L'Elena Francis catalana

Quan el gran cantautor català Joan Manuel Serrat va voler plasmar la realitat i els trets distintius de la vida de tota la seva genetació en la inoblidable cançó "temps era temps" un dels principals elements que no va dubtar a usar com a icona del seu temps va ser el consultori radiofònic de la senyora Elena Francis.

Serrat no podia estar més encertat en la seva tria. El programa de ràdio en qüestió va ser un dels elements bàsics de la vida de les famílies d'arreu de l'estat espanyol (especialment dels seus components femenins) al llarg de tota la dictadura i els primers compassos de la democràcia. El programa, al qual hi posaren veu diferents dones, la més coneguda de les quals va ser Maruja Fernández, va estar en antena fins l'any 1984. Era, en aparença, un simple consultori, destinat sobretot a mestresses de casa, en que les oients podien escriure els seus problemes, dubtes o dilemes amb l'esperança d'obtenir els savis i decorosos consells de la senyora Francis.

El consultori va obtenir una gran popularitat entre els milions de mestresses de casa que buscaven en ell una veu amiga per poder passar les llargues tardes de soledat, un testimoni de milores de dones que estaven en unes circumstàncies semblants a les seves i un punt de referència moral i social per tal de poder afrontar de la millor manera els seus problemes.

Darrera de la veu amable que presentava el programa, però, hi havia tot un equip de guionistes, liderats per Juan Soto Viñolo, que redactaven tendenciosament les respostes a les desesperades cartes de les oients recordant que la seva obligació  com a cristianes i espanyoles era acceptar totes les adversitats que la vida els oferia, incloses les discriminacions per raó de sexe, la reclusió a l'àmbit domèstic i els maltractaments. El programa de la senyora Francis, doncs, va esdevenir un potent element d'enginyeria social destinat a fer que les dones acceptessin de bon grat el rol social que els havia tocat viure i que, davant dels atacs i els maltractaments, la seva resposta havia de ser "l'amor, la comprenció i el compliment estricte de les obligacions d'una bona esposa. En casar-se, es va adquirir un compromís sagrat i inviolable". Vaja, allò tant cristià de parar l'altra galta ...

Hom podria pensar que avui en dia aquestes idees de resignació i acceptació no tindrien cabuda en la societat. Veient com evolucionen els esdeveniments en el nostre petit país, però, contemplem amb sorpresa com alguns, que paradoxalment varen ser pioners en la lluita per l'alliberament de la dona a l'estat, podrien actuar perfectament com a guionistes del consultori de la Francis.

Malgrat els constants atacs del govern espanyol a les institucions catalanes, malgrat el desavastiment de fons que condemna les nostres farmàcies i els nostres hospitals, malgrat l'atac a l'escola pública catalana que suposa la llei Wert, malgrat els constants intents d'exterminar la llengua catalana arreu dels Països Catalans, malgrat la inversió desenfrenada en infraestructures radials inútils, malgrat la negativa constant a reconèixer al nostre dret a decidir democràticament el nostre futur i malgrat tants altres malgrats, veiem com cada dia segueixen sortint grups que demanen als catalans just el que Elena Francis demanava a les oients: "amor, comprensió i compliment estricte de les obligacions d'un bon espanyol, en votar la constitució, es va adquirir un compromís sagrat i inviolable". Ah ! I com també podria haver dit Elena Francis: "Sigueu centrades i moderades. Fugiu dels radicals que defensen postures extremes com el dret al divorci, que no ens durà enlloc si no a la barbàrie". Us sona ?

Ja ho veieu sembla que, com a Serrat, a alguns, aquests programa radiofònic els va marcar molt. Tant, que sembla que encara es regeixen per els mateixos principis. Esperem que, com el programa, ben aviat aquestes postures no siguin més que un vell record en una bonica cançó que parla de temps passats.


Salut i República !

Salut i República

Ara fa un bon grapat d’anys, el 1659, Luís de Haro i Jules Mazarino, com a representants dels regnes de Castella i França, varen pactar l’esquarterament del territori català i varen cedir al rei Lluís XIV de França la sobirania de les terres del nord dels Pirineus que fins llavors estaven regides per les lleis de les corts catalanes.

Diuen alguns estudis, però, que en alguns moments de la negociació la part francesa va exigir que la frontera entre el Principat de Catalunya i el regne de França per la part marítima no s’establís a les muntanyes dels Pirineus, si no al Cap de Creus. Si la voluntat de Mazarino s’hagués complert avui en dia els empordanesos, com els cerdans, viurem en una comarca dividida entre dos estats, i els rosincs i la resta dels habitants dels pobles del Cap de Creus menjaríem més formatge, cantaríem la Marsellesa i seguiríem el Rugbi.

