Per què matar Miquel Badia? I (directe.cat)

http://www.directe.cat/noticia/147317/per-que-matar-miquel-badia

Per què matar Miquel Badia?

Molta gent al nostre país desconeix, com tants i tants altres de la nostra història, l'assassinat dels germans Miquel i Josep Badia, nascuts a Torregrossa (Pla d’Urgell) en el si d’una família d’arrel catalanista i treballadora. Si volen saber de la seva biografia, ni que sigui breument abans de llegir aquesta sèrie de tres articles, poden consultar aquest enllaç o per ampliar informació llegir el llibre Miquel Badia: vida i mort d’un líder separatista (Dux) de Fermí Rubiralta, publicat recentment.

En qualsevol cas cal entendre que la Barcelona que va viure un dels assassinats més sonats de la dècada tenia visos de la Chicago d'Al Capone. A un 1/4 i 5 minuts de 4 de la tarda del 28 d'abril de 1936, Miquel i Josep Badia sortien de casa al carrer Muntaner, 52 de Barcelona. Els pistolers anarquistes Justo Bueno, José Martínez Ripoll, Lucio Ruano i Vicente Tomé Martín controlen la sortida de l’habitatge amb la intenció d’assassinar Miquel Badia. Martínez Ripoll, amb un fusell-metralleta a la vorera dels números senars doblega el diari que simula llegir quan surten els Badia carrer avall. La seva missió és cobrir la rereguarda un cop efectuats els trets. Bueno i Ruano segueixen els Badia per darrera a una distància prudencial. Tomé condueix el Ford vermell fosc que circula lentament a la marxa dels vianants. A l’altura del número 38 del mateix carrer Muntaner, els germans Miquel i Josep Badia són abatuts per Bueno i Ruano, respectivament.

Miquel Badia recorda de la seva estada a la presó -per haver intentat assassinar el rei espanyol Alfons XIII en un atemptat al Garraf per la seva connivència contra Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)- la seva opinió sobre els anarquistes. 'Teòricament els més simpàtics eren els anarquistes car la idea llibertària és molt suggestiva i en fa oblidar la part utòpica d’aquesta ideologia, sempre basada en la bondat idealitzada de l’home' fins a caure com la majoria dels mortals en 'la materialitat de la vida social, mare de totes les injustícies (…) Havien passat a ser homes d’acció i molts estaven a la presó acusats de ser vulgars atracadors que embrutien les files dels idealistes autèntics'. I foren aquests els que el varen matar.

Fidel a l'avi Macià i militant d'Estat Català des de primera hora, Miquel Badia anava a la seva. No entenia de tacticisme polític i, per entendre millor el personatge, es podria dir que el mot 'cagadubtes' no era al seu diccionari. Una anècdota que il·lustra perfectament aquesta figura és la frase de Jaume Compte, un altre dels primers militants d'Estat Català, quan a la cerca d'un home per dirigir l'Ordre Públic de la Generalitat comunica al president Macià: 'L'home més valent, el de més collons, ja el teniu a la vostra escorta: Miquel Badia'. I d'aquí neix la llegenda del Capità Collons, sobrenom amb el qual és simpàticament anomenat Miquel Badia per la galàxia catalanista del moment. La denominació èpica, de fet, encaixa perfectament amb les paraules del propi Badia quan en una carta a un amic el febrer del 1935 escriu: 'Sóc, perdoneu la immodèstia, un idealista i estic convençut que els idealistes només poden tenir un moment brillant. Sabeu quin és? Morir en la lluita'. I ho creia seriosament si ens atenem a unes altres paraules del màrtir: 'Jo faig nosa a molta gent i el dia menys pensat una bala al cap acabarà amb la meva vida'. Dit i fet.

Quan fou assassinat, a Miquel Badia ja li havien retirat el permís d’armes, tot i que ja des de feia un parell d'anys se sabia que la CNT i la FAI havien acordat eliminar-lo com denunciava el periodista Josep Maria Planes al diari La Publicitat. Deia Planes l'abril de 1934 que 'en una reunió celebrada fa quatre o cinc dies pels gàngsters més notoris que actuen a Barcelona es va acordar, com a mesura de tàctica més adequada a les circumstàncies, la tornada dels atemptats personals. Les víctimes serien, naturalment, persones de la policia o les que, per la seva especial situació, entrebanquen l’acció de l’anarquisme criminal. En la reunió a què al·ludim fou condemnat a mort Miquel Badia, el qual ha jugat un paper tan important en els darrers esdeveniments. Sembla que la condemna s’havia de complir dintre del termini de vuit dies. La policia no ignora aquest acord dels gàngsters de Barcelona'. I és que en aquella època Miquel Badia era Cap de Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat, el que ara equivaldria a director general de la policia. Badia s'havia caracteritzat per reprimir amb duresa els boicots del moviment anarquista i pels mètodes utilitzats amb els detinguts. I quan ho considerava oportú, no dubtava a tirar dels Escamots d'Estat Català per garantir que els transports públics seguissin funcionant, com va passar a la vaga de novembre de 1933 convocada per la CNT. Badia era, doncs, un personatge literalment odiat a mort per part del moviment llibertari.

La mort de Macià i l’ascens de Companys a la presidència de la Generalitat va amenaçar encara més la posició delicada de Badia. És en aquest punt on potser es perfila més clarament el caràcter i les conviccions del personatge. Perquè va ser el mateix president Companys qui forçà la dimissió de Badia el setembre de 1934, després que aquest detingués un fiscal per haver impedit la celebració d’un judici en català -tal com, d’altra banda, preveia el nou Estatut. Tot això, en el marc de l’animadversió personal que el president tenia a Badia per un presumpte afer de faldilles amb la seva segona esposa, Carme Ballester. Badia, mancat de poder institucional, doncs, no va poder afrontar amb tota la contundència habitual en ell l'aixecament dels Fets del Sis d'Octubre d'aquell mateix any. Paradoxalment, el president Lluís Companys va decidir l'abril de 1936, pocs mesos després de la mort dels Badia, tot i que pel context polític del moment, fer entrar la CNT-FAI al govern de la Generalitat durant els primers moments de la Guerra Civil amb la voluntat de mitigar la repressió i el caos que imperaven des de les files anarquistes.

Els funerals dels germans Badia varen envair el centre de Barcelona en un dels actes més multitudinaris de la Catalunya republicana. 'Les dones ploraven i els homes, plens d'emoció, estaven atònits. (...) La desfilada ha durat tota la nit i matinada', deia La Veu de Catalunya. També en parlava La Publicitat: 'El riu humà (...) dóna la sensació d'un gran riu que mai no s'estroncarà. (...) I un altre riu d'adhesions, cartes, telegrames, targetes. I això, seguit, seguit (...) sempre. (...) Constituí una imponent manifestació de dol. Tot Barcelona es llançà al carrer, ja per presenciar-lo, ja per assistir-hi (...) Entre la gentada es veien moltes dones que ploraven i homes que s'eixugaven els ulls amb el mocador'. D'altres, com Antoni Rovira i Virgili, deixaven de banda la descripció i lamentaven a La Humanitat la mort dels Badia com la dels patriotes 'empesos per un deure de ciutadania i per un ideal de pàtria, havien lluitat, impàvids, contra les ombres i contra aquells que les mouen i les paguen. Ells volien per al bé de Catalunya, trencar i desfer el mecanisme del crim'.

David de Montserrat