Des de l’estiu passat, amb el famós i polèmic vídeo de la dona desconeguda colpejant el càmera amb un ànec, el debat sobre les festes amb animals ha passat a ser de primeríssim ordre a les tertúlies de Roses.
És un debat complex, que desperta passions a tots els bàndols i que cal ser tractat tenint en compte tots els àmbits que afecta. Per tant, abans d’entrar a afrontar-lo en profunditat cal mentalitzar-se de la necessitat de mantenir el cap fred i no perdre la serenitat. Cal deixar de banda els insults, les criminalitzacions, les sortides de to i tot allò que impedeixi el debat madur i constructiu. Ni els defensors d’utilitzar animals a les festes són uns torturadors, uns salvatges i uns insensibles ni els que defensem el contrari som uns exaltats, uns talibans i uns dictadors.
Però una altra condició que hem de complir abans de debatre sobre festes amb animals és deixar, d’una vegada per totes, de relacionar la posició en el debat amb la identitat de cadascú.
A la nostra ciutat se celebra la festa dels ànecs per festa major des de fa gairebé un segle, sí. Moltes generacions de rosincs han tingut aquesta festa com un dels referents lúdics i festius locals, sí. Ara bé, les tradicions i les festes no deixen de ser una convenció, una decisió presa en un determinat moment de la història per una determinada generació i que ha anat essent assumida i reproduïda per les següents. Però no deixa de ser això, una decisió.
Les decisions que heretem de generacions anteriors són mutables i modulables a les necessitats i la voluntat dels hereus presents, i defensar el contrari és caure en el conservadorisme i l’immobilisme més absolut. Creure que cal repensar tradicions locals com la festa dels ànecs perquè en l’actual format ens dóna una mala imatge com a poble no és ni una traïció a la memòria dels nostres avantpassats, ni una falta de patriotisme local, ni un atac a qui hi ha participat. És una opinió ben respectable, legítima i rosinca. Intentar presentar el debat com una confrontació entre “la gent de Roses”, que defensa la festa, i “la gent de fora” que hi està en contra, no és una simplificació, és falsejar la realitat. Els que defensem que cal revisar aquesta tradició som tant de Roses com el que defensen no fer-ho, i tenim el mateix dret de defensar-ho.
Una cosa semblant passa amb el debat sobre els correbous. Malgrat la coincidència temporal amb el debat sobre la festa dels ànecs (que ningú podrà dir que no és ben catalana) hi ha qui s’obstina a plantejar-ho també en termes identitaris: Els pèrfids independentistes volent-se carregar una tradició espanyola com els correbous (com si no fos també una tradició catalana!). Però en aquest cas tampoc és així, ni de bon tros, i els fets desmunten aquesta teoria per a qualsevol que es pari a analitzar-ho un moment.
El debat ha de ser sobre el fet que tractem: “festes amb animals sí o festes amb animals no?” Intentar desviar aquest debat i portar-ho a un terreny de frontisme identitari és generar un conflicte que no existeix i que ni aportarà res de bo ni ajudarà a resoldre el problema.