GERMANS RAHOLA, UNA VIDA DEDICADA A LA LLUITA

Josep Rahola i d'Espona

Ara fa una setmana, en l’últim congrés comarcal celebrat a Figueres, vaig tenir el gran  honor de poder conèixer a Josep Rahola i d’Espona, militant històric d’ERC.

Rahola, que als seus 94 anys te ja un delicat estat de salut i problemes de mobilitat, va insistir que volia assistir al congrés i exercir el seu dret a vot. Allà, vaig poder conversar una estona amb ell.

D’aquella conversa en conservo un profund i emocionant record. Conversar amb ell era com parlar amb un trosset de la història del republicanisme i del nostre país en general. Poder recollir en primera persona el testimoni de gairebé un segle de lluita és un privilegi que no tothom te. Primer de tot, em va preguntar com em deia i d’on era. “Si jo no vaig néixer a Roses va ser per accident, tota la meva família son d’allà” va començar dient.

També m’explicava la història dels seus primers anys de militància política, que es va formar com a enginyer, la seva experiència durant la guerra, els problemes que va tenir després, els seus anys a Madrid com a senador d’ERC ... En total hi vàrem ser només uns 20 minuts, però uns minuts que, de ben segur, no oblidaré durant molts anys.

Josep és, a més, germà d’un altre il·lustre republicà, també vinculat al nostre poble, Frederic Rahola i d’Espona, que dona nom a una de les places principals de Roses.

Frederic va estar vinculat al mon de la política ja des d’abans de la guerra, quan treballà per el departament d’hisenda de la Generalitat republicana. És després de la guerra, però, quan comença a desenvolupar l’activitat política i cultural per la que se’l recordaria.

A l’exili, a França, va dedicar-se a organitzar juntes d’auxili per a tots els milers de republicans que s’havien vist obligats a abandonar el país i que solien malviure en camps de concentració francesos. El 1942 aconseguix tornar a Catalunya gràcies al seu cunyat, l’historiador Jaume Vicens i Vives. Fou amb Vives amb el que crearien l’editorial “Teide”, que publicava llibres didàctics, molts d’ells sobre història, i que, a partir de 1954, començaria a editar llibres en català.

El 1977, quan el president de la Generalitat Josep Tarradellas tornaria de l’exili i reinstaura la institució, Frederic Rahola fou nomenat conseller de governació del govern provisional, càrrec que únicament ocuparia durant un any.

Anys després, el 1984, fou nomenat com a el primer síndic de greuges de Catalunya, càrrec que ocuparia fins el 1992, quan fou substituït per Anton Cañellas.

Quan repasses la trajectòria dels germans Rahola, quan veus tots els anys de la seva vida que varen donar per a lluitar, per un objectiu que creien que era just, per un país que creien que havia de ser lliure, t’adones de què és realment un heroi, de què és realment exemple a seguir ...

I, sens dubte, cal els més joves els homenatgen dia a dia de la millor manera, seguint la seva lluita fins a la victòria final, fins que aquest país sigui lliure. I si mai estem cansats o creiem que la batalla s’eternitza, cal que pensem sempre que molta gent, com els Rahola, abans que nosaltres, van entregar tota la seva vida per mantenir viva la flama de la llibertat, i que, a nosaltres, ens pertoca mantenir-la més viva que mai !!

Salut i República !!

ROSES I LA LLEGENDA D’OTGER CATALÓ

Ara fa uns dies, remenant per els diferents diaris digitals rosincs, vaig descobrir una iniciativa nascuda a la xarxa. Un dels usuaris, a través d'un article d’opinió, defensava que l’enginyer militar Giovani Battista Calvi tingui un carrer dedicat a la nostra vila.

Personalment estic totalment d’acord que l’home que va dissenyar la muralla exterior de la nostra Ciutadella, per encàrrec del rei Carles I, tingui un reconeixement al nostre poble. Ja que obrim aquest tema, però, crec que estria bé fer un repàs en profunditat dels noms dels carrers i places de Roses i plantejar-nos si n’hi falta algun.

