Entrevista de Santi Coll publicada a L'Empordà el 30/07/2024
Joan Plana Sagué és graduat en Història i Comunicació Cultural. Militant d'Esquerra, és regidor d'ERC-SOM Roses des de 2015. Va ser alcalde entre 2021 i 2023, és el cap de l’oposició. Va ser conseller comarcal de l’Alt Empordà i en aquest mandat és diputat a la Diputació de Girona i vicepresident del Patronat de Turisme Costa Brava-Girona. Recentment, ha estat nomenat portaveu del Govern que comparteixen Junts i ERC.
Com li prova aquesta nova etapa com a membre de la Diputació de Girona, amb càrrecs rellevants?
fa referència a la grandària de la institució, la Diputació és l’ajuntament dels ajuntaments i té un gran pressupost, amb uns equips tècnics molt més grans, la qual cosa deriva en moltíssima més capacitat d’actuació en el territori. També t’adones que la pressió ambiental és menor. A l’Ajuntament, la proximitat amb la gent fa que aquesta pressió sigui molt alta. La meva activitat municipal procuro que sigui intensa per a mantenir aquest dia a dia de contacte amb els ciutadans. Diria que a la Diputació el que més trobo a faltar és el caliu del dia a dia, però hi treballo amb molt de gust, perquè també hi ha molta feina a fer. Quan ets a l’Ajuntament i surts al carrer o vas a passejar amb els amics, sempre trobes algú que et comenta alguna cosa.
La relació servidor públic-ciutadà en directe i sense filtres…
Exacte, i serveix per a notar les reaccions quan fas coses o no en fas, tant les negatives com les positives. Ara, no puc deixar de dir que la gent se sorprendria de la quantitat de coses que gestiona la Diputació de Girona i que també afecten directament o indirectament el seu dia a dia, encara que la relació sigui més distant.
Una altra realitat, molt palpable aquests darrers anys: què hauria sigut dels ajuntaments de tota la demarcació en general, i de l’Empordà en particular, sense la presència de la Diputació? Ha finançat la gran majoria d’obres executades en el territori, amb algunes excepcions.
Hi ha un exemple que sempre poso. El meu primer viatge oficial amb la Diputació va ser a Suècia. A través del Diplocat ens vam reunir amb representants de dues regions sueques, Västerbooten i Estocolm, una rural i l’altra urbana. Aquest contacte ens va permetre veure les diferències organitzatives. A Västerbooten, no hi ha cap municipi de menys de tres mil habitants, però per arribar a aquesta xifra, els termes municipals són més grans que tot l’Alt Empordà, on en tenim seixanta-vuit. Ells entenen que un municipi de menys de tres mil habitants té molts més problemes de viabilitat des del punt de vista de tenir la massa crítica suficient per a poder prestar tots els serveis, tant en l’àmbit econòmic com en el de disponibilitat de personal. Agrupen pobles amb un sol ajuntament, però és un model molt diferent del nostre. Allà et pots trobar que per anar a l’Ajuntament hagin d’agafar el seu cotxe i fer molts quilòmetres. Aquí és impensable, quasi tothom pot anar al seu ajuntament a peu. A l’Alt Empordà, els municipis amb menys de mil habitants són majoria, tenim molts micropobles. A la nostra balança, hi ha les coses bones i dolentes d’aquest model de proximitat i aquesta és la raó de ser de les diputacions, especialment la nostra. Som la garantia de viabilitat de tots els municipis petits.
Entremig queda el Consell Comarcal. Quina rellevància li atribueix? Tenen una funció prou clara?
Faig un resum simplificat del meu punt de vista, fins i tot simplista, ja ho reconec. Els consells comarcals mancomunen serveis entre els ajuntaments per permetre que, sobretot els més petits, puguin treballar per tenir la massa crítica suficient d’habitants per a prestar aquests serveis. i la Diputació el que fa, bàsicament, és prestar suport tècnic, econòmic i legal per a poder-ho fer. La Diputació té el múscul i el consell la capacitat aglutinadora de municipis. Podria parlar-ne molt més, però crec que aquest esquema ajuda la gent a situar-se. I les dues funcions són necessàries i segur que es podrien millorar en molts aspectes.
Com hem d’entendre que en el Consell Comarcal de l’Alt Empordà, Junts governi amb el PSC amb ERC a l’oposició i que, en canvi, Junts i ERC governin a la Diputació, amb el PSC fent d’oposició? Creu que la gent ho entén?
Tant per part d’ERC com per part de Junts es va fer un esforç molt important en l’àmbit territorial de Girona per entendre’s per tot arreu després de les eleccions. Un esforç que és d’agrair, ja que és Girona el primer lloc del país on més malament entoma la gent la falta d’entesa entre els partits sobiranistes. En altres llocs del país, potser ho paeixen millor, però no és el cas del nostre territori. A les comarques gironines és on la gent més reclama la unitat sobiranista. L’acord va ser possible a la Diputació i a sis dels vuit consells comarcals. A mi, personalment, em va saber especialment greu que no fos així en el meu Consell Comarcal i en el meu Ajuntament, quan en tots dos llocs res ho havia d’impedir.
