Animals i identitats

Des de l’estiu passat, amb el famós i polèmic vídeo de la dona desconeguda colpejant el càmera amb un ànec, el debat sobre les festes amb animals ha passat a ser de primeríssim ordre a les tertúlies de Roses.

És un debat complex, que desperta passions a tots els bàndols i que cal ser tractat tenint en compte tots els àmbits que afecta. Per tant, abans d’entrar a afrontar-lo en profunditat cal mentalitzar-se de la necessitat de mantenir el cap fred i no perdre la serenitat. Cal deixar de banda els insults, les criminalitzacions, les sortides de to i tot allò que impedeixi el debat madur i constructiu. Ni els defensors d’utilitzar animals a les festes són uns torturadors, uns salvatges i uns insensibles ni els que defensem el contrari som uns exaltats, uns talibans i uns dictadors.

Però una altra condició que hem de complir abans de debatre sobre festes amb animals és deixar, d’una vegada per totes, de relacionar la posició en el debat amb la identitat de cadascú.

A la nostra ciutat se celebra la festa dels ànecs per festa major des de fa gairebé un segle, sí. Moltes generacions de rosincs han tingut aquesta festa com un dels referents lúdics i festius locals, sí. Ara bé, les tradicions i les festes no deixen de ser una convenció, una decisió presa en un determinat moment de la història per una determinada generació i que ha anat essent assumida i reproduïda per les següents. Però no deixa de ser això, una decisió.

Les decisions que heretem de generacions anteriors són mutables i modulables a les necessitats i la voluntat dels hereus presents, i defensar el contrari és caure en el conservadorisme i l’immobilisme més absolut. Creure que cal repensar tradicions locals com la festa dels ànecs perquè en l’actual format ens dóna una mala imatge com a poble no és ni una traïció a la memòria dels nostres avantpassats, ni una falta de patriotisme local, ni un atac a qui hi ha participat. És una opinió ben respectable, legítima i rosinca. Intentar presentar el debat com una confrontació entre “la gent de Roses”, que defensa la festa, i “la gent de fora” que hi està en contra, no és una simplificació, és falsejar la realitat. Els que defensem que cal revisar aquesta tradició som tant de Roses com el que defensen no fer-ho, i tenim el mateix dret de defensar-ho.

Una cosa semblant passa amb el debat sobre els correbous. Malgrat la coincidència temporal amb el debat sobre la festa dels ànecs (que ningú podrà dir que no és ben catalana) hi ha qui s’obstina a plantejar-ho també en termes identitaris: Els pèrfids independentistes volent-se carregar una tradició espanyola com els correbous (com si no fos també una tradició catalana!). Però en aquest cas tampoc és així, ni de bon tros, i els fets desmunten aquesta teoria per a qualsevol que es pari a analitzar-ho un moment.

El debat ha de ser sobre el fet que tractem: “festes amb animals sí o festes amb animals no?” Intentar desviar aquest debat i portar-ho a un terreny de frontisme identitari és generar un conflicte que no existeix i que ni aportarà res de bo ni ajudarà a resoldre el problema.

Posicionament d'ERC a la moció presentada pels grups de CDC, ERC i GDPR per a penjar l'estelada a les rotondes de l'entrada de Roses

Hi ha desenes d’exemples d’altres pobles de Catalunya que ja han pres la iniciativa de col·locar les estelades en punts assenyalats de la seva vila. Durant anys nosaltres, com molts altres rosincs, veiem amb certa enveja sana aquestes banderes, desitjant que algun dia les poguéssim veure a casa nostra. Per aquest motiu, ens fa avui especial il·lusió votar a favor d’aquest punt. En aquest sentit, celebrem el canvi d’opinió del govern, que durant molt temps va sostenir que amb la senyera del port ja n’hi havia ben bé prou i que també va plantejar en algun moment que potser era més adequat esperar a després de les eleccions del 27S.

Que l’estelada estigui present a la nostra ciutat ens omple de joia pel sentiment que he descrit abans, però també pels valors que representa. Primer de tot, l’estelada representa un símbol d’esperança. L’esperança d’una gran part de catalans que no es resignen acceptar una realitat que els hi és adversa. Una gran part de catalans que lluiten per a poder alliberar-se d’un estat arcaic, ineficient, improductiu, construït des de les oligarquies i incapaç de modernitzar-se. La convicció de tota aquesta gent que del seu esforç, de la seva dedicació i de la seva lluita en pot sorgir un futur millor per als seus fills és un exemple dels valors que ens agradaria que tingués la nostra ciutat.

