dimarts, 7 de gener del 2020

El llarg camí de l’Arxiu Municipal

Publicat a L'Empordà el 07/01/2020

Ja fa més de 25 anys que l’Ajuntament de Roses va prendre la decisió “provisional” d’ubicar l’Arxiu Municipal en un petit local de lloguer al carrer de la Mainada. Aquest espai menut es va adaptar per a poder acollir aquesta noble funció, malgrat les limitacions pel seu tamany i ubicació geogràfica, però aquella provisionalitat es va eternitzar i avui l’arxiu segueix al mateix lloc. 

Gràcies a l’entrega del personal ha fet sempre la seva funció, però cada any es feien més evidents les limitacions del local. Ben aviat es va haver de llogar un segon local, també el carrer de la mainada, i darrere seu en vindrien dos més, a la plaça de l’Àngel. Quatre locals per a un sol arxiu.

Per sort, però, l’any 2018 es va començar a veure la llum al final del túnel. L’Ajuntament va adquirir un immoble a primera línia de mar, amb les dimensions adequades i amb un important valor patrimonial: la casa Rahola Berga. La seva compra va generar una certa polèmica pel seu cost, però és una gran inversió en protecció del patrimoni local i per a guanyar un espai idoni pel nou arxiu. 

Ara, toca acabar la feina: pensar com hem d’adaptar la casa Rahola Berga a la nova funció, mantenint el seu valor històric i assegurant que podrem tenir un arxiu pioner, per a molts anys i amb tots els serveis necessaris.

diumenge, 15 de desembre del 2019

Pressupost 2020

Publicat a La Veu el 15/12/2019

Una de les votacions més importants de l'any en el plenari d'un Ajuntament és la de pressupostos. Els números que aprova el consistori en aquesta votació són els que marcaran de quants recursos i per a quina finalitat podrà disposar el govern durant l'any següent. Podríem dir que es tracta de marcar el camí que condicionarà tot el recorregut.

El govern de Canyelles va entrar en funcionament el passat més de juny, però fins a 31 de desembre d'aquest any es troba amb la limitació d'haver de funcionar amb els pressupostos aprovats per l'anterior govern i, per tant, limitat a l'hora de desenvolupar nous projectes o redefinir prioritats. L'aprovació dels primers "pressupostos de Canyelles", que va tenir lloc el passat 27 de novembre, ha estat un pas importantíssim de cara a definir el perfil propi que han de tenir aquests 4 anys.

Aquests pressupostos, acordats entre els tres grups que formen el govern (ERC, JxR i GdP) amb aportacions dels grups de l'oposició i el suport de Lliures, marquen un bon equilibri entre donar continuïtat als projectes heretats d'anteriors governs que encara han de tenir recorregut i l'inici de nous projectes. Alguns dels més destacats seran, per exemple, l'augment substancial del programa "Roses posa't guapa" (per a millorar l'estètica de les façanes del poble), l'adquisició de cotxes patrulla elèctrics per a la Policia Local, la festa andalusa (llargament reclamada per un sector important de la nostra població) o la renovació en profunditat dels servidors informàtics per tal de donar més eficiència i seguretat a l'administració electrònica.

Però els dos grans titulars en el que s'han fixat els mitjans de comunicació són dos àmbits concrets: En primer lloc, una aposta científica i amb gran valor turístic per explotar com són les excavacions arqueològiques, gestionades entre Urbanisme i Cultura, que passen de 20.000€ a 106.000€. I, en segon lloc, l'augment de prop del 12% del pressupost social, que anirà destinat a nous serveis com el centre obert d'atenció a joves i infants, una altra novetat del mandat com els punts liles a tots els principals esdeveniments d'oci i l'augment de les subvencions a les entitats socials del municipi.

Amb això, de mica en mica, el nou govern va fent passos per anar marcant el seu perfil propi i el que seran les seves prioritats durant aquests 4 anys.

divendres, 29 de novembre del 2019

La cara de l'autoritat municipal

Publicat a Vila de Roses el 29/11/2019

Malgrat les retallades de competències dels anys del PP de Mariano Rajoy al capdavant del govern de l'Estat, els ajuntaments conserven encara poder sobre la nostra vida en societat en temes tan importants com l'urbanisme, la circulació, l'enllumenat públic, la recollida de residus, la neteja viària... Totes elles regulades a través d'unes ordenances que aprova el ple municipal. Però, qui s'encarrega de fer prevaldre aquesta autoritat municipal i fer complir la regulació?

