dimarts, 19 de desembre del 2017

Complicar-se la vida

Publicat a l'Empordà el 19/12/2017

Fer oposició en un ajuntament sovint és complicat, però també és cert que sempre hi ha una via més senzilla de fer les coses. Si et vols limitar a anar escridassant i criticant des de la distància als que governen, la feina deu ser relativament senzilla, no requereix gaire complicació. Però, això és útil? Jo crec que no. No vull dir que criticar no sigui útil (i tant que ho és! I necessari!), però sí que és poc productiu quan no va acompanyat de res més. Perquè sigui autènticament constructiu, ha d'anar acompanyat de propostes. Fer-ho així, és clar, és més difícil i requereix més dedicació, però realment val la pena.

Aquest esperit és el que ha guiat l'acció política del grup municipal d'ERC de Roses al llarg dels dos anys i mig que portem de mandat. Teníem clar que com a grup líder de l'oposició, era feina nostra fiscalitzar, controlar i, quan calgués, criticar durament al govern. Però, al mateix temps, teníem també ben clares dues coses: la primera és que a tot el que ens oposéssim, ho havíem de fer amb una proposta alternativa per davant, i la segona és les confrontacions en certs temes no ens havien d'impedir mai trobar punts d'acord en d'altres.

Amb aquest full de ruta planejat, han estat molts els temes on, malauradament, no hi ha hagut acord i en els que s'han posat de manifest les diferències importants que hi ha entre el projecte del govern i el nostre. En són bons exemples el cartipàs municipal, la gestió de les societats municipals, la contractació d'energia verda, les responsabilitats sobre el cas Royal Marine, el protocol per unes festes lliures de comportaments sexistes, el pla de mobilitat (que va directament relacionat en inversions com la de plaça Catalunya), el pla d'usos de platges, el pla local de joventut, el projecte de tanatori, etc...

Ara bé, gràcies a aquesta actitud, i a una feina pospositiva sovint complicada i ingrata, hem aconseguit que de molts acords en sortissin bons projectes per a la ciutat, com ara la declaració de Roses com a ciutat amiga dels animals, la borsa per compartir cotxe, el conveni per tancar el cas Royal Marine, el nou reglament del mercat no sedentari, l'institut municipal de patrimoni, mecanismes participatius en els pressupostos, la reforma del ROM i, no ens n'oblidem, el compromís amb el referèndum de l'1 d'octubre.

Aquest mes hem tornat a tractar un nou tema important: els pressupostos de l'any 2018. De nou, els hem encarat com un moment ideal per intentar posar noves propostes sobre la taula i impulsar nous projectes, com la redacció de l'ordenança de civisme, la subvenció de l'IBI per a famílies monoparentals, la restauració del patrimoni de l'antiga cooperativa agrícola o els programes per fomentar l'aprofitament alimentari.

La crítica per sistema segurament seria més fàcil i ens portaria menys feina, però, sincerament, la satisfacció de la feina ben feta i l'obtenció de bons resultats compensen de sobres el sobreesforç. Estem encantats de seguir complicant-nos la vida.

divendres, 15 de desembre del 2017

Pressupostos municipals 2018

Publicat a la Veu el 15/12/2017

Des de l'inici del mandat, el grup d'ERC va explicar quina seria la seva línia d'actuació. Seríem contundents amb la fiscalització i el control al govern, com també amb l'oposició a aquells projectes que consideréssim inapropiats. Però, al mateix temps, oferíem una via de diàleg constant per tal de facilitar punts de trobada en tot allò que fos possible. Enteníem que era la forma de compaginar la nostra tasca d'oposició amb la nostra necessitat de ser el màxim d'útils possibles als nostres electors i d'intentar, malgrat no governar, impulsar el màxim de polítiques possibles amb les quals ens vàrem comprometre.

En aquest sentit, hem tingut importants desavinences amb el govern en temes com ara el cartipàs municipal, la gestió de les societats municipals, la contractació d'energia verda, les responsabilitats sobre el cas Royal Marine, el protocol per unes festes lliures de comportaments sexistes, el pla de mobilitat (que va directament relacionat en inversions com la de plaça Catalunya), el pla d'usos de platges, el pla local de joventut, el projecte de tanatori, etc...

Però, per altra banda, també hem estat capaços d'arribar a acords productius que han permès impulsar, per exemple, la declaració de Roses com a ciutat amiga dels animals, la borsa per compartir cotxe, el conveni per tancar el cas Royal Marine, el nou reglament del mercat no sedentari, l'institut municipal de patrimoni, mecanismes participatius en els pressupostos, la reforma del ROM i, no ens n'oblidem, el compromís amb el referèndum de l'1 d'octubre.

