Visita a Estremera

Publicat a l'Empordà el 10/04/18

Quan arribes a Estremera, el primer que et crida l'atenció és el paisatge que l'envolta. Una extensió gairebé infinita de terra seca, gairebé com un desert. Realment, està al mig del no-res. És inevitable quan et vas acostant amb cotxe imaginar per un moment la sensació d'algú que s'hi acosta amb la certesa que aquell serà el paisatge que veurà durant molt i molt de temps. La sensació d'aïllament, de distància amb la teva gent, de solitud que has de sentir des d'allà.

Quan vàrem decidir anar fins a la presó, ja sabíem que les normes del règim penitenciari no ens permetrien veure els presos polítics. Però, malgrat tot, sentíem la necessitat de ser-hi a prop. Potser perquè així sentíem que podríem transmetre les nostres forces i les nostres energies amb més intensitat. D'alguna manera, és un gest que teníem la necessitat de fer per demostrar al món i a nosaltres mateixos que ni els oblidem d'ells ni normalitzant la situació.

En aquella presó hi ha cinc persones innocents tancades per les seves idees polítiques: Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull. Que se sumen a les dues que hi ha a Soto del Real (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez) i les dues d'Alcalá-Meco (Dolors Bassa i Carme Forcadell). Una ignomínia democràtica que quan et trobes allà, envoltat de camps i a pocs metres dels afectats per aquesta repressió, se't fa més evident i més esgarrifosa que mai.

El cap de pocs minuts de ser allà, un home es va apropar a nosaltres. El primer moment, vaig pensar que seria un policia que desaprovaria la nostra presència allà o ens obligaria a marxar, però no... Era un periodista de la revista digital Contexto, amb seu a Madrid i que s'ha fet famosa aquestes últimes setmanes per publicar l'article d'un funcionari del centre penitenciari que s'indignava per la presència de presos polítics a les seves instal·lacions. Ens va demanar si podíem fer unes declaracions pel seu mitjà.

Vaig creure que el més oportú seria aprofitar aquesta petita finestra per poder arribar a la bona gent de l'Estat per fer una crida a què la indignació dels que patim directament la repressió cal que es faci extensiva a totes les persones amb sensibilitat progressista i democràtica d'arreu de l'Estat. El que està passant avui a Estremera pot semblar que afecta només els independentistes, però en realitat comença a afectar a altres col·lectius com a cantants, artistes o tuitaires, alguns dels quals entraran també a la presó en els pròxims dies. D'aquí a poc pot afectar a qualsevol altre.

Els poders autoritaris, quan es desboquen, surten dels límits del respecte a la democràcia i als drets fonamentals, no tenen aturador, ni poden ser controlats fàcilment. La vergonya de tenir líders polítics democràtics a Estremera no ha de ser la vergonya de Catalunya, sinó la vergonya de la democràcia. Cal que ens esforcem perquè aquesta realitat sigui entesa per tothom, i perquè tots els demòcrates de Catalunya i de l'Estat entenguin que això ja no va només d'independència, sinó de llibertat. La llibertat de tots.

Llibertat

Publicat a La Veu el 15/03/2018

Al segle XVIII Montesquieu va dir que no hi ha pitjor tirania que la que s'exerceix a l'ombra de les lleis i la calor de la justícia. Una gran lliçó la certesa de la qual s'ha pogut comprovar en nombrosos exemples al llarg de la història i de la que avui, gairebé 300 anys després, l'Estat Espanyol ens mostra de forma descarnada la seva absoluta vigència.

Si per alguna cosa s'ha caracteritzat Espanya en els últims anys, ha estat per utilitzar tot l'entramat institucional de l'Estat per a imposar una coerció de les llibertats que no coneixíem des dels temps del franquisme. Evidentment, el primer que a tots ens ve al cap quan pensem en aquesta involució és la salvatge repressió contra Catalunya, amb membres del Govern empresonats, altres a l'exili, l'amenaça contra mitjans públic, entitats culturals i l'escola catalana i la persecució de mestres, mecànics, pallassos, alcaldes, periodistes... Una autèntica operació a la turca a petita escala. Però ens equivocaríem si penséssim (i sobretot si ho pensessin els sectors progressistes espanyols) que el cas català serà un bassal de repressió en mig d'un prat de democràcia. Això no funciona així.

