prop i hagin estat presents, també, als nostres carrers, a les nostres cases i, per tant, als nostres pobles.

El que sí que és relativament nou, si ho mirem amb perspectiva històrica, és la visió dels animals no com a elements utilitaristes que són necessaris per a la logística familiar o laboral, sinó com a companys de vida que són un membre més de la família i que, com a tals, han de tenir una bona qualitat de vida i una integració adequada a la vida urbana.

Els ciutadans ja no esperen obtenir algun tipus de benefici o de rendiment dels animals amb els que conviuen, únicament volen viure amb ells, gaudir d'un amor incondicional que deixa en no res el dels contes de fades i compartir moments de felicitat. Aquesta nova realitat obliga als ajuntaments a adaptar les ciutats perquè aquesta convivència es pugui desenvolupar amb condicions de comoditat tant pels propietaris com pels peluts, i també a assegurar que els drets d'aquests "ciutadans" estiguin garantits. Per fer tot això, és molt important que tots els animals estiguin identificats amb el microxip, tal com marca la llei catalana, i també correctament censats perquè l'ajuntament pugui tenir tota la informació necessària. En aquest sentit, convé recordar que Roses ja ha fet esforços per a fomentar-ho, eliminant, per exemple, la taxa per censar als animals.

Per desgràcia, la realitat no és engrescadora. Molts dels nostres veïns peluts no estan censats ni identificats correctament. Una disfunció que incompleix la normativa i causa importants problemes. Només amb un bon sistema d'identificació podem assegurar que els animals perduts podran tornar amb la seva família i podrem lluitar contra l'abandonament, i només amb un bon cens podrem tenir una radiografia de la situació que ens permeti poder implementar polítiques efectives.

Per tot això, des del grup republicà hem presentat una sèrie de propostes per modificar l'ordenança de tinença d'animals en la línia de fomentar el cens i la identificació. Dues eines indispensables que hem de potenciar al màxim.