I amb aquest mateix esperit constructiu encarem aquests pressupostos del 2018. Inclouen elements que hem reclamat llargament i que fan que ens els mirem amb bons ulls, com ara la inversió per caldera de biomassa o per la senyalització del patrimoni, així com altres projectes que creiem que poden enriquidors, com ara la museïtzació del castell de la Trinitat. Però per donar-hi un vot de confiança, hem demanat la garantia que aquest vot seguirà essent útil als ciutadans, i que anirà acompanyat de més acords en el pròxim any. Acords que hem impulsat des d'ERC i que han de permetre fer realitat coses com la redacció de l'ordenança de civisme, la subvenció de l'IBI per a monoparentals, la restauració del patrimoni de l'antiga cooperativa agrícola o els programes per fomentar l'aprofitament alimentari.

dimecres, 15 de novembre del 2017

21 de desembre

Publicat a la revista La Veu el 15/11/2017

Un cop d'Estat. Costa definir d'una manera diferent l'actuació del govern espanyol contra les institucions catalanes de cap altra manera. Les administracions intervingudes, el Parlament dissolt il·legalment, la meitat del govern a la presó i el President de la Generalitat a l'exili. Sense oblidar, evidentment, l'empresonament dels presidents de les principals entitats sobiranistes i l'amenaça de la seva il·legalització. Ni el mateix Tejero hauria signat un procedir més bèstia.

Tot plegat, ho han culminat amb una convocatòria il·legítima d'eleccions per intentar rematar les llibertats dels catalans. Però aquí és on han comès un error tàctic fatal. Després de la intervenció per la força, un terreny on no tenim res a fer, han portat el conflicte en el terreny on més còmodes ens sentim, on sempre l'hem volgut portar, d'on mai hauria hagut de sortir: a les urnes. El 21 de desembre cal que ens mobilitzem, una vegada més, per defensar el país i les institucions amb la nostra arma més potent, la democràcia.

Aquestes seran unes eleccions definitives que reclamen la mobilització de totes les forces i entitats sobiranistes. Cal que tots hi posem de la nostra part per fer possible una victòria que és més necessària que mai. Vull aprofitar, doncs, aquestes ratlles per encoratjar i desitjar la millor de les fortunes a totes les candidatures sobiranistes que concorreran a les eleccions, amb l'esperança que sabran enfortir-se i abastar àmbits electorals i socials prou amplis com per a garantir la majoria parlamentària que necessitarem. 

La movilització massiva ha de començar des de la base, des dels nostres pobles i ciutats. En aquest sentit, des de la Secció Local d'ERC de Roses, vàrem celebrar una assemblea extraordinària el passat 7 de novembre per encarar els preparatius de la campanya. La trobada, però, va servir també per acordar l'obertura a totes aquelles persones que vulguin col·laborar amb nosaltres en aquest moment excepcional. 

Així doncs, animem a tota aquella persona que vulgui formar part de la campanya, que vulgui ajudar a convèncer al màxim nombre de persones possible que cal defensar el país a les urnes, que no dubti a posar-se en contacte amb nosaltres. Les portes estaran obertes per a tothom. Catalunya, la llibertat i la democràcia ens necessita a tots.

divendres, 10 de novembre del 2017

Un breu repàs dels últims mesos

Comencem pel principi. D'on ve el fonament jurídic de tot el que va passar a Catalunya els mesos de setembre i octubre d'aquest any? Doncs dels dies 6 i 7 de setembre. Aquelles jornades, en mig d'un exercici de filibusterisme parlamentari dels grups de l'oposició barrejat amb actituds tavernàries d'alguns diputats, el Parlament va aprovar les dues lleis que obrien el camí cap a la celebració del referèndum el dia 1 d'octubre: la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica. Analitzar aquestes lleis serà bàsic per entendre tot el que vindrà a continuació.

En primer lloc, la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d'autodeterminació. Aquesta tenia com a principals objectius "regular la celebració del referèndum d'autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya i les conseqüències en funció de quin sigui el resultat". És a dir, regular d'una manera garantista que els ciutadans poguessin emetre un mandat democràtic sobre si calia, o no, establir un nou marc legal a Catalunya, allò que al carrer en diem la República Catalana. Evidentment, això podria entrar en conflicte amb el marc legal vigent, per la qual cosa, la mateixa llei ja contemplava la creació d'un règim jurídic excepcional que preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, tal com indica en el seu article tercer.

Un dels punts més importants de la llei és el seu article quart, on diu que "Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n'hi ha més d'afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya". Tot i que és cert que estipula la necessitat de proclamar formalment la independència al Parlament, aquesta frase predisposa que el mandat democràtic que "acciona" el mecanisme de la proclamació no són els vots dels diputats en seu parlamentària, sinó els vots dels ciutadans a les urnes l'1 d'octubre.

