dimarts, 18 d’abril de 2017

Oportunitats perdudes

Qualsevol persona que visiti la nostra bonica Vila per primera vegada podrà apreciar, amb un primer cop d'ull, els molts elements característics de què disposem i que són l'enveja de tothom. En pocs llocs del món podem trobar, concentrat en un mateix espai, unes platges paradisíaques, unes postes de Sol de pel·lícula, una oferta gastronòmica de primer nivell, un entorn natural privilegiat i un llegat històric i patrimonial per no acabar-se'l.

Realment, som afortunats de poder gaudir de viure i guanyar-nos la vida en un lloc amb tantes potencialitats. Algunes ens les ha donat l'atzar, altres ens les hem treballat per aconseguir-les, i totes elles fan que cada any milers de persones vinguin a casa nostra per poder-les gaudir.

Aquesta fortuna només és útil si sabem aprofitar-la, i si no deixem passar cap de les oportunitats que ens brinda el nostre entorn. Però, certament, queda encara feina per fer per tal d'optimitzar i aprofitar recursos. Aquesta és una realitat que hem d'assumir en positiu i intentar corregir mirant endavant, sense fer-nos-hi mala sang. A poc a poc, hem d'anar avançant. Ara bé, el que segurament sí que seria desesperant i incomprensible, seria que retrocedíssim en el camí ja recorregut. Per desgràcia, en les últimes setmanes, això és, justament, el que estem fent.

Des de fa anys, es practiquen esports nàutics a les platges del Rastrell, el Salatà i Santa Margarida. Unes platges que es troben just davant de la zona amb la major concentració turística i hotelera de Roses, cosa que ha permès oferir un servei als nostres visitants que lliga de forma gairebé innata amb la nostra badia i que ens dóna identitat com a destí. Han estat molts els hotels, càmpings i propietaris d'apartaments que ho aprofitaven i podien complementar així la seva oferta. El sentit comú diria que la línia a seguir en els pròxims temps havia de ser la de millorar aquests serveis, potenciant l'esport nàutic sense motor i, si fes falta, buscant mesures per integrar millor el seu ús a la zona. No ha estat així.

Sorprenentment, el govern municipal ha pres la decisió d'eliminar tots els esports nàutics de la zona. Una decisió presa amb secretisme, al marge de la majoria del ple municipal i d'esquena a gran part del sector econòmic de la zona afectada. Un nyap de totes totes tant en la forma com el contingut. Difícil fer-ho pitjor.

Amb tot, rectificar és de savis, i encara som a temps de solucionar-ho. S'entreveu complicat que la temporada 2017 sigui recordada com aquella que va servir per avançar en l'aprofitament d'aquest o d'aquell recurs. Una llàstima, la veritat. Però evitem almenys que l'hàgim de recordar com aquella en que, a sobre, vàrem retrocedir.

dijous, 2 de març de 2017

Ciutadania i espais públics

Ara fa uns dies, uns brètols van decidir que la millor manera que tenien de passar un fred vespre d'hivern era trobar com carregar-se el gruixut vidre que forma part de l'entrada del refugi antiaeri de 1937. Una entrada que, més enllà de la seva funció lògica de permetre l'accés a l'antiga instal·lació, està dissenyada i adaptada, juntament amb el seu entorn, per fer funcions divulgatives i donar testimoni d'una part de la història de Roses.

El vidre serà reparat, i aquesta desafortunada acció quedarà en una simple anècdota a la qual, per si sola, no cal donar més transcendència de la que té. Però, malgrat això, sí que, com la poma de Newton, aquest petit exemple banal ens pot ajudar a extrapolar-ne reflexions més generals.

L'espai públic de les nostres viles, especialment aquell que està dotat d'un valor simbòlic, és l'encarnació mateixa de com ens relacionem, com convivim i com ens valorem. Analitzant els espais públics d'una societat podem saber moltes coses de com aquesta s'articula, i veient la forma com els individus interactuen amb aquest espai públic podem saber també quina concepció té aquesta societat, o part d'ella, de si mateixa.

Segurament, qui explica millor aquest lligam entre espai i societat són els sociòlegs Jordi Borja i Zaida Muxí, quan afirmen que "l'espai públic és a la vegada l'espai principal de l'urbanisme, de la cultura urbana i de la ciutadania. És un espai físic, simbòlic i polític".

Partint d'aquesta associació, podem deduir fàcilment que, almenys en part, la falta de respecte i la manca de percepció de valor de l'espai públic d'alguns no deixa de ser un símptoma d'una societat deslligada, on de mica en mica l'excessiva individualització i la poca sensació d'inclusió han anat minvant els valors «d'allò comú».

En aquest context, es més necessari que mai posar la realitat, els dilemes i les limitacions socials sobre la taula quan debatem sobre com millorar la relació entre els ciutadans i l'entorn que comparteixen.

Demà el refugi seguirà al mateix lloc, segurament amb un vidre nou de trinca. De la mateixa manera que ho faran les places, les rambles, els passejos i els parcs infantis de la vila, així com el manteniment i la bona cura que en tenen els treballadors municipals.