En ambdós casos, creu que és més qüestió de persones que d’ideologies polítiques, o pixo fora de test? I perdoni l’expressió.
En el cas del Consell no ho vaig viure de prop i no tinc prou criteri per donar-li la raó. En el cas municipal, crec que el pacte amb el PSC va ser el fruit d’una mala lectura dels mals resultats de Junts per Roses per part d’un nombre molt reduït de persones. El pacte amb els socialistes va desconcertar molta gent del seu partit, que no van entendre el gir que acabaven de fer. Així com jo vaig quedar molt decebut amb l’actitud d’aquesta gent que em va utilitzar a mi, que havia estat l’alcalde, com a cap de turc dels seus resultats dolents, també dic amb el cap molt alt que, honestament, molta gent de Junts va fer el que va poder per evitar el pacte que governa ara. Per sort, de gent que pensa amb l’interès general, n’hi ha força per tot arreu, d’aquí venen els acords a la Diputació i en la gran majoria de consells. Però, per desgràcia, no sempre són les persones que acaben prenent l’última decisió.
Quin és el nivell d’entesa entre Junts i ERC a la Diputació?
El pacte de govern a la Diputació de Girona funciona extraordinàriament bé. Jo que venia d’un pacte local bastant turbulent, aprecio molt el nivell d’entesa que tenim les dues formacions. Noto molta lleialtat entre els dos socis. En el grup d’Esquerra, Pau Presas té molt d’ascendent i, en el de Junts, passa el mateix amb Miquel Noguer. Són dos lideratges que beneficien la institució, perquè faciliten que tot es canalitzi en la gestió del dia a dia i en els projectes que gestionem.
En el darrer ple de la corporació el van nomenar portaveu del Govern, quasi res...
Sí, ja ho pots ben dir! És una responsabilitat en tant que suposa posar veu a les decisions del Govern de la Diputació de Girona i, per tant, he d’exercir el càrrec sent conscient que represento un col·lectiu amb diferents sensibilitats, no un sol partit. Intentaré fer-ho tan bé com pugui i amb la mateixa lleialtat que ens tenim entre nosaltres. Fins ara he treballat amb l’anterior portaveu, Maria Àngels Planas, amb qui ens hem entès molt bé i he après coses. Des d’ERC hem estat molt còmodes amb ella i ara espero que tot el govern ho estigui amb mi.
També és vicepresident del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, al costat de l’alcalde de Figueres, Jordi Masquef (Junts). Un moment complicat, amb l’ascens de la mal anomenada turismofòbia...
Ens trobem davant d’un fenomen social que no és massiu, però que comença a arrelar, davant del qual, tant des de les institucions, com des del mateix sector, seria una mala estratègia no fer-hi cas o envestir-ho de cara. Hem d’intentar entendre d’on sorgeixen aquestes reclamacions. Hi ha problemes socials evidents, com és el de l’accés a l’habitatge. També el canvi de model comercial que pateixen moltes ciutats. Habitatge i model comercial van lligats a un altre aspecte molt rellevant, com és la identitat. En ciutats com Girona, la identitat de barri encara és molt valorada, per exemple. És evident que si canvien unes coses, també canvien les altres. Són factors que no són només responsabilitat del turisme, però és cert que la societat percep, en menor o en major mesura, que hi té alguna cosa a veure, que influeix en aquests elements. Crec, personalment, que hem de fer pedagogia sobre la importància que té el turisme en la nostra economia, en tots els aspectes. També hem de ressaltar que el sector turístic està fent passes molt importants en temes com la sostenibilitat ambiental, el model laboral, la salut en el treball... amb inversions molt significatives que és bo que s’expliquin, perquè si no es genera una imatge que no és. I al mateix temps que hi ha tot això, intentem treballar conjuntament amb aquests moviments socials que reclamen una sèrie de coses per a trobar la compatibilitat de tot plegat. Marxem dels extrems.
Vostè és crític que es faci realitat un pacte d’ERC i PSC per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat, i no se n’amaga.
Entenc i respecto la posició de molts companys que defensen que, com que el PSC és l’únic partit amb opcions matemàtiques de poder assolir la presidència després del 12M, el mal menor és que ho faci condicionat per ERC més que no pas per altres. No tinc cap dubte que és una posició presa des de l’honesta creença que és el millor pels objectius republicans i pel país. I si aquesta opció és majoritària entre la militància, l’acceptaré democràticament. Això no obstant, jo no comparteixo aquest posicionament. El PSC ha demostrat tenir el projecte més espanyolista i més reaccionari de la seva història. Arribant a l’extrem de traduir al castellà els topònims propis de Catalunya (com la famosa «Lérida») i laminant totes les lleis socials que el govern del president Aragonès ha enviat al Parlament els últims tres anys. Crec que el rol que ha de jugar ERC no és el de ser el condicionant o el moderador d’aquest model de país que encarna el PSC de Salvador Illa, sinó ser-ne l’alternativa.
