Reflexions personals sobre la unitat

Començo partint de la base que l'objectiu d'una gran entesa entre totes les forces independentistes no és l'entesa en si mateix, si no aconseguir la independència, i a més a més aconseguir-la de la millor manera.

Penso que l'objectiu del que es parlava fa 2 anys (organitzar una coalició capaç d'aglutinar prou massa social com per obtenir una majoria suficient al Parlament per proclamar un referèndum) avui en dia no és realitzable, ja que CIU és qui, de forma inevitable, absorbirà una gran massa de vots sobiranistes, qui obtindrà una gran majoria i qui, per collons, haurà de encapçalar el procés

Per tant, crec que no tindria sentit una hipotètica coalició amb l'únic objectiu d'aglutinar la majoria per portar sola el procés, ja que aritmèticament aquest objectiu és impossible, al menys en aquestes eleccions.

PERSONALMENT, crec que el que cal construir és una alternativa social i nacional a CIU, que s'encarregui de : Per una banda, pressionar per no permetre que la puta i la Ramoneta convergents tornin a entrar en acció i posin en perill el procés que hem aconseguit iniciar. En altres paraules, que serveixi com a motor de l'acció. Per altra banda, també cal que representi la veu d'esquerres en aquest procés. No oblidem, que el Parlament que surti escollit el 25N tindrà la difícil missió de guiar el país en un dels moments més crucials de la seva història i, si tot va com esperem, serà el parlament que inicii la construcció del futur estat català. Així doncs, crec fermament que no podem deixar que sigui la dreta qui lideri en solitari aquest procés i qui decideixi per si sola les pautes de la formació de l'estat català, si no que cal que hi hagi una força independentista d'esquerres que posi el contrapunt (i fins i tot m'atreveixo a dir que el fre) als les possibles aspiracions de conservadors i liberals de fer-se un estat a mida.

Així doncs, a mode de conclusió, penso que el que necessita en aquests moments el país no és una forçada unió per la unió, si no, en tot cas, una candidatura conjunta (o, si més no, plural) àmpliament consensuada i pactada i amb una agenda social explicita i comuna. Si realment no hi ha els punts d'entesa necessaris entre les diferents formacions per tancar un programa complet, clar i en que tothom si senti còmode, penso que la unitat forçada no faria més que difuminar el missatge.

El nostre camí cap a la llibertat

Quan veig les imatges de la manifestació de la diada, em venen el cap les paraules amb les que Nelson Mandela va iniciar, l’any 1990, el procés que havia de portar a la fi de apartheid a Sudàfrica : “La nostra marxa cap a la llibertat és irreversible, i no hem de permetre que la por s’interposi en el nostre camí”.

Certament, penso que la manifestació és la prova que el nostre país també ha començat un nou camí, una nova etapa de la seva història, una etapa que ens ha de conduir cap a un estat propi.

Aquesta diada, doncs, serà històrica perquè ha demostrat que l’independentisme ha assolit els grans objectius que eren necessaris per a poder començar el procés.

Per una banda, el fet que prop de 2 milions de persones, d’edats, llengües i procedències diverses, sortissin al carrer, demostra que el moviment independentista s’ha consolidat com un moviment majoritari (imprescindible en un context democràtic) i transversal (cosa necessària per evitar possibles fractures socials).

Per altra banda, el segon objectiu que ha assolit l’independentisme català és madurar prou com per deixar enrera protestes gairebé protocol·làries i sense un objectiu gaire clar a curt i mitjà termini. Per fi, els catalans reclamen amb força que s’iniciï d’una vegada el procés que ha de portar Catalunya a constituir-se com a estat. Per fi es comencen a presionar al govern del país perquè emprengui accions concretes i, el més important, per fi es comencen a debatre sense por i sense vergonya els temes més pràctics sobre com haurà de ser el futur estat català. Prova d’això és que no és estrany aquests dies sentir a les televisions, a les ràdios i als bars debats sobre si l’estat català hauria, o no, de tenir exèrcit, sobre quin paper jugaria dins la UE, quina moneda tindria, quines llengües serien oficials i fins i tot en quina lliga jugaria el Barça ! tota una seria de temes que havien quedat apartats del debat quan les reivindicacions independentistes eres més passionals i romàntiques, que no pas realistes i pragmàtiques.

Així dons, per tot això, penso que Catalunya ha iniciat un procés que te una difícil marxa enrera. La manifestació demostra que societat està ja preparada per donar el pas, i ja ha près una decisió. Ara cal que el govern del país (el d’ara o el que surti d’unes possibles eleccions anticipades) en prengui nota i demostri que està a l’alçada del repte en que la història l’ha col·locat. I, ja que he començat amb una cita d’un president, permeteu-me que acabi amb una altra, com va dir John F. Kennedy, "la dificultat és una excusa que la història mai accepta”.

El que ens retallen és la democràcia

En èpoques com l’actual, sovint es cita aquella famosa frase que sens dubte tots hem sentit : “En xinès, la paraula crisi i la paraula oportunitat s’escriuen amb el mateix símbol”. Una frase típica de llibres d’autoajuda que, normalment, s’utilitza per intentar apujar la moral a una població desmoralitzada per la difícil situació que li toca viure, que intenta injectar a la gent l’esperança que tornarà a sortir el sol quan passi la tempesta i que el mon que ens trobarem pot ser un món millor que el que teníem al començar.  

