Un breu repàs dels últims mesos

Comencem pel principi. D'on ve el fonament jurídic de tot el que va passar a Catalunya els mesos de setembre i octubre d'aquest any? Doncs dels dies 6 i 7 de setembre. Aquelles jornades, en mig d'un exercici de filibusterisme parlamentari dels grups de l'oposició barrejat amb actituds tavernàries d'alguns diputats, el Parlament va aprovar les dues lleis que obrien el camí cap a la celebració del referèndum el dia 1 d'octubre: la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica. Analitzar aquestes lleis serà bàsic per entendre tot el que vindrà a continuació.

En primer lloc, la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d'autodeterminació. Aquesta tenia com a principals objectius "regular la celebració del referèndum d'autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya i les conseqüències en funció de quin sigui el resultat". És a dir, regular d'una manera garantista que els ciutadans poguessin emetre un mandat democràtic sobre si calia, o no, establir un nou marc legal a Catalunya, allò que al carrer en diem la República Catalana. Evidentment, això podria entrar en conflicte amb el marc legal vigent, per la qual cosa, la mateixa llei ja contemplava la creació d'un règim jurídic excepcional que preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, tal com indica en el seu article tercer.

Un dels punts més importants de la llei és el seu article quart, on diu que "Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n'hi ha més d'afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya". Tot i que és cert que estipula la necessitat de proclamar formalment la independència al Parlament, aquesta frase predisposa que el mandat democràtic que "acciona" el mecanisme de la proclamació no són els vots dels diputats en seu parlamentària, sinó els vots dels ciutadans a les urnes l'1 d'octubre.

I que com es constituïa la República catalana després del dia D? Doncs aquesta era la part que regulava la segona llei, la de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Una llei que es definia la norma suprema de l'ordenament jurídic català mentre no sigui aprovada la Constitució de la República.

Finalment, malgrat la violència policial, les detencions, les amenaces i les coaccions, l'1 d'octubre es va celebrar el referèndum. La victòria del "Sí" va ser clara, i d'acord amb el que establia la Llei del Referèndum, calia convocar una sessió plenària per declarar formalment la independència. Aquest ple es produeix el dimarts dia 10 d'octubre. Però en aquesta sessió, el President Puigdemont fa un important gest de contenció, no ben vist ni ben valorat per tothom, i demana que se "suspengui els efectes de la declaració d'independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada". El que havia de passar després d'aquesta proclamació dels resultats, el que recull en la llei de Transitorietat, queda en suspens.

Malgrat això, aquesta sessió és el pretext de l'Estat per posar en marxa el mecanisme de suspensió de les institucions catalanes, el famós article 155 de la Constitució. Els dies següents són intensos i segur que fins d'aquí molts d'anys no en coneixerem els detalls. El fet, però, és que després de dues cartes de Puigdemont demanant diàleg a Rajoy i un intent avortat de convocar eleccions autonòmiques, se celebra una nova sessió parlamentària el divendres dia 27 d'octubre del 2017, el mateix dia que el Senat espanyol votava l'aplicació del 155. I què es va votar aquell dia al Parlament? Aquesta és la gran pregunta.

Si repassem la part resolutiva del text votat, veiem que el que acorda el Parlament és "instar el Govern a dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República". Això és important i lliga amb el que hem dit abans. Qui activa la proclamació NO és el Parlament, som els ciutadans amb el nostre vot. El 10 d'octubre, el President va anunciar la suspensió dels efectes d'aquesta declaració, i el que el Parlament va fer el dia 27 és aprovar solemnement una petició perquè aquests efectes fossin finalment desplegats. És evident que l'aprovació del text simbolitzava, a la pràctica, l'acord de la majoria parlamentària independentista de tirar endavant la independència, un fet de gran transcendència política que bé mereixia tota la solemnitat que va tenir, però, no ho perdem de vista, no va ser un fet jurídicament determinant, ni segons la legalitat espanyola, ni segons la catalana. Tal com la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell va declarar davant del Tribunal Suprem el dia 9 de novembre, es va tractar d'una declaració estrictament política.

A partir d'aquell 27 d'octubre, el Govern va haver de decidir entre iniciar una estratègia de confrontació amb l'Estat amb els funcionaris i els ciutadans pel mig o optar per una estratègia de no confrontació que necessàriament implicava seguir lluitant per enfortir la causa dins de Catalunya i internacionalment havent de fer front a la forta repressió que l'Estat llençaria sobre ells. Les valoracions sobre la decisió que van prendre poden ser moltes. La meva, si voleu que us sigui sincers, és que estem parlant de persones que s'han jugat tot el seu patrimoni i fins a 30 anys de la seva vida per defensar una causa per la qual nosaltres els hi vàrem fer confiança. Que voleu que us digui, per mi, tenen tota la credibilitat per pensar que van decidir el que, de tot cor, creien millor en aquelles circumstàncies.