21 de desembre

Publicat a la revista La Veu el 15/11/2017

Un cop d'Estat. Costa definir d'una manera diferent l'actuació del govern espanyol contra les institucions catalanes de cap altra manera. Les administracions intervingudes, el Parlament dissolt il·legalment, la meitat del govern a la presó i el President de la Generalitat a l'exili. Sense oblidar, evidentment, l'empresonament dels presidents de les principals entitats sobiranistes i l'amenaça de la seva il·legalització. Ni el mateix Tejero hauria signat un procedir més bèstia.

Tot plegat, ho han culminat amb una convocatòria il·legítima d'eleccions per intentar rematar les llibertats dels catalans. Però aquí és on han comès un error tàctic fatal. Després de la intervenció per la força, un terreny on no tenim res a fer, han portat el conflicte en el terreny on més còmodes ens sentim, on sempre l'hem volgut portar, d'on mai hauria hagut de sortir: a les urnes. El 21 de desembre cal que ens mobilitzem, una vegada més, per defensar el país i les institucions amb la nostra arma més potent, la democràcia.

Aquestes seran unes eleccions definitives que reclamen la mobilització de totes les forces i entitats sobiranistes. Cal que tots hi posem de la nostra part per fer possible una victòria que és més necessària que mai. Vull aprofitar, doncs, aquestes ratlles per encoratjar i desitjar la millor de les fortunes a totes les candidatures sobiranistes que concorreran a les eleccions, amb l'esperança que sabran enfortir-se i abastar àmbits electorals i socials prou amplis com per a garantir la majoria parlamentària que necessitarem. 

La movilització massiva ha de començar des de la base, des dels nostres pobles i ciutats. En aquest sentit, des de la Secció Local d'ERC de Roses, vàrem celebrar una assemblea extraordinària el passat 7 de novembre per encarar els preparatius de la campanya. La trobada, però, va servir també per acordar l'obertura a totes aquelles persones que vulguin col·laborar amb nosaltres en aquest moment excepcional. 

Així doncs, animem a tota aquella persona que vulgui formar part de la campanya, que vulgui ajudar a convèncer al màxim nombre de persones possible que cal defensar el país a les urnes, que no dubti a posar-se en contacte amb nosaltres. Les portes estaran obertes per a tothom. Catalunya, la llibertat i la democràcia ens necessita a tots.

Un breu repàs dels últims mesos

Comencem pel principi. D'on ve el fonament jurídic de tot el que va passar a Catalunya els mesos de setembre i octubre d'aquest any? Doncs dels dies 6 i 7 de setembre. Aquelles jornades, en mig d'un exercici de filibusterisme parlamentari dels grups de l'oposició barrejat amb actituds tavernàries d'alguns diputats, el Parlament va aprovar les dues lleis que obrien el camí cap a la celebració del referèndum el dia 1 d'octubre: la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica. Analitzar aquestes lleis serà bàsic per entendre tot el que vindrà a continuació.

En primer lloc, la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d'autodeterminació. Aquesta tenia com a principals objectius "regular la celebració del referèndum d'autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya i les conseqüències en funció de quin sigui el resultat". És a dir, regular d'una manera garantista que els ciutadans poguessin emetre un mandat democràtic sobre si calia, o no, establir un nou marc legal a Catalunya, allò que al carrer en diem la República Catalana. Evidentment, això podria entrar en conflicte amb el marc legal vigent, per la qual cosa, la mateixa llei ja contemplava la creació d'un règim jurídic excepcional que preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, tal com indica en el seu article tercer.

Un dels punts més importants de la llei és el seu article quart, on diu que "Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n'hi ha més d'afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya". Tot i que és cert que estipula la necessitat de proclamar formalment la independència al Parlament, aquesta frase predisposa que el mandat democràtic que "acciona" el mecanisme de la proclamació no són els vots dels diputats en seu parlamentària, sinó els vots dels ciutadans a les urnes l'1 d'octubre.

