"La sensació és que ens hem estancat o retrocedit en gairebé tots els àmbits. I això vol dir que queda molta, moltíssima feina per fer."

Entrevista de Paula Gutíerrez Vilarnau, estudiant de periodisme UAB (octubre 2024)

Qui és Joan Plana?

És un rosinc i un català que, modestament, intenta fer tot allò que està a les seves mans perquè el seu poble i el seu país siguin una millor.

Quins creu que van ser els seus millors assoliments com a alcalde del poble?

En podria dir diversos, un dels que em sento més orgullós és el d'haver contribuït a dotar a l'Ajuntament i al poble de més eines que ens permeten afrontar necessitat que fins aquell moment estaven massa desateses. Vàrem reformular les polítiques socials per passar d'un model més assistencial a un altre més encaminat a fer guanyar autonomia a les persones; vàrem avançar l'accent en les polítiques d'infància per intentar que tots els nens i nenes de Roses tinguessin les mateixes oportunitats amb independència de la casa on neixen, amb nous servis com el Centre Obert d'acompanyament socioeducatiu; vàrem incorporar un tècnic de joventut a la plantilla municipal; vàrem crear una oficina local d'habitatge per abordar una de les principals necessitats que tenen avui en dia les famílies de Roses, trobar un pis digne i assequible; vàrem fer un avenç històric en polítiques de participació i obertura de l'Ajuntament a la ciutadania... En definitiva, crec que vam fer que Roses una mica més humana.

Creu que li ha quedat alguna cosa pendent?

I tant, moltes! Molts dels projectes que vàrem engegar veuran els seus resultats a llarg termini, i només si tenen continuïtat, cosa que desgraciadament no està passant. El Centre Obert que atenia els infants de famílies vulnerables està tancat, l'oficina local d'habitatge desapareguda en combat, el projecte de construcció de 100 habitatges de lloguer assequible al costat de la Ciutadella aturat, l'habilitació del control intel·ligent d'accés al Parc Natural del Cap de Creus i l'adequació dels estacionaments a cada cala encallat...

També em preocupa molt un altre tema al qual crec que no s'hi dona l'atenció que mereix, que és la tasca de normalització lingüística a Roses. El retrocés de l'ús social en molts àmbits del poble és evident. Potenciar i donar prestigi al català és una tasca imprescindible, especialment entre els més joves, i requereix una implicació i una exemplaritat institucional que trobem a faltar. Sort n'hi ha de les campanyes i els cursos del CPNL, però cal més implicació municipal. Fa uns mesos van presentar la campanya "21 dies", on el CPNL animava a la ciutadania a parlar català i a no canviar d'idioma durant aquest període de temps. Es va presentar en un acte molt bonic en el que tots els exalcaldes hi vàrem participar. Doncs crec que en l'any i mig que portem de mandat, en cap moment hem aconseguit que el govern municipal utilitzi el català ininterrompudament durant 21. Hem perdut fins i tot una cosa tan bàsica i essencial com que l'Ajuntament utilitzi el català com a única llengua vehicular, i en molts actes públics i fins i tot en els plens municipals passen al castellà en un moment o altre (o ja hi recorren d'entrada) en gairebé cada sessió.

La sensació és que ens hem estancat o retrocedit en gairebé tots els àmbits. I això vol dir que queda molta, moltíssima feina per fer.

Com aconsegueix l’ex alcalde de Roses ser designat com a Vicesecretari d’Estratègia d’una de les candidatures per la nova ERC? Què l’ha motivat a fer aquest pas?

Bé, de moment només sóc candidat! Per ser-ho, primer caldrà que la nostra candidatura, Militància Decidim, guanyi el proper 30 de novembre. En tot cas, va ser una proposta de l'Oriol Junqueras, que és qui encapçala la candidatura, que vaig acceptar amb molt de goig. Tot el que pugui fer per contribuir a fer créixer el projecte republicà arreu del país és un plaer fer-ho.

Quina és la seva visió sobre el paper que jugarà dins la nova direcció d'ERC, especialment en la definició de l'estratègia del partit?

