Complicar-se la vida

Publicat a l'Empordà el 19/12/2017

Fer oposició en un ajuntament sovint és complicat, però també és cert que sempre hi ha una via més senzilla de fer les coses. Si et vols limitar a anar escridassant i criticant des de la distància als que governen, la feina deu ser relativament senzilla, no requereix gaire complicació. Però, això és útil? Jo crec que no. No vull dir que criticar no sigui útil (i tant que ho és! I necessari!), però sí que és poc productiu quan no va acompanyat de res més. Perquè sigui autènticament constructiu, ha d'anar acompanyat de propostes. Fer-ho així, és clar, és més difícil i requereix més dedicació, però realment val la pena.

Aquest esperit és el que ha guiat l'acció política del grup municipal d'ERC de Roses al llarg dels dos anys i mig que portem de mandat. Teníem clar que com a grup líder de l'oposició, era feina nostra fiscalitzar, controlar i, quan calgués, criticar durament al govern. Però, al mateix temps, teníem també ben clares dues coses: la primera és que a tot el que ens oposéssim, ho havíem de fer amb una proposta alternativa per davant, i la segona és les confrontacions en certs temes no ens havien d'impedir mai trobar punts d'acord en d'altres.

Amb aquest full de ruta planejat, han estat molts els temes on, malauradament, no hi ha hagut acord i en els que s'han posat de manifest les diferències importants que hi ha entre el projecte del govern i el nostre. En són bons exemples el cartipàs municipal, la gestió de les societats municipals, la contractació d'energia verda, les responsabilitats sobre el cas Royal Marine, el protocol per unes festes lliures de comportaments sexistes, el pla de mobilitat (que va directament relacionat en inversions com la de plaça Catalunya), el pla d'usos de platges, el pla local de joventut, el projecte de tanatori, etc...

Ara bé, gràcies a aquesta actitud, i a una feina pospositiva sovint complicada i ingrata, hem aconseguit que de molts acords en sortissin bons projectes per a la ciutat, com ara la declaració de Roses com a ciutat amiga dels animals, la borsa per compartir cotxe, el conveni per tancar el cas Royal Marine, el nou reglament del mercat no sedentari, l'institut municipal de patrimoni, mecanismes participatius en els pressupostos, la reforma del ROM i, no ens n'oblidem, el compromís amb el referèndum de l'1 d'octubre.

Aquest mes hem tornat a tractar un nou tema important: els pressupostos de l'any 2018. De nou, els hem encarat com un moment ideal per intentar posar noves propostes sobre la taula i impulsar nous projectes, com la redacció de l'ordenança de civisme, la subvenció de l'IBI per a famílies monoparentals, la restauració del patrimoni de l'antiga cooperativa agrícola o els programes per fomentar l'aprofitament alimentari.

La crítica per sistema segurament seria més fàcil i ens portaria menys feina, però, sincerament, la satisfacció de la feina ben feta i l'obtenció de bons resultats compensen de sobres el sobreesforç. Estem encantats de seguir complicant-nos la vida.

Pressupostos municipals 2018

Publicat a la Veu el 15/12/2017

Des de l'inici del mandat, el grup d'ERC va explicar quina seria la seva línia d'actuació. Seríem contundents amb la fiscalització i el control al govern, com també amb l'oposició a aquells projectes que consideréssim inapropiats. Però, al mateix temps, oferíem una via de diàleg constant per tal de facilitar punts de trobada en tot allò que fos possible. Enteníem que era la forma de compaginar la nostra tasca d'oposició amb la nostra necessitat de ser el màxim d'útils possibles als nostres electors i d'intentar, malgrat no governar, impulsar el màxim de polítiques possibles amb les quals ens vàrem comprometre.

En aquest sentit, hem tingut importants desavinences amb el govern en temes com ara el cartipàs municipal, la gestió de les societats municipals, la contractació d'energia verda, les responsabilitats sobre el cas Royal Marine, el protocol per unes festes lliures de comportaments sexistes, el pla de mobilitat (que va directament relacionat en inversions com la de plaça Catalunya), el pla d'usos de platges, el pla local de joventut, el projecte de tanatori, etc...