I que com es constituïa la República catalana després del dia D? Doncs aquesta era la part que regulava la segona llei, la de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Una llei que es definia la norma suprema de l'ordenament jurídic català mentre no sigui aprovada la Constitució de la República.

Finalment, malgrat la violència policial, les detencions, les amenaces i les coaccions, l'1 d'octubre es va celebrar el referèndum. La victòria del "Sí" va ser clara, i d'acord amb el que establia la Llei del Referèndum, calia convocar una sessió plenària per declarar formalment la independència. Aquest ple es produeix el dimarts dia 10 d'octubre. Però en aquesta sessió, el President Puigdemont fa un important gest de contenció, no ben vist ni ben valorat per tothom, i demana que se "suspengui els efectes de la declaració d'independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada". El que havia de passar després d'aquesta proclamació dels resultats, el que recull en la llei de Transitorietat, queda en suspens.

Malgrat això, aquesta sessió és el pretext de l'Estat per posar en marxa el mecanisme de suspensió de les institucions catalanes, el famós article 155 de la Constitució. Els dies següents són intensos i segur que fins d'aquí molts d'anys no en coneixerem els detalls. El fet, però, és que després de dues cartes de Puigdemont demanant diàleg a Rajoy i un intent avortat de convocar eleccions autonòmiques, se celebra una nova sessió parlamentària el divendres dia 27 d'octubre del 2017, el mateix dia que el Senat espanyol votava l'aplicació del 155. I què es va votar aquell dia al Parlament? Aquesta és la gran pregunta.

Si repassem la part resolutiva del text votat, veiem que el que acorda el Parlament és "instar el Govern a dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República". Això és important i lliga amb el que hem dit abans. Qui activa la proclamació NO és el Parlament, som els ciutadans amb el nostre vot. El 10 d'octubre, el President va anunciar la suspensió dels efectes d'aquesta declaració, i el que el Parlament va fer el dia 27 és aprovar solemnement una petició perquè aquests efectes fossin finalment desplegats. És evident que l'aprovació del text simbolitzava, a la pràctica, l'acord de la majoria parlamentària independentista de tirar endavant la independència, un fet de gran transcendència política que bé mereixia tota la solemnitat que va tenir, però, no ho perdem de vista, no va ser un fet jurídicament determinant, ni segons la legalitat espanyola, ni segons la catalana. Tal com la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell va declarar davant del Tribunal Suprem el dia 9 de novembre, es va tractar d'una declaració estrictament política.

A partir d'aquell 27 d'octubre, el Govern va haver de decidir entre iniciar una estratègia de confrontació amb l'Estat amb els funcionaris i els ciutadans pel mig o optar per una estratègia de no confrontació que necessàriament implicava seguir lluitant per enfortir la causa dins de Catalunya i internacionalment havent de fer front a la forta repressió que l'Estat llençaria sobre ells. Les valoracions sobre la decisió que van prendre poden ser moltes. La meva, si voleu que us sigui sincers, és que estem parlant de persones que s'han jugat tot el seu patrimoni i fins a 30 anys de la seva vida per defensar una causa per la qual nosaltres els hi vàrem fer confiança. Que voleu que us digui, per mi, tenen tota la credibilitat per pensar que van decidir el que, de tot cor, creien millor en aquelles circumstàncies.

Escola pública

Publicat a l'Empordà el 31/10/2017

El paper que ha jugat la nostra educació pública per cosir, mantenir unida i fer progressar la nostra societat ha estat fonamental i exemplar. La tasca dels últims 40 anys de la comunitat educativa, en alguns dels moments de major complexitat, amb una dotació de recursos moltes vegades insuficient i amb les estructures d'un Estat jugant gairebé sempre a la contra, ha estat un autèntic exemple de professionalitat, entrega i servei públic.

