Jusícia històrica

Publicat a l'Empordà el 25/10/2016

La setmana passada el Parlament va anul·lar els consells de guerra duts a terme a Catalunya sota el règim franquista. Una iniciativa que, per a molts, pot semblar d'una lògica inqüestionable, però que no és casual que hagi trigat 40 anys de democràcia a arribar. Les raons que ens han portat a tenir encara deures pendents en matèria de memòria després de quatre dècades, serien dignes de ser estudiades.

Per una banda, tots els intents de construir una memòria democràtica que posés el franquisme i tot el que va representar al calaix dels horrors que li pertoca, han topat amb la reticència d'aquells que, en el fons, no hi han tallat els vincles ideològics i sentimentals. Paradoxalment, es pot considerar que el fet que encara avui existeixin, després de 40 anys, és en si mateix una conseqüència de la falta d'aquestes polítiques de memòria que ells mateixos han bloquejat.

Després, trobem aquells que, malgrat que és innegable la seva condemna personal al franquisme, resten importància, o fins i tot ridiculitzen, les reivindicacions de justícia històrica. A Roses en vàrem tenir un clar exemple quan es va debatre la retirada del títol de fill adoptiu de la vila a Primo de Rivera. Vàrem haver de sentir a dir al ple que aquella proposta era partidista i que generava polèmiques innecessàries. Una banalització del paper de la memòria en la construcció de la societat que, sigui per postureig polític, per falta de reflexió o per ignorància, no deixa de ser francament preocupant que pugui sortir de representants públics teòricament compromesos amb els valors democràtics.

Les reticències d'uns i altres, els que no volen restaurar una justícia històrica que qüestioni els seus orígens, i els que veuen el tema amb una barreja de mandra i desídia, són un element determinant a l'hora d'entendre perquè ens queda encara tant de camí per recórrer.

Només la valentia i la decisió d'aquells que realment estem compromesos amb la causa pot fer que la societat i les institucions avancin en la justícia històrica i la dignificació de les víctimes del totalitarisme. Sigui des de les entitats memorialistes, els diferents espais de reivindicació, els mitjans de comunicació o des de les mateixes institucions, cal actuar de forma decidida i no arronsar-nos davant d'aquells que, sigui per reticència o per desgana, volen mantenir el passat enterrat en una fossa. És amb aquest ferm compromís que aconseguirem recórrer tot el camí que encara ens queda en la dignificació del passat i en la construcció d'una memòria col·lectiva plenament justa i democràtica, pilars fonamentals de la societat sana i moderna que molts anhelem.