Aquest és un dels àmbits on hi ha més feina a fer. És evident que el país ha entrat en nova etapa després de les eleccions al Parlament del passat 12 de maig, i ERC, com el conjunt de l'independentisme, ha de saber tenir el discurs i l'estratègia adequada en aquest nou marc. El republicanisme ha estat des de fa gairebé un segle un dels principals motors de transformació del país. Sense el republicanisme, que encarna ERC, no haguéssim recuperat la Generalitat el 1931, no hauríem tingut l'estatut de 1932, no hauríem preservat la Generalitat a l'exili entre 1939 i 1977, no hauríem obert el debat estatutari el 2005, no hauríem fet el referèndum de l'1 d'octubre del 2017, i ara no s'hauria obert la carpeta sobre la sobirania fiscal del país. Hem estat sempre un motor per a l'acció del país, i sabrem trobar la manera de continuar-ho sent.

Sent que la seva experiència a nivell municipal ha influït en el seu enfocament polític? Com pensa que el municipalisme pot ajudar a estructurar un projecte de país més connectat amb les necessitats reals dels ciutadans?

El municipalisme és una gran escola per aprendre a fer una cosa indispensable en política: saber compaginar les idees amb l'acció. Sense idees, l'acció política és buida, i sense saber desenvolupar-les, les idees són ineficients. Això que sembla tan simple és a la pràctica molt complex. L'Ajuntament t'ensenya que la realitat del dia a dia és complexa, que has de saber gestionar contradiccions, has de prioritzar uns objectius per sobre d'uns altres, i també has d'empassar-te algun gripau de tant en tant. Tot això, sense oblidar mai la teva arrel ideològica. No oblidar mai l'ideal, però sabent-lo adaptar a una realitat imperfecta. A la política nacional, moltes vegades li falta aquesta lliçó que, sobretot, s'aprèn en el món municipal.

ERC aposta per una renovació interna en aquesta nova etapa. Com s’articula aquesta renovació i quins són els aspectes més urgents que creu que el partit ha de transformar?

El Congrés Nacional és qui finalment acabarà decidint els principals àmbits en els quals cal renovació.

Com creu que ha evolucionat el periodisme polític en els darrers anys, especialment en el tractament dels partits i dels seus projectes?

El periodisme polític és una de les branques més complexes de la professió, i al mateix temps una part molt important del sistema. És, en última instància, qui té una part important de la responsabilitat en escollir els temes que marquen l'agenda política i que acaben influint en els ciutadans. Tot i que ja fa anys que em dedico al servei públic, mai oblido que jo mateix, a més d'historiador, també soc periodista, i de fet encara mantinc la meva col·legiació al Col·legi de Periodistes de Girona i participo en diferents programes en mitjans de comunicació. Per tot això, tinc un gran respecte a la professió, i valoro i dono molta importància a la seva tasca.

Quins són els reptes més importants per a la comunicació política en l’era de la informació digital?

Adaptar-se a les noves formes de comunicació. Hi ha una part molt important de la ciutadania que ja no s'informa ni pels mitjans tradicionals ni tampoc de la manera tradicional. Això obliga tant a polítics com a periodistes a adaptar-se a aquesta nova realitat si volen mantenir la connexió amb la gent.

Un dels objectius de la candidatura de Militància Decidim és tornar a fer el partit gran. Quines són les estratègies que proposa per aconseguir-ho i com volen tornar a guanyar la confiança de sectors que han pogut allunyar-se d’ERC?

Destacaria especialment un dels àmbits que des de Militància Decidim hem focalitzat com a clau: la reconnexió amb el món del treball. Hem de ser el partit de la gent que treballa, des dels petits autònoms fins als treballadors industrials. i aquesta gent és la que ha de percebre la nostra candidatura com una eina que pot millorar les seves condicions de vida. També un altre objectiu clau és l'adaptació del discurs independentista, que és una part substancial del nostre cos ideològic. L'independentisme ha de tornar a ser vist com una força transformadora i de progrés, com un motor de canvi del qual ERC n'és el principal exponent. I encara voldria fer referència a un altre aspecte destacat que hem d'abordar: davant de l'auge de grups d'extrema dreta que s'autodefineixen com a catalanistes (malgrat que estan més lluny impossible de la tradició política que representa el catalanisme) hem de donar una versió d'esquerres i progressista a conceptes com la identitat, la catalanitat i la nació. Hem de construir un relat que pugui competir amb el que ells intenten imposar en aquest àmbit i no deixar-los aquesta trinxera sense lluitar.

El projecte de Junqueras parla de "restaurar l’honestedat, la meritocràcia i la credibilitat". Quines accions específiques té previstes l’equip per garantir aquests valors dins el partit i de cara a la societat?

Precisament, una de les mesures importants m'afecta a mi directament, com a candidat a vicesecretari general d'estratègia. Aquest és un càrrec de nova creació, perquè fins ara estava integrat dins l'àrea de comunicació. El fet que se segreguin en dues àrees diferents, tot i que evidentment coordinades, justament és un missatge per remarcar que la comunicació del dia a dia, frenètica i vertiginosa, no pot ser la que marqui l'estratègia del partit. El partit ha de tenir una estratègia clara, reposada, pensada a llarg termini. Hem de fixar amb claredat quins són els nostres objectius polítics. I a partir d'aquí, la comunicació ha d'estar al servei d'aquests objectius. Per fer servir el llenguatge mariner, hem de tenir un rumb clar, i no navegar a la deriva en funció dels esculls que anem trobant pel camí. Crec que aquest és un canvi important de cultura política que ha d'ajudar molt a recuperar aquesta credibilitat davant de la ciutadania. Per això és important no només fer-ho, sinó també fer-ho molt visible. Tampoc podem negar que aquest àmbit és un dels més afectats pels últims escàndols que han desgastat la imatge del partit, i per tant és un dels que necessita més renovació.

"La Diputació és la garantia de viabilitat de tots els municipis petits"

Entrevista de Santi Coll publicada a L'Empordà el 30/07/2024

Joan Plana Sagué és graduat en Història i Comunicació Cultural. Militant d'Esquerra, és regidor d'ERC-SOM Roses des de 2015. Va ser alcalde entre 2021 i 2023, és el cap de l’oposició. Va ser conseller comarcal de l’Alt Empordà i en aquest mandat és diputat a la Diputació de Girona i vicepresident del Patronat de Turisme Costa Brava-Girona. Recentment, ha estat nomenat portaveu del Govern que comparteixen Junts i ERC.

Com li prova aquesta nova etapa com a membre de la Diputació de Girona, amb càrrecs rellevants?

M’ha servit per a descobrir una nova administració. Fins ara, només havia governat a l’Ajuntament de Roses gestionant temes locals i en el Consell Comarcal, però a l’oposició. Sempre amb la mirada posada en tots els temes de comarca i de país que ens podien afectar. Aquesta nova experiència em permet constatar diferències sensibles en molts àmbits. El primer d’ells, és evident,
fa referència a la grandària de la institució, la Diputació és l’ajuntament dels ajuntaments i té un gran pressupost, amb uns equips tècnics molt més grans, la qual cosa deriva en moltíssima més capacitat d’actuació en el territori. També t’adones que la pressió ambiental és menor. A l’Ajuntament, la proximitat amb la gent fa que aquesta pressió sigui molt alta. La meva activitat municipal procuro que sigui intensa per a mantenir aquest dia a dia de contacte amb els ciutadans. Diria que a la Diputació el que més trobo a faltar és el caliu del dia a dia, però hi treballo amb molt de gust, perquè també hi ha molta feina a fer. Quan ets a l’Ajuntament i surts al carrer o vas a passejar amb els amics, sempre trobes algú que et comenta alguna cosa.

La relació servidor públic-ciutadà en directe i sense filtres…

Exacte, i serveix per a notar les reaccions quan fas coses o no en fas, tant les negatives com les positives. Ara, no puc deixar de dir que la gent se sorprendria de la quantitat de coses que gestiona la Diputació de Girona i que també afecten directament o indirectament el seu dia a dia, encara que la relació sigui més distant.

