Professionalitat

No és estrany veure, tant en mitjans de comunicació com en converses de bar, una crítica més o menys constant a allò que popularment es coneix com el “polític professional”.

M’agradaria, mitjançant aquestes breus ratlles, analitzar en profunditat aquest binomi per tal de posar en qüestió, des de la més absoluta humilitat, aquest concepte que tant ha calat entre l'opinió pública.

La primera paraula que voldria analitzar és la de polític. He vist mil vegades una notícia que recorre tota la xarxa que afirma “Espanya (entenc que referint-se a tot l’Estat espanyol) té 300.000 polítics; Alemanya, 80.000”. Un anunciat que mai he acabat d’entendre, Per què en cap cas s’especifica què és un polític i com es fa aquest còmput per arribar a la xifra de 300.000.

La paraula, és una d’aquelles que tothom utilitza, però ningú té del tot clar quins són els límits del seu significat. Si n’analitzem l’origen més etimològic, veiem que ve de la paraula grega polis, que traduïda literalment vol dir alguna cosa semblant a “ciutat”, tot i que en la connotació que se li dóna podria anomenar-se també com l’espai públic que compartim tots. Una persona que es dedica a la política, doncs, es podria definir com algú que es dedica a aquells assumptes que tenen a veure amb la comunitat. Un significat que, per una banda, va molt més enllà de la clàssica connotació de polític com a càrrec electe (generalment amb corbata, cotxe oficial i sous milionaris), que inclou tothom que treballa per la comunitat: sindicalistes, membres d’associacions, AMPAs, ONGs, etc. 

Per altra banda,  trobem un significat al qual em costa bastant donar el valor pejoratiu que molts s’esforcen a relacionar-hi. Només hi ha 300.000 polítics a l’estat? Vol dir que només 300.000 dels 47.000.000 d’espanyols treballen per la comunitat? Doncs tant de bo n’hi hagués molts més!

Pel que fa a la segona paraula, professionalitat, és una qualitat que, sorprenentment, no només no es demana, sinó que, a vegades, sembla que es rebutja en l’àmbit de la política.

En totes les professions, des de lampistes fins a arquitectes o metges, la pitjor injúria que pots dedicar a algú que desenvolupa aquestes funcions és la de manca de professionalitat en el desenvolupament de la seva tasca. En el cas de la política, però, veiem tot sovint com hi ha gent que fins i tot presumeix de no ser professional en fer la seva feina.

La paraula professional ve del llatí profiteri que vol dir quelcom semblant a parlar en públic (d’aquí ve la paraula professor). Amb el pas dels anys, ha anat canviant de connotació, fins a significar quelcom semblant a donar raó pública de la feina ben feta. És a dir, que un professional és aquell que en el desenvolupament de la seva tasca s’ajusta a la normativa legal, ètica i tècnica –sigui escrita, o no– que la regula.

Si convenim tots plegats que en l’àmbit institucional la feina d’un polític és la bona gestió de les institucions que dirigeix, la transparència, el respecte als principis democràtics i, per sobre de tot, vetllar per l’interès de la comunitat, el polític professional seria aquell que compleix, amb el màxim de rigorositat possible, amb aquestes funcions. Els polítics que posen per damunt els seus interessos personals, que menteixen a l’electorat i que malversen els fons que els toca gestionar són precisament aquells que han de ser acusats de no ser-ho.

Així doncs, amb aquest text vull reivindicar dos termes que actualment no disposen del prestigi social que es mereixen i que crec que cal que es posin en valor.

Cal abandonar els raonaments demagògics, afrontar els problemes amb el cap clar i tenir clares les solucions que proposem. La nostra societat necessita ara més que mai gent que es preocupi del col·lectiu i no només de l’individu, necessitem, doncs, més “polítics” en tots els àmbits. I els polítics que necessitem són aquells que intentin complir les seves responsabilitats amb el màxim d’eficàcia, servei públic i rigor possible. És a dir, i deixeu-m’ho dir clarament: necessitem polítics professionals.