Si fem un vol pel poble, trobem carrers dedicats a personalitats com l’Almirall Federico Gravina, famós per la seva participació a la batalla de Trafalgar i per la seva fidelitat a la corona espanyola. També trobem nombrosos carrers dedicats a capitals europees com Viena, Paris, Londres ... No obstant, no trobem cap plaça ni cap carrer dedicat a grans personatges amb una relació molt directe amb Roses i que són plenament coneguts arreu del país. Penso, per exemple, amb un dels personatges llegendaris del nostre país : Otger Cataló

Segons diu la llegenda, Otger Catalò era un cavaller que va viure durant el segle VIII. En un atac els sarraïns varen matar a tota la seva família i el varen ferir greument. Otger va decidir reunir un exèrcit per derrotar als invasors que l'hi havien pres allò que ell més estimava i que havien ocupat les seves terres. Va fer ressonar una trompeta de banya de cabra per les muntanyes de Pirineus i nou cavallers varen respondre a la seva crida. Els nou cavallers es varen reunir a Montgrony, a l’actual Ripollès, on varen unir les seves espases i varen jurar que no abandonarien la lluita fins que aquella terra fos conquerida.

Els nou cavallers es varen repartir per tot el territori i el seu líder, Otger, va ser el primer d’obtenir una gran victòria contra els sarraïns. Concretament, en una batalla a la ciutat de Roses. La llegenda, acaba explicant que es va homenatjar la casa del castell de Cataló, per el seu coratge en la batalla, posant el seu nom a la terra que acabaven de conquerir, Catalunya.

Sens dubte, això no és més que una llegenda, basada en la vida de Otger Danés, duc d’Aquitània, que va lluitar a les ordres dels francs contra els sarraïns i que va perdre la vida a la batalla de Roses, que va tenir lloc l’any 735 d.C. Però, perquè Roses no pot potenciar les seves llegendes ? Són molts els pobles que ho fan. Penso, per exemple, en quan el meu avi, natural de Maçanet de Cabrenys, m’explicava la llegenda de la fundació del seu poble a mans del mític Roldan, que té un monument a la plaça principal del poble. O també podem recordar pobles que han explotat les seves llegendes fins al punt que són conegudes arreu del país. Com per exemple Ripoll, que reivindica la figura del compte Guifré el Pelós i el títol de “bressol de Catalunya”. Una tasca que, per cert, sol resultar beneficiosa, ja que en pràcticament tots els pobles on s’han potenciat les seves llegendes, a més de contribuir a estructurar una identitat local més forta, s’ha aconseguit que la història mítica sigui un element més per donar a conèixer el municipi i un reclam turístic.

Penso, doncs, que ja és hora que el poble de Roses reivindiqui i potenciï, com fan a molts llocs, els seus mites, i que si els catalans dels segle VIII varen homenatjar al compte Otger del castell de Cataló posant el seu nom a un país, crec que com a mínim, els rosincs del segle XXI li devem començar a homenatjant-lo posar-li el seu nom a un carrer.

NACIÓ I SOCIETAT

“Nosaltres sabem el que és l’amargor de la derrota, perquè tots nosaltres som el fruit de moltes derrotes, ara, però, hem d’esdevenir la llavor de totes les victòries”. Amb aquesta contundent frase, pronunciada en el congrés del més d’octubre, Oriol Junqueras iniciava la nova etapa d’ERC. Després d’una etapa de decreixement i de pèrdua de confiança per part de la ciutadania, començava un nou cicle amb la missió de reconstruir un partit històric que corria el risc de passar  ser història.  