Però, per altra banda, també hem estat capaços d'arribar a acords productius que han permès impulsar, per exemple, la declaració de Roses com a ciutat amiga dels animals, la borsa per compartir cotxe, el conveni per tancar el cas Royal Marine, el nou reglament del mercat no sedentari, l'institut municipal de patrimoni, mecanismes participatius en els pressupostos, la reforma del ROM i, no ens n'oblidem, el compromís amb el referèndum de l'1 d'octubre.

I amb aquest mateix esperit constructiu encarem aquests pressupostos del 2018. Inclouen elements que hem reclamat llargament i que fan que ens els mirem amb bons ulls, com ara la inversió per caldera de biomassa o per la senyalització del patrimoni, així com altres projectes que creiem que poden enriquidors, com ara la museïtzació del castell de la Trinitat. Però per donar-hi un vot de confiança, hem demanat la garantia que aquest vot seguirà essent útil als ciutadans, i que anirà acompanyat de més acords en el pròxim any. Acords que hem impulsat des d'ERC i que han de permetre fer realitat coses com la redacció de l'ordenança de civisme, la subvenció de l'IBI per a monoparentals, la restauració del patrimoni de l'antiga cooperativa agrícola o els programes per fomentar l'aprofitament alimentari.

21 de desembre

Publicat a la revista La Veu el 15/11/2017

Un cop d'Estat. Costa definir d'una manera diferent l'actuació del govern espanyol contra les institucions catalanes de cap altra manera. Les administracions intervingudes, el Parlament dissolt il·legalment, la meitat del govern a la presó i el President de la Generalitat a l'exili. Sense oblidar, evidentment, l'empresonament dels presidents de les principals entitats sobiranistes i l'amenaça de la seva il·legalització. Ni el mateix Tejero hauria signat un procedir més bèstia.

Tot plegat, ho han culminat amb una convocatòria il·legítima d'eleccions per intentar rematar les llibertats dels catalans. Però aquí és on han comès un error tàctic fatal. Després de la intervenció per la força, un terreny on no tenim res a fer, han portat el conflicte en el terreny on més còmodes ens sentim, on sempre l'hem volgut portar, d'on mai hauria hagut de sortir: a les urnes. El 21 de desembre cal que ens mobilitzem, una vegada més, per defensar el país i les institucions amb la nostra arma més potent, la democràcia.

Aquestes seran unes eleccions definitives que reclamen la mobilització de totes les forces i entitats sobiranistes. Cal que tots hi posem de la nostra part per fer possible una victòria que és més necessària que mai. Vull aprofitar, doncs, aquestes ratlles per encoratjar i desitjar la millor de les fortunes a totes les candidatures sobiranistes que concorreran a les eleccions, amb l'esperança que sabran enfortir-se i abastar àmbits electorals i socials prou amplis com per a garantir la majoria parlamentària que necessitarem. 

La movilització massiva ha de començar des de la base, des dels nostres pobles i ciutats. En aquest sentit, des de la Secció Local d'ERC de Roses, vàrem celebrar una assemblea extraordinària el passat 7 de novembre per encarar els preparatius de la campanya. La trobada, però, va servir també per acordar l'obertura a totes aquelles persones que vulguin col·laborar amb nosaltres en aquest moment excepcional. 

Així doncs, animem a tota aquella persona que vulgui formar part de la campanya, que vulgui ajudar a convèncer al màxim nombre de persones possible que cal defensar el país a les urnes, que no dubti a posar-se en contacte amb nosaltres. Les portes estaran obertes per a tothom. Catalunya, la llibertat i la democràcia ens necessita a tots.

Un breu repàs dels últims mesos

Comencem pel principi. D'on ve el fonament jurídic de tot el que va passar a Catalunya els mesos de setembre i octubre d'aquest any? Doncs dels dies 6 i 7 de setembre. Aquelles jornades, en mig d'un exercici de filibusterisme parlamentari dels grups de l'oposició barrejat amb actituds tavernàries d'alguns diputats, el Parlament va aprovar les dues lleis que obrien el camí cap a la celebració del referèndum el dia 1 d'octubre: la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica. Analitzar aquestes lleis serà bàsic per entendre tot el que vindrà a continuació.