L'Ajuntament s'ha de dotar de cossos que s'encarreguin de controlar el compliment de les ordenances i, per aquesta tasca, disposa de figures diverses (inspectors d'obres, conserges, juristes...) però, sens dubte, el cos més present als nostres carrers i el primer que ens ve al cap quan hi pensem és la Policia Local. En aquest sentit, per la responsabilitat que m'ha tocat assumir des de fa uns mesos, al capdavant de la regidoria de Seguretat Ciutadana, vull aprofitar aquestes ratlles per donar garanties de primera mà als lectors que la tasca a la qual s'enfronta dia a dia el nostre cos de Policia és de tot, menys senzilla.

Per una banda, les ordenances que han d'aplicar són fortes i invencibles sobre el paper, però, sovint, flaquegen en la seva aplicació en una realitat que és complexa, canviant i que es resisteix a adequar-se als escenaris estrictament previstos pel regulador. L'aplicació d'aquestes ordenances s'ha de fer amb intel·ligència emocional, evitant generar situacions d'injustícia, interpretant la realitat social de cada moment, i buscant sempre mantenir el bé superior de la convivència ciutadana. Això obliga els agents a viure i treballar en la fina línia de ser criticats per ser massa estrictes i intransigents o per ser massa permissius. Una posició complexa, que és bo que els ciutadans coneguem, i que, malgrat la fatiga que des del vessant més humà pot generar, ells com a bons professionals de la seguretat gestionen sempre amb professionalitat i vocació de servei.

Per altra banda, vull recordar que la Policia realitza diàriament tasques importantíssimes i molt valorades en temes com l'ordenació del trànsit a l'entrada de les escoles, l'atenció a accidents de cotxe, ajudar a nens extraviats a trobar les seves famílies, l'educació viària, el patrullatge per les urbanitzacions, recollir gossos perduts, primeres atencions a persones ferides... Però és evident que una altra part de la feina és menys agradable des del punt de vista del ciutadà, com ara les denúncies per infraccions. A ningú li agrada que el multin per aparcar sobre una vorera, o per portar el gos deslligat o per embrutar la via pública, i el fet que la cara de l'autoritat que li toca aplicar la sanció sigui un policia, sovint fa que persones canalitzin cap al cos la indignació que els provoca. En aquests mesos com a regidor de seguretat he pogut atendre a desenes de persones que han volgut traslladar el seu malestar per alguna multa que ha tramitat la Policia per alguna infracció. Lògicament, el cos de Policia està format per persones que, com tothom, cometen errors i poden equivocar-se. Per això mateix, el procediment de sanció contempla la possibilitat que els ciutadans puguin presentar recurs perquè el seu cas sigui revisat i, si es considera que la infracció no era tal, esmenat. Respecte de les persones a les quals he pogut atendre, podríem trobar casos de tot, malgrat tots els casos sempre han estat regits per la voluntat de protegir l’interès públic municipal.

El que no voldria deixar perdre l'oportunitat de ressaltar és algun cas molt concret que ens hem trobat, on la situació que es produeix és certament inversemblant. Ciutadans que reconeixen haver comès la infracció, que han fet cas omís dels advertiments previs sobre l'incompliment de l'ordenança i que fins i tot han provocat als agents afirmant que no tindran el valor de multar-los, responen a la multa que finalment s'han guanyat de forma airada contra la policia. A vegades, fins i tot recorrent als mitjans de comunicació per tal de difondre acusacions ignominioses i falses contra els agents, qüestionant la feina i la integritat de tota una plantilla de professionals... Només per la incapacitat d'acceptar que l'únic culpable de la infracció és un mateix. És una autèntica llàstima que encara hi hagi gent que faci pagar la seva incapacitat d'autocrítica a qui finalment són simples treballadors públics que fan la feina que la societat els hi ha encarregat. Per sort per tots, es tracta d'una clara minoria que no tindrà ni la força ni la credibilitat necessàries per contrarestar la feina que es fa dia rere dia i desprestigiar a la Policia Local.

En aquest mandat que ara comença, des de l'àrea de Seguretat ens hem marcat diferents objectius. Un d'ells, lògicament, implica intentar sempre millorar el cos de Policia Local, perquè mai res es fa perfecte i sempre hi ha coses que es poden fer millor, tasca per a la qual les crítiques constructives seran necessàries i molt ben rebudes. El regidor, els comandaments i la mateixa plantilla som els primers que esperem poder dir el 2023 que hem avançat en molts àmbits respecte del 2019. L'altre gran objectiu, però, és millorar la comunicació de tota la feina que ja es fa des del cos i de la gran complexitat que comporta. Gastarem les energies i els recursos que calgui per apropar cada vegada més la Polia Local a la ciutadania, per donar a conèixer la professionalitat i l'honestedat amb la qual treballen les 24 h del dia durant els 365 dies de l'any i, en definitiva, per fer més propera i més coneguda la millor cara de l'autoritat municipal.

dilluns, 25 de novembre del 2019

Discurs a assemblea local d'ERC Roses del 25 de novembre del 2019

Bon vespre a tothom,

Avui em toca fer la meva darrera intervenció com a President de la Secció Local d'Esquerra Republicana de Roses. És el final d'una etapa que va començar el setembre del 2013, en un moment complicat pel partit, i que acaba avui, 6 anys després, en una situació dificilment somiada en aquell moment.