Quan el poder comença una involució democràtica i activa un procés de contorsionisme legal per imposar la tirania, aquest procés mai és controlable. La violació sistemàtica de drets contra els catalans és el trencagel que obre el camí per a la repressió dels drets de tots els que, arreu de l'Estat, suposin un obstacle pel poder. El millor exemple d'això, és com a l'operació Catalunya ja se li ha sumat l'operació llibertat d'expressió. D'aquí a ben poc, els líders independentistes compartiran cel·la amb cantants com Valtonyc o com Pablo Hasel o amb tuitaires com Alfredo Remírez. I aquest serà només un nou pas d'un procés que com més avanci, més difícil serà d'aturar.

Tots els sectors socials i polítics de Catalunya i d'arreu de l'Estat que defensin honestament els valors de la llibertat i la democràcia farien bé d'entendre que la lluita contra la vulneració dels drets d'alguns és la lluita per la defensa dels drets de tots. Ahir varen ser els independentistes i avui són els cantants, però demà pot ser qualsevol.

Carta a Oriol Junqueras a la presó d'Estremera

Enviada el 16/02/2018

Estimat Oriol, 

Suposo que en els últims anys hauràs assistit a centenars d'actes i hauràs parlat amb milers de persones. Per aquest motiu, segurament no recordaràs res del que t'explico, però, malgrat això, sento la necessitat de compartir-ho amb tu.

Quan penso en tu em ve al cap l'estiu del 2011. Era un moment dur. Les eleccions municipals d'aquell any varen ser un desastre arreu del país, i ens varen deixar a les portes de la desaparició. En mig d'aquella crisi, un home va recórrer les seccions locals de tot el país insuflant ànims i fermesa. El discurs era simple: si la majoria del país estava d'acord amb el que els republicans defensàvem, què ens havia d'impedir aspirar a ser majoria? Dit en aquell moment, a qualsevol l'haurien pres per boig, però en boca teva, sorprenentment, prenia sentit. Vaig tenir l'oportunitat d'assistir a diverses xerrades teves, escoltant més com un alumne en una classe magistral que com un militant en un acte. Aprenent amb les paraules, però també creixent amb elles. Obrint horitzons, guanyant confiança i enfortint la voluntat. No en tenia cap dubte, allò seria l'inici d'una gran etapa.

Pocs mesos després vàrem tenir l'oportunitat de poder intercanviar unes paraules. Va ser en un acte a Figueres d'homenatge a l'històric militant i senador Josep Rahola. Era el 9 de març de 2012. Ho recordo perquè la conversa va ser fugaç, però vaig fer notar la curiosa coincidència que el dia següent, 10 de març, era l'aniversari del naixement de Miquel Badia el 1906 i de la mort de Salvador Seguí el 1923. L'endemà, com que m'havia quedat amb ganes de més classe magistral, vaig escoltar per les xarxes la teva intervenció al congrés de les JERC i vaig sentir que feies referència a aquesta coincidència. Ara, vist en perspectiva, sembla innocent i fins i tot un punt infantil, però recordo la il·lusió i la satisfacció que vaig sentir en haver contribuït a un dels teus discursos.

És curiós, ho sé, però quan penso en tu en aquests moments, aquesta és l'anècdota que em ve al cap, i m'imagino a mi mateix, allà davant de l'ordinador, amb ànima càndida i un somriure d'orella a orella i a tu explicant la vida de Badia i Seguí a la pantalla. Un record dolç per afrontar un moment amarg com aquest.

Ara, imagino el patiment que suposa la teva situació, la llunyania envers els teus éssers estimats i la frustració de no poder viure en primera persona, com en justícia pertocaria, els moments pels quals travessa el país i, davant d'això, t'he de confessar que resulta enormement feixuc trobar les paraules adequades per poder omplir aquestes ratlles.

Malgrat tot, honestament, el que em surt de l'ànima dir-te és gràcies. Infinites gràcies per tot el que has fet. Primer de tot, gràcies per la teva dedicació a la causa de la República, la causa de la llibertat i la causa d'un país millor per a tothom. Has estat un element imprescindible per poder convertir el somni d'uns pocs en l'aspiració de molts. Sense tu, no s'entendria com l'històric partit independentista de Catalunya va passar de ser partit frontissa a una alternativa política amb ambició de majories i vertebral de l'esquerra nacional. Tampoc s'entendria el viratge del centre-dreta català cap a les postures republicanes, ni la consecució, per primera vegada a la història, d'una majoria parlamentària independentista que, a més, va ser capaç d'articular-se, dins la seva enorme diversitat, per formar una majoria de govern. Res de tot això s'entendria sense el pas d'Oriol Junqueras per la política catalana i algun dia així ho reconeixerà la història.