Una altra realitat, molt palpable aquests darrers anys: què hauria sigut dels ajuntaments de tota la demarcació en general, i de l’Empordà en particular, sense la presència de la Diputació? Ha finançat la gran majoria d’obres executades en el territori, amb algunes excepcions.

Hi ha un exemple que sempre poso. El meu primer viatge oficial amb la Diputació va ser a Suècia. A través del Diplocat ens vam reunir amb representants de dues regions sueques, Västerbooten i Estocolm, una rural i l’altra urbana. Aquest contacte ens va permetre veure les diferències organitzatives. A Västerbooten, no hi ha cap municipi de menys de tres mil habitants, però per arribar a aquesta xifra, els termes municipals són més grans que tot l’Alt Empordà, on en tenim seixanta-vuit. Ells entenen que un municipi de menys de tres mil habitants té molts més problemes de viabilitat des del punt de vista de tenir la massa crítica suficient per a poder prestar tots els serveis, tant en l’àmbit econòmic com en el de disponibilitat de personal. Agrupen pobles amb un sol ajuntament, però és un model molt diferent del nostre. Allà et pots trobar que per anar a l’Ajuntament hagin d’agafar el seu cotxe i fer molts quilòmetres. Aquí és impensable, quasi tothom pot anar al seu ajuntament a peu. A l’Alt Empordà, els municipis amb menys de mil habitants són majoria, tenim molts micropobles. A la nostra balança, hi ha les coses bones i dolentes d’aquest model de proximitat i aquesta és la raó de ser de les diputacions, especialment la nostra. Som la garantia de viabilitat de tots els municipis petits.

Entremig queda el Consell Comarcal. Quina rellevància li atribueix? Tenen una funció prou clara?

Faig un resum simplificat del meu punt de vista, fins i tot simplista, ja ho reconec. Els consells comarcals mancomunen serveis entre els ajuntaments per permetre que, sobretot els més petits, puguin treballar per tenir la massa crítica suficient d’habitants per a prestar aquests serveis. i la Diputació el que fa, bàsicament, és prestar suport tècnic, econòmic i legal per a poder-ho fer. La Diputació té el múscul i el consell la capacitat aglutinadora de municipis. Podria parlar-ne molt més, però crec que aquest esquema ajuda la gent a situar-se. I les dues funcions són necessàries i segur que es podrien millorar en molts aspectes.

Com hem d’entendre que en el Consell Comarcal de l’Alt Empordà, Junts governi amb el PSC amb ERC a l’oposició i que, en canvi, Junts i ERC governin a la Diputació, amb el PSC fent d’oposició? Creu que la gent ho entén?

Tant per part d’ERC com per part de Junts es va fer un esforç molt important en l’àmbit territorial de Girona per entendre’s per tot arreu després de les eleccions. Un esforç que és d’agrair, ja que és Girona el primer lloc del país on més malament entoma la gent la falta d’entesa entre els partits sobiranistes. En altres llocs del país, potser ho paeixen millor, però no és el cas del nostre territori. A les comarques gironines és on la gent més reclama la unitat sobiranista. L’acord va ser possible a la Diputació i a sis dels vuit consells comarcals. A mi, personalment, em va saber especialment greu que no fos així en el meu Consell Comarcal i en el meu Ajuntament, quan en tots dos llocs res ho havia d’impedir.

En ambdós casos, creu que és més qüestió de persones que d’ideologies polítiques, o pixo fora de test? I perdoni l’expressió.

En el cas del Consell no ho vaig viure de prop i no tinc prou criteri per donar-li la raó. En el cas municipal, crec que el pacte amb el PSC va ser el fruit d’una mala lectura dels mals resultats de Junts per Roses per part d’un nombre molt reduït de persones. El pacte amb els socialistes va desconcertar molta gent del seu partit, que no van entendre el gir que acabaven de fer. Així com jo vaig quedar molt decebut amb l’actitud d’aquesta gent que em va utilitzar a mi, que havia estat l’alcalde, com a cap de turc dels seus resultats dolents, també dic amb el cap molt alt que, honestament, molta gent de Junts va fer el que va poder per evitar el pacte que governa ara. Per sort, de gent que pensa amb l’interès general, n’hi ha força per tot arreu, d’aquí venen els acords a la Diputació i en la gran majoria de consells. Però, per desgràcia, no sempre són les persones que acaben prenent l’última decisió.

Quin és el nivell d’entesa entre Junts i ERC a la Diputació?

El pacte de govern a la Diputació de Girona funciona extraordinàriament bé. Jo que venia d’un pacte local bastant turbulent, aprecio molt el nivell d’entesa que tenim les dues formacions. Noto molta lleialtat entre els dos socis. En el grup d’Esquerra, Pau Presas té molt d’ascendent i, en el de Junts, passa el mateix amb Miquel Noguer. Són dos lideratges que beneficien la institució, perquè faciliten que tot es canalitzi en la gestió del dia a dia i en els projectes que gestionem.

En el darrer ple de la corporació el van nomenar portaveu del Govern, quasi res...

Sí, ja ho pots ben dir! És una responsabilitat en tant que suposa posar veu a les decisions del Govern de la Diputació de Girona i, per tant, he d’exercir el càrrec sent conscient que represento un col·lectiu amb diferents sensibilitats, no un sol partit. Intentaré fer-ho tan bé com pugui i amb la mateixa lleialtat que ens tenim entre nosaltres. Fins ara he treballat amb l’anterior portaveu, Maria Àngels Planas, amb qui ens hem entès molt bé i he après coses. Des d’ERC hem estat molt còmodes amb ella i ara espero que tot el govern ho estigui amb mi.

També és vicepresident del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, al costat de l’alcalde de Figueres, Jordi Masquef (Junts). Un moment complicat, amb l’ascens de la mal anomenada turismofòbia...

Ens trobem davant d’un fenomen social que no és massiu, però que comença a arrelar, davant del qual, tant des de les institucions, com des del mateix sector, seria una mala estratègia no fer-hi cas o envestir-ho de cara. Hem d’intentar entendre d’on sorgeixen aquestes reclamacions. Hi ha problemes socials evidents, com és el de l’accés a l’habitatge. També el canvi de model comercial que pateixen moltes ciutats. Habitatge i model comercial van lligats a un altre aspecte molt rellevant, com és la identitat. En ciutats com Girona, la identitat de barri encara és molt valorada, per exemple. És evident que si canvien unes coses, també canvien les altres. Són factors que no són només responsabilitat del turisme, però és cert que la societat percep, en menor o en major mesura, que hi té alguna cosa a veure, que influeix en aquests elements. Crec, personalment, que hem de fer pedagogia sobre la importància que té el turisme en la nostra economia, en tots els aspectes. També hem de ressaltar que el sector turístic està fent passes molt importants en temes com la sostenibilitat ambiental, el model laboral, la salut en el treball... amb inversions molt significatives que és bo que s’expliquin, perquè si no es genera una imatge que no és. I al mateix temps que hi ha tot això, intentem treballar conjuntament amb aquests moviments socials que reclamen una sèrie de coses per a trobar la compatibilitat de tot plegat. Marxem dels extrems.

Vostè és crític que es faci realitat un pacte d’ERC i PSC per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat, i no se n’amaga.

Entenc i respecto la posició de molts companys que defensen que, com que el PSC és l’únic partit amb opcions matemàtiques de poder assolir la presidència després del 12M, el mal menor és que ho faci condicionat per ERC més que no pas per altres. No tinc cap dubte que és una posició presa des de l’honesta creença que és el millor pels objectius republicans i pel país. I si aquesta opció és majoritària entre la militància, l’acceptaré democràticament. Això no obstant, jo no comparteixo aquest posicionament. El PSC ha demostrat tenir el projecte més espanyolista i més reaccionari de la seva història. Arribant a l’extrem de traduir al castellà els topònims propis de Catalunya (com la famosa «Lérida») i laminant totes les lleis socials que el govern del president Aragonès ha enviat al Parlament els últims tres anys. Crec que el rol que ha de jugar ERC no és el de ser el condicionant o el moderador d’aquest model de país que encarna el PSC de Salvador Illa, sinó ser-ne l’alternativa.

