dilluns, 25 de novembre del 2019

Discurs a assemblea local d'ERC Roses del 25 de novembre del 2019

Bon vespre a tothom,

Avui em toca fer la meva darrera intervenció com a President de la Secció Local d'Esquerra Republicana de Roses. És el final d'una etapa que va començar el setembre del 2013, en un moment complicat pel partit, i que acaba avui, 6 anys després, en una situació dificilment somiada en aquell moment.

En el meu primer discurs com a President, vaig voler començar recordant com va ser la meva entrada a la Secció Local, i també avui m'agradaria fer-ho. Va ser, concretament, l'any 2006. En aquella època, la Secció Local, presidida per en Manel Donat, era una organització modesta pel que feia a implantació i nombre de militants, però activa, implicada i amb unes ganes boges de fer feina i avançar. Hi havia un grup motor format pel propi Manel Donat, en David Campà, en Carles Trias, l'Agnès Fàbregas, la Verònica Bretau, en Fèlix Llorens, en Toni Blanch i en Marc Danés, que es reunia al local que ens cedia desinteressadament l'Esteve Palou al Carrer Gravina, conegut per tots com "el Gueto". En aquell moment, teníem un únic regidor a l'Ajuntament, a l'oposició, i ens marcàvem com a gran objectiu de futur assolir-ne un segon.

Eren anys d'activisme cultural i d'aguantar, en solitari, la bandera d'un moviment minoritari en el qual pocs creien: l'independentisme. També eren els primers anys de l'arribada de les noves tecnologies a la campanya política, i en aquest sentit presentàvem com a grans èxits de la modernització del partit la creació d'una pàgina web i l'entrega a la ciutadania del programa electoral de les eleccions del 2007 en format digital a través de CD's. Els cartells, segurament més ecològics que els actuals, eren exclusivament en paper, i per penjar-los als fanals calia tota una tasca prèvia d'encolar-los un per un en unes plaques de fusta que en Toni Blanch guardava al seu garatge. I políticament, la gran pregunta que la gent esperava que responguéssim era simple i realment desencoratjadora: "A qui fareu alcalde? a en Paramo o a la Magda?" Malgrat tot, crec que va ser una època bonica, de la que els protagonistes, en general, en guarden un bon record.

La cosa es va torçar a partir del 2008. El mal resultat a les municipals del 2007, les cruentes disputes internes, el distanciament entre el Grup Municipal i la Secció Local i la crisi del partit a nivell nacional, que va afeblir enormement la marca, varen portar-nos a una etapa certament fosca. La pèrdua massiva de militància, la falta d'elaboració d'un projecte local de qualitat i, finalment, la pèrdua de representació a l'Ajuntament varen ser les conseqüències. D'aquell moment, en recordo, sobretot, aquelles reunions amb els 5 o 6 membres "supervivents" que constatàvem amb dolor i desesperació que fora d'aquelles parets a practic ament ningú li interessava el que nosaltres decidíssim en aquella sala... Ni tampoc quin seria el nostre futur com a organització. Certament, mai la Secció Local ha estat tan a prop de desaparèixer. Gràcies a l'empenta de gent com en David Campà, l'Agnès Fàbregas, en Pere Bohigas i, sobretot, en Carles Trias, que va assumir la presidència en el pitjor moment, va seguir viva.

I aquí ve quan arribem al 2013. Quan un grup de gent vàrem assumir el repte d'intentar recuperar el projecte i tornar a donar-li la força i la vitalitat que havia tingut, i, a poder ser, molta més. Segur que nosaltres, i tota la gent que s'hi ha anat incorporant al llarg del temps, hem comès errors, i jo el primer. Però en global, crec que en podem un fer un balanç certament positiu.

Hem passat de 16 militants a 56. De no tenir representació (només un acord amb Gent del Poble) a tenir 4 regidors i l'alcaldia d'aquí a 18 mesos, de no tenir local propi a tenir-ne, de ser poc rellevants a ser decisius i de patir per desaparèixer a créixer any rere any.