En el meu primer discurs com a President, vaig voler començar recordant com va ser la meva entrada a la Secció Local, i també avui m'agradaria fer-ho. Va ser, concretament, l'any 2006. En aquella època, la Secció Local, presidida per en Manel Donat, era una organització modesta pel que feia a implantació i nombre de militants, però activa, implicada i amb unes ganes boges de fer feina i avançar. Hi havia un grup motor format pel propi Manel Donat, en David Campà, en Carles Trias, l'Agnès Fàbregas, la Verònica Bretau, en Fèlix Llorens, en Toni Blanch i en Marc Danés, que es reunia al local que ens cedia desinteressadament l'Esteve Palou al Carrer Gravina, conegut per tots com "el Gueto". En aquell moment, teníem un únic regidor a l'Ajuntament, a l'oposició, i ens marcàvem com a gran objectiu de futur assolir-ne un segon.

Eren anys d'activisme cultural i d'aguantar, en solitari, la bandera d'un moviment minoritari en el qual pocs creien: l'independentisme. També eren els primers anys de l'arribada de les noves tecnologies a la campanya política, i en aquest sentit presentàvem com a grans èxits de la modernització del partit la creació d'una pàgina web i l'entrega a la ciutadania del programa electoral de les eleccions del 2007 en format digital a través de CD's. Els cartells, segurament més ecològics que els actuals, eren exclusivament en paper, i per penjar-los als fanals calia tota una tasca prèvia d'encolar-los un per un en unes plaques de fusta que en Toni Blanch guardava al seu garatge. I políticament, la gran pregunta que la gent esperava que responguéssim era simple i realment desencoratjadora: "A qui fareu alcalde? a en Paramo o a la Magda?" Malgrat tot, crec que va ser una època bonica, de la que els protagonistes, en general, en guarden un bon record.

La cosa es va torçar a partir del 2008. El mal resultat a les municipals del 2007, les cruentes disputes internes, el distanciament entre el Grup Municipal i la Secció Local i la crisi del partit a nivell nacional, que va afeblir enormement la marca, varen portar-nos a una etapa certament fosca. La pèrdua massiva de militància, la falta d'elaboració d'un projecte local de qualitat i, finalment, la pèrdua de representació a l'Ajuntament varen ser les conseqüències. D'aquell moment, en recordo, sobretot, aquelles reunions amb els 5 o 6 membres "supervivents" que constatàvem amb dolor i desesperació que fora d'aquelles parets a practic ament ningú li interessava el que nosaltres decidíssim en aquella sala... Ni tampoc quin seria el nostre futur com a organització. Certament, mai la Secció Local ha estat tan a prop de desaparèixer. Gràcies a l'empenta de gent com en David Campà, l'Agnès Fàbregas, en Pere Bohigas i, sobretot, en Carles Trias, que va assumir la presidència en el pitjor moment, va seguir viva.

I aquí ve quan arribem al 2013. Quan un grup de gent vàrem assumir el repte d'intentar recuperar el projecte i tornar a donar-li la força i la vitalitat que havia tingut, i, a poder ser, molta més. Segur que nosaltres, i tota la gent que s'hi ha anat incorporant al llarg del temps, hem comès errors, i jo el primer. Però en global, crec que en podem un fer un balanç certament positiu.

Hem passat de 16 militants a 56. De no tenir representació (només un acord amb Gent del Poble) a tenir 4 regidors i l'alcaldia d'aquí a 18 mesos, de no tenir local propi a tenir-ne, de ser poc rellevants a ser decisius i de patir per desaparèixer a créixer any rere any.

