PRECISAMENT ARA

“Precisament ara” és el títol d’un article d’opinió escrit per Oriol Junqueres el 25 de desembre de 2010. En aquest article, Junqueres anunciava que, després de molts anys de col·laborar com a independent amb Esquerra Republicana de Catalunya, feia el pas definitiu d'entrar a militar al partit. Ho feia precisament en aquell moment, com deia el títol, perquè ERC acabava de patir una desfeta electoral molt important a les eleccions nacionals del 28 de novembre d’aquell mateix any, passant del 14% al 7% dels vots i perdent 11 diputats. Junqueres, segons explica seguint una cita de Ramon Llull que diu que els que no defensen els amics quan son atacats son fins i tot pitjors que els que els injurien, va decidir fer pinya en els moments més difícils i donar un pas endavant, va decidir sumar en el moment en que el partit més necessitava que ho fes.

Ara fa 3 setmanes, van tenir lloc unes noves eleccions en que ERC va tornar a patir una davallada important, es va passar del 12% al 9% de vots i es varen perdre 200 regidors, així com la representació a ciutats com Lleida, Tarragona, Girona ... davant aquesta nova desfeta electoral, l’executiva d’ERC va decidir dimitir en bloc i convocar un congrés de cara al pròxim mes d’octubre, un fet que pretenia simbolitzar l’inici de una nova etapa en la que calia reconduir i regenerar el partit i per la qual era necessari que es deixessin de banda les disputes internes que havien dominat el partit els últims anys i es sumessin esforços d’una vegada. Davant d’aquesta situació convulsa també s’hauria esperat que algú fes un pas endavant en un moment de dificultat. En lloc d’això, però, algú ha pensat que “precisament ara” era el moment d’atacar i aquest matí tots els diaris han publicat la gran novetat de la jornada : l’exrpresident d’ERC, Josep-Lluis Carod Rovira estripa el carnet de militant.

No vull entrar a criticar, ni molt menys, la feina fet per Carod-Rovira en aquest partit, que sens dubte va ser molta i molt bona, tampoc vull entrar a valorar si és, o no responsable de l’actual situació de partit, que cadascú en tregui les conclusions que cregui oportunes, i ni tant sols tinc intenció de valorar el fet que es doni de baixa en si mateix. El que si que crec que cal dir és que esperar donar-se de baixa del partit just en un moment complicat com el que  estem vivint és, per mi, una actitud reprovable basada en la política de “terra cremada”, es a dir, “a mi m’han fet fora, però els que vinguin darrera que s’ho trobin tot cremat”. He de confessar que aquesta actitud m’ha decebut molt venint d’un home que va ser, en el seu dia, el cap de llista independentista que va aconseguit el millor resultat en unes eleccions catalanes des de la república i que va ser un referent per a tanta i tanta gent independentista i d’esquerres. On queda ara el mític Carod de Perpinyà, el que es deia Josep Lluís aquí i a la Xina popular, el que era capaç d’aglutinar a tanta gent al seu darrera ...

Sigui com sigui, i malgrat alguns entrebancs, el camí cap a la regeneració d’ERC segueix en marxa, d’aquí una mesos, els militants del partit haurem d’escollir quin volem que sigui el nostre nou president i quins hauran de ser els que tirin del carro del partit a partir d’ara. Sembla ser que encara no hi ha noms definitius sobre la taula, però això si, crec que el que els militant d’ERC hem de tenir molt clar és per a aquesta nova etapa necessitem uns líders amb unes característiques clares : ha de ser gent amb ganes de treballar i de tirar endavant el projecte en un moment com l’actual, gent carismàtica que puguin aglutinar gent al seu voltant, gent desacomplexadament d’esquerres i que tinguin, com a principal objectiu nacional per a Catalunya, aconseguir un estat propi. Però sobretot el que ens cal en aquest moment és que tinguin voluntat de sumar esforços, de tirar endavant un projecte col·lectiu i no pas personal, és a dir, gent de la que entra a militar en un moment de crisi per ajudar i no de la que, si no està al capdavant, es dona de baixa en el moment que pot fer més mal. No tinc absolutament cap dubte que a Esquerra tenim gent que compleix aquest perfil i que sabrà portar el vaixell a bon port, i és precisament ara, quan necessitem que aquesta gent fagi un pas endavant.