El problema és que la història ens ensenya que, massa sovint, les crisis son una gran oportunitat també per aquells que el que volen és acabar amb les llibertats i els drets de tots els ciutadans.

Aquests últims dies, estem veient com el govern de Madrid, controlat per una barreja de poders econòmics indeterminats i un Partit Popular que està ensenyant la seva cara més centralitzadora, identitària i liberal que es recorda des els temps de Jose Maria Aznar, ha sabut aprofitar a la perfecció la oportunitat que li ha brindat aquesta crisi.

Amb els mantres de la “responsabilitat”, la “racionalització de la despesa”, el “no hi ha altra solució” i les constants criminalitzacions de sindicats, organitzacions i partits polítics que no els són afins, ajudats per la por i el desconcert creixent entre la població, estan retallant a gran escala i a marxes forçades tots i cada un dels avenços que la societat havia aconseguit en els últims 30 anys.

La reforma laboral del passat més de febrer va carregar-se els drets laborals més fonamentals i va criminalitzar els sindicats, les retallades en serveis bàsics com la salut o l’educació posa en perill el present i el futur de nosaltres mateixos i dels nostres fills i la reducció de les prestacions socials per dependència, integració social o atur fa que moltes famílies no puguin arribar a final de més.

Algunes de les últimes mesures que s’ha donat a conèixer és la reducció d’un 30% en el nombre de regidors i el buidatge de competències dels ajuntaments del nostre país. Aquesta mesura ha estat venuda com una simplificació de la sobrecarregada, i massa sovint ineficient, administració. Però alerta, la reforma dels nostres ajuntaments no és més que un pas més de la dreta més reaccionaria de retallar la democràcia ...

La reforma pren competències als consistoris municipals, que són escollits democràticament per els ciutadans, en favor d'una administració la ineficàcia i la inutilitat de la qual ha quedat demostrada com són les diputacions. Una administració, a més, els membres de la qual són escollits a dit i no per elecció dels ciutadans.

També es retalla un 30% el nombre de regidors dels ajuntaments. Aquesta reforma ha esta rebuda amb bons ulls per part d’una part important de la opinió pública, segurament a causa de l’actual desprestigi que pateix la política. Si analitzem a fons la mesura, però trobem que es tracta d’una reforma totalment demagògica que no suposarà un estalvi realment important, ja que el 80% dels regidors de Catalunya no reben retribució per a realitzar la seva tasca. L’autèntic gruix de la despesa de sous dels consistoris municipals els trobem concentrats en sous milionaris d’un grup reduït d’alcaldes i regidors que poden imposar-se el sou a la seva voluntat. Aquests sous, els seguiran cobrant independentment de si el consistori te 13 o 17 regidors, així doncs, seria molt més lògic limitar els sous d’alcaldes i regidors de govern en funció del pressupost i la població del municipi i impedir l’acumulació de sous que no pas reduir el nombre de regidors.

El que realment generarà la reducció de regidors és menys pluralitat democràtica, la barrera per obtenir representació augmentarà i deixarà els partits petits sense representació. A molts ajuntaments CIU-PSC-PP (els mateixos, curiosament, que han controlat fins ara el govern de Madrid) seran els que tindran l'hegemonia. Aquesta situació tindrà especial afectació en aquells municipis d’entre 10.000 i 20.000 habitants (de 17 a 11 o 13 regidors). En aquests municipis, fins ara el 5% minim de vots requerits per poder aspirar a obtenir representació era gairebé una assegurança de poder entrar al consistori. Amb la reducció de regidors, en la majoria dels casos, la barrera per entrar passarà a ser del 7-8% depenent dels resultats de cada municipi.

Això si, només es retallen els càrrecs que son escollits democràticament per els ciutadans. Els càrrecs que són escollits a dit com els càrrecs de confiança dels ajuntaments i tota l'estructura de diputacions i consells comarcals (que sovint són cementiris d'elefants a l'estil del senat) no es toquen. No serà perquè són els mateixos grans partits que donen suport a les retallades els que controlen la majoria de totes aquestes estructures ?? no serà que si es retallen càrrecs escollits a dit es carregarien tota la xarxa clientelar que és la base de la seva estratègia electoral ?? 

Ja ho veieu, Efectivament, la crisi és una oportunitat, si, però una oportunitat per destruir els nostres drets i arrabassar-nos la democràcia que tant ens ha costat de construir. És ara el moment que tots plegats hem de demostrar els nostres valors com a societat i com a país. No podem permetre que la crisi, i la por que genera a la ciutadania, serveixi d’excusa per esclavitzar-nos i hem defensar fins al final la nostra llibertat i el nostre poder sobre les institucions. Com deia Benjamin Franklin, Aquells que renuncien a la llibertat essencial per obtenir una seguretat temporal, no mereixen tenir ni llibertat, ni seguretat.

Discurs proclamació de la República Catalana de Francesc Macià del 1931

El 12 d'abril de 1931, la formació política nascuda de la unió de totes les forces republicanes d'esquerres i catalanistes, ERC, obté una victòria espectacular a les eleccions municipals. Dos dies després, el president d'ERC, Francesc Macià, esperonat per el suport electoral dels ciutadans, surt al balcó de la Generalitat i proclama la República catalana amb la següent proclamació :

Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931.