En primer lloc, la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d'autodeterminació. Aquesta tenia com a principals objectius "regular la celebració del referèndum d'autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya i les conseqüències en funció de quin sigui el resultat". És a dir, regular d'una manera garantista que els ciutadans poguessin emetre un mandat democràtic sobre si calia, o no, establir un nou marc legal a Catalunya, allò que al carrer en diem la República Catalana. Evidentment, això podria entrar en conflicte amb el marc legal vigent, per la qual cosa, la mateixa llei ja contemplava la creació d'un règim jurídic excepcional que preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, tal com indica en el seu article tercer.

Un dels punts més importants de la llei és el seu article quart, on diu que "Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n'hi ha més d'afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya". Tot i que és cert que estipula la necessitat de proclamar formalment la independència al Parlament, aquesta frase predisposa que el mandat democràtic que "acciona" el mecanisme de la proclamació no són els vots dels diputats en seu parlamentària, sinó els vots dels ciutadans a les urnes l'1 d'octubre.

I que com es constituïa la República catalana després del dia D? Doncs aquesta era la part que regulava la segona llei, la de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Una llei que es definia la norma suprema de l'ordenament jurídic català mentre no sigui aprovada la Constitució de la República.

Finalment, malgrat la violència policial, les detencions, les amenaces i les coaccions, l'1 d'octubre es va celebrar el referèndum. La victòria del "Sí" va ser clara, i d'acord amb el que establia la Llei del Referèndum, calia convocar una sessió plenària per declarar formalment la independència. Aquest ple es produeix el dimarts dia 10 d'octubre. Però en aquesta sessió, el President Puigdemont fa un important gest de contenció, no ben vist ni ben valorat per tothom, i demana que se "suspengui els efectes de la declaració d'independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada". El que havia de passar després d'aquesta proclamació dels resultats, el que recull en la llei de Transitorietat, queda en suspens.

Malgrat això, aquesta sessió és el pretext de l'Estat per posar en marxa el mecanisme de suspensió de les institucions catalanes, el famós article 155 de la Constitució. Els dies següents són intensos i segur que fins d'aquí molts d'anys no en coneixerem els detalls. El fet, però, és que després de dues cartes de Puigdemont demanant diàleg a Rajoy i un intent avortat de convocar eleccions autonòmiques, se celebra una nova sessió parlamentària el divendres dia 27 d'octubre del 2017, el mateix dia que el Senat espanyol votava l'aplicació del 155. I què es va votar aquell dia al Parlament? Aquesta és la gran pregunta.

Si repassem la part resolutiva del text votat, veiem que el que acorda el Parlament és "instar el Govern a dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República". Això és important i lliga amb el que hem dit abans. Qui activa la proclamació NO és el Parlament, som els ciutadans amb el nostre vot. El 10 d'octubre, el President va anunciar la suspensió dels efectes d'aquesta declaració, i el que el Parlament va fer el dia 27 és aprovar solemnement una petició perquè aquests efectes fossin finalment desplegats. És evident que l'aprovació del text simbolitzava, a la pràctica, l'acord de la majoria parlamentària independentista de tirar endavant la independència, un fet de gran transcendència política que bé mereixia tota la solemnitat que va tenir, però, no ho perdem de vista, no va ser un fet jurídicament determinant, ni segons la legalitat espanyola, ni segons la catalana. Tal com la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell va declarar davant del Tribunal Suprem el dia 9 de novembre, es va tractar d'una declaració estrictament política.

A partir d'aquell 27 d'octubre, el Govern va haver de decidir entre iniciar una estratègia de confrontació amb l'Estat amb els funcionaris i els ciutadans pel mig o optar per una estratègia de no confrontació que necessàriament implicava seguir lluitant per enfortir la causa dins de Catalunya i internacionalment havent de fer front a la forta repressió que l'Estat llençaria sobre ells. Les valoracions sobre la decisió que van prendre poden ser moltes. La meva, si voleu que us sigui sincers, és que estem parlant de persones que s'han jugat tot el seu patrimoni i fins a 30 anys de la seva vida per defensar una causa per la qual nosaltres els hi vàrem fer confiança. Que voleu que us digui, per mi, tenen tota la credibilitat per pensar que van decidir el que, de tot cor, creien millor en aquelles circumstàncies.