La tasca no és, sens dubte, res senzill, ha calgut començar amb una renovació molt important de les persones que havien de liderar el projecte, presentant una executiva fortament renovada i presentant-se a la primera cita electoral, les eleccions generals del passat 20 de novembre, amb una llista amb molta gent nova i conjuntament amb altres formacions i personalitats independents de la societat civil.

Ara, una vegada fet aquest primer pas necessari, cal enfocar la següent fase, pot ser la més important, cal dissenyar i desenvolupar  un missatge clar i coherent que transmetre a la ciutadania. Des d’ara fins al 2014, quan les diferents forces polítiques estan citades de nou a les urnes, ERC ha de dedicar-se i ha de ser capaç de fer veure a la gent quines son les fites del partit, i, sobretot, que te molt clar quin és el camí que vol prendre per arribar-hi.

Aquest estiu, en una visita que va fer al nostre poble, vaig tenir l’oportunitat de poder parlar amb la persona encarregada de liderar tot aquest nou cicle, el nou president republicà, Oriol Junqueras. Junqueras és, des del passat més de maig, alcalde del seu poble, Sant Vicenç dels Horts, un poble de 30.000 habitants del Baix Llobregat amb u n 80% de veïns castellano parlants, amb el PIB per càpita i l’índex d’estudis universitaris més baix de tota la comarca i amb una fortíssima implantació comunista. Un reducte on, tradicionalment, tant el PSC com ICV (i en el seu dia el PSUC i el PCC)solien treure uns resultats espectaculars, però on els independentistes no aconseguíem ni tant sols tenir representació a l’ajuntament. El 2003 Junqueras va presentar-se a l’alcaldia encapçalant una llista d’ERC i va transmetre als ciutadans un missatge molt clar : el canvi social i la defensa de l’estat del benestar que els vicensins portaven tants i tants anys defensant no passava en cap cas per el projecte de poble ni el projecte de país que defensaven els partits que fins a les hores havien governat. Aquests partits, que s’erigien com a representants del progressisme, eren, en realitat, els principals partits conservadors, ja que eren ells els que defensaven fins al final el manteniment de l’actual situació nacional de Catalunya, cosa feia impossible disposar dels recursos necessaris per el canvi social que predicaven. Per un autèntic canvi social, cal un canvi nacional, per progressar socialment, cal progressar nacionalment, i aquest és el projecte que la candidatura d’Oriol Junqueras presentava, “l’autèntic progrés, el defensa ERC”

Aquell any, només 3 dels 21 regidors varen ser per els republicans, però es va seguir insistint amb aquest missatge, en paraules del propi Oriol “vàrem seguir picant pedra, dia rere dia, any rere any”, el 2007, amb 4 regidors, va esdevenir cap de la oposició i el 2011, amb 6 regidors i ,juntament amb CIU i ICV, va poder aconseguir l’alcaldia, “finalment, la pedra es va fer pols i sota la pols hi vàrem trobar la terra per cultivar”.

La meva opinió, és que el missatge que ha de elaborar ERC durant aquests anys és justament aquest. Cal deixar de banda l’antiga disputa de “esquerra o independència”, “societat o nació”, prioritzar-ne una enfront de l’altre com s’ha fet en el passat no porta si no a un empetitiment del partit, cal unir les dues coses. La llibertat nacional de Catalunya és la millor via per avançar cap a l’estat del benestar. Per tant, si defensem la llibertat és perquè els ciutadans de Catalunya visquin millor, i perquè la gent pugui viure millor defensem la llibertat de Catalunya. Un independentisme social com a mitjà i no com a fi en si mateix, en que tots els catalans, independentment dels sentiments que tinguin, de la llengua que parlin a casa o del lloc d’on provinguin, s’hi puguin sentir inclosos. Aquest és el missatge que cal llançar i actuar-hi en conseqüència. 

I, sobretot, el més important, persistir, persistir i persistir, seguir picant pedra, fins que la pedra es fagi pols i a sota hi trobem  la terra que puguem cultivar”

Salut i República !!