D'aquesta realitat, Roses n'ha estat un magnífic exemple. Una ciutat que entre 1980 i 2010 va multiplicar per quatre la seva població i que presentava gairebé totes les complexitats socials possibles: altes quotes d'immigració, escàs nivell de normalització lingüística, indicadors econòmics de les famílies en molts casos desfavorables, una història local complexa i agitada... Però hem construït una ciutat que, malgrat que té encara molta feina per fer, ha sabut tirar endavant i conviu en pau. Per aconseguir això, la tasca dels centres educatius de la vila ha estat un element absolutament determinant.

Malgrat que el nostre sistema educatiu no mereixeria més que gratitud i reconeixement, per desgràcia, veiem com encara hi ha qui no dubte a posar en entredit la seva tasca i a llençar públicament acusacions tant injustificades com malintencionades. Fa poc, en vàrem tenir un nou desafortunat exemple amb l'Escola els Grecs de Roses.

L'escola catalana és un exemple de model integrador, obert, convivencial, plurilingüístic i amb un fort arrelament al territori i a la realitat social. Uns valors que són essencials per a formar ciutadans lliures i que acredita amb els resultats de les últimes dècades. No puc evitar imaginar, digueu-me malpensat, que els mateixos que ataquen les nostres escoles són, justament, els que preferirien un sistema que no defensés tots aquests valors.

Davant dels atacs, però, la comunitat educativa no estarà sola. Ens tindrà al seu costat a tota la ciutadania compromesa amb una societat lliure, plural i oberta.

Confiem

Publicat a la revista La Veu el 15/10/2017

La jornada de l'1 d'octubre serà recordada com aquella en què l'Estat Espanyol va recuperar sistemes de repressió que molts ja creien oblidats per sotmetre violentament a la gent que es mobilitzava de forma pacífica i cívica per fer una cosa tan simple com exercir el seu dret a vot. Aquestes pràctiques, però, lluny de ser l'exhibició de fortalesa que pretenen ser, són una clara mostra de feblesa. La història ens ensenya que règim, com els animals ferits, quan es torna més agressiu i més violent és quan està més a prop de caure.

Malgrat tot, aquell 1 d'octubre serà recordat com un autèntic exemple de mobilització democràtica, d'empoderament col·lectiu i de resistència pacífica. Per aquest motiu, cal donar les gràcies. Gràcies als milions de persones que varen anar a votar, gràcies a la gent que va participar en la logística que va fer possible desplegar milers d'urnes pel territori, gràcies als alcaldes que varen donar la cara, gràcies a la gent que va estar a les meses malgrat el perill, gràcies als centenars de persones que varen defensar els col·legis amb els seus propis cossos. Gràcies. Aquest país mai no els estarà prou agraïts per aquest exemple de compromís democràtic que ens ha portat a ser un autèntic exemple pel món.

Un món al qual demanem que es conjuri per defensar drets fonamentals. No demanem a cap país ni a cap instància internacional que es posicioni sobre la independència, això li correspon als catalans decidir-ho, però sí que els demanem que ens ajudin a fer allò que tots els grups del Parlament Europeu, la majoria d'Estats de la Unió i fins i tot el departament d'Estat dels EUA ens ha demanat que fem. Allò que des de Catalunya fervorosament defensem que cal fer i que el President de la Generalitat ha demanat explícitament: dialogar. Només amb diàleg desencallarem la situació. Però davant nostra, ara mateix, tenim un Estat que es nega a fer-ho.

En aquests difícils moments, cal que confiem en el Govern i en el Parlament de Catalunya. Unes institucions que varen ser escollides amb un mandat democràtic clar i explícit, que estem segur que actuaran en defensa dels drets i el benestar dels catalans i que sabran ser fidels al seu compromís i al clam que els catalans varen expressar el passat 1 d’octubre. Seguim confiant en qui ens ha portat fins aquí i podrem arribar molt més enllà.