Però no només et vull donar les gràcies pel que has fet, sinó també per com ho has fet. La teva entrega, la teva fermesa, la teva honestedat i el teu exemple han estat un autèntic far pel qual molts ens hem guiat. Fer política estimant als altres, fins i tot als adversaris, de forma sincera i coherent ens han servit per recordar-nos l'essència del que suposa el servei públic, uns principis que has representat fins i tot en els moments més foscos.

En aquell llunyà 2011 que comentàvem abans, tenia la preocupació de com podia ajudar-te a guanyar. De com podia contribuir a fer que el projecte d'Esquerra Republicana deixés enrere els vicis del passat que l'empetitien i avancés pel camí que tu marcaves. Sentia impotència de no poder fer res que sentís que fos realment útil per ajudar-te en aquella causa. Ara, 7 anys després, sento una impotència infinitament més gran en imaginar-te allà dins i sentir que res del que pugui fer servirà perquè tornis a estar amb nosaltres.

L'únic que puc fer és enviar-te les meves energies i els més càlids suports, i creu-me que amb aquesta carta vull fer-ho amb totes les meves forces. Sé que de poc et fan falta, perquè la teva fortalesa i la teva voluntat són infinitament més fortes del que jo et pugui arribar a oferir. Però, pot ser també amb un punt de candidesa, voldria pensar que, igual com fa uns anys vaig poder ajudar, encara que fos de forma insignificant, a construir un dels teus discursos magistrals, ara podré aportar una petita contribució a la teva resistència.

Vull acabar fent una cosa que feies tot sovint, que em vares ensenyar a fer i que ara jo també faig. Una cita. Una cita d'una persona que segur que algú de formació italiana com tu coneix i fins i tot sent com a pròpia. La situació no és senzilla, certament, qualsevol podria estar temptat de caure en pessimisme. Però sé que algú amb la teva força i la teva fermesa mai no serà doblegat. Per això, davant del pessimisme de la raó, fem que triomfi l'optimisme de la voluntat.

Joan Plana i Sagué 

President d’ERC Roses

Civisme

Publicat a La Veu el 15/02/2018

La paraula civisme prové del llatí "civis", que significa ciutadà. Així doncs, podem entendre el civisme com una sèrie d'elements que defineixen el concepte ideal de ciutadania i, per tant, de comunitat humana. Cal remarcar, però, que aquest concepte no pot estar renyit en absolut amb els principis de llibertat individual, i ha d'evitar ser un pretext per acabar imposant una moral oficial que suposi una coerció del pluralisme i de l'autonomia personal. El civisme democràtic és aquell que treballa per la inclusió de tots els individus i col·lectius de la comunitat i fomenta i protegeix el respecte de tots aquests integrants vers les altres persones que conviuen amb ells, vers l'espai públic que comparteixen i vers aquells elements socials que els uneixen.

El paper dels Ajuntaments en aquesta tasca és imprescindible, i una de les eines de la que s'han dotat moltes corporacions locals per tal de fomentar aquests valors són les ordenances de civisme. Una eina de la qual, en data d'avui, la nostra vila encara no disposa.

Des d'ERC creiem que la realitat social (en el sentit més ampli de la paraula) que té Roses avui en dia, així com les necessitats que se'n deriven, fan recomanable la redacció d'una ordenança que serveixi per a desenvolupar i promoure un concepte de civisme de consens que sigui compartit per tothom, adaptat als nous temps i que reconegui una sèrie de drets i obligacions per als ciutadans.

Aquest text normatiu ha de garantir, per exemple, que el municipi de Roses es configura com un espai públic on les relacions entre els ciutadans han d'articular-se sota els principis de respecte, tolerància, seguretat ciutadana i salubritat ambiental. Sota aquests valors democràticament essencials, hem de trobar l'encaix dels diferents col·lectius dins de la nostra ciutat, de manera que les seves necessitats i el seu model de vida es pugui desenvolupar amb tranquil·litat i amb respecte al principi general de respecte als altres.

Amb això, donarem resposta a les legítimes demandes de molts d'aquests col·lectius que massa sovint estan exclosos de les polítiques públiques del dia a dia, i també podrem afrontar millor aquelles queixes pels problemes de compatibilització d'usos en certs espais públics, fruit de la manca d'un marc legal clar.

Esperem que l'ordenança vegi la llum aviat. Serà una gran eina.