PER QUÈ TRIO ALFRED BOSCH

Primer de tot, m’agradaria aclarir que, malgrat la percepció que es te aquí, a casa nostra, dels processos de primàries com un enfrontament fratricida entre membres d’un mateix partit en plena disputa interna (al contrari que altres països com els EEUU o França en que aquests processos son vistos amb normalitat i fins i tot amb bons ulls per l’electorat) personalment, crec que el sistema de primàries no implica en cap cas un enfrontament entre els aspirants a candidats, si no que suposa donar la possibilitat als militants dels partits que escullin quina creuen que és la persona que representarà millor els seus interessos i els principis ideològics del partit. Això doncs, malgrat la meva elecció per ser candidat d’ERC és Alfred Bosch, en cap cas veig l’altre candidat, Joan Ridao, com un enemic, si no que, senzillament, crec que el seu moment ha passat i que se'ns presenta una millor opció.

Joan Ridao

Sens dubte, Joan Ridao, igual que tota una generació de dirigents d’ERC que ha dirigit el partit durant els últims anys, han fet una feina molt important i que cal valorar. Tots ells son companys meus de partit als quals els he d’agrair els anys que han dedicat a la nostra causa comuna (aconseguir un país socialment més just i nacionalment més lliure) i es mereixen el meu més profund respecte, perquè en tot moment han fet el que ells creien que era el millor per al partit. Certament, la seva feina es va veure recompensada amb un creixement molt important, tant de resultats com de militants, en un moment determinat. No obstant, crec que, en els últims temps, les estratègies que han dut a terme han fallat i han creat una imatge d’ERC com un partit que ha deixat de banda els seus principis ideològics i com un partit que no respecte la voluntat de la gent que l’hi ha donat suport amb el seu vot. Aquesta mala imatge del partit ha suposat un càstig molt important en l’últim cicle electoral (en que hem perdut la meitat dels vots), i, per tant, crec que és fa necessària una solució per redreçar aquesta situació.

Estic convençut que la solució passa per una renovació a fons del partit. Sens dubte la renovació més important és la renovació estratègica (o de “full de ruta”). ERC ha de recuperar els seus principis fundacionals de partit progressista, republicà i independentista, i ha d’actuar en tot moment com a tal, si volem tornar a ser grans és imprescindible que mai deixem de banda (o donem la imatge de deixar-lo) cap d’aquests principis. La renovació, però, també cal que sigui de cares. Cal donar la imatge a la gent que comença una nova etapa a ERC i això també passa perquè els antics dirigents donin un pas enrera i deixin pas a gent nova.

Alfred Bosch

Aquesta renovació de persones ja s’està duent a terme (i de forma molt satisfactòria) a les estructures orgàniques del partit (Oriol Junqueras i Marta Rovira dirigiran el partit a partir d’aquest més de setembre), però també cal dur-la a terme pel que fa als caps de llista a les diferents eleccions. Les eleccions del 20 de novembre seran les primers del mandat de Junqueras i crec fermament que és necessari que sigui aquí on es comenci a  visualitzar el canvi. Així doncs, malgrat crec que cal valorar la feina de Joan Ridao i que segueix sent molt útil per al partit en altres àmbits, penso que Alfred Bosch és qui representa aquesta renovació que ERC necessita i que la seva trajectòria personal i professional l’acredita com una persona sobradament preparada per encapçalar les llistes d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions al congrés de diputats.

Així doncs, el proper dia 17 de setembre, si es que finalment es celebren les primàries, com a militant d’ERC donaré el meu suport a Alferd Bosch, i ho faré amb la plena convicció que representa un projecte que pot tornar a dur l’esquerra independentista  a la primera línia de la política catalana i que pot tornar a convèncer a una amplia part de la societat del nostre país. I es que, com deia el lehendakari Ibarretxe, en aquesta vida l’important no és caure, és tornar-se a aixecar amb molta més força.

Salut i República !