Gesticulació

Publicat a l'Empordà el 16/10/2018

A principis del 2010, abans de la sentència del TC contra l'Estatut, el CEO publicava en un baròmetre que menys d'un 20% dels catalans apostaven per ser un Estat independent. Els que llavors ja érem independentistes tenim ben present el record d'aquells dies en què vivíem atrapats en una minoria crònica.

Militar en un moviment minoritari és extenuant, i t'obliga a centrar-te a reivindicar coses tan bàsiques com la simple existència. Practicàvem sovint un activisme un punt estrident per intentar captar l'atenció d'un gran públic que ens percebia com un actor perifèric i testimonial. Moltes crides d'atenció i reivindicacions sorolloses. Era certament ingrat, però necessari per sobreviure. En aquest estat vàrem viure els independentistes durant dècades.

Avui, l'aspiració d'una República Catalana convenç al voltant del 50% de la població, i aquest debat articula pràcticament tota la política catalana a seu voltant. Aquest èxit rotund del moviment ha provocat que l'objectiu ja no sigui sobreviure, sinó ser hegemònics. Això vol dir que ara juguem a la categoria de la centralitat política, on les gesticulacions simbòliques, que tan bon resultat ens varen donar anys ençà, ja no són la millor estratègia per aconseguir els nostres objectius.

El cert, però, és que una part de l'independentisme institucional no assumeix aquesta nova realitat. Des de fa mesos, segueixen més preocupats per l'efectisme de les decisions que prenen, que no pas de l'efecte que produiran. Això ens ha deixat un reguitzell de gesticulacions estèrils i que l'únic públic al qual han arribat han estat els ja convençuts. Una pèrdua de temps i energies que amb gent a la presó i a l'exili no ens hauríem de permetre.

El passat 9 d'octubre, però, aquesta estratègia de gesticulació d'autoconsum va donar finalment resultats per primera vegada. Això sí, contraris als interessos sobiranistes. JxCat va decidir que negar-se a utilitzar un mecanisme aprovat pel mateix Parlament (per cert, amb el seu suport) per tal de facilitar que els diputats injustament processats per rebel·lió poguessin votar era una bona manera de muntar un sidral per intentar simbolitzar que no acataven la decisió de Llarena. Bé, per això i per fer quedar malament a altres partits independentistes i esgarrapar-los 4 vots. Una gesticulació més. El resultat? Quatre diputats perden el dret a vot, l'independentisme perd la majoria al Parlament i fem el ridícul davant del món. Jugada mestra. Pels interessos de C's i Llarena, esclar.

El 9 d'octubre ens hauria de servir de lliçó per aprendre que per ser grans hem de tenir més present l'efecte que l'efectisme. Actuar com un moviment residual és la via per ràpida per tornar-ho a ser.