Després del 25N

Sempre que acaba una campanya, durant la jornada de reflexió, comences a pensar en tot el que ha passat i, sobretot, amb tot el que pot passar. Et passen pel cap mil i un possibles escenaris, des dels més il•lusionadors i més ambiciosos (que sovint acaben fregant la fantasia) fins al més apocalíptics i catastròfics. Al final, repasses tantes i tantes possibles combinacions que, independentment del resultat, la nit electoral acabes dient allò de “mira, que tenia un pressentiment que això podia passar”.

Aquesta vegada, vaig tenir la gran sort de poder viure aquesta reflexió en un escenari immillorable com és l’illa de Manhattan, lluny de casa i del tens ambient preelectoral. A Nova York, a ningú li preocupava gaire el que decidia un petit país situat a l’altra punta del món i amb menys població que la pròpia ciutat. Malgrat això, era inevitable tenir un ull posat des de la distància en unes eleccions tant importants com aquestes i fer, tot i que més relaxadament, aquest exercici d'anàlisi de totes les possibles sorpreses que podíem tenir.

El diumenge, a les cinc de la tarda, hora americana, vaig rebre, de cop i volta una allau de missatges que m’informaven del resultat final. De tots els missatges que em van arribar, el primer de tots va ser el més descriptiu : “Joan, hem quedat
segons amb 21, en Junqueras surt per la tele i sembla que està mig marejat de l’emoció ! i CIU se l’ha fotut, n’ha perdut 12 !”. Vint-i-un diputats, més del doble dels que teníem, i segona força per primera vegada des de la segona república. No diré que no era un dels escenaris que els dia anterior havia arribat a plantejar-me, però no hi ha cap dubte que, hores abans, qualsevol pensament que anés en aquesta direcció tenia el cartell de “fantasia” incrustat. Es difícil de definir l’alegria que vaig sentir en aquell moment, la sensació de victòria, d’haver assolit els objectius que t’havies proposat. Una alegria que es va combinar amb emoció quan, aquella nit, a través d'internet vaig poder veure la celebració del resultat a la seu d’ERC a Barcelona i l’emotiu discurs del gran home de la jornada, l’Oriol Junqueras.

No va ser fins l’endemà que, després d’haver superat l’emoció inicial de la noticia, vaig poder mantenir el cap fred prou estona com per poder fer un anàlisi més global del resultat. CIU, el partit que ha de liderar el procés cap a la independència de Catalunya, havia perdut fins a 12 diputats i s’havia quedat només amb 50. Això si que, sens dubte, representava un escenari que en cap moment havia arribat ni a plantejar-me. El bloc sobiranista favorable a la consulta (CIU, ERC, ICV i CUP) havia obtingut una clara majoria amb 87 dels 135 diputats del Parlament, però Mas s’havia atipat de dir durant la campanya que un mal resultat de CIU podria posar en perill el procés. I si tenia raó ? I va ser en aquell precís moment quan, com Eva quan va menjar-se la poma, vaig sucumbir a la temptació del diable i vaig cometre el gran pecat . Vaig formular-me internament la gran pregunta : “Vols dir que no hauríem anat millor amb una majoria de CIU més amplia ?”. El pes d’aquest moment de dubte sempre el duré a la consciència i, de fet, m’autoimposo com a penitència fer-lo públic amb aquestes ratlles.

Afortunadament, els moments de dubte varen ser fugaços i desseguida vaig veure que la meva primera impressió havia estat la correcte i que els resultats electorals que ens va deixar el 25N, resulten molt beneficiosos, no només per ERC, si no per tot el país.

La necessitat imperiosa que CIU no obtingués una clara majoria en solitari i que ERC obtingués un bon resultat per a poder tenir la força necessària per poder-la empènyer ha quedat demostrada aquests dies amb les negociacions entre les dues forces per formalitzar un acord d’investidura. Republicans i convergents han establerts dues comissions de treball per arribar a pactes. Una per l’àmbit nacional i de país, i l’altra en l’àmbit econòmic i pressupostari. Si analitzem els programes electorals de les dues formacions, veiem com les dues coincidien en la necessitat de convocar una consulta per tal que els ciutadans de Catalunya decidissin lliurement el seu futur. Per altra banda, però, presentaven models socials i pressupostaris radicalment oposats. Això feia pensar que on les negociacions s’encallarien seria en aquests segon àmbit, però que hi hauria acord fàcilment pel que fa a la consulta.
Per sorpresa de tothom, el senyor Francesc Homs, portaveu del govern en funcions, va sortir després de les eleccions afirmant que CIU estava disposada a cedir en totes aquelles matèries econòmiques que els republicans els plantegessin. Oli en un llum! ja tenim acord doncs! Quin altre problema hi podria haver ? Doncs resulta que els problemes no venen per aquesta banda.

Les negociacions avancen molt lentament perquè CIU ha moderat les seves ambicions pel que fa referència a l’àmbit nacional... La consulta, el punt estrella del seu programa, ja no la veuen tant clara. Prefereixen pactar una resolució per a convocar-la en un moment indeterminat del futur que eviti “encotillar-los”. És a dir, un clar retorn a l’estratègia de “la puta i la Ramoneta” i al “qui dia passa, any empeny”.

I és davant d’aquest escenari quan em ve al cap una nova pregunta : “Vols dir que si CIU hagués tret una clara majoria i no depengués de ningú ho tiraria endavant?”. Al meu entendre, els fets de després del 25N demostren clarament que no. Però, en fi, suposo que és d’aquelles coses que no sabrem mai.

En qualsevol cas, el que si queda clar és que CIU te davant una ERC forta, liderant la oposició, i que te tota la intenció de complir les promeses que va fer abans de les eleccions i que, per tant, empenyerà a qui calgui i treballarà fins al final per aconseguir la consulta i, si així ho decideixen els ciutadans de Catalunya, la independència del nostra país. Així que, ben mirat, voleu dir que el dia abans de les eleccions ens podíem imaginar un escenari millor ?