Veient Roses en una data tant assenyalada per els francesos com el 14 de juliol, però, sembla que els desitjos de Mazarino i Lluís XIV s’hagin complert. Algú podria dir que celebrar amb focs artificials la festa nacional francesa a Catalunya pot tenir un cert sentit, ja que per aquestes dates els carrers, comerços i hotels de Roses estan col.lapsats de ciutadans francesos, i que en un poble que viu del turisme com el nostre, sempre és una bona política fer content als clients. No busco amb aquest escrit contradir aquest argument, però si que tinc ganes de fer alguna reflexió que em ve al cap veient la celebració pirotècnica a la platja de Roses.

Bàsicament, el que penso i el que m’agradaria compartir amb tots vosaltres és que, ja que l’ajuntament del nostre municipi ha tingut aquest bonic detall cap als milers de francesos que passen les vacances a Roses, pot ser no estaria gens malament que, per coherencia, però també per respecte cap a la gent, tingués algun detall semblant per als vint mil catalans que viuen a Roses al llarg de tot l’any per l’onze de setembre. Vaja, que estaria bé que l’ajuntament de Roses, a més de celebrar el 14 de juliol, prengués exemple d’associacions ciutadanes com Cabirols i organitzés també algun tipus de celebració per la diada nacional de Catalunya.

I avui tinc molt clar com concloure, perque parlar en un article del 14 de juliol, amb tots els valors de llibertat i igualtat que això representa, em dona peu a acabar, aquesta vegada amb més sentit que mai, amb un fort :

Salut i República !!

Després del 25N

Sempre que acaba una campanya, durant la jornada de reflexió, comences a pensar en tot el que ha passat i, sobretot, amb tot el que pot passar. Et passen pel cap mil i un possibles escenaris, des dels més il•lusionadors i més ambiciosos (que sovint acaben fregant la fantasia) fins al més apocalíptics i catastròfics. Al final, repasses tantes i tantes possibles combinacions que, independentment del resultat, la nit electoral acabes dient allò de “mira, que tenia un pressentiment que això podia passar”.

Aquesta vegada, vaig tenir la gran sort de poder viure aquesta reflexió en un escenari immillorable com és l’illa de Manhattan, lluny de casa i del tens ambient preelectoral. A Nova York, a ningú li preocupava gaire el que decidia un petit país situat a l’altra punta del món i amb menys població que la pròpia ciutat. Malgrat això, era inevitable tenir un ull posat des de la distància en unes eleccions tant importants com aquestes i fer, tot i que més relaxadament, aquest exercici d'anàlisi de totes les possibles sorpreses que podíem tenir.

El diumenge, a les cinc de la tarda, hora americana, vaig rebre, de cop i volta una allau de missatges que m’informaven del resultat final. De tots els missatges que em van arribar, el primer de tots va ser el més descriptiu : “Joan, hem quedat
segons amb 21, en Junqueras surt per la tele i sembla que està mig marejat de l’emoció ! i CIU se l’ha fotut, n’ha perdut 12 !”. Vint-i-un diputats, més del doble dels que teníem, i segona força per primera vegada des de la segona república. No diré que no era un dels escenaris que els dia anterior havia arribat a plantejar-me, però no hi ha cap dubte que, hores abans, qualsevol pensament que anés en aquesta direcció tenia el cartell de “fantasia” incrustat. Es difícil de definir l’alegria que vaig sentir en aquell moment, la sensació de victòria, d’haver assolit els objectius que t’havies proposat. Una alegria que es va combinar amb emoció quan, aquella nit, a través d'internet vaig poder veure la celebració del resultat a la seu d’ERC a Barcelona i l’emotiu discurs del gran home de la jornada, l’Oriol Junqueras.

No va ser fins l’endemà que, després d’haver superat l’emoció inicial de la noticia, vaig poder mantenir el cap fred prou estona com per poder fer un anàlisi més global del resultat. CIU, el partit que ha de liderar el procés cap a la independència de Catalunya, havia perdut fins a 12 diputats i s’havia quedat només amb 50. Això si que, sens dubte, representava un escenari que en cap moment havia arribat ni a plantejar-me. El bloc sobiranista favorable a la consulta (CIU, ERC, ICV i CUP) havia obtingut una clara majoria amb 87 dels 135 diputats del Parlament, però Mas s’havia atipat de dir durant la campanya que un mal resultat de CIU podria posar en perill el procés. I si tenia raó ? I va ser en aquell precís moment quan, com Eva quan va menjar-se la poma, vaig sucumbir a la temptació del diable i vaig cometre el gran pecat . Vaig formular-me internament la gran pregunta : “Vols dir que no hauríem anat millor amb una majoria de CIU més amplia ?”. El pes d’aquest moment de dubte sempre el duré a la consciència i, de fet, m’autoimposo com a penitència fer-lo públic amb aquestes ratlles.

Afortunadament, els moments de dubte varen ser fugaços i desseguida vaig veure que la meva primera impressió havia estat la correcte i que els resultats electorals que ens va deixar el 25N, resulten molt beneficiosos, no només per ERC, si no per tot el país.

La necessitat imperiosa que CIU no obtingués una clara majoria en solitari i que ERC obtingués un bon resultat per a poder tenir la força necessària per poder-la empènyer ha quedat demostrada aquests dies amb les negociacions entre les dues forces per formalitzar un acord d’investidura. Republicans i convergents han establerts dues comissions de treball per arribar a pactes. Una per l’àmbit nacional i de país, i l’altra en l’àmbit econòmic i pressupostari. Si analitzem els programes electorals de les dues formacions, veiem com les dues coincidien en la necessitat de convocar una consulta per tal que els ciutadans de Catalunya decidissin lliurement el seu futur. Per altra banda, però, presentaven models socials i pressupostaris radicalment oposats. Això feia pensar que on les negociacions s’encallarien seria en aquests segon àmbit, però que hi hauria acord fàcilment pel que fa a la consulta.
Per sorpresa de tothom, el senyor Francesc Homs, portaveu del govern en funcions, va sortir després de les eleccions afirmant que CIU estava disposada a cedir en totes aquelles matèries econòmiques que els republicans els plantegessin. Oli en un llum! ja tenim acord doncs! Quin altre problema hi podria haver ? Doncs resulta que els problemes no venen per aquesta banda.

Les negociacions avancen molt lentament perquè CIU ha moderat les seves ambicions pel que fa referència a l’àmbit nacional... La consulta, el punt estrella del seu programa, ja no la veuen tant clara. Prefereixen pactar una resolució per a convocar-la en un moment indeterminat del futur que eviti “encotillar-los”. És a dir, un clar retorn a l’estratègia de “la puta i la Ramoneta” i al “qui dia passa, any empeny”.

I és davant d’aquest escenari quan em ve al cap una nova pregunta : “Vols dir que si CIU hagués tret una clara majoria i no depengués de ningú ho tiraria endavant?”. Al meu entendre, els fets de després del 25N demostren clarament que no. Però, en fi, suposo que és d’aquelles coses que no sabrem mai.

En qualsevol cas, el que si queda clar és que CIU te davant una ERC forta, liderant la oposició, i que te tota la intenció de complir les promeses que va fer abans de les eleccions i que, per tant, empenyerà a qui calgui i treballarà fins al final per aconseguir la consulta i, si així ho decideixen els ciutadans de Catalunya, la independència del nostra país. Així que, ben mirat, voleu dir que el dia abans de les eleccions ens podíem imaginar un escenari millor ?

Reflexions personals sobre la unitat

Començo partint de la base que l'objectiu d'una gran entesa entre totes les forces independentistes no és l'entesa en si mateix, si no aconseguir la independència, i a més a més aconseguir-la de la millor manera.

Penso que l'objectiu del que es parlava fa 2 anys (organitzar una coalició capaç d'aglutinar prou massa social com per obtenir una majoria suficient al Parlament per proclamar un referèndum) avui en dia no és realitzable, ja que CIU és qui, de forma inevitable, absorbirà una gran massa de vots sobiranistes, qui obtindrà una gran majoria i qui, per collons, haurà de encapçalar el procés

Per tant, crec que no tindria sentit una hipotètica coalició amb l'únic objectiu d'aglutinar la majoria per portar sola el procés, ja que aritmèticament aquest objectiu és impossible, al menys en aquestes eleccions.

PERSONALMENT, crec que el que cal construir és una alternativa social i nacional a CIU, que s'encarregui de : Per una banda, pressionar per no permetre que la puta i la Ramoneta convergents tornin a entrar en acció i posin en perill el procés que hem aconseguit iniciar. En altres paraules, que serveixi com a motor de l'acció. Per altra banda, també cal que representi la veu d'esquerres en aquest procés. No oblidem, que el Parlament que surti escollit el 25N tindrà la difícil missió de guiar el país en un dels moments més crucials de la seva història i, si tot va com esperem, serà el parlament que inicii la construcció del futur estat català. Així doncs, crec fermament que no podem deixar que sigui la dreta qui lideri en solitari aquest procés i qui decideixi per si sola les pautes de la formació de l'estat català, si no que cal que hi hagi una força independentista d'esquerres que posi el contrapunt (i fins i tot m'atreveixo a dir que el fre) als les possibles aspiracions de conservadors i liberals de fer-se un estat a mida.

Així doncs, a mode de conclusió, penso que el que necessita en aquests moments el país no és una forçada unió per la unió, si no, en tot cas, una candidatura conjunta (o, si més no, plural) àmpliament consensuada i pactada i amb una agenda social explicita i comuna. Si realment no hi ha els punts d'entesa necessaris entre les diferents formacions per tancar un programa complet, clar i en que tothom si senti còmode, penso que la unitat forçada no faria més que difuminar el missatge.