Durant el temps que porto a l'Ajuntament, hi ha hagut diverses coses que m'han sorprès. Una d'elles, ha estat una mena de bombolla que sovint manté molts dels seus integrants al marge de la realitat que viu la gent del carrer. És habitual sentir posicionaments que en absolut serien comprensibles per la gran majoria de la gent de la vila. Quin ciutadà que visqui el dia a dia de la ciutat afirmaria que Roses no té un problema amb l'aparcament? O que les associacions tenen el ple suport de l'administració local? O que les dades de població en risc de caure en pobresa són relatives? Tot això són coses que es comenten amb normalitat i plena convicció per part d'alguns, fins al punt d'arribar a fer-te dubtar de si el que estàs equivocat ets tu. Només quan surts al carrer i parles amb la gent és quan recuperes la tranquil·litat i constates, una vegada més, que massa sovint l'Ajuntament actua com un món a part.
Aquest fet es percep també amb la norma no escrita que determinats temes no poden ser tractats, de fet, ni tan sols nomenats, sota pena d'esbroncada i acusació d'insolència. En el ple passat en vàrem tenir una bona mostra, quan l'alcaldessa i el regidor d'Urbanisme varen entendre un comentari sobre qui mana realment al govern com un atac i van desplegar tot l'arsenal, només per gosar plantejar al ple un tema que al carrer és ben present i que tothom té plenament assumit. La seva reacció airada deu voler dir que ells també tenen ben clar (i pobre del qui no ho tingui!) qui mana realment, però que creuen que si no es parla del tema, el problema no existeix. Com dic, una bombolla.
Aquest aïllament dels que regeixen l'Ajuntament provoca, òbviament, un distanciament cada vegada més gran vers els ciutadans. Una realitat que cal canviar. Per una banda, cal fer més pedagogia per acostar la realitat de la institució als vilatans, perquè puguin conèixer els detalls del complex funcionament de l'administració, no fer-ho servir com a barrera amb l'argument de "no entenen com funciona". Així mateix, cal intentar buscar sempre el màxim contacte possible amb la percepció i les preocupacions de la gent, mantenint un peu a la institució i un al carrer, i que això ens esperoni a fer millor la nostra feina, no que ens faci por.
Viure en una bombolla potser és més còmode, sí, però ni és efectiu, ni és valent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada