Adaptar-nos per viure és urgent

Publicat a L'Empordà el 18/08/2026 (a quatre mans amb Antoni Salamanca)

Les dades ja no són una advertència llunyana ni un debat acadèmic. Són fets. Són una realitat que ens envolta i que ja condiciona el nostre dia a dia. Aquest estiu n’hem tingut dues proves clares i incontestables: el juliol del 2026 s’ha convertit en el més càlid i un dels més secs des de mitjan segle passat a Catalunya, i la temperatura del mar ha assolit registres inèdits, amb punts del Mediterrani superant els 30 graus (més que al Carib). No són anomalies puntuals, sinó senyals que es repeteixen any rere any. A més, les temperatures mínimes nocturnes a l’Alt Empordà, excepcionalment elevades, han fet (i encara fan) passar molt malament a moltes persones. 

Durant anys hem abordat el canvi climàtic sobretot des de la necessitat de mitigar-lo: reduir emissions, transformar el model energètic i canviar els patrons de consum. Tot això és imprescindible i irrenunciable. Però cada vegada és més evident que no n’hi ha prou. Encara que avui mateix aturessim les emissions, una part dels efectes ja són inevitables. Això ens obliga a fer un pas més: adaptar-nos. I fer-ho com més aviat millor. Parlem de vides humanes i de patrimoni públic i privat. 

Adaptar-nos vol dir assumir que les onades de calor seran més freqüents i intenses, que la disponibilitat d’aigua serà més irregular i que els episodis meteorològics extrems guanyaran força. També vol dir reconèixer que els nostres entorns urbans i costaners, tal com els hem dissenyat i gaudit, no estan preparats per afrontar aquest nou escenari. En definitiva, implica repensar com vivim. 

En aquest context, el paper dels ajuntaments és clau. Són l’administració més propera i la que pot incidir directament en la vida quotidiana de la gent. Per això és imprescindible que tots els municipis es dotin de plans d’adaptació al canvi climàtic ambiciosos, concrets i executables. Més enllà, fins i tot, dels plans d’emergència que molts ajuntaments encara tenen pendents de desplegar. 

Aquests plans han d’actuar sobre l’espai públic. Necessitem més zones d’ombra, més arbrat, tendals als carrers i places, materials i mobiliari urbà que no acumulin tanta calor, així com fonts i refugis climàtics accessibles per a tothom. I refugis pensats per a tot l’any i per a tot tipus d’episodis extrems, no només per a la calor del moment. Cal transformar carrers i places perquè deixin de ser trampes de calor i esdevinguin espais habitables fins i tot en els dies més extrems. El mateix passa amb passeigs marítims i rieres, que han de deixar de ser zones inundables. 

També cal actuar sobre els equipaments. Escoles, centres cívics, instal·lacions esportives o residències han d’estar preparats per garantir el confort i la seguretat en episodis meteorològics extrems. No és només una qüestió de comoditat, sinó de salut pública, de protecció civil i de drets. 

La prestació dels serveis municipals també s’ha d’adaptar. Des de la gestió de l’aigua fins a l’organització dels serveis socials o d’emergència, tot ha d’incorporar aquest nou escenari climàtic. La planificació ja no pot basar-se en el clima del passat. La tropicalització és una realitat, i cal adaptar-hi normatives i infraestructures. 

I, finalment, cal acompanyar la ciutadania. Cal fer pedagogia i generar complicitats. L’adaptació no és només una tasca institucional: requereix concertació amb la societat civil i, especialment en municipis de més de 20.000 habitants, el paper actiu dels consells municipals de medi ambient. Cal implicar tot el teixit associatiu, comercial i empresarial. 

Les llars també s’hauran de preparar: millorar l’aïllament, adaptar els habitatges i incorporar solucions que ajudin a suportar millor la calor i els episodis extrems. Les administracions han de facilitar aquest procés amb informació, formació, ajuts i suport tècnic. També cal reforçar la participació ciutadana: d’això en depèn, en bona part, reduir la desafecció i combatre la desinformació i el negacionisme. 

El canvi climàtic ja no és una amenaça futura. És un factor present que marca, cada vegada més, les nostres vides. Ignorar-lo o ajornar decisions només ens farà més vulnerables i alimentarà el descrèdit de les institucions. Adaptar-nos no és rendir-nos; és ser responsables. És garantir els drets de tothom i assegurar que els nostres pobles i ciutats continuïn sent espais habitables, cohesionats i dignes. Cal actuar ara, sense esperar a l’any vinent. 

Refugis climàtics identificats clarament pensants tant perls episodis de calor com pels de fred, buscant el màxim de proximitat possible amb tots els barris del municipi i garantint que els equipaments municipals puguin actuar com tal quan sigui necessari.

"La prioritat número u de Roses és l’habitatge, necessitem projectes ambiciosos"

Entrevista de Santi Coll publicada a L'Empordà el 29/06/2026

Joan Plana Sagué és graduat en Història i Comunicació Cultural. Militant d'Esquerra, és regidor d'ERC-SOM Roses des de 2015. Va ser alcalde entre 2021 i 2023, és el cap de l’oposició. Va ser conseller comarcal de l’Alt Empordà i en aquest mandat és diputat a la Diputació de Girona i vicepresident del Patronat de Turisme Costa Brava-Girona. És el portaveu del Govern que comparteixen Junts i ERC. Defensa que la seva candidatura a SOM Roses per al 2027 necessita "guanyar i impedir una suma viable alternativa"per a governar, reivindica la regulació dels pisos turístics i situa l’accés a l’habitatge com el gran repte del futur immediat. Fill de carnissers, defensa Roses com un poble amb passat i futur.

Afrontem la recta final del mandat i ja l’han confirmat com a candidat de la seva formació política. Quin balanç fa d’aquests anys des de l’oposició?

Després de guanyar les últimes eleccions, el resultat final no va ser el que esperàvem. Es va fer un pacte que, al nostre entendre, tenia com a principal finalitat anar en contra nostra i això ens va deixar en una situació que no volíem. A partir d’aquí, vam decidir que no podien ser quatre anys perduts. Hem fiscalitzat el govern, com correspon a l’oposició, però també hem volgut construir: hem parlat amb molta gent, entitats i empreses de Roses per compartir el nostre projecte de poble i el nostre diagnòstic. Crec que això ens ha permès enfortir molt el projecte. Les últimes assemblees han superat les 60 persones i el local gairebé quedava petit. Hauríem preferit governar i transformar directament el municipi, però, un cop això no ha estat possible, crec que hem optimitzat el temps.

Quin balanç fa de l’equip de govern tripartit?

Nosaltres vam dir des del principi que un govern que neix per anar a la contra difícilment pot aportar res positiu. I crec que la nostra trajectòria ens avala. El 2015 se’ns va posar sobre la taula un govern quadripartit contra Montse Mindan que ens podia donar l’alcaldia, però vam dir públicament que aquell no era el camí per fer progressar el municipi. El 2019 també vam rebutjar una fórmula similar i vam optar per compartir l’alcaldia, dos anys i dos anys, perquè enteníem que era més constructiu. El 2023 es va constatar que aquesta manera d’entendre la política que teníem nosaltres, els altres no la tenen. També és una lliçó de vida.

Això deixa les portes tancades de cara al futur?

El que va quedar clar el 2023 és que els partits que ara governen, si tornen a sumar, sumaran contra nosaltres segur. A més, encara que un dels actuals socis ha dit que no es torna a presentar, tenen el PP, que a cada ple pràcticament s’ofereix a sumar-se a la festa. Per tant, les regles del joc són clares: o aconseguim un resultat que ens permeti no només guanyar, sinó impedir una suma alternativa viable, o tornarem a tenir un govern com aquest. Hi ha dos models: un que va a la contra i porta a la paràlisi, i un altre, el nostre, que vol abordar amb valentia reptes com l’habitatge.

Quina incidència poden tenir l’aparició d’Aliança Catalana i la desaparició temporal de Gent del Poble?

És impossible saber-ho abans de les eleccions. Nosaltres hem decidit no fer ni deixar de fer res en funció del que facin els altres. Quan era alcalde vaig patir una manera de fer oposició basada gairebé en una obsessió amb el que jo feia o deixava de fer, i tenia clar que nosaltres no volíem actuar així. Fiscalitzem les polítiques públiques del govern perquè és la nostra obligació, però estratègicament seguim el nostre full de ruta. L’objectiu és fer el millor resultat possible, guanyar i impedir una suma viable en contra nostra.

Per què mantenen la marca SOM Roses i no utilitzen directament les sigles d’Esquerra Republicana?

Nosaltres no hem amagat mai que som d’Esquerra Republicana. Jo formo part de l’executiva nacional d’ERC i, per tant, és evident. Però des del 2015 hem volgut construir un projecte sobretot municipal, arrelat a Roses i identificat amb la realitat local. La marca SOM expressa aquesta voluntat. Tenim gent que potser en altres eleccions vota altres partits, però que en clau municipal ens dona suport. Això es veu en els resultats: a les municipals del 2023 Esquerra va obtenir dues vegades i mitja més vots que a les generals del juliol del mateix any. El projecte municipal és molt més gran que el nacional.

Aquest projecte municipal també és una recerca del vot útil?

Sí. Nosaltres plantegem propostes sobre habitatge, diversitat, espai públic, seguretat, defensa de la llengua catalana o model turístic. Els altres, bàsicament, plantegen impedir que nosaltres puguem fer res. Per tant, el vot útil és sumar totes les energies possibles a favor d’un projecte positiu.

Vostè reivindica sovint la política municipal, la que és més a prop del ciutadà. Se sent decebut per la política general que es fa al país, a l’Estat o a Europa?

És una pregunta molt general, però faria una certa esmena: a nivell general també hi ha en joc coses molt importants que afecten directament la vida quotidiana de les persones. No només a Catalunya, sinó pràcticament a tot el món, hi ha una internacional reaccionària que qüestiona elements que donàvem per descomptats.

S’ha arribat fins aquí per una mala gestió anterior de tots plegats?

Hem arribat aquí perquè aquesta internacional reaccionària ha tingut una habilitat estratègica molt gran en xarxes socials i en la simplificació del missatge. També ha sabut explotar un cert efecte pèndol en relació amb la identitat. Durant anys, la identitat cosmopolita s’associava a modernitat i progrés, i ara hi ha qui troba a faltar arrels i pertinença. El repte és construir una identitat progressista i catalanista basada en allò que compartim, no en allò que ens separa. A Roses això és especialment important, perquè és un municipi molt plural: el 52% de la població ha nascut fora de Catalunya. A nosaltres ens agrada aquesta Roses mestissa i creiem que la llengua catalana és un element indispensable per construir igualtat.

Aquests anys ha treballat com a vicepresident del Patronat de Turisme Costa Brava Girona. Quina perspectiva li ha donat aquest càrrec sobre la realitat turística de la demarcació?

M’ha reafirmat en la idea que la Costa Brava té reptes compartits. Roses i Lloret, per exemple, no han de competir per ser la capital de la Costa Brava, sinó cooperar perquè la destinació estigui ben situada davant de competidors com Croàcia, el nord d’Itàlia o altres destinacions europees. També hem de cooperar per governar el model turístic i garantir la qualitat de vida de la gent. Nosaltres estem a favor del turisme perquè és un motor econòmic i ara mateix no hi ha una alternativa que pugui substituir el pes que té a les comarques gironines. Però cal decidir quin model volem. No compartim un turisme que ho transformi tot sense límits. Defensem un turisme governat, regulat i, quan calgui, limitat perquè generi prosperitat i no converteixi els municipis en parcs temàtics on sigui impossible viure-hi dignament.

Quins exemples posaria d’aquesta necessitat de regular el model turístic?

Un exemple clar és la regulació de l’accés al parc natural del Cap de Creus, que vam impulsar quan vam arribar a l’alcaldia el 2021. La situació era insostenible, amb cotxes, massificació, problemes de seguretat i impacte ambiental. Vam regular-ho, hi va haver resistències, però crec que va funcionar i l’actual govern no ho ha desfet perquè la línia era correcta. L’altre gran debat són els pisos turístics. No hi estem en contra, perquè és una activitat econòmica legítima, però s’ha de regular. A Roses hi ha uns 4.000 pisos turístics, mentre que Barcelona en té uns 10.000, amb una població molt superior. Evidentment, els models són diferents, però les xifres ajuden a entendre la dimensió del fenomen. Hi ha d’haver límits perquè la prioritat és que la gent pugui viure a Roses.

L’Associació d’Empresaris Roses-Cap de Creus ha presentat un full de ruta des del sector privat. Com valora aquesta iniciativa?

Molt positivament. Primer, perquè crec en la col·laboració publicoprivada. Després, perquè l’he pogut viure directament aquests anys al Patronat de Turisme, que és un ens publicoprivat en què participen les administracions i el sector privat, i funciona. Té poder transformador. També vull trencar una llança a favor de l’empresariat turístic. Moltes vegades es comet l’error de simplificar i es dona per fet que l’empresariat aposta sempre per un model turístic sense regulació. Jo, que els he conegut com a alcalde i com a vicepresident del Patronat de Turisme, puc donar fe que en molts casos no és així. Per exemple, des del Patronat m’ha tocat viure la gestió de la sequera i he estat en trobades empresarials en què les mateixes associacions posaven deures als seus associats i els deien que calia reduir el consum hídric per visitant. També he participat en molts actes del sector de l’hostaleria en què les associacions donaven eines perquè els hotels adaptessin les habitacions a la salut laboral de les persones que netegen, normalment dones, amb qüestions tan bàsiques com l’alçada dels llits, la col·locació de les tovalloles o els productes i estris de neteja. Pel que fa als salaris, els millors hotels i les millors empreses turístiques són justament les que aposten per tenir plantilles tan estables com sigui possible durant tot l’any i pagar bé, perquè així garanteixen continuïtat i qualitat en el servei. Si pagues malament i temporalitzes tota la plantilla, tindràs una rotació molt gran i et costarà arribar a l’excel·lència. Tot això, que sovint es presenta com una contraposició al sector, jo ho he viscut des de dins i puc dir que hi ha moltíssima gent dins del mateix sector que treballa perquè sigui possible. Per tant, si torno a ser alcalde, tinc clar que la immensa majoria dels empresaris i empresàries de Roses amb qui he treballat seran aliats per avançar en l’àmbit ambiental, laboral, de salut en el treball, de salaris i de benestar.

Si tornés a ser alcalde, quina seria la seva màxima prioritat?

L’habitatge. Ara mateix és la prioritat número u de Roses. Cal regular, impulsar ajudes per a l’emancipació dels joves i facilitar que pisos que ara no tenen funció habitacional, o que estan tancats i necessiten rehabilitació, puguin tornar al mercat de l’habitatge. També calen projectes ambiciosos de construcció directa per part de l’Ajuntament. Nosaltres defensem el projecte de 100 pisos de lloguer assequible al costat de la Ciutadella, amb habitatges construïts pel consistori i llogats a preu regulat. No parlem només de pisos socials per a situacions d’emergència, sinó d’habitatges per a persones amb nòmina i una vida normalitzada que, tot i així, no poden accedir al mercat de lloguer. Generar una bossa de lloguer per sota del preu de mercat ha de ser una prioritat absoluta.

El govern de Roses assumeix el seu fracàs en seguretat deixant a la regidora sense competències

Article pulicat al diari digital Vila de Roses el dia 12/10/25 

La seguretat ciutadana és un dels serveis públics més essencials que pot oferir un Ajuntament. Sense seguretat, no hi pot haver convivència ni benestar, ni tampoc un desenvolupament econòmic ni social real. En definitiva, és la base sobre la qual es construeix tot el funcionament d’un municipi.

Per això, sempre he tingut una vinculació molt especial amb aquesta àrea. De fet, la meva primera responsabilitat executiva de govern a Roses va ser precisament la de regidor de seguretat ciutadana. Aquella experiència em va donar l’oportunitat de treballar colze a colze amb uns professionals excepcionals com són els membres de la Policia Local i la resta de cossos de seguretat que hi col·laboren. En vaig aprendre molt: del seu compromís, de la seva professionalitat i de la seva vocació de servei públic, que és de 365 dies a l’any i 24 hores al dia. Va ser, sens dubte, la millor escola política i humana que podria haver tingut. Per això, la regidoria de seguretat ciutadana té per mi un valor sentimental i polític molt important, i potser per això m’ha dolgut especialment veure com s’ha gestionat al llarg d’aquests últims anys.

El govern actual va arribar al poder fa més de dos anys presentant-se com els qui “posarien ordre”. Però ni les dades ni els fets semblen donar-los la raó. Segons dades publicades per l’Empordà (10 de febrer de 2025), a partir del balanç de criminalitat del Ministeri de l’Interior, els delictes van augmentar a Roses, confirmant una tendència preocupant. El mitjà Girona Notícies, citant el mateix balanç oficial, va anar encara més enllà, afirmant que “Roses s’ha disparat com un dels municipis amb més criminalitat de Catalunya, destacant un increment de prop del 12 % en el total de delictes registrats respecte de l’any anterior”. En un altre article del mateix mitjà, publicat el juliol de 2025, s’hi detallava que “els delictes sexuals s’han disparat a Roses, amb quatre agressions amb penetració en només mig any”, també amb dades extretes del Ministeri de l’Interior. Uns indicadors molt preocupants que deixen clar que la situació de la seguretat al municipi ha empitjorat de manera notable.

Situació agreujada per dades més recents que mostren un empitjorament encara més gran. Segons una publicació del mateix Girona Notícies (setembre de 2025), entre gener i setembre de 2025, a Roses es van registrar 987 delictes, un increment del 21,3 % respecte al mateix període de l’any anterior. Aquest augment inclou un 144 % més de robatoris violents i un 86,5 % més de robatoris amb força a domicilis.

A aquesta realitat s’hi sumen diverses polèmiques que han posat en evidència la manca de direcció política en matèria de seguretat. La col·locació de pilones al passeig marítim, que no només no han servit per gestionar el problema del top manta —sinó que fins i tot els venedors il·legals les utilitzaven com a expositors—, es va fer sense l’autorització prèvia de la Direcció General de Costes, tal com el mateix Ajuntament va haver de reconèixer posteriorment en resposta a una instància presentada per SOM Roses el maig del 2025. El consistori es va veure obligat a demanar el permís a posteriori, en una clara irregularitat administrativa que difícilment s’hauria tolerat a cap ciutadà o empresa privada.

Però, la polèmica no acaba aquí. També es va anunciar una prohibició de circular amb bicicleta pel carril bici del passeig marítim durant unes hores al dia que, a més de no tenir gaire sentit ni cap funcionalitat real, es va acabar reconeixent que no tenia base legal segons l’ordenança municipal de circulació, cosa que feia que les multes amb les que s’amenaçava tinguessin poca base legal i poguessin ser recorregudes i guanyades per part dels denunciats, posant en risc la credibilitat i a imatge de l’Ajuntament. Aquesta improvisació constant, combinada amb la falta de comunicació clara, ha generat desorientació i malestar entre els veïns i veïnes.

A tot això cal afegir-hi una situació institucional poc habitual: una regidora de seguretat ciutadana que, durant més de dos anys, pràcticament no ha intervingut en els plens municipals i ha derivat la majoria de qüestions sobre la seva àrea directament a l’alcaldia. Una situació que ja feia evident la manca de confiança dins del mateix govern. I aquesta desconfiança es va acabar confirmant en el ple del passat 9 d’octubre, quan es va donar compte d’un decret d’alcaldia que buidava pràcticament de competències la regidora de seguretat ciutadana, transferint-les directament a l’alcaldia i deixant a la regidora només amb una àrea de nova creació amb funcions menors, com la protecció civil o la gestió dels agents cívics. Val la pena assenyalar que malgrat això, la regidora manté la mateixa dedicació exclusiva.

Tot plegat evidencia una gestió erràtica i ineficient d’un àmbit tan sensible com és la seguretat. Una primera meitat de mandat marcada per dades negatives, per polèmiques i per una clara manca de lideratge polític. I el decret de retirada de competències no és més que el reconeixement d’un fracàs que ara s’intenta maquillar sota el relat d’una reorganització administrativa. Un argument, aquest de la reorganització administrativa de l’organigrama, que per cert no te cap sentit, com sap qualsevol persona que conegui com funciona l’administració, ja que crear dues àrees on abans només n´hi havia una en cap cas obliga a haver-les de distribuir en regidors diferents si no ho vols. Prova d’això és que pràcticament tots els regidors de govern tenen assignada més d’una àrea.

Des de SOM sempre hem entès la seguretat com una autèntica prioritat. No només perquè és una de les funcions essencials de qualsevol administració, sinó perquè les persones que més necessiten un servei públic de seguretat eficient i funcional són precisament les més vulnerables: famílies treballadores, gent gran, petits comerciants… Són ells els qui pateixen amb més intensitat els efectes de la manca de seguretat.

Per això, reconèixer els errors és el primer pas per corregir-los. I esperem, sincerament, que pel bé de tots els rosincs i rosinques, el govern actual sigui capaç de fer-ho. Roses mereix una política de seguretat a l’altura de la seva gent, amb lideratge, amb rigor i amb la voluntat de servir, no d’improvisar.

“El problema més greu és que el govern no té un model clar”

Entrevista de Joan Trillas publicada a El Punt Avui el 10/07/2025

El cap de l’oposició a l’Ajuntament de Roses, Joan Plana (ERC-SOM), considera que el principal problema del govern és la manca d’un model clar de futur, fet que afecta la potencialitat del municipi. Plana critica una manera de fer desorganitzada i posa com a exemple la instal·lació de pilons de formigó al passeig per combatre la problemàtica del top manta. A més, considera que el govern no aborda temes clau com el dret a l’habitatge i que no treballa, des del consens, amb un model clar de ciutat.

Dos anys de mandat. Com a exalcalde i cap de l’oposició, com els valora?

És obligatori remuntar-nos a l’inici del mandat. No podem oblidar que aquest govern es constitueix bàsicament per anar a la contra. Sorgeix arran del fet que una sèrie de partits es van prendre molt malament la decisió de la ciutadania de donar-nos, per primera vegada, la victòria a nosaltres. És a dir, van decidir constituir un govern que ningú no va acabar d’entendre gaire, un pacte bastant contra natura.

I quin ha estat el resultat, segons vostè?

Un projecte que neix per anar a la contra és molt difícil que pugui aportar res de positiu, i aquests dos anys ho demostren. Nosaltres considerem que l’evolució d’aquest període ho corrobora. Crec que pràcticament tots els temes estan estancats i, en molts casos, fins i tot hem anat enrere. Per tant, ens sembla que, d’alguna manera, allò que vam predir que passaria és exactament el que està passant.

Pot posar-me un exemple concret?

Hi ha un tema, que és cert que és conjuntural, però que ens serveix com a exemple: la col·locació d’elements físics al passeig. Això ha comportat eliminar el carril bici i afectar negativament el passeig. A més, s’ha fet sense cap mena de consens, ni amb l’associació d’empresaris ni amb l’associació de veïns de Santa Margarida.

I amb això què vol dir?

Tenen una manera de fer caòtica, molt poc transparent i, sobretot, amb poca vocació d’informar i de fer partícips els agents importants de la ciutadania. En els dies posteriors, un cop es va detectar el malestar creixent, es va intentar corregir la situació dels pilons a través de notes de premsa o modificant la normativa.

Amb això em vol dir que es va fer malament?

Sí. Es van col·locar els pilons sense tramitar cap llicència i sense tenir permís de Costes, que és un requisit preceptiu. Per tant, el mateix Ajuntament reconeix que ha vulnerat la seva pròpia normativa, actuant d’una manera absolutament irregular imulsiu.

L’objectiu, segons l’alcalde, era frenar el top manta.

Se’ns va dir que aquesta era la gran mesura proposada per la policia per combatre el top manta. Però quan gratem una mica, trobem l’informe del cap de la policia en què demana comprar aquests pilons, però no pas per al top manta, sinó per blindar el passeig davant possibles entrades de vehicles de motor, en el marc de l’amenaça antiterrorista. És a dir, s’ha planificat malament, s’ha executat malament i s’ha comunicat malament.

Entenc que la seva crítica, pel que fa a la manera de treballar, també afecta el model de poble.

Sí. El problema més greu és que el govern no té un model clar. Entenem que el debat important, el de veritat, és el de treballar per un model propi per a Roses. I això no s’està fent. Hi ha temes clau per a nosaltres, com el de l’habitatge, que no s’estan abordant. La pregunta és: com donarà Roses resposta a les necessitats d’habitatge de la seva pròpia població?

Això va lligat amb un altre tema fonamental, que també té a veure amb el model de ciutat: l’ocupació. I aquí entrem en la qüestió dels pisos turístics.

I què s’ha fet?

Segurament per pressions o per Segurament per pressions o per interessos de posicionament davant d’un cert sector, l’Ajuntament va voler liderar, d’alguna manera, l’oposició a la regulació.

És a dir, quan la Generalitat va anunciar que calia regular el tema dels pisos turístics, l’Ajuntament es va posar al capdavant de la lluita contra aquesta mesura.

Ho entenc.

A més, fa poc, la Generalitat —ja amb el nou govern— va estar a punt d’aprovar una nova regulació de la taxa turística que, al meu entendre, perjudicava claríssimament la voluntat de construir un model turístic diferent.

No té sentit, a Roses?

No. A Barcelona segurament sí que té sentit, però en zones com les Terres de l’Ebre o la Costa Brava —i concretament a Roses—, on hi ha una temporada alta i una temporada baixa molt marcades, això no té cap sentit.

Necessitem ser molt competitius, especialment en temporada baixa, perquè els establiments es mantinguin oberts. Si apliquem una taxa turística elevada però lineal durant tot l’any, el que fem és desincentivar la desestacionalització.

“Ens cal apostar per poder crear ocupació de qualitat”

Entrevista de Joan Trillas publicada a El Punt Avui el 13/03/2025

El cap de l’oposició i exalcalde de Roses, Joan Plana (ERC), destaca la importància que el govern aposti per impulsar polítiques que ajudin a generar ocupació de qualitat que s’allargui tot l’any. Aquest és, remarca, un dels principals reptes, juntament amb la necessitat de generar habitatge. Per Plana, aquests dos reptes van lligats perquè han d’ajudar, entre altres polítiques, a revertir un escenari, segons afirma, en què un 29% de la població es troba al llindar de caure en una situació de pobresa. Plana es mostra molt crític amb el conveni que s’ha signat amb la Universitat de Vic per a la recuperació i estudi de la tortuga careta, que va lligat amb el projecte de fer un centre d’estudi d’espècies marines en perill a l’espai de l’antiga depuradora de marisc. Pel cap de l’oposició és més realista impulsar un nou mercat municipal que sigui de referència i, també, una zona d’activitats econòmiques, amb la modificació del planejament en un espai del municipi.

Roses ha d’afrontar reptes importants. Quins creu que són els essencials?

El primer, i claríssimament, és el de l’habitatge. La problemàtica d’accés a l’habitatge és una realitat que ja fa temps que pateixen les famílies, però que cada vegada és més evident. La manca d’habitatge és un dels principals factors que expulsen la població local i que més dificultats generen per a l’emancipació. Per tant, aquest és un factor clau.

Ja tenim el primer.

El segon és la necessitat de generar ocupació de qualitat. Si mirem les xifres absolutes, és cert que l’atur fa anys que va baixant, però això no va lligat amb el fet de generar treball tot l’any. Hi ha una xifra que per mi és determinant. Segons dades del Dipsalut, l’última xifra que tenim registrada de la renda mitjana per persona volta els 12.300 euros l’any.

És molt baixa.

És baixíssima. I no és perquè no hi hagi ocupació. És perquè falta ocupació de qualitat. Això vol dir que aquesta ha de ser ben remunerada i que sigui per tot l’any. Per mi, generar ocupació i de qualitat és un altre factor clau.

Anem pel tercer.

Aquest seria el de la cohesió, que engloba diferents àmbits. Continuant amb les dades del Dipsalut, el percentatge de població amb risc de caure en la pobresa a Roses és del 29%. Gairebé un de cada tres ciutadans el tenim amb risc de caure en la pobresa.

Ho he entès bé? Un 29%?

Sí, i pot consultar les dades. Això va lligat amb el que li comentava abans; és a dir, si no hi ha ocupació de qualitat, si la renda mitjana és tan baixa, ens aboca a aquesta situació.

I on ens porta aquest escenari?

Genera problemes de convivència, problemes de cohesió i problemes socials molt diversos. Un àmbit clau i estratègic és el de la infància. De fet, la qüestió és que quan tens unes dades d’aquest estil evidentment has de fer una política de resposta ràpida.

I això vol dir?

Aquesta resposta ràpida ens porta a garantir serveis bàsics de la gent, com l’habitatge, l’alimentació, el que necessitin. Això, és clar, ho has de fer. Però, a més, hi ha un tema molt important que és el de canviar estructuralment aquesta situació. I aquí les polítiques d’infància són clau, perquè és evident que la pobresa s’hereta.

Aquí ens podríem aturar, en relació amb la generació d’ocupació de qualitat, en el projecte universitari.

Si es refereix al projecte de la zona de l’antiga depuradora relacionat amb la tortuga careta, ja ha naufragat. A més, l’Estat aposta per renaturalitzar l’espai.

Veig que aquest projecte no el veu clar.

El projecte de recuperar la tortuga careta és sincerament poc meditat i fruit de fer volar coloms amb idees boniques però que s’allunyen molt de la realitat d’allò que és possible i viable.

El conveni s’ha signat.

Segueixen en contacte amb la Universitat de Vic perquè ells insisteixen en el tema de la recuperació de la tortuga. D’una manera o altra volen introduir-lo. No vaticino un gran futur a aquest projecte perquè no encaixa gaire amb les competències d’un ajuntament.

I què proposa?

Jo crec que si el que volen és afrontar els problemes hi ha dos projectes clau. Un és el nou mercat cobert, que seria un dels grans elements de dinamització comercial que necessita el municipi. Un projecte que creiem que ha de ser ambiciós ha de ser fer un mercat municipal de referència. Aquest ens ha d’ajudar a fer un pas endavant en la dinamització comercial. L’altre, i ve de lluny, és la modificació del planejament urbanístic de la zona que queda a darrere de l’institut Cap Norfeu-Àgora per convertir-la en una zona d’activitat econòmica.

"La sensació és que ens hem estancat o retrocedit en gairebé tots els àmbits. I això vol dir que queda molta, moltíssima feina per fer."

Entrevista de Paula Gutíerrez Vilarnau, estudiant de periodisme UAB (octubre 2024)

Qui és Joan Plana?

És un rosinc i un català que, modestament, intenta fer tot allò que està a les seves mans perquè el seu poble i el seu país siguin una millor.

Quins creu que van ser els seus millors assoliments com a alcalde del poble?

En podria dir diversos, un dels que em sento més orgullós és el d'haver contribuït a dotar a l'Ajuntament i al poble de més eines que ens permeten afrontar necessitat que fins aquell moment estaven massa desateses. Vàrem reformular les polítiques socials per passar d'un model més assistencial a un altre més encaminat a fer guanyar autonomia a les persones; vàrem avançar l'accent en les polítiques d'infància per intentar que tots els nens i nenes de Roses tinguessin les mateixes oportunitats amb independència de la casa on neixen, amb nous servis com el Centre Obert d'acompanyament socioeducatiu; vàrem incorporar un tècnic de joventut a la plantilla municipal; vàrem crear una oficina local d'habitatge per abordar una de les principals necessitats que tenen avui en dia les famílies de Roses, trobar un pis digne i assequible; vàrem fer un avenç històric en polítiques de participació i obertura de l'Ajuntament a la ciutadania... En definitiva, crec que vam fer que Roses una mica més humana.

Creu que li ha quedat alguna cosa pendent?

I tant, moltes! Molts dels projectes que vàrem engegar veuran els seus resultats a llarg termini, i només si tenen continuïtat, cosa que desgraciadament no està passant. El Centre Obert que atenia els infants de famílies vulnerables està tancat, l'oficina local d'habitatge desapareguda en combat, el projecte de construcció de 100 habitatges de lloguer assequible al costat de la Ciutadella aturat, l'habilitació del control intel·ligent d'accés al Parc Natural del Cap de Creus i l'adequació dels estacionaments a cada cala encallat...

També em preocupa molt un altre tema al qual crec que no s'hi dona l'atenció que mereix, que és la tasca de normalització lingüística a Roses. El retrocés de l'ús social en molts àmbits del poble és evident. Potenciar i donar prestigi al català és una tasca imprescindible, especialment entre els més joves, i requereix una implicació i una exemplaritat institucional que trobem a faltar. Sort n'hi ha de les campanyes i els cursos del CPNL, però cal més implicació municipal. Fa uns mesos van presentar la campanya "21 dies", on el CPNL animava a la ciutadania a parlar català i a no canviar d'idioma durant aquest període de temps. Es va presentar en un acte molt bonic en el que tots els exalcaldes hi vàrem participar. Doncs crec que en l'any i mig que portem de mandat, en cap moment hem aconseguit que el govern municipal utilitzi el català ininterrompudament durant 21. Hem perdut fins i tot una cosa tan bàsica i essencial com que l'Ajuntament utilitzi el català com a única llengua vehicular, i en molts actes públics i fins i tot en els plens municipals passen al castellà en un moment o altre (o ja hi recorren d'entrada) en gairebé cada sessió.

La sensació és que ens hem estancat o retrocedit en gairebé tots els àmbits. I això vol dir que queda molta, moltíssima feina per fer.

Com aconsegueix l’ex alcalde de Roses ser designat com a Vicesecretari d’Estratègia d’una de les candidatures per la nova ERC? Què l’ha motivat a fer aquest pas?

Bé, de moment només sóc candidat! Per ser-ho, primer caldrà que la nostra candidatura, Militància Decidim, guanyi el proper 30 de novembre. En tot cas, va ser una proposta de l'Oriol Junqueras, que és qui encapçala la candidatura, que vaig acceptar amb molt de goig. Tot el que pugui fer per contribuir a fer créixer el projecte republicà arreu del país és un plaer fer-ho.

Quina és la seva visió sobre el paper que jugarà dins la nova direcció d'ERC, especialment en la definició de l'estratègia del partit?

Aquest és un dels àmbits on hi ha més feina a fer. És evident que el país ha entrat en nova etapa després de les eleccions al Parlament del passat 12 de maig, i ERC, com el conjunt de l'independentisme, ha de saber tenir el discurs i l'estratègia adequada en aquest nou marc. El republicanisme ha estat des de fa gairebé un segle un dels principals motors de transformació del país. Sense el republicanisme, que encarna ERC, no haguéssim recuperat la Generalitat el 1931, no hauríem tingut l'estatut de 1932, no hauríem preservat la Generalitat a l'exili entre 1939 i 1977, no hauríem obert el debat estatutari el 2005, no hauríem fet el referèndum de l'1 d'octubre del 2017, i ara no s'hauria obert la carpeta sobre la sobirania fiscal del país. Hem estat sempre un motor per a l'acció del país, i sabrem trobar la manera de continuar-ho sent.

Sent que la seva experiència a nivell municipal ha influït en el seu enfocament polític? Com pensa que el municipalisme pot ajudar a estructurar un projecte de país més connectat amb les necessitats reals dels ciutadans?

El municipalisme és una gran escola per aprendre a fer una cosa indispensable en política: saber compaginar les idees amb l'acció. Sense idees, l'acció política és buida, i sense saber desenvolupar-les, les idees són ineficients. Això que sembla tan simple és a la pràctica molt complex. L'Ajuntament t'ensenya que la realitat del dia a dia és complexa, que has de saber gestionar contradiccions, has de prioritzar uns objectius per sobre d'uns altres, i també has d'empassar-te algun gripau de tant en tant. Tot això, sense oblidar mai la teva arrel ideològica. No oblidar mai l'ideal, però sabent-lo adaptar a una realitat imperfecta. A la política nacional, moltes vegades li falta aquesta lliçó que, sobretot, s'aprèn en el món municipal.

ERC aposta per una renovació interna en aquesta nova etapa. Com s’articula aquesta renovació i quins són els aspectes més urgents que creu que el partit ha de transformar?

El Congrés Nacional és qui finalment acabarà decidint els principals àmbits en els quals cal renovació.

Com creu que ha evolucionat el periodisme polític en els darrers anys, especialment en el tractament dels partits i dels seus projectes?

El periodisme polític és una de les branques més complexes de la professió, i al mateix temps una part molt important del sistema. És, en última instància, qui té una part important de la responsabilitat en escollir els temes que marquen l'agenda política i que acaben influint en els ciutadans. Tot i que ja fa anys que em dedico al servei públic, mai oblido que jo mateix, a més d'historiador, també soc periodista, i de fet encara mantinc la meva col·legiació al Col·legi de Periodistes de Girona i participo en diferents programes en mitjans de comunicació. Per tot això, tinc un gran respecte a la professió, i valoro i dono molta importància a la seva tasca.

Quins són els reptes més importants per a la comunicació política en l’era de la informació digital?

Adaptar-se a les noves formes de comunicació. Hi ha una part molt important de la ciutadania que ja no s'informa ni pels mitjans tradicionals ni tampoc de la manera tradicional. Això obliga tant a polítics com a periodistes a adaptar-se a aquesta nova realitat si volen mantenir la connexió amb la gent.

Un dels objectius de la candidatura de Militància Decidim és tornar a fer el partit gran. Quines són les estratègies que proposa per aconseguir-ho i com volen tornar a guanyar la confiança de sectors que han pogut allunyar-se d’ERC?

Destacaria especialment un dels àmbits que des de Militància Decidim hem focalitzat com a clau: la reconnexió amb el món del treball. Hem de ser el partit de la gent que treballa, des dels petits autònoms fins als treballadors industrials. i aquesta gent és la que ha de percebre la nostra candidatura com una eina que pot millorar les seves condicions de vida. També un altre objectiu clau és l'adaptació del discurs independentista, que és una part substancial del nostre cos ideològic. L'independentisme ha de tornar a ser vist com una força transformadora i de progrés, com un motor de canvi del qual ERC n'és el principal exponent. I encara voldria fer referència a un altre aspecte destacat que hem d'abordar: davant de l'auge de grups d'extrema dreta que s'autodefineixen com a catalanistes (malgrat que estan més lluny impossible de la tradició política que representa el catalanisme) hem de donar una versió d'esquerres i progressista a conceptes com la identitat, la catalanitat i la nació. Hem de construir un relat que pugui competir amb el que ells intenten imposar en aquest àmbit i no deixar-los aquesta trinxera sense lluitar.

El projecte de Junqueras parla de "restaurar l’honestedat, la meritocràcia i la credibilitat". Quines accions específiques té previstes l’equip per garantir aquests valors dins el partit i de cara a la societat?

Precisament, una de les mesures importants m'afecta a mi directament, com a candidat a vicesecretari general d'estratègia. Aquest és un càrrec de nova creació, perquè fins ara estava integrat dins l'àrea de comunicació. El fet que se segreguin en dues àrees diferents, tot i que evidentment coordinades, justament és un missatge per remarcar que la comunicació del dia a dia, frenètica i vertiginosa, no pot ser la que marqui l'estratègia del partit. El partit ha de tenir una estratègia clara, reposada, pensada a llarg termini. Hem de fixar amb claredat quins són els nostres objectius polítics. I a partir d'aquí, la comunicació ha d'estar al servei d'aquests objectius. Per fer servir el llenguatge mariner, hem de tenir un rumb clar, i no navegar a la deriva en funció dels esculls que anem trobant pel camí. Crec que aquest és un canvi important de cultura política que ha d'ajudar molt a recuperar aquesta credibilitat davant de la ciutadania. Per això és important no només fer-ho, sinó també fer-ho molt visible. Tampoc podem negar que aquest àmbit és un dels més afectats pels últims escàndols que han desgastat la imatge del partit, i per tant és un dels que necessita més renovació.

"La Diputació és la garantia de viabilitat de tots els municipis petits"

Entrevista de Santi Coll publicada a L'Empordà el 30/07/2024

Joan Plana Sagué és graduat en Història i Comunicació Cultural. Militant d'Esquerra, és regidor d'ERC-SOM Roses des de 2015. Va ser alcalde entre 2021 i 2023, és el cap de l’oposició. Va ser conseller comarcal de l’Alt Empordà i en aquest mandat és diputat a la Diputació de Girona i vicepresident del Patronat de Turisme Costa Brava-Girona. Recentment, ha estat nomenat portaveu del Govern que comparteixen Junts i ERC.

Com li prova aquesta nova etapa com a membre de la Diputació de Girona, amb càrrecs rellevants?

M’ha servit per a descobrir una nova administració. Fins ara, només havia governat a l’Ajuntament de Roses gestionant temes locals i en el Consell Comarcal, però a l’oposició. Sempre amb la mirada posada en tots els temes de comarca i de país que ens podien afectar. Aquesta nova experiència em permet constatar diferències sensibles en molts àmbits. El primer d’ells, és evident,
fa referència a la grandària de la institució, la Diputació és l’ajuntament dels ajuntaments i té un gran pressupost, amb uns equips tècnics molt més grans, la qual cosa deriva en moltíssima més capacitat d’actuació en el territori. També t’adones que la pressió ambiental és menor. A l’Ajuntament, la proximitat amb la gent fa que aquesta pressió sigui molt alta. La meva activitat municipal procuro que sigui intensa per a mantenir aquest dia a dia de contacte amb els ciutadans. Diria que a la Diputació el que més trobo a faltar és el caliu del dia a dia, però hi treballo amb molt de gust, perquè també hi ha molta feina a fer. Quan ets a l’Ajuntament i surts al carrer o vas a passejar amb els amics, sempre trobes algú que et comenta alguna cosa.

La relació servidor públic-ciutadà en directe i sense filtres…

Exacte, i serveix per a notar les reaccions quan fas coses o no en fas, tant les negatives com les positives. Ara, no puc deixar de dir que la gent se sorprendria de la quantitat de coses que gestiona la Diputació de Girona i que també afecten directament o indirectament el seu dia a dia, encara que la relació sigui més distant.

Una altra realitat, molt palpable aquests darrers anys: què hauria sigut dels ajuntaments de tota la demarcació en general, i de l’Empordà en particular, sense la presència de la Diputació? Ha finançat la gran majoria d’obres executades en el territori, amb algunes excepcions.

Hi ha un exemple que sempre poso. El meu primer viatge oficial amb la Diputació va ser a Suècia. A través del Diplocat ens vam reunir amb representants de dues regions sueques, Västerbooten i Estocolm, una rural i l’altra urbana. Aquest contacte ens va permetre veure les diferències organitzatives. A Västerbooten, no hi ha cap municipi de menys de tres mil habitants, però per arribar a aquesta xifra, els termes municipals són més grans que tot l’Alt Empordà, on en tenim seixanta-vuit. Ells entenen que un municipi de menys de tres mil habitants té molts més problemes de viabilitat des del punt de vista de tenir la massa crítica suficient per a poder prestar tots els serveis, tant en l’àmbit econòmic com en el de disponibilitat de personal. Agrupen pobles amb un sol ajuntament, però és un model molt diferent del nostre. Allà et pots trobar que per anar a l’Ajuntament hagin d’agafar el seu cotxe i fer molts quilòmetres. Aquí és impensable, quasi tothom pot anar al seu ajuntament a peu. A l’Alt Empordà, els municipis amb menys de mil habitants són majoria, tenim molts micropobles. A la nostra balança, hi ha les coses bones i dolentes d’aquest model de proximitat i aquesta és la raó de ser de les diputacions, especialment la nostra. Som la garantia de viabilitat de tots els municipis petits.

Entremig queda el Consell Comarcal. Quina rellevància li atribueix? Tenen una funció prou clara?

Faig un resum simplificat del meu punt de vista, fins i tot simplista, ja ho reconec. Els consells comarcals mancomunen serveis entre els ajuntaments per permetre que, sobretot els més petits, puguin treballar per tenir la massa crítica suficient d’habitants per a prestar aquests serveis. i la Diputació el que fa, bàsicament, és prestar suport tècnic, econòmic i legal per a poder-ho fer. La Diputació té el múscul i el consell la capacitat aglutinadora de municipis. Podria parlar-ne molt més, però crec que aquest esquema ajuda la gent a situar-se. I les dues funcions són necessàries i segur que es podrien millorar en molts aspectes.

Com hem d’entendre que en el Consell Comarcal de l’Alt Empordà, Junts governi amb el PSC amb ERC a l’oposició i que, en canvi, Junts i ERC governin a la Diputació, amb el PSC fent d’oposició? Creu que la gent ho entén?

Tant per part d’ERC com per part de Junts es va fer un esforç molt important en l’àmbit territorial de Girona per entendre’s per tot arreu després de les eleccions. Un esforç que és d’agrair, ja que és Girona el primer lloc del país on més malament entoma la gent la falta d’entesa entre els partits sobiranistes. En altres llocs del país, potser ho paeixen millor, però no és el cas del nostre territori. A les comarques gironines és on la gent més reclama la unitat sobiranista. L’acord va ser possible a la Diputació i a sis dels vuit consells comarcals. A mi, personalment, em va saber especialment greu que no fos així en el meu Consell Comarcal i en el meu Ajuntament, quan en tots dos llocs res ho havia d’impedir.

En ambdós casos, creu que és més qüestió de persones que d’ideologies polítiques, o pixo fora de test? I perdoni l’expressió.

En el cas del Consell no ho vaig viure de prop i no tinc prou criteri per donar-li la raó. En el cas municipal, crec que el pacte amb el PSC va ser el fruit d’una mala lectura dels mals resultats de Junts per Roses per part d’un nombre molt reduït de persones. El pacte amb els socialistes va desconcertar molta gent del seu partit, que no van entendre el gir que acabaven de fer. Així com jo vaig quedar molt decebut amb l’actitud d’aquesta gent que em va utilitzar a mi, que havia estat l’alcalde, com a cap de turc dels seus resultats dolents, també dic amb el cap molt alt que, honestament, molta gent de Junts va fer el que va poder per evitar el pacte que governa ara. Per sort, de gent que pensa amb l’interès general, n’hi ha força per tot arreu, d’aquí venen els acords a la Diputació i en la gran majoria de consells. Però, per desgràcia, no sempre són les persones que acaben prenent l’última decisió.

Quin és el nivell d’entesa entre Junts i ERC a la Diputació?

El pacte de govern a la Diputació de Girona funciona extraordinàriament bé. Jo que venia d’un pacte local bastant turbulent, aprecio molt el nivell d’entesa que tenim les dues formacions. Noto molta lleialtat entre els dos socis. En el grup d’Esquerra, Pau Presas té molt d’ascendent i, en el de Junts, passa el mateix amb Miquel Noguer. Són dos lideratges que beneficien la institució, perquè faciliten que tot es canalitzi en la gestió del dia a dia i en els projectes que gestionem.

En el darrer ple de la corporació el van nomenar portaveu del Govern, quasi res...

Sí, ja ho pots ben dir! És una responsabilitat en tant que suposa posar veu a les decisions del Govern de la Diputació de Girona i, per tant, he d’exercir el càrrec sent conscient que represento un col·lectiu amb diferents sensibilitats, no un sol partit. Intentaré fer-ho tan bé com pugui i amb la mateixa lleialtat que ens tenim entre nosaltres. Fins ara he treballat amb l’anterior portaveu, Maria Àngels Planas, amb qui ens hem entès molt bé i he après coses. Des d’ERC hem estat molt còmodes amb ella i ara espero que tot el govern ho estigui amb mi.

També és vicepresident del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, al costat de l’alcalde de Figueres, Jordi Masquef (Junts). Un moment complicat, amb l’ascens de la mal anomenada turismofòbia...

Ens trobem davant d’un fenomen social que no és massiu, però que comença a arrelar, davant del qual, tant des de les institucions, com des del mateix sector, seria una mala estratègia no fer-hi cas o envestir-ho de cara. Hem d’intentar entendre d’on sorgeixen aquestes reclamacions. Hi ha problemes socials evidents, com és el de l’accés a l’habitatge. També el canvi de model comercial que pateixen moltes ciutats. Habitatge i model comercial van lligats a un altre aspecte molt rellevant, com és la identitat. En ciutats com Girona, la identitat de barri encara és molt valorada, per exemple. És evident que si canvien unes coses, també canvien les altres. Són factors que no són només responsabilitat del turisme, però és cert que la societat percep, en menor o en major mesura, que hi té alguna cosa a veure, que influeix en aquests elements. Crec, personalment, que hem de fer pedagogia sobre la importància que té el turisme en la nostra economia, en tots els aspectes. També hem de ressaltar que el sector turístic està fent passes molt importants en temes com la sostenibilitat ambiental, el model laboral, la salut en el treball... amb inversions molt significatives que és bo que s’expliquin, perquè si no es genera una imatge que no és. I al mateix temps que hi ha tot això, intentem treballar conjuntament amb aquests moviments socials que reclamen una sèrie de coses per a trobar la compatibilitat de tot plegat. Marxem dels extrems.

Vostè és crític que es faci realitat un pacte d’ERC i PSC per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat, i no se n’amaga.

Entenc i respecto la posició de molts companys que defensen que, com que el PSC és l’únic partit amb opcions matemàtiques de poder assolir la presidència després del 12M, el mal menor és que ho faci condicionat per ERC més que no pas per altres. No tinc cap dubte que és una posició presa des de l’honesta creença que és el millor pels objectius republicans i pel país. I si aquesta opció és majoritària entre la militància, l’acceptaré democràticament. Això no obstant, jo no comparteixo aquest posicionament. El PSC ha demostrat tenir el projecte més espanyolista i més reaccionari de la seva història. Arribant a l’extrem de traduir al castellà els topònims propis de Catalunya (com la famosa «Lérida») i laminant totes les lleis socials que el govern del president Aragonès ha enviat al Parlament els últims tres anys. Crec que el rol que ha de jugar ERC no és el de ser el condicionant o el moderador d’aquest model de país que encarna el PSC de Salvador Illa, sinó ser-ne l’alternativa.

“Les prioritats haurien de ser habitatge, ocupació i cohesió”

Entrevista de Joan Trilla publicada a El Punt Avui el 01/03/2024 

El cap de l’oposició i exalcalde de Roses, el republicà Joan Plana, lamenta el retrocés que ha fet el municipi en temes socials, des que governa el tripartit format pel PSC –que té l’alcaldia–, Junts i Gent del Poble. Segons Plana, la principal prioritat haurien de ser les polítiques socials, la creació d’habitatges, a més d’un mercat cobert o una zona d’activitats econòmiques. Plana critica que els tres partits no respectessin la llista més votada, però especialment la manca d’arguments per fer-los fora.

Parli’m del projecte de l’actual govern?

Quan un projecte neix per anar a la contra, difícilment té possibilitats d’anar endavant. El principal objectiu, doncs, és que nosaltres no continuéssim amb el nostre projecte. Un govern que només neix amb aquesta premissa, difícilment té un projecte per tirar endavant.

Si ho entenc bé, vostè ve a dir que van donar prioritat a fer-los fora abans que confrontar els programes electorals o els seus projectes?

Això no és que ho digui jo. Ells ens ho van dir en privat i gairebé també en públic.

Quins eren aquests arguments?

Els arguments? Doncs que jo penjava massa fotos a Instagram...

Perdó, ho pot repetir?

Com ho sent. Que penjava massa fotos a Instagram; que se’m veia massa, que comunicativament també érem massa actius i que a ells no se’ls veia tant.

Un curiós argument, veig.

Vàrem quedar en xoc. Ah! I un altre argument de pes! El repartiment dels pals de l’enllumenat amb motiu de les eleccions municipals no els havia agradat. I aquests eren els dos grans temes pels quals ens havien de fer fora del govern. Per resumir-ho: ens havien de treure de l’alcaldia tot i haver guanyat les eleccions. Ens veien com una amenaça. Per això dic que amb aquests arguments no pensem que el poble vaig bé.

Ha deixat clars, doncs, els motius dels seus oponents pel canvi de govern. Ara centrem-nos en l’acció de l’equip actual, un tripartit format pel PSC, Junts i Gent del Poble. Ha passat mig any. Com la valora?

Una de les coses positives de l’anterior mandat és que vàrem poder avançar en un seguit de temes, de carpetes, que Roses tenia pendents i que calia impulsar. En aquests mesos el que hem vist ha estat un retrocés en tots els temes que per a nosaltres eren prioritaris.

Posi’m algun exemple.

Ens sembla alarmant, vistes les xifres que té la població en temes socials, que hi hagi aquest retrocés. Els indicadors són clars; si es mira la renda familiar disponible, la taxa de població en risc de caure en la pobresa o els problemes d’accés a l’habitatge, ens en podem fer una idea. Tot això són problemàtiques socials que ens sembla escandalós que no siguin la prioritat de l’Ajuntament. Perquè aquesta, i tal com ho entenem nosaltres, és la prioritat principal. En aquests àmbits nosaltres vàrem dedicar-hi molts esforços. Tot aquest treball, que pensem que va generar una onada de satisfacció entre la població, s’ha perdut.

Doncs centrem-nos en la seva acció, quan era alcalde.

La nostra política era clara: apostar per l’habitatge, l’ocupació i la cohesió social. Evidentment, hi havia molts altres projectes, a més del dia a dia. Però en quatre anys vam incrementar el pressupost pel que fa a polítiques socials en un 60%.

I el principal àmbit?

Nosaltres érem coneixedors que la pobresa genera situacions que són difícils de revertir i que es poden heretar. Vàrem apostar per donar un acompanyament i treballar per no trencar l’ascensor social, com ara fent un centre obert i no només per fer els deures, sinó integral. Vàrem deixar el contracte del servei a punt de renovar i han tardat sis mesos, cosa que denota la seva inquietud per aquest tema. Un altre tema és el de la llar d’infants. Vàrem veure amb il·lusió com la Generalitat apostava per la gratuïtat. Volíem una llar d’infants universal. La crítica que ja rebíem era que teníem la llar d’infants amb la quota més baixa de la comarca.

I ara?

Ara es tornen a cobrar en tots els cursos i, a més, s’ha incrementat el preu. També volíem apostar pel tema de la recollida de deixalla; aprofitant el canvi de contracte, apostar per la millora. Ells han apostat per apujar un 50% i seguim contaminant.

El govern té sobre la taula una important aposta per fer nous equipaments esportius. Primer perquè els que hi ha estan desbordats i segon perquè és una aposta quant a model. Com ho veu?

Només li diré que ells mateixos han reconegut que l’àrea d’Urbanisme té tant bloqueig. Nosaltres érem conscients d’aquesta situació i ja vàrem fixar un seguit d’equipaments prioritaris: mercat cobert municipal, zona d’activitats econòmiques i fer una promoció pública de lloguer regulat en un terreny municipal al costat de la Ciutadella, i donar opció que els joves es poguessin quedar a Roses.

Quin són els reptes que té Roses?

El primer, garantir l’habitatge, que si no es resol no ens garanteix el futur de Roses. Aquest és vital. Ens cal una ocupació molt més diversa, que garanteixi la incorporació dels joves al mercat laboral, i, finalment, el de la cohesió social. La realitat social de Roses és diferent de la d’altres municipis.

Casa, feina, futur

Publicat a L'Empordà el 01/02/2024

La seu de la Diputació de Girona està situada des del segle XIX a l’antic convent del Carme de la Pujada de Sant Martí, al Barri Vell de Girona. Aquell carrer és conegut per ser també el punt des d’on es pot agafar un ascensor públic que et condueix a la part alta del barri, on hi ha diversesfacultats de la UdG.

Des que el mes d’agost passat vaig assumir noves responsabilitats al govern de la Diputació, aquest emplaçament singular m’ha fet pensar moltes vegades en els meus temps d’estudiant, quan recorria cada dia aquests mateixos passos, i també m’ha donat l’oportunitat de trobar-me amb molts nois i noies de Roses que també estudien a Girona i fan el mateix recorregut.

Conversar amb la gent jove és un exercici que sempre he trobat estimulant i reconfortant. Quan era alcalde, procurava fer-ho sempre que en tenia ocasió, i ara no deixo de fer-ho. Et permet conèixer de primera mà una perspectiva important de la societat. Conèixer els seus problemes, els seus anhels, la seva visió del món i les seves perspectives de cara al futur. Al contrari del tòpic negatiu, massa sentit i repetitiu, em sembla que, per norma general, donen una mirada refrescant i il·lusionant de la realitat, menys condicionada i, malgrat les dificultats, esperançadora.

La meva pregunta és, gairebé sempre, en què creuen que els poders públics els podem ajudar per tal de facilitar que puguin construir la seva vida en condicions al seu poble quan acabin els estudis. Durant la conversa, s’acaben tocant molts temes, però les dificultats d’accés al mercat laboral i a un habitatge en condicions són sempre els temes estrella. A l’hora de prendre una decisió sobre quin ha de ser el seu futur, aquests acabaran sent els temes que més pesaran en la seva decisió.

Els explico que és una realitat de la qual som molt conscients, i els poso d’exemple projectes que en el passat mandat municipal vàrem deixar sobre la taula per ajudar a fer-hi front. La modificació urbanística que ha de permetre una zona d’activitat econòmica darrere de l’Institut Cap Norfeu o el nou Mercat Cobert buscaven justament donar noves ofertes laborals, i el projecte de fins a 100 pisos de promoció pública al terreny del costat de la Ciutadella havia de ser una actuació contundent i valenta en el mercat de l’habitatge.

Ells em pregunten si tot això s’acabarà fent, si en podran gaudir. La meva resposta és que, tot i que pressionarem perquè res quedi en un calaix, ara per ara, no depèn de mi. Però això sí, les converses de la Pujada de Sant Martí sempre acaben amb un compromís clar per les dues parts.

Jo els prometo que no deixarem la lluita, i ells asseguren que no perdran l’esperança de tenir el millor futur possible al poble que s’estimen.

20 anys de la nostra Biblioteca

Publicat al diari digital Vila de Roses el 09/08/2023

Cada any la revista de festa major acostuma a estar dedicada a alguna efemèride, esdeveniment o element característic de la nostra vila.

Ja fa uns mesos, vàrem haver d'encarar la decisió sobre a quin element volíem dedicar-li la revista per aquest 2023, i la decisió va ser clara i segura: el 20è aniversari de l'actual equipament de la Biblioteca Municipal.

Els motius per escollir aquest equipament podrien ser molts, però especialment en destacaria dos: en primer lloc, per reivindicar l'enorme tasca social i educativa que desenvolupen les biblioteques a les nostres viles i, en segon lloc, perquè el 20è aniversari de l'equipament és un recordatori que ens posa de manifest que, tot i el bon servei que ha donat durant aquestes dues dècades, no serà etern, i que les exigències del servei d'avui en dia ens obliguen a anar plantejat la necessitat de buscar més espai.

Començant pel primer motiu, sovint no tenim prou present la importància que tenen alguns dels nostres serveis per la nostra societat, i la Biblioteca és un d'aquests serveis sovint infravalorats. Normalment, pensem només és el tradicional servei de préstec de llibres, en un espai on anar a llegir o a buscar un llibre que ens interessi. Però el cert és que la programació d'activitats i la realitat diària de la Biblioteca és enormement més diversa. Les Biblioteques avui són espais de socialització per edats diverses, i també desenvolupen una tasca educativa importantíssima, no només acostant als infants i joves a la lectura, sinó també oferint-los un espai educatiu i sa on passar les estones d'oci. Una feina desenvolupada per un equip de primera i que aporta un gran valor afegit a Roses. Una realitat que cal fer visible, perquè, com gairebé sempre passa, allò que no es veu, no es valora, i correm el risc que algun dia s'acabi perdent.

Pel que fa al segon motiu, s'explica ràpid i s'entén fàcilment. Després de donar 20 voltes al Sol, aquest equipament que tan bon rendiment ens ha donat, necessita posar-se al dia. L'espai d'emmagatzematge de llibres ja és inferior al que marquen els estàndards catalans per a poblacions com la nostra, i cal plantejar com poder ampliar aquest espai disponible. Hi poden haver diferents opcions, però segurament la que suposa una aposta més de futur és anar pensant en una nova biblioteca, i reaprofitar l'equipament actual per alliberar espais de lloguer que acullen altres serveis i que suposen una despesa anual important per les arques públiques.

En definitiva, estic convençut que la vàrem encertar de ple amb l'elecció de l'efemèride dels 20 anys de la Biblioteca per la revista de Festa Major d'enguany. S'ho mereix la institució, s'ho mereix l'equip humà que li dona vida i s'ho mereixen també els moltíssims usuaris que la gaudeixen. També servirà com a recordatori a l'actual equip de govern sociovergent que, malgrat la immillorable herència que ha rebut pel que fa a polítiques culturals, també té deures pendents pels propers anys i caldrà que els afronti. Veurem!

Visca les biblioteques!

Un vot en defensa pròpia

Publicat a El Matí Digital el 21/07/2023

Les eleccions del passat 28 de maig varen deixar un primer titular que es va fer evident només analitzant els resultats en calent: una elevadíssima abstenció que va afectar, sobretot i contràriament al que era habitual, a les opcions sobiranistes.

Ben segur que aquesta realitat té causes diverses, com les conseqüències de pandèmia, la crisi al Govern de la Generalitat fruit de la sortida de Junts o el discurs antipolític que està arrelant perillosament en molts sectors de la nostra societat. Però, paralel·lament a tot això, és innegable que hi ha un altre element determinant per explicar-ho: els partits sobiranistes no han estat capaços de construir un discurs i una oferta electoral que generi prou il·lusió als seus electors, i alguns d’ells han acabat optant per quedar-se a casa, per simple desafecció o com a una abstenció militant amb voluntat de castigar als partits que tradicionalment havien votat. És indubtable que davant d’aquesta realitat cal fer l’autocrítica que calgui i buscar tornar a donar a la ciutadania aquesta il·lusió que ara ha perdut.

Aquesta abstenció sobiranista (sigui per la causa que sigui) és és una opció legítima, però no podem perdre de vista que també comporta importants riscos. L’abstenció d’un sector ideològic no només fa perdre representació als partits que el representen, sinó que també en fa guanyar automàticament a d’altres que representen projectes diferents o, fins i tot, contraris. Així ho hem pogut constatar en molts ajuntaments catalans, en els que partits com el PSC han obtingut quotes de representació substancialment més elevades que el 2019 amb un suport electoral molt similar. La conseqüència d’això és, és clar, més alcaldies, més consells comarcals i més poder a les Diputacions, institucions i espais de decisió des d’on impulsaran, legítimament, el seu programa, que no cal dir que en no poques qüestions difereix del que ben segur voldrien molts dels abstencionistes sobiranistes

Però si el que ha passat al món municipal català ens ha de fer reflexionar a tots, el que ha passat a la resta dels Països Catalans encara ho ha de fer molt més. Al País Valencià i a les Illes Balears el pitjor dels malsons s’ha fet realitat, i l’extrema dreta més rància i desacomplexadament catalanòfoba ja governa aquests territoris. En les seves primeres decisions, a més, ja han demostrat que els temors no eren infundats. Boicot cultural a obres de teatre i publicacions en català, supressió de les polítiques lingüístiques de protecció de la llengua, qüestionar l’existència de la violència masclista, negacionisme climàtic, homofòbia institucional i així una llarga llista d’agressions desinhibides contra tots els drets que amb tant d’esforç i sacrifici s’havien conquerit en les últimes dècades. Un autèntic desastre democràtic que tindrà conseqüències funestes i que ha estat possible, en gran part, perquè un sector de l’electorat progressista també va quedar-se a casa i va optar per l’abstenció.

El pròxim 23 de juliol els ciutadans tornem a estar convocats a les urnes. Ho fem en un escenari poc habitual: just després d’unes altres eleccions, en temporada de vacances per a molta gent i en mig d’una onada de calor històrica. Però al marge d’aquests condicionants, i al marge de la desafecció sobiranista i progressista que pugui persistir, d’aquestes eleccions en sortiran escollits 48 diputats catalans que seran determinants per a conformar majories al Congrés. El risc que el que ha passat a la resta dels Països Catalans passi a Madrid és ben cert, i el gran objectiu que es marcarà l’extrema dreta entre cella i cella si governa serà fer allò que ja fan a València i a Mallorca contra Catalunya. El nostre vot és la millor arma per contribuir a impedir-ho, i si nosaltres no el fem servir, no tinguem cap dubte que els nostres enemics no dubtaran ni un moment a fer-ho, i a ocupar tot l’espai de representació que nosaltres els deixem vacant.

Sens dubte, els partits sobiranistes tenen molt a reflexionar sobre com tornar a connectar amb la seva gent. És una tasca que s’ha demostrat imprescindible per poder tornar a marcar grans reptes de país, amb el lligam entre institucions i ciutadania que va existir en el passat i que ens dona una força i una embranzida inigualable. Però l’abstenció no ajudarà a recuperar aquesta connexió entre institució i carrer. L’abstenció regalarà les institucions a aquells que estan en contra de Catalunya. Per això el dia 23 hem de votar en defensa de Catalunya i del que representa. Un vot en defensa dels nostres drets per evitar donar l’oportunitat d’atacar-los a aquells que ens els volen arrabassar. Un vot de compromís amb el país i amb la seva gent. Un vot en defensa pròpia.