En segon lloc, és un símbol d’empoderament ciutadà. És un símbol de com un grup de gent va decidir no inclinar-se contra aquells que els hi deien i els hi repetien que el seu destí no els pertany. Contra aquells que els deien que no eren prou bons, prou grans o no estaven prou preparats per a valer-se per ells mateixos i que necessitaven el braç protector (encara que a vegades saber) de l’estat espanyol per sobreviure en aquest món. Les diades del 2012, 2013 i 2014 i el procés participatiu del 9N són bones mostres de com la gent va alçar-se sense por i amb determinació per a reclamar el que de dret els pertany: la seva llibertat. Quin millor exemple que aquest per explicar als nostres fills i als nostres joves que mai acceptin la dominació i que mantinguin vius els valors de lluita per la llibertat que tantes vegades ha marcat el caràcter del nostre poble.

Per últim, és un símbol de compromís amb el país. El país entès com el que és: la seva gent. Aquesta Catalunya formada a partir de petites aportacions de 7.500.000 de persones, cada una d’elles amb formes diferents de veure el món, de relacionar-se, de parlar, d’estimar, de guanyar-se la vida, d’ajudar als altres… Aquest conjunt de 7.500.000 de petites aportacions, dipositades sobre un pòsit històric mil·lenari, és el que ha construït la Catalunya en la qual vivim. I l’estelada encarna els valors de compromís amb aquesta Catalunya i compromís també perquè sigui aquest conglomerat de milions d’aportacions el que actuï com a autoritat màxima a l’hora de regir el seu futur.

Així doncs, avui votarem a favor de la moció, i serà, segurament, la votació més emotiva que hem tingut la sort de fer des que som regidors d'aquest Ajuntament.

Discurs del ple d'investidura de l'Ajuntament de Roses

Pronunciat al ple de l'Ajuntament de Roses el 13/06/2015

Bon dia a tothom,

Il·lustríssima alcaldessa, regidors, companys i companyes.

Avui, el grup d’Esquerra Republicana de Catalunya pren possessió en aquesta casa consistorial després d’unes eleccions, les del passat 24 de maig, que li van atorgar la confiança de 1.104 ciutadans de Roses. Fóra molt descortès no començar agraint a tots i cada un d’ells la confiança que han dipositat en nosaltres.

Aquestes eleccions han significat, al nostre entendre, un trencament de la mentalitat col·lectiva de resignació que massa sovint ha imperat a la nostra vila. Aquells ciutadans de Roses que han vist, durant anys, segrestada la seva ciutat han dit que volen recuperar-la, han dit que volen cloure un capítol desgastat de la nostra història i obrir-ne un de nou. El canvi que això suposa, va començar a gestar-se a les urnes el passat mes de maig, però encara no és prou fort per poder materialitzar-se en una alternativa de govern sòlida, coherent i amb recorregut. Per a aquest motiu, i d’acord amb els compromisos que vàrem prendre amb els electors abans de les eleccions, després de passar les diferents opcions pel sedàs de les matemàtiques i pel sedàs de la lògica l'única possibilitat que quedava per a aquests 4 anys era la de liderar l'oposició a l’Ajuntament de Roses.

Oposició que nosaltres entenem com a element absolutament indispensable pel bon funcionament de qualsevol sistema democràtic i que, en conseqüència, intentarem desenvolupar amb el rigor que es mereix. Per a afrontar aquesta tasca ens marquem tres objectius bàsics:

- Fiscalitzar el govern en totes les seves accions i, per tant, expressar també públicament tots aquells posicionaments que entenem que no són beneficiosos per a Roses d’acord amb el projecte que nosaltres representem.

- Presentar i vertebrar, al llarg d’aquests quatre anys, una alternativa de govern tècnica, humana i ideològicament potent a la que els ciutadans es puguin acollir en el futur, si és que així ho desitgen.

- I, per últim, treballar per a intentar implementar els diferents aspectes de la proposta de ciutat que vàrem presentar als ciutadans i en defensa de la qual hem estat escollits.