També han passat pel nostre municipi durant aquests anys càrrecs del partit com l'Oriol Amorós, la Teresa Jordà, la Meritxell Serret, en Pere Aragonès, en Roger Torrent, l'Eduardo Reyes, en Joan Olòriz, en Joan Margall, en Marc Sanglas, en Sergi Sabrià, la Najat Driouch, en Josep Maria Terricabras, en Ruben Wagensberg, l'Ernest Maragall, la Gemma Calvet, en Jordi Martí o la Marta Vilalta. Fins i tot la Marta Rovira, des de l'exili, va participar en un acte nostre a tarvés d'un vídeo. A més, hem presentat llibres com "Tres vies per a la independència", de Martí Anglada; "vam fer un referèndum", d'Andreu Pujol; o "Catalunya, un pas endavant" de Toni Rodon. Tampoc han faltat xerrades divulgatives sobre temes diversos, com xerrades sobre la situació dels refugiats amb la Carmen Baldrich o sobre sostenibilitat amb l'Anna Molist. 

Per altra banda, hem fet una infinitat de parades informatives al mercat municipal i a la Riera Ginjolers, així com també actuacions per fer-nos visibles en jornades significatives com Sant Jordi. 

Actuacions, totes elles, que ens han permès tenir una presència continuada als mitjans de comunicació, Assegurant que ERC (ja sigui a través de la Secció Local o del Grup Municipal) era present a la premsa local i comarcal com a mínim amb una mitjana d'una vegada al mes. 

Pel que fa a la participació a la política supramunicipal, cal remarcar que hem tingut fins a dos consellers comarcals (la Vero Medina, que ho és actualment i jo mateix que ho vaig ser entre 2015 i 2019) i també dos militants que han format part de les llistes al Parlament de Catalunya i, posteriorment, del govern de la Generalitat: l'Agnès Fàbregas (directora de serveis territorials de Joventut a Girona) i la Magda Casamitjana (Directora de Salut Mental de la Conselleria de Salut). 

Per últim, també cal destacar que hem fet esforços importants per tal de fomentar la cohesió interna i la coneixença entre els militants i simpatitzants, organitzant assemblees diverses vegades a l'any i també trobades més festives com ara sopars, calçotades, castenyades... I altres esdeveniments pensats per reforçar els lligams més humans. 

El mèrit de tot això, lògicament, no ha estat pas només meu. Sense la gent que ha format part de les executives, de les assemblees, de les candidatures, dels consells d'administració de les empreses públiques i dels Grups Municipals, hauria estat absolutament impensable arribar fins aquí. Espero, això sí, haver pogut aportar el meu granet de sorra en positiu a la història de la Secció Local, que ja suma 3 dècades de vida, i cedeixo el relleu a la Fany amb el convenciment i la satisfacció que li deixo una Secció Local més gran i més forta que la que vaig trobar.

Aquest relleu em fa especial il·lusió per diferents temes. El primer, com deia, és poder-ho fer amb la satisfacció d'haver fet la feina que em varen encarregar els companys de forma mitjanament satisfactòria; el segon és poder deixar la direcció a dues persones, la Fany i en Gerard, amb les que he treballat i que han demostrat una implicació, una honestedat i una qualitat humana que els fan idònis per a la tasca; i un tercer motiu que és que, per fi, Esquerra tindrà una presidenta, i després de 30 anys, la presència de les dones al capdavant del nostre partit deixarà de ser una possibilitat sobre el paper per passar a ser una realitat materialitzada. Justament avui, 25 de novembre, és la millor data possible per visibilitzar com les dones s'han de fer presents en tots els àmbits de la societat en plena igualtat.

Així doncs, jo seguiré al capdavant del Grup Municipal a l'Ajuntament, però a partir d'ara, seran la Fany i en Gerard els que lideraran el partit, i lògicament ho faran a la seva manera i amb el seu estil, que en algunes coses serà diferent del meu, i segurament serà molt millor. No em pertoca pas a mi dir-los com ho han de fer, però sí que abans de cedir-los aquesta responsabilitat m'agradaria deixar-los una reflexió que m'han ensenyat els anys de militància i que crec que pot ser de gran utilitat: No oblideu mai que l'organització no té vida per si sola. L'organització la formen persones, amb els seus defectes i les seves virtuts, i si les persones no la cuiden i la fan avançar, no avançarà per si sola. Cal un esforç constant per no deixar de guanyar nous militants, per fer-se present als mitjans de comunicació i a la societat, per defensar el projecte, per estimular la implicació de tothom i per aconseguir que regni la concòrdia interna. Els nostres principals enemics són la desídia i la rendició.

Som una organització amb una llarga història de lluita i de resistència, fins i tot en els pitjors moments. I si per alguna cosa ens hem caracteritzat sempre és per no rendir-nos mai. I només persistint i donant sempre el millor de nosaltres mateixos aconseguirem contribuir a aconseguir una ciutat millor i un país lliure.

Moltes gràcies.