Però ens equivocaríem si penséssim que només amb això aquests indrets compliran la seva funció. Els espais públics no són només espais físics, sinó que formen part d'una societat, d'uns ciutadans, d'uns usos, d'unes dinàmiques i d'unes necessitats. Si no ho afrontem tot integralment, estarem deixant la feina a mitges.

dimarts, 20 de desembre de 2016

Recuperar la sobirania: municipalització

Els nostres pobles i ciutats són, encara, l'eina que els ciutadans tenim més a mà per tal de poder influir sobre la realitat que ens envolta. En molts casos és la institució més coneguda, més accessible i amb la que molt dels veïns tenen més relació. És precisament per aquest motiu que les retallades de competències que els municipis han patit al llarg dels últims anys són una indignitat democràtica de primer nivell.

Dotar als nostres consistoris de poder de decisió sobre les estructures de la nostra vida en comú és la via més ràpida per empoderar a la ciutadania. Per desgràcia, el buidatge de competències dels ajuntaments no ha vingut només de les injustes lleis aprovades pel PP, sinó que en alguns casos han estat ells mateixos que han renunciat a la prestació d'alguns dels seus serveis bàsics, cedint aquesta responsabilitat a empreses privades, argumentant una suposada major eficiència econòmica que en la majoria de casos no està ni de lluny demostrada.

Cedir les competències al sector privat, sovint, no parteix d'un estudi detallat dels pros i els contres de les diferents opcions, sinó que respon només a una voluntat d'alguns governs municipals de treure's responsabilitats de sobre. Aquest fet és alarmant pel fet que la presa de decisions sobre els models de gestió dels serveis que entre tots paguem és un dels fets determinants de com serà l'entorn social i econòmic de les nostres ciutats i, per tant, és un factor estratègic. Que aquestes decisions estiguin en mans dels ciutadans i no dels consells d'administració d'empreses és un element de democratització essencial, i els governs que deliberadament converteixen els ajuntaments en simples gestories estan desdemocratitzant les seves institucions.

A això, cal sumar-li que el cost econòmic que pot tenir pels ciutadans pot ser contraproduent. La gestió privada implica introduir en el cost del servei un benefici industrial i un IVA que poden arribar a engruixir la factura fins a un 36%, representa un retorn menor per a l'economia local i ni tan sols està demostrat el seu argument estrella, l'eficiència dels treballadors. Això, deixant a banda els problemes foscos que han afectat corporacions oligopolístiques que controlen la prestació de serveis a moltes ciutats del país.

Tot plegat planteja la necessitat de fer un replantejament a fons d'aquest sistema i posar en marxa la maquinària per tal de remunicipalitzar tots aquells serveis que en el passat varen ser privatitzats de forma sistemàtica i sense massa miraments. La sobirania sobre l'aigua, la gestió de residus, la neteja, les llars d'infants, i la resta de serveis que presten molts ajuntaments han d'anar tornant, a poc a poc, al seu legítim dipositari: la ciutadania.

A Roses viurem, en els mesos vinents, un debat tant interessant com important sobre aquest tema. Caldrà que decidim què fer amb el servei de recollida de residus i neteja viària després que desaparegui Roses Net el desembre de l'any que ve. Nosaltres treballarem perquè el servei retorni als ciutadans. Veurem qui defensa el contrari.

dijous, 20 d’octubre de 2016

Jusícia històrica


La setmana passada el Parlament va anul·lar els consells de guerra duts a terme a Catalunya sota el règim franquista. Una iniciativa que, per a molts, pot semblar d'una lògica inqüestionable, però que no és casual que hagi trigat 40 anys de democràcia a arribar. Les raons que ens han portat a tenir encara deures pendents en matèria de memòria després de quatre dècades, serien dignes de ser estudiades.

Per una banda, tots els intents de construir una memòria democràtica que posés el franquisme i tot el que va representar al calaix dels horrors que li pertoca, han topat amb la reticència d'aquells que, en el fons, no hi han tallat els vincles ideològics i sentimentals. Paradoxalment, es pot considerar que el fet que encara avui existeixin, després de 40 anys, és en si mateix una conseqüència de la falta d'aquestes polítiques de memòria que ells mateixos han bloquejat.

Després, trobem aquells que, malgrat que és innegable la seva condemna personal al franquisme, resten importància, o fins i tot ridiculitzen, les reivindicacions de justícia històrica. A Roses en vàrem tenir un clar exemple quan es va debatre la retirada del títol de fill adoptiu de la vila a Primo de Rivera. Vàrem haver de sentir a dir al ple que aquella proposta era partidista i que generava polèmiques innecessàries. Una banalització del paper de la memòria en la construcció de la societat que, sigui per postureig polític, per falta de reflexió o per ignorància, no deixa de ser francament preocupant que pugui sortir de representants públics teòricament compromesos amb els valors democràtics.

Les reticències d'uns i altres, els que no volen restaurar una justícia històrica que qüestioni els seus orígens, i els que veuen el tema amb una barreja de mandra i desídia, són un element determinant a l'hora d'entendre perquè ens queda encara tant de camí per recórrer.

Només la valentia i la decisió d'aquells que realment estem compromesos amb la causa pot fer que la societat i les institucions avancin en la justícia històrica i la dignificació de les víctimes del totalitarisme. Sigui des de les entitats memorialistes, els diferents espais de reivindicació, els mitjans de comunicació o des de les mateixes institucions, cal actuar de forma decidida i no arronsar-nos davant d'aquells que, sigui per reticència o per desgana, volen mantenir el passat enterrat en una fossa. És amb aquest ferm compromís que aconseguirem recórrer tot el camí que encara ens queda en la dignificació del passat i en la construcció d'una memòria col·lectiva plenament justa i democràtica, pilars fonamentals de la societat sana i moderna que molts anhelem.