Amb aquest últim punt, volem estendre una mà al govern. Entenem que representem projectes i imaginaris diferents, i ambdós som conscients que hi haurà divergències. Però estem també convençuts que hi haurà espais de diàleg i molt de marge per a arribar a acords en pro de la ciutadania. En el nostre grup mai trobaran una voluntat de bloqueig institucional, ni una actitud de sectarisme. Estarem oberts a parlar i amb la mateixa contundència amb què critiquem els aspectes del model de ciutat imperant que no ens agraden, defensarem que, a vegades, l’entesa entre els dos grans models de Roses existents pot ser beneficiosa per a tothom.

Treballarem, doncs, per a una Roses moderna, oberta, competitiva i participativa. Una Roses que reactivi un motor econòmic que ha anat perdent força al llarg dels anys i que necessita activar tots els valors que han restat fins ara adormits. Una Roses de les persones, que cusi la seva societat i que presenti un projecte de ciutat que tothom pugui sentir-se seu. Una Roses on els ciutadans tinguin les eines necessàries per a poder participar activament en la governança i el traç de les línies mestres que han de marcar com serà la ciutat de les dècades vinents. Per últim, volem també una Roses fermament compromesa amb el país, amb la democràcia i amb la llibertat.

Voldria també aprofitar aquest espai per dir alguna cosa en nom del partit, Esquerra Republicana de Catalunya. Després de molts anys, tornem a la casa consistorial amb més força que mai. Un èxit que cal agrair a totes les persones que han format part d’aquesta aventura. Des de la gent que ha participat en les assemblees, a les àrees de treball sectorial, que ha format part de la candidatura i, especialment, a l’equip de coordinació. A tots vosaltres, us correspon aquesta fita i, en nom d’ERC, us dono les gràcies.

I vull acabar amb unes petites paraules a tall personal, tant en el meu propi com dels meus companys, l’Èric, la Vero i en Gerard. Com els altres 13 regidors, passem a ser una minúscula part d’una història mil·lenària que es remunta a quan els nostres primers avantpassats varen arribar des de la colònia grega de Marsella fa ja 2.500 anys. Això, per si sol, ja no és poca cosa. Però encara més important que això, des d’avui, som legítims representants d’un trosset de la sobirania popular dels ciutadans de Roses. És a dir, de la nostra gent, de la gent que estimem. Sentim, a l’interior dels nostres cors, l’emoció i l’honor que representa, però també, sobre les nostres espatlles, l’enorme responsabilitat que això suposa. Ens hi deixarem la pell per estar a l'altura d’aquest càrrec i, sobretot, per no decebre-us. La nostra màxima aspiració, us ho puc assegurar, és dedicar a Roses els millors anys de la nostra vida.

Moltes gràcies i Visca Roses!

Una ciutat viva, una ciutat on viure

A casa nostra, hem pogut constatar que hi ha qui vol construir una ciutat sense música. Qui creu que una ciutat devorada pel silenci i la monotonia és una ciutat millor per viure

Deia Pierre de Rousard que la mare natura, en veure com seria de dura la nostra vida sense alegria va crear la música.

De fet, si ens ho parem a pensar què seria la nostra vida sense música? Aquest element fonamental per fer-nos emocionar, per fer-nos gaudir, per fer-nos sentir vius... Ningú imagina una festa sense música, una pel·lícula sense acords, un himne sense ritme. Són les notes musicals les que donen vida a un lloc, a un moment, a un fet.

Amb les ciutats, passa una cosa semblant. Les ciutats són, en el fons, organismes vius que necessiten el mateix que qualsevol altre. Necessiten l'amor dels seus habitants per créixer, necessiten que se'n preocupin per mantenir-se i, igual que les persones, necessiten música per viure.

Que les notes recorrin els carrers de la ciutat, que els artistes puguin crear i guanyar-se la vida a casa seva, que la gent que ens visita i la gent de casa pugui sentir-se a gust en una terrassa, tot això són elements fonamentals per tal de construir la ciutat activa, dinàmica, jove i alegra que hem de crear.

És evident que una ciutat és, sobretot, per viure-hi, però, que vol dir viure? És donar vida crear una ciutat apagada, trista i tancada? La música i la vida (a Roses i a tot arreu) no només són compatibles, sinó que, de fet, són inseparables.

Pau Casals va afirmar un dia (citant a Nietzsche) que la vida sense música seria un error. Una Roses sense música, també.