També han passat pel nostre municipi durant aquests anys càrrecs del partit com l'Oriol Amorós, la Teresa Jordà, la Meritxell Serret, en Pere Aragonès, en Roger Torrent, l'Eduardo Reyes, en Joan Olòriz, en Joan Margall, en Marc Sanglas, en Sergi Sabrià, la Najat Driouch, en Josep Maria Terricabras, en Ruben Wagensberg, l'Ernest Maragall, la Gemma Calvet, en Jordi Martí o la Marta Vilalta. Fins i tot la Marta Rovira, des de l'exili, va participar en un acte nostre a tarvés d'un vídeo. A més, hem presentat llibres com "Tres vies per a la independència", de Martí Anglada; "vam fer un referèndum", d'Andreu Pujol; o "Catalunya, un pas endavant" de Toni Rodon. Tampoc han faltat xerrades divulgatives sobre temes diversos, com xerrades sobre la situació dels refugiats amb la Carmen Baldrich o sobre sostenibilitat amb l'Anna Molist. 

Per altra banda, hem fet una infinitat de parades informatives al mercat municipal i a la Riera Ginjolers, així com també actuacions per fer-nos visibles en jornades significatives com Sant Jordi. 

Actuacions, totes elles, que ens han permès tenir una presència continuada als mitjans de comunicació, Assegurant que ERC (ja sigui a través de la Secció Local o del Grup Municipal) era present a la premsa local i comarcal com a mínim amb una mitjana d'una vegada al mes. 

Pel que fa a la participació a la política supramunicipal, cal remarcar que hem tingut fins a dos consellers comarcals (la Vero Medina, que ho és actualment i jo mateix que ho vaig ser entre 2015 i 2019) i també dos militants que han format part de les llistes al Parlament de Catalunya i, posteriorment, del govern de la Generalitat: l'Agnès Fàbregas (directora de serveis territorials de Joventut a Girona) i la Magda Casamitjana (Directora de Salut Mental de la Conselleria de Salut). 

Per últim, també cal destacar que hem fet esforços importants per tal de fomentar la cohesió interna i la coneixença entre els militants i simpatitzants, organitzant assemblees diverses vegades a l'any i també trobades més festives com ara sopars, calçotades, castenyades... I altres esdeveniments pensats per reforçar els lligams més humans. 

El mèrit de tot això, lògicament, no ha estat pas només meu. Sense la gent que ha format part de les executives, de les assemblees, de les candidatures, dels consells d'administració de les empreses públiques i dels Grups Municipals, hauria estat absolutament impensable arribar fins aquí. Espero, això sí, haver pogut aportar el meu granet de sorra en positiu a la història de la Secció Local, que ja suma 3 dècades de vida, i cedeixo el relleu a la Fany amb el convenciment i la satisfacció que li deixo una Secció Local més gran i més forta que la que vaig trobar.

Aquest relleu em fa especial il·lusió per diferents temes. El primer, com deia, és poder-ho fer amb la satisfacció d'haver fet la feina que em varen encarregar els companys de forma mitjanament satisfactòria; el segon és poder deixar la direcció a dues persones, la Fany i en Gerard, amb les que he treballat i que han demostrat una implicació, una honestedat i una qualitat humana que els fan idònis per a la tasca; i un tercer motiu que és que, per fi, Esquerra tindrà una presidenta, i després de 30 anys, la presència de les dones al capdavant del nostre partit deixarà de ser una possibilitat sobre el paper per passar a ser una realitat materialitzada. Justament avui, 25 de novembre, és la millor data possible per visibilitzar com les dones s'han de fer presents en tots els àmbits de la societat en plena igualtat.

Així doncs, jo seguiré al capdavant del Grup Municipal a l'Ajuntament, però a partir d'ara, seran la Fany i en Gerard els que lideraran el partit, i lògicament ho faran a la seva manera i amb el seu estil, que en algunes coses serà diferent del meu, i segurament serà molt millor. No em pertoca pas a mi dir-los com ho han de fer, però sí que abans de cedir-los aquesta responsabilitat m'agradaria deixar-los una reflexió que m'han ensenyat els anys de militància i que crec que pot ser de gran utilitat: No oblideu mai que l'organització no té vida per si sola. L'organització la formen persones, amb els seus defectes i les seves virtuts, i si les persones no la cuiden i la fan avançar, no avançarà per si sola. Cal un esforç constant per no deixar de guanyar nous militants, per fer-se present als mitjans de comunicació i a la societat, per defensar el projecte, per estimular la implicació de tothom i per aconseguir que regni la concòrdia interna. Els nostres principals enemics són la desídia i la rendició.

Som una organització amb una llarga història de lluita i de resistència, fins i tot en els pitjors moments. I si per alguna cosa ens hem caracteritzat sempre és per no rendir-nos mai. I només persistint i donant sempre el millor de nosaltres mateixos aconseguirem contribuir a aconseguir una ciutat millor i un país lliure.

Moltes gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada