Santa Missa

D'ençà que vaig prometre el càrrec de regidor de la ciutat, tenia molt clar que les tasques que m’havien estat encomanades no eren només votar reglaments i plantejar projectes, sinó que els càrrecs públics tenim també una funció de representació en el sentit més ampli de la paraula. En virtut d’aquesta funció, penso que és apropiada la presència dels representants de la ciutadania en els actes més rellevants de la vila, tant aquells organitzats pel mateix Ajuntament com aquells que sorgeixen de l’organització ciutadana. Actes que serveixen per estimular la vida pública, millorar el contacte entre veïns i fomentar l’esperit cívic.

Un dels actes importants que tenen lloc al llarg de l’any és el tradicional (de fet, ja històric) homenatge a la vellesa de dissabte passat. Un dia per homenatjar aquells rosincs que durant tants anys han treballat i lluitat per tirar endavant la nostra ciutat i que serveix per recordar-nos a tots que aquest sector de població és part essencial de la nostra societat i que, a més d’homenatjar-lo, cal que sigui part activa en el disseny de la Roses actual.

Aquesta jornada de celebració, que per a molta gent és una data assenyalada del calendari, carregada d’emoció i joia, tradicionalment ha estat complementada amb una missa catòlica a l’església de Santa Maria. Aquest costum el trobem també reproduït en altres festes populars de casa nostra, com la festa major.

En el meu cas, no he estat mai una persona creient, i molt menys practicant. No obstant això, tampoc he tingut mai cap problema a assistir a actes litúrgics de qualsevol confessió religiosa. Sempre he pensat que la religiositat i els actes cerimonials que l’acompanyen, agradi o no, són una forma d’expressió de l’espiritualitat de molts dels nostres veïns i, com a tal, mereixen tots els meus respectes. Per aquest motiu, des que tinc funcions representatives he assistit a tots els actes que he pogut de les festes locals, incloent-hi les misses. Sé que hi ha gent que prefereix no fer-ho per temes de consciència, un posicionament que, penso, és també del tot respectable i coherent. També hi haurà qui podrà pensar que assistir-hi sense ser creient és un acte d’hipocresia. És un raonament que entenc, però que no comparteixo. No deixa de ser un acte públic més que se celebra a casa nostra i que representa molts rosincs. Ser-hi present com a representant d’una part d’ells no ho veig com a hipocresia, sinó com una mostra de respecte. I aquesta apreciació també és un tema de consciència.

Ara bé, al que sí que em vaig negar dissabte passat, i tinc intenció de seguir-me negant a fer a partir d’ara, és a assistir-hi atenent al protocol d’un acte oficial de l’Ajuntament, que em reserva un lloc a primera fila com a cap de l’oposició. Vaig anar-hi, i vaig seure en algun lloc disponible, com faig a tots els actes als quals assisteixo.

La missa és un acte organitzat per una congregació religiosa, l’Església Católica, que és la majoritària a la ciutat, sí. I són molts els rosincs que, hi assisteixin o no, s’hi senten representats, sens dubte. Però l’Ajuntament, com a institució laica i democràtica, no pot fer constar com a acte oficial de la ciutat (que, per tant, ha de representar a tots els rosincs) una cerimònia litúrgica d’una confessió concreta. Cal donar tot el suport i ajudar en el que calgui en la seva organització, com s’hauria de fer amb qualsevol altra congregació, però no ha de ser un acte oficial. Algú podrà pensar que és un detall sense importància, però estic convençut que no ho és.

L’Ajuntament que vull, i que crec que la majoria de rosincs volem, té empeltats els valors del respecte i la transversalitat en cadascuna de les seves cèl·lules a parts iguals, i aquest equilibri es fa evident en cadascuna de les seves accions, des de les més petites i simbòliques fins a aquelles realment transcendents. És en l’actitud que una institució pren en detalls com aquest quan es demostra si té o no la voluntat de ser transversal i plural realment interioritzada. I és que ja ho diu l’evangeli: pels seus actes els coneixereu.

Salut i República!

La declaració del 29 de febrer

Publicat a El Punt Avui el 05/03/2016

El passat 29 de febrer, el ple de Roses va debatre una moció d’aquelles que seran recordades durant molt temps: decidia sobre el futur de les tradicionals festes amb animals de la festa major.

Només saber-se el resultat de la votació, mitjans de comunicació d’arreu del país se'n varen fer ressò i Roses va passar a la primera pàgina de nombroses publicacions. Això no és la primera vegada que passa, ni de bon tros, però ja feia força temps que només hi sortia per fets dels quals ben poc en podíem presumir. Aquesta setmana, però, tot va ser diferent. La declaració de Roses com a ciutat amiga dels animals va fer que molta gent sentís orgull de veure la seva ciutat als mitjans i, certament, d’orgull no n’anem pas sobrats.

Durant molts anys, Roses ha estat una ciutat que s’ha anat construint amb una alarmant falta d’implicació del gruix de la seva població. La creixent falta de cohesió (que no de convivència) i l’absència de mecanismes institucionals d’empoderament que revertissin aquesta tendència han provocat que la ciutat que s’ha anat esbossant estigui allunyada de l’ideal i de les necessitats de molts dels seus vilatans. L’accés prohibitiu a l’habitatge, el mercat laboral estacional i sectorialitzat, la no potenciació dels tresors patrimonials i històrics, la falta de promoció del teixit associatiu o la progressiva desaparició de tota forma d’oci nocturn són bons exemples de com, de mica en mica, molts rosincs han acabat arribant a la conclusió que aquesta ciutat no respon a les seves necessitats ni encaixa en els valors pels quals es regeixen. Tot això, ha anat generant desafecció i ha minvat, especialment entre les noves generacions, “l’orgull d’ésser rosinc” del qual tant s’havia presumit en el passat.

Recuperar aquest orgull demana fer polítiques per revertir totes aquestes barreres, però això no es pot fer de forma efectiva si no és des del govern. No obstant això, hi ha una altra feina a fer, que és el d’apropar els valors ètics i morals sobre els quals pivota l’Ajuntament als valors del segle XXI pels que es regeixen els ciutadans d’avui en dia. Aquesta tasca és la que, modestament, hem intentat impulsar des del grup municipal republicà en aquests mesos. La lluita contra l'homofòbia, el suport a les entitats de defensa de la llengua, el compromís amb la llibertat d’expressió i de creació artística, la recuperació del patrimoni natural o el foment de la mobilitat sostenible han estat alguns dels principals posicionaments que hem aconseguit que el ple aprovés. Tot això, malgrat que els més tradicionalistes, aquells ancorats en el passat i en la vella política, més preocupats per reivindicar el seu llegat que per construir un futur millor, ens han acusat una vegada i una altra d’estar perdent el temps.

És en aquesta línia que no vàrem dubtar ni un moment quin havia de ser el posicionament del nostre grup respecte de la declaració de Roses com a Vila respectuosa amb els animals. La ciutadania demana que la societat avanci en la línia de fomentar els valors de respecte a la natura i als éssers vius, la cura del medi ambient en totes les seves formes i l'educació basada en el respecte i la convivència responsable amb els animals. En aquest context, les festes amb animals prenen un caire de clar anacronisme i generen rebuig a una gran part dels rosincs. Hauríem preferit que la gent de Roses pogués participar activament en la presa d’aquesta decisió, malgrat que finalment no hi va haver el consens necessari per a fer-ho. Però les nombroses mostres d’alegria i satisfacció fetes públiques després del ple de dilluns, són bona prova que la decisió que es va prendre va contribuir a anar ajustant la imatge de Roses a com volen els ciutadans que sigui.

La declaració del 29 de febrer és un pas més cap a la Roses moderna, educadora, avançada, culta i participativa que pugui tornar a enamorar a tots els rosincs i de la que tots ens puguem sentir orgullosos de formar part. Tot i les reticències, aquesta Roses acabarà arribant, i ho farà empesa per la força de la gent que un dia, tard o aviat, decidirà que vol recuperar el control de la seva ciutat.

Animals i identitats

Des de l’estiu passat, amb el famós i polèmic vídeo de la dona desconeguda colpejant el càmera amb un ànec, el debat sobre les festes amb animals ha passat a ser de primeríssim ordre a les tertúlies de Roses.

És un debat complex, que desperta passions a tots els bàndols i que cal ser tractat tenint en compte tots els àmbits que afecta. Per tant, abans d’entrar a afrontar-lo en profunditat cal mentalitzar-se de la necessitat de mantenir el cap fred i no perdre la serenitat. Cal deixar de banda els insults, les criminalitzacions, les sortides de to i tot allò que impedeixi el debat madur i constructiu. Ni els defensors d’utilitzar animals a les festes són uns torturadors, uns salvatges i uns insensibles ni els que defensem el contrari som uns exaltats, uns talibans i uns dictadors.

Però una altra condició que hem de complir abans de debatre sobre festes amb animals és deixar, d’una vegada per totes, de relacionar la posició en el debat amb la identitat de cadascú.

A la nostra ciutat se celebra la festa dels ànecs per festa major des de fa gairebé un segle, sí. Moltes generacions de rosincs han tingut aquesta festa com un dels referents lúdics i festius locals, sí. Ara bé, les tradicions i les festes no deixen de ser una convenció, una decisió presa en un determinat moment de la història per una determinada generació i que ha anat essent assumida i reproduïda per les següents. Però no deixa de ser això, una decisió.