I que com es constituïa la República catalana després del dia D? Doncs aquesta era la part que regulava la segona llei, la de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Una llei que es definia la norma suprema de l'ordenament jurídic català mentre no sigui aprovada la Constitució de la República.

Finalment, malgrat la violència policial, les detencions, les amenaces i les coaccions, l'1 d'octubre es va celebrar el referèndum. La victòria del "Sí" va ser clara, i d'acord amb el que establia la Llei del Referèndum, calia convocar una sessió plenària per declarar formalment la independència. Aquest ple es produeix el dimarts dia 10 d'octubre. Però en aquesta sessió, el President Puigdemont fa un important gest de contenció, no ben vist ni ben valorat per tothom, i demana que se "suspengui els efectes de la declaració d'independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada". El que havia de passar després d'aquesta proclamació dels resultats, el que recull en la llei de Transitorietat, queda en suspens.

Malgrat això, aquesta sessió és el pretext de l'Estat per posar en marxa el mecanisme de suspensió de les institucions catalanes, el famós article 155 de la Constitució. Els dies següents són intensos i segur que fins d'aquí molts d'anys no en coneixerem els detalls. El fet, però, és que després de dues cartes de Puigdemont demanant diàleg a Rajoy i un intent avortat de convocar eleccions autonòmiques, se celebra una nova sessió parlamentària el divendres dia 27 d'octubre del 2017, el mateix dia que el Senat espanyol votava l'aplicació del 155. I què es va votar aquell dia al Parlament? Aquesta és la gran pregunta.

Si repassem la part resolutiva del text votat, veiem que el que acorda el Parlament és "instar el Govern a dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República". Això és important i lliga amb el que hem dit abans. Qui activa la proclamació NO és el Parlament, som els ciutadans amb el nostre vot. El 10 d'octubre, el President va anunciar la suspensió dels efectes d'aquesta declaració, i el que el Parlament va fer el dia 27 és aprovar solemnement una petició perquè aquests efectes fossin finalment desplegats. És evident que l'aprovació del text simbolitzava, a la pràctica, l'acord de la majoria parlamentària independentista de tirar endavant la independència, un fet de gran transcendència política que bé mereixia tota la solemnitat que va tenir, però, no ho perdem de vista, no va ser un fet jurídicament determinant, ni segons la legalitat espanyola, ni segons la catalana. Tal com la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell va declarar davant del Tribunal Suprem el dia 9 de novembre, es va tractar d'una declaració estrictament política.

A partir d'aquell 27 d'octubre, el Govern va haver de decidir entre iniciar una estratègia de confrontació amb l'Estat amb els funcionaris i els ciutadans pel mig o optar per una estratègia de no confrontació que necessàriament implicava seguir lluitant per enfortir la causa dins de Catalunya i internacionalment havent de fer front a la forta repressió que l'Estat llençaria sobre ells. Les valoracions sobre la decisió que van prendre poden ser moltes. La meva, si voleu que us sigui sincers, és que estem parlant de persones que s'han jugat tot el seu patrimoni i fins a 30 anys de la seva vida per defensar una causa per la qual nosaltres els hi vàrem fer confiança. Que voleu que us digui, per mi, tenen tota la credibilitat per pensar que van decidir el que, de tot cor, creien millor en aquelles circumstàncies.

dimarts, 31 d’octubre del 2017

Escola pública

Publicat a l'Empordà el 31/10/2017

El paper que ha jugat la nostra educació pública per cosir, mantenir unida i fer progressar la nostra societat ha estat fonamental i exemplar. La tasca dels últims 40 anys de la comunitat educativa, en alguns dels moments de major complexitat, amb una dotació de recursos moltes vegades insuficient i amb les estructures d'un Estat jugant gairebé sempre a la contra, ha estat un autèntic exemple de professionalitat, entrega i servei públic.

D'aquesta realitat, Roses n'ha estat un magnífic exemple. Una ciutat que entre 1980 i 2010 va multiplicar per quatre la seva població i que presentava gairebé totes les complexitats socials possibles: altes quotes d'immigració, escàs nivell de normalització lingüística, indicadors econòmics de les famílies en molts casos desfavorables, una història local complexa i agitada... Però hem construït una ciutat que, malgrat que té encara molta feina per fer, ha sabut tirar endavant i conviu en pau. Per aconseguir això, la tasca dels centres educatius de la vila ha estat un element absolutament determinant.

Malgrat que el nostre sistema educatiu no mereixeria més que gratitud i reconeixement, per desgràcia, veiem com encara hi ha qui no dubte a posar en entredit la seva tasca i a llençar públicament acusacions tant injustificades com malintencionades. Fa poc, en vàrem tenir un nou desafortunat exemple amb l'Escola els Grecs de Roses.

