Discurs acte 11 de setembre

Regidores i regidors,

Exalcaldes i exalcaldesses de Roses,

Representants de les entitats locals,

Ciutadans i ciutadanes que avui seguiu aquest acte de commemoració,

Avui som aquí per a celebrar una jornada plena de significació pel nostre país: la Diada Nacional de Catalunya. Una data que, com s'ha comentat abans, estableix un vincle de memòria i d'identificació amb la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de l'any 1714. Aquella desfeta, després de mesos de resistència a ultrança, va obrir un període fosc de la nostra història: la supressió de les nostres institucions, l'ocupació militar de la nostra terra i la prohibició de la nostra cultura.

Arreu del món, i al llarg de la història, si analitzem l'esdevenir dels diferents pobles que van patir una sort similar a la nostra, veurem que el més normal, el més freqüent, el més fàcil, és que amb el pas dels anys i dels segles es vagin dissolent a poc a poc, vagi desapareixent tot allò que els identificava, fins a arribar a la desaparició de la mateixa consciència de formar part d'una mateixa comunitat nacional. Aquest, no ho perdem de vista, era el destí més probable també per a nosaltres. Només la insubornable resistència, sovint pagant altíssims preus personals, i la tossuda persistència de nedar a contracorrent ens ha permès sobreviure a tots els obstacles que ens ha posat la història.

La memòria del 1714 no és, com alguns han intentat caricaturitzar, la celebració d'una derrota, és la congratulació de la capacitat de resistència i de la pervivència de la voluntat de ser. És també un recordatori: res del que hem preservat, res del que hàgim pogut guanyar està assegurat. Cal seguir defensant cada dia i a tot arreu tot allò que ens identifica, tots els instruments que ens permeten autogovernar-nos, i el model de societat que, malgrat totes les adversitats i tots els obstacles, hem construït: una societat oberta, amb un model de catalanitat integrador i que vol abraçar a tothom, vingui d'on vingui, pensi el que pensi i tingui la religió que tingui (si és que en té). Una societat que no parteix de l'exigència d'una manera de ser, sinó de la lliure voluntat dels seus membres de formar junts un projecte en comú i que posa el benestar i la felicitat de les persones al centre.

En aquest sentit, els reptes de la Catalunya d'avui són molts i diversos, començant per l'element més consubstancial a la nostra identitat: la nostra llengua. El català ha passat per moments molt complexos: persecucions, prohibicions, menysteniments... Seria absurd no reconèixer la tasca ingent i exitosa que s'ha fet en diferents moments per tal de recuperar-lo, prestigiar-lo i fer-lo arribar a tots els racons del país. La renaixença, la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, la gramàtica de Pompeu Fabra, l'oficialitat reconeguda en els estatuts de 1932, 1980 i 2006, la immersió lingüística o la creació dels mitjans de comunicació audiovisual públics en són bons exemples. No obstant el català és encara una llengua pràcticament inexistent en àmbits clau de la vida pública com ara l'administració de justícia; queda encara un llarg recorregut per a la seva plena integració al món del comerç; és alarmantment minoritari en la producció el cinema (tant en versió original com en el doblatge) i, el més preocupant, està perdent posicions a un ritme accelerat en espais determinants pel consum cultural del segle XXI, especialment entre els infants i els més joves, com són les plataformes d'streaming. Tot això ha provocat un retrocés de la presència social del català a casa nostra, i requereix l'actuació urgent de les administracions. Ens trobem davant d'una amenaça lingüística real que, si no revertim amb urgència, pot tenir conseqüències nefastes pel futur del nostre idioma.

Un altre dels reptes que tenim al davant és donar resposta a les legítimes aspiracions d'una part importantíssima de la nostra gent. La majoria social del país ha votat en repetides ocasions des del 2015 a favor d'un procés democràtic per a decidir la relació que Catalunya ha de tenir amb l'Estat Espanyol i, de fet, amb la resta de pobles del món. La resposta a aquests anhels ha estat repressió, agressions, càrregues policials l'1 d'octubre, presos polítics, exiliats i persecucions ideològiques. I davant d'aquesta involució autoritària d'alguns dels poders de l'Estat, la resposta catalana que va inundar els carrers i places va ser la del tarannà democràtic i dialogant que sempre ha presidit la nostra manera de ser i d'afrontar els problemes: "Spain, sit and talk". Una tradició d'afrontar els conflictes a través de la democràcia que ha estat reconeguda per líders internacionals, com l'expresident dels Estats Units Bill Clinton, que en una visita a Catalunya el 2001 va deixar per a la posteritat una reflexió, que per cert és de trista actualitat, en la que contraposava les vies democràtiques amb les vies intransigents. Deia, referent-se als problemes del món: "es resoldran a la manera dels catalans o a la dels talibans".

Després de moltes mobilitzacions, després de molt patiment, també després de molts desenganys, i malgrat que encara hi ha persones que segueixen patint la repressió en pròpia pell, podem celebrar que avui els presos polítics de l'1Oct són al carrer i l'Estat ha acceptat seure i parlar. Això no és cap victòria, ni tan sols és cap garantia de res, però sí que obre una finestra d'oportunitat que cal explorar i de la que hem de treure tot el rèdit possible en benefici de la nostra causa.

Com va dir Jordi Turull en seu parlamentària l'any 2018, en una dramàtica sessió en la qual ja sabia que menys de 24h després seria empresonat per la seva participació en el referèndum: "Tornem a oferir asseure'ns per dialogar al Govern espanyol. Algú dirà que és picar en ferro fred, però que tothom ho vegi, que el món vegi que, per nosaltres, no quedarà."

I no vull acabar sense referir-me tampoc a altres reptes d'àmbit global que també són de rabiosa actualitat. Enguany, la Generalitat ha escollit el 50è aniversari del discurs de Pau Casals davant de les Nacions Unides per centrar-hi la celebració de la Diada. En aquell discurs, Casals reafirmava la seva profunda catalanitat amb el cèlebre "Jo sóc un català", però també la seva vocació humanista i internacionalista, amb el lema de la diada d'enguany: "Som tots fulles d'un mateix arbre, i l'arbre és la humanitat". Aquesta conjunció entre allò que som, i al que no volem renunciar, i allò que volem compartir amb la resta del món és la millor fórmula per poder respondre a amenaces reals de les quals ni podem evadir-nos ni podem resoldre sols: l'emergència climàtica (que ens obliga a repensar la nostra manera de viure, de consumir o de relacionar-nos amb el territori) o la gestió d'una pandèmia mundial com la Covid 19 (que ens està donant una lliçó històrica, imposant-nos que fins que tots no estiguem segurs ningú d'aquest món ho estarà), en són clars exemples.

Seguint l'estela del mestre Casals, i també amb el record de totes les persones que han contribuït a fer que Catalunya pervisqui fins als nostres dies, conjurem-nos per seguir construint un futur en comunitat, conjurem-nos per seguir avançant sense defallir, i conjurem-nos també per ser capaços d'aportar el millor de nosaltres a la humanitat, perquè la nostra fulla faci una mica millor a l'arbre que compartim amb la resta del món.

Moltes gràcies,

Visca la Diada Nacional!

Visca Catalunya Lliure!