dimecres, 18 de juliol del 2012

El que ens retallen és la democràcia


En èpoques com l’actual, sovint es cita aquella famosa frase que sens dubte tots hem sentit : “En xinès, la paraula crisi i la paraula oportunitat s’escriuen amb el mateix símbol”. Una frase típica de llibres d’autoajuda que, normalment, s’utilitza per intentar apujar la moral a una població desmoralitzada per la difícil situació que li toca viure, que intenta injectar a la gent l’esperança que tornarà a sortir el sol quan passi la tempesta i que el mon que ens trobarem pot ser un món millor que el que teníem al començar.  
El problema és que la història ens ensenya que, massa sovint, les crisis son una gran oportunitat també per aquells que el que volen és acabar amb les llibertats i els drets de tots els ciutadans.
Aquests últims dies, estem veient com el govern de Madrid, controlat per una barreja de poders econòmics indeterminats i un Partit Popular que està ensenyant la seva cara més centralitzadora, identitària i liberal que es recorda des els temps de Jose Maria Aznar, ha sabut aprofitar a la perfecció la oportunitat que li ha brindat aquesta crisi.
Amb els mantres de la “responsabilitat”, la “racionalització de la despesa”, el “no hi ha altra solució” i les constants criminalitzacions de sindicats, organitzacions i partits polítics que no els són afins, ajudats per la por i el desconcert creixent entre la població, estan retallant a gran escala i a marxes forçades tots i cada un dels avenços que la societat havia aconseguit en els últims 30 anys.
La reforma laboral del passat més de febrer va carregar-se els drets laborals més fonamentals i va criminalitzar els sindicats, les retallades en serveis bàsics com la salut o l’educació posa en perill el present i el futur de nosaltres mateixos i dels nostres fills i la reducció de les prestacions socials per dependència, integració social o atur fa que moltes famílies no puguin arribar a final de més.
Algunes de les últimes mesures que s’ha donat a conèixer és la reducció d’un 30% en el nombre de regidors i el buidatge de competències dels ajuntaments del nostre país. Aquesta mesura ha estat venuda com una simplificació de la sobrecarregada, i massa sovint ineficient, administració. Però alerta, la reforma dels nostres ajuntaments no és més que un pas més de la dreta més reaccionaria de retallar la democràcia ...
La reforma pren competències als consistoris municipals, que són escollits democràticament per els ciutadans, en favor d'una administració la ineficàcia i la inutilitat de la qual ha quedat demostrada com són les diputacions. Una administració, a més, els membres de la qual són escollits a dit i no per elecció dels ciutadans.
També es retalla un 30% el nombre de regidors dels ajuntaments. Aquesta reforma ha esta rebuda amb bons ulls per part d’una part important de la opinió pública, segurament a causa de l’actual desprestigi que pateix la política. Si analitzem a fons la mesura, però trobem que es tracta d’una reforma totalment demagògica que no suposarà un estalvi realment important, ja que el 80% dels regidors de Catalunya no reben retribució per a realitzar la seva tasca. L’autèntic gruix de la despesa de sous dels consistoris municipals els trobem concentrats en sous milionaris d’un grup reduït d’alcaldes i regidors que poden imposar-se el sou a la seva voluntat. Aquests sous, els seguiran cobrant independentment de si el consistori te 13 o 17 regidors, així doncs, seria molt més lògic limitar els sous d’alcaldes i regidors de govern en funció del pressupost i la població del municipi i impedir l’acumulació de sous que no pas reduir el nombre de regidors.
El que realment generarà la reducció de regidors és menys pluralitat democràtica, la barrera per obtenir representació augmentarà i deixarà els partits petits sense representació. A molts ajuntaments CIU-PSC-PP (els mateixos, curiosament, que han controlat fins ara el govern de Madrid) seran els que tindran l'hegemonia. Aquesta situació tindrà especial afectació en aquells municipis d’entre 10.000 i 20.000 habitants (de 17 a 11 o 13 regidors). En aquests municipis, fins ara el 5% minim de vots requerits per poder aspirar a obtenir representació era gairebé una assegurança de poder entrar al consistori. Amb la reducció de regidors, en la majoria dels casos, la barrera per entrar passarà a ser del 7-8% depenent dels resultats de cada municipi.
Això si, només es retallen els càrrecs que son escollits democràticament per els ciutadans. Els càrrecs que són escollits a dit com els càrrecs de confiança dels ajuntaments i tota l'estructura de diputacions i consells comarcals (que sovint són cementiris d'elefants a l'estil del senat) no es toquen. No serà perquè són els mateixos grans partits que donen suport a les retallades els que controlen la majoria de totes aquestes estructures ?? no serà que si es retallen càrrecs escollits a dit es carregarien tota la xarxa clientelar que és la base de la seva estratègia electoral ?? 
Ja ho veieu, Efectivament, la crisi és una oportunitat, si, però una oportunitat per destruir els nostres drets i arrabassar-nos la democràcia que tant ens ha costat de construir. És ara el moment que tots plegats hem de demostrar els nostres valors com a societat i com a país. No podem permetre que la crisi, i la por que genera a la ciutadania, serveixi d’excusa per esclavitzar-nos i hem defensar fins al final la nostra llibertat i el nostre poder sobre les institucions. Com deia Benjamin Franklin, Aquells que renuncien a la llibertat essencial per obtenir una seguretat temporal, no mereixen tenir ni llibertat, ni seguretat.

dissabte, 2 de juny del 2012

Discurs proclamació de la República Catalana de Francesc Macià del 1931

El 12 d'abril de 1931, la formació política nascuda de la unió de totes les forces republicanes d'esquerres i catalanistes, ERC, obté una victòria espectacular a les eleccions municipals. Dos dies després, el president d'ERC, Francesc Macià, esperonat per el suport electoral dels ciutadans, surt al balcó de la Generalitat i proclama la República catalana amb la següent proclamació :

Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931.

Manifest de Carles Maria Isidre de Borbó (16 de juny de 1872)


A la mort de Ferran VII, el 1833, hi varen haver dos pretendents a ocupar el tron d'Espanya. Un era la seva filla, Isabel, de només 4 anys d'edat, l'altre era el seu germà petit, Carles Maria Isidre. Aquest és el manifest en que intenta guanyar-se el favor dels catalans en la lluita per la successió.

Amant de la descentralització, avui us dic públicament i solemnement, intrèpids catalans,aragonesos i valencians: fa un segle i mig que el meu il·lustre avi Felip V va creure que el seu deure era esborrar els vostres furs del llibre de les franquícies de la pàtria. El que ell us va prendre, jo com a rei us ho retorno: que si un dia vau ésser hostils al fundador de la meva dinastia, baluard sou ara del seu legítim descendent. Jo us retorno els vostres furs perquè sóc mantenidor de totes les justícies. [...] I Espanya s’adonarà un cop més que a la bandera, on hi ha escrit Déu, Pàtria i Rei, hi ha escrites totes les legítimes llibertats. Furs vigents a Catalunya en temps de Felip V i atorgats novament per Carles VII. Primer. La incorporació del Principat, de la mateixa manera que els Estats d’Aragó,València i Mallorca, a la corona de Castella, és pel camí de la «unió federativa» que li permet gaudir de la seva antiga noblesa, tant en lleis i privilegis com en territori i govern.Segon. La religió única és la catòlica, apostòlica i romana.Tercer. El rei de Castella no pot ser reconegut com a comte de Barcelona si abans no ha jurata les Corts Generals de guardar i defensar els furs del Principat.

Manifest en que les autoritats napoleòniques demanen als catalans la col·laboració amb l'administració francesa (1810)


El 1810, les tropes franceses ocupen tot l'Estart Espanyol. Napoleó annexiona Catalunya a França, i passa a ser una provincia més de l'Estat Francès. Aquest és el manifest que va publicar en francès i català demanant la col·laboració de la població catalana amb la nova administració

Vàries vegades, fent la guerra sobre vostre país, havia admirat los esforços del vostre ingeni i amor al treball que vos feien superar les traves que vos oposaven per naturalesa i més l’apatia i debilitat d’un govern distant. Sens canals, sens camins, sens ports, haveu fet prodigis per la vostra indústria. Calculeu a quin grau de glòria podeu pervenir baix la direcció d’un govern il•lustrat, paternal i vigilant!
Si, vencedors d’Atenes i Neopàtria, es va restablir vostre antic comerç amb Orient, la pàtria catalana va a renàixer de les seues cendres. (…)Els francesos sempre us han abraçat i emparat en vostres conflictes. Carlemany salvà Catalunya de la tirania dels sarrasens (…) En 1641, en vostres problemes, demanàreu a la França que us governés i permaneixéreu alguns anys baix son emparo. Vostra indústria, activitat i costums són tan conformes, que amb fundament us anomenen els francesos d’Espanya.Napoleó el Gran us allarga els braços tutel•lars, veient que les entranyes de la vostra pàtria es despedacen pel furor revolucionari que us han inspirat els vils anglesos (…).Catalans, presteu-vos dòcils a ma veu: obriu els ulls; considereu vostra situació i els mals que us rodegen, i veureu que, si persistiu en el deliri, vostra pàtria va a submergir-se en un abisme de desolació.



Humbert de Beaumont, comissari general de la policia de Catalunya durant la ocupació francesa, 1811:

"Els catalans no tenen idees fixes i dubten del futur que volen per al seu país.
Seran espanyols? Molts se sentirien molestos. Seran francesos? Hi hauria molts descontents. Restaran independents? Aquest situació afalagaria llur vanitat. Però els més previnguts senten que són massa febles per formar sols un estat sobirà.
Deixeu als catalans un fantasma d'independència. La província aviat serà pacificada."