“Les prioritats haurien de ser habitatge, ocupació i cohesió”

Entrevista de Joan Trilla publicada a El Punt Avui el 01/03/2024 

El cap de l’oposició i exalcalde de Roses, el republicà Joan Plana, lamenta el retrocés que ha fet el municipi en temes socials, des que governa el tripartit format pel PSC –que té l’alcaldia–, Junts i Gent del Poble. Segons Plana, la principal prioritat haurien de ser les polítiques socials, la creació d’habitatges, a més d’un mercat cobert o una zona d’activitats econòmiques. Plana critica que els tres partits no respectessin la llista més votada, però especialment la manca d’arguments per fer-los fora.

Parli’m del projecte de l’actual govern?

Quan un projecte neix per anar a la contra, difícilment té possibilitats d’anar endavant. El principal objectiu, doncs, és que nosaltres no continuéssim amb el nostre projecte. Un govern que només neix amb aquesta premissa, difícilment té un projecte per tirar endavant.

Si ho entenc bé, vostè ve a dir que van donar prioritat a fer-los fora abans que confrontar els programes electorals o els seus projectes?

Això no és que ho digui jo. Ells ens ho van dir en privat i gairebé també en públic.

Quins eren aquests arguments?

Els arguments? Doncs que jo penjava massa fotos a Instagram...

Perdó, ho pot repetir?

Com ho sent. Que penjava massa fotos a Instagram; que se’m veia massa, que comunicativament també érem massa actius i que a ells no se’ls veia tant.

Un curiós argument, veig.

Vàrem quedar en xoc. Ah! I un altre argument de pes! El repartiment dels pals de l’enllumenat amb motiu de les eleccions municipals no els havia agradat. I aquests eren els dos grans temes pels quals ens havien de fer fora del govern. Per resumir-ho: ens havien de treure de l’alcaldia tot i haver guanyat les eleccions. Ens veien com una amenaça. Per això dic que amb aquests arguments no pensem que el poble vaig bé.

Ha deixat clars, doncs, els motius dels seus oponents pel canvi de govern. Ara centrem-nos en l’acció de l’equip actual, un tripartit format pel PSC, Junts i Gent del Poble. Ha passat mig any. Com la valora?

Una de les coses positives de l’anterior mandat és que vàrem poder avançar en un seguit de temes, de carpetes, que Roses tenia pendents i que calia impulsar. En aquests mesos el que hem vist ha estat un retrocés en tots els temes que per a nosaltres eren prioritaris.

Posi’m algun exemple.

Ens sembla alarmant, vistes les xifres que té la població en temes socials, que hi hagi aquest retrocés. Els indicadors són clars; si es mira la renda familiar disponible, la taxa de població en risc de caure en la pobresa o els problemes d’accés a l’habitatge, ens en podem fer una idea. Tot això són problemàtiques socials que ens sembla escandalós que no siguin la prioritat de l’Ajuntament. Perquè aquesta, i tal com ho entenem nosaltres, és la prioritat principal. En aquests àmbits nosaltres vàrem dedicar-hi molts esforços. Tot aquest treball, que pensem que va generar una onada de satisfacció entre la població, s’ha perdut.

Doncs centrem-nos en la seva acció, quan era alcalde.

La nostra política era clara: apostar per l’habitatge, l’ocupació i la cohesió social. Evidentment, hi havia molts altres projectes, a més del dia a dia. Però en quatre anys vam incrementar el pressupost pel que fa a polítiques socials en un 60%.

I el principal àmbit?

Nosaltres érem coneixedors que la pobresa genera situacions que són difícils de revertir i que es poden heretar. Vàrem apostar per donar un acompanyament i treballar per no trencar l’ascensor social, com ara fent un centre obert i no només per fer els deures, sinó integral. Vàrem deixar el contracte del servei a punt de renovar i han tardat sis mesos, cosa que denota la seva inquietud per aquest tema. Un altre tema és el de la llar d’infants. Vàrem veure amb il·lusió com la Generalitat apostava per la gratuïtat. Volíem una llar d’infants universal. La crítica que ja rebíem era que teníem la llar d’infants amb la quota més baixa de la comarca.