Les decisions que heretem de generacions anteriors són mutables i modulables a les necessitats i la voluntat dels hereus presents, i defensar el contrari és caure en el conservadorisme i l’immobilisme més absolut. Creure que cal repensar tradicions locals com la festa dels ànecs perquè en l’actual format ens dóna una mala imatge com a poble no és ni una traïció a la memòria dels nostres avantpassats, ni una falta de patriotisme local, ni un atac a qui hi ha participat. És una opinió ben respectable, legítima i rosinca. Intentar presentar el debat com una confrontació entre “la gent de Roses”, que defensa la festa, i “la gent de fora” que hi està en contra, no és una simplificació, és falsejar la realitat. Els que defensem que cal revisar aquesta tradició som tant de Roses com el que defensen no fer-ho, i tenim el mateix dret de defensar-ho.

Una cosa semblant passa amb el debat sobre els correbous. Malgrat la coincidència temporal amb el debat sobre la festa dels ànecs (que ningú podrà dir que no és ben catalana) hi ha qui s’obstina a plantejar-ho també en termes identitaris: Els pèrfids independentistes volent-se carregar una tradició espanyola com els correbous (com si no fos també una tradició catalana!). Però en aquest cas tampoc és així, ni de bon tros, i els fets desmunten aquesta teoria per a qualsevol que es pari a analitzar-ho un moment.

El debat ha de ser sobre el fet que tractem: “festes amb animals sí o festes amb animals no?” Intentar desviar aquest debat i portar-ho a un terreny de frontisme identitari és generar un conflicte que no existeix i que ni aportarà res de bo ni ajudarà a resoldre el problema.

Posicionament d'ERC a la moció presentada pels grups de CDC, ERC i GDPR per a penjar l'estelada a les rotondes de l'entrada de Roses

Hi ha desenes d’exemples d’altres pobles de Catalunya que ja han pres la iniciativa de col·locar les estelades en punts assenyalats de la seva vila. Durant anys nosaltres, com molts altres rosincs, veiem amb certa enveja sana aquestes banderes, desitjant que algun dia les poguéssim veure a casa nostra. Per aquest motiu, ens fa avui especial il·lusió votar a favor d’aquest punt. En aquest sentit, celebrem el canvi d’opinió del govern, que durant molt temps va sostenir que amb la senyera del port ja n’hi havia ben bé prou i que també va plantejar en algun moment que potser era més adequat esperar a després de les eleccions del 27S.

Que l’estelada estigui present a la nostra ciutat ens omple de joia pel sentiment que he descrit abans, però també pels valors que representa. Primer de tot, l’estelada representa un símbol d’esperança. L’esperança d’una gran part de catalans que no es resignen acceptar una realitat que els hi és adversa. Una gran part de catalans que lluiten per a poder alliberar-se d’un estat arcaic, ineficient, improductiu, construït des de les oligarquies i incapaç de modernitzar-se. La convicció de tota aquesta gent que del seu esforç, de la seva dedicació i de la seva lluita en pot sorgir un futur millor per als seus fills és un exemple dels valors que ens agradaria que tingués la nostra ciutat.

En segon lloc, és un símbol d’empoderament ciutadà. És un símbol de com un grup de gent va decidir no inclinar-se contra aquells que els hi deien i els hi repetien que el seu destí no els pertany. Contra aquells que els deien que no eren prou bons, prou grans o no estaven prou preparats per a valer-se per ells mateixos i que necessitaven el braç protector (encara que a vegades saber) de l’estat espanyol per sobreviure en aquest món. Les diades del 2012, 2013 i 2014 i el procés participatiu del 9N són bones mostres de com la gent va alçar-se sense por i amb determinació per a reclamar el que de dret els pertany: la seva llibertat. Quin millor exemple que aquest per explicar als nostres fills i als nostres joves que mai acceptin la dominació i que mantinguin vius els valors de lluita per la llibertat que tantes vegades ha marcat el caràcter del nostre poble.

Per últim, és un símbol de compromís amb el país. El país entès com el que és: la seva gent. Aquesta Catalunya formada a partir de petites aportacions de 7.500.000 de persones, cada una d’elles amb formes diferents de veure el món, de relacionar-se, de parlar, d’estimar, de guanyar-se la vida, d’ajudar als altres… Aquest conjunt de 7.500.000 de petites aportacions, dipositades sobre un pòsit històric mil·lenari, és el que ha construït la Catalunya en la qual vivim. I l’estelada encarna els valors de compromís amb aquesta Catalunya i compromís també perquè sigui aquest conglomerat de milions d’aportacions el que actuï com a autoritat màxima a l’hora de regir el seu futur.

Així doncs, avui votarem a favor de la moció, i serà, segurament, la votació més emotiva que hem tingut la sort de fer des que som regidors d'aquest Ajuntament.