L'escola catalana és un exemple de model integrador, obert, convivencial, plurilingüístic i amb un fort arrelament al territori i a la realitat social. Uns valors que són essencials per a formar ciutadans lliures i que acredita amb els resultats de les últimes dècades. No puc evitar imaginar, digueu-me malpensat, que els mateixos que ataquen les nostres escoles són, justament, els que preferirien un sistema que no defensés tots aquests valors.

Davant dels atacs, però, la comunitat educativa no estarà sola. Ens tindrà al seu costat a tota la ciutadania compromesa amb una societat lliure, plural i oberta.

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Confiem

Publicat a la revista La Veu el 15/10/2017

La jornada de l'1 d'octubre serà recordada com aquella en què l'Estat Espanyol va recuperar sistemes de repressió que molts ja creien oblidats per sotmetre violentament a la gent que es mobilitzava de forma pacífica i cívica per fer una cosa tan simple com exercir el seu dret a vot. Aquestes pràctiques, però, lluny de ser l'exhibició de fortalesa que pretenen ser, són una clara mostra de feblesa. La història ens ensenya que règim, com els animals ferits, quan es torna més agressiu i més violent és quan està més a prop de caure.

Malgrat tot, aquell 1 d'octubre serà recordat com un autèntic exemple de mobilització democràtica, d'empoderament col·lectiu i de resistència pacífica. Per aquest motiu, cal donar les gràcies. Gràcies als milions de persones que varen anar a votar, gràcies a la gent que va participar en la logística que va fer possible desplegar milers d'urnes pel territori, gràcies als alcaldes que varen donar la cara, gràcies a la gent que va estar a les meses malgrat el perill, gràcies als centenars de persones que varen defensar els col·legis amb els seus propis cossos. Gràcies. Aquest país mai no els estarà prou agraïts per aquest exemple de compromís democràtic que ens ha portat a ser un autèntic exemple pel món.

Un món al qual demanem que es conjuri per defensar drets fonamentals. No demanem a cap país ni a cap instància internacional que es posicioni sobre la independència, això li correspon als catalans decidir-ho, però sí que els demanem que ens ajudin a fer allò que tots els grups del Parlament Europeu, la majoria d'Estats de la Unió i fins i tot el departament d'Estat dels EUA ens ha demanat que fem. Allò que des de Catalunya fervorosament defensem que cal fer i que el President de la Generalitat ha demanat explícitament: dialogar. Només amb diàleg desencallarem la situació. Però davant nostra, ara mateix, tenim un Estat que es nega a fer-ho.

En aquests difícils moments, cal que confiem en el Govern i en el Parlament de Catalunya. Unes institucions que varen ser escollides amb un mandat democràtic clar i explícit, que estem segur que actuaran en defensa dels drets i el benestar dels catalans i que sabran ser fidels al seu compromís i al clam que els catalans varen expressar el passat 1 d’octubre. Seguim confiant en qui ens ha portat fins aquí i podrem arribar molt més enllà.

dimarts, 26 de setembre del 2017

Entrevista al setmanari de l'Alt Empordà

Publicat a l'Empordà el 26/09/2017 (periodista: Mairena Rivas)

Presenta't una mica: Lloc i data de naixement, formació, a què et dediques actualment, quins són els teus objectius professionals…

Em dic Joan Plana i Sagué, vaig néixer a Roses el 1990. Sóc graduat en Història i en Comunicació Cultural per la UdG i ara mateix estic acabant el Màster en Comunicació Corporativa, Protocol i Esdeveniments a la UOC. Actualment sóc regidor portaveu del grup d’ERC a l’Ajuntament de Roses i Conseller al Consell Comarcal de l’Alt Empordà. També presento diferents programes en ràdios i televisions locals.

Què és el més difícil de fer oposició a l'Ajuntament de Roses?
Quan estàs a l’oposició, el més complicat és haver-te de trobar en una situació en que en molts temes no tens cap poder de decisió ni incidència en l’acció institucional municipal. T’agradaria poder ser més útil pels ciutadans i la feina des de l’oposició sovint és ingrata. Però, això sí, ho afrontem amb il·lusió perquè ens apassiona el que fem.

I el més fàcil?
Com tot, depèn de com ho encaris. Si t’instal·les en la crítica fàcil i vas veient passar els dies des de la barrera, segur que fer oposició és senzill. Però si el que pretens és facilitar la relació de l’Ajuntament amb els ciutadans, representar els seus interessos, intentar aportar-te sempre de forma positiva a l’activitat institucional, fer oposició ferma, però constructiva quan cal… Tot això resulta complicat amb els recursos i la informació de què disposem. Però creiem que és el que cal fer.

De