I ara?

Ara es tornen a cobrar en tots els cursos i, a més, s’ha incrementat el preu. També volíem apostar pel tema de la recollida de deixalla; aprofitant el canvi de contracte, apostar per la millora. Ells han apostat per apujar un 50% i seguim contaminant.

El govern té sobre la taula una important aposta per fer nous equipaments esportius. Primer perquè els que hi ha estan desbordats i segon perquè és una aposta quant a model. Com ho veu?

Només li diré que ells mateixos han reconegut que l’àrea d’Urbanisme té tant bloqueig. Nosaltres érem conscients d’aquesta situació i ja vàrem fixar un seguit d’equipaments prioritaris: mercat cobert municipal, zona d’activitats econòmiques i fer una promoció pública de lloguer regulat en un terreny municipal al costat de la Ciutadella, i donar opció que els joves es poguessin quedar a Roses.

Quin són els reptes que té Roses?

El primer, garantir l’habitatge, que si no es resol no ens garanteix el futur de Roses. Aquest és vital. Ens cal una ocupació molt més diversa, que garanteixi la incorporació dels joves al mercat laboral, i, finalment, el de la cohesió social. La realitat social de Roses és diferent de la d’altres municipis.

Casa, feina, futur

Publicat a L'Empordà el 01/02/2024

La seu de la Diputació de Girona està situada des del segle XIX a l’antic convent del Carme de la Pujada de Sant Martí, al Barri Vell de Girona. Aquell carrer és conegut per ser també el punt des d’on es pot agafar un ascensor públic que et condueix a la part alta del barri, on hi ha diversesfacultats de la UdG.

Des que el mes d’agost passat vaig assumir noves responsabilitats al govern de la Diputació, aquest emplaçament singular m’ha fet pensar moltes vegades en els meus temps d’estudiant, quan recorria cada dia aquests mateixos passos, i també m’ha donat l’oportunitat de trobar-me amb molts nois i noies de Roses que també estudien a Girona i fan el mateix recorregut.

Conversar amb la gent jove és un exercici que sempre he trobat estimulant i reconfortant. Quan era alcalde, procurava fer-ho sempre que en tenia ocasió, i ara no deixo de fer-ho. Et permet conèixer de primera mà una perspectiva important de la societat. Conèixer els seus problemes, els seus anhels, la seva visió del món i les seves perspectives de cara al futur. Al contrari del tòpic negatiu, massa sentit i repetitiu, em sembla que, per norma general, donen una mirada refrescant i il·lusionant de la realitat, menys condicionada i, malgrat les dificultats, esperançadora.

La meva pregunta és, gairebé sempre, en què creuen que els poders públics els podem ajudar per tal de facilitar que puguin construir la seva vida en condicions al seu poble quan acabin els estudis. Durant la conversa, s’acaben tocant molts temes, però les dificultats d’accés al mercat laboral i a un habitatge en condicions són sempre els temes estrella. A l’hora de prendre una decisió sobre quin ha de ser el seu futur, aquests acabaran sent els temes que més pesaran en la seva decisió.

Els explico que és una realitat de la qual som molt conscients, i els poso d’exemple projectes que en el passat mandat municipal vàrem deixar sobre la taula per ajudar a fer-hi front. La modificació urbanística que ha de permetre una zona d’activitat econòmica darrere de l’Institut Cap Norfeu o el nou Mercat Cobert buscaven justament donar noves ofertes laborals, i el projecte de fins a 100 pisos de promoció pública al terreny del costat de la Ciutadella havia de ser una actuació contundent i valenta en el mercat de l’habitatge.

Ells em pregunten si tot això s’acabarà fent, si en podran gaudir. La meva resposta és que, tot i que pressionarem perquè res quedi en un calaix, ara per ara, no depèn de mi. Però això sí, les converses de la Pujada de Sant Martí sempre acaben amb un compromís clar per les dues parts.

Jo els prometo que no deixarem la lluita, i ells asseguren que no perdran l’esperança de tenir el millor futur possible al poble que s’estimen.