Finalment, el president del govern espanyol, Jose Luis Rodriguez Zapatero, ha cedit a les nombroses pressions que l’assetjaven des de feia mesos (tant dins com fora del seu partit) i ha convocat eleccions anticipades, que es celebraran el proper 20 de novembre.
Jose Luis Rodriguez Zapatero |
Aquesta data coincideix amb l’aniversari de la mort de Francisco Franco l’any 1975, una mort que va significar l’inici del final d’una llarga dictadura. Curiosament, l’avançament electoral que avui s’ha fet públic també suposarà una mort, la mort, políticament parlant, de l’actual president espanyol, i una fi, la fi del projecte amb que Zapatero es va presentar al gran públic l’any 2004, el projecte de “l’Espanya plural” .
El fracàs final del Zapatero va sens dubte lligat al fracàs del seu projecte de construir una Espanya plural, en que totes les diferents realitats tant culturals com polítiques poguessin sentir-se còmodes i fossin respectades per la resta de les parts. Podríem entrar en el debat de si el projecte d’aquesta Espanya a Madrid se l’han arribat a creure realment, o no, però més enllà d’això el que és evident és que ha patit el rebuig frontal de una part àmpliament majoritària de la classe política espanyola, que segueix, com sempre, enganxada a la droga del centralisme i que mostra una important al·lèrgia i intolerància a qualsevol forma de pluralitat.
A Catalunya, en canvi, la idea de l’Espanya plural va rebre el suport d’un sector molt ampli de la societat catalana, que veia en Zapatero una llum d’esperança per aconseguir trobar un encaix de Catalunya dins una Espanya moderna i descentralitzada, en front d’un PP que es presentava com el gran defensor de l’Espanya unitària i tradicional. Aquesta convicció que Catalunya podia trobar el seu lloc i, sobre tot, l’elecció del mal menor van permetre el gran resultat que el PSOE va obtenir el nostre país, tant el 2004 com el 2008. No obstant, el rebuig que s’ha donat des de Madrid a aquesta voluntat dels Catalans ha propiciat que molts ciutadans de nostre país hagin arribat a la conclusió que poca cosa es pot negociar ja amb Espanya i que escollir el mal menor no soluciona gran cosa.
Valentí Almirall |
Des de la publicació del llibre “lo catalanisme”, de Valentí Almirall, (1886) els catalans hem buscat per totes les vies possibles un encaix adequat per a nosaltres dins l’estat espanyol, però ara, després de més de un segle d’intents frustrats de buscar una entesa beneficiosa per totes les parts, el fracàs de l’enèsim projecte d’Espanya plural ha estat la gota que ha fet vessar el got. Ha fet veure a molts catalans que l’única manera d’obtenir la llibertat, el respecte i el futur que volem, i que ens mereixem, és apostant decididament per governar-nos a nosaltres mateixos i construir un estat propi. Aquest canvi de mentalitat no és com defensen determinats mitjans “un invento de los grupos nacionalistas y separatistas que se aleja mucho de la descripción de la Cataluña real”, si no que queda reflectida a les enquestes, que indiquen que fins a un 40% dels catalans (el doble que fa 4 anys) donarien suport a un procés de independència.
Com era d’esperar, s’ha intentat fer creure que l’important augment de l’independentisme no és més que una reacció efervescent que s’anirà dissipant amb els temps. També s’ha intentat combatre amb una regressió centralitzadora que ha portat a, fins i tot, posar en qüestió l’actual estat de les autonomies, a les quals es culpabilitza de la crisi econòmica. Aquestes mesures, però, no fan si no concienciar encara més la societat catalana.
Personalment tinc la convicció que els catalans han arribat a un punt de conscienciació que fa que sigui molt difícil tornar enrera, crec que el nostre país ha iniciat un camí que difícilment tindrà aturador, un camí que, sens dubte, serà complicat de transitar, i caldrà acumular molta paciència i molta energia per a poder tirar endavant en molts moments, però, com deia Sèneca, en situacions adverses, moltes vegades convé escollir el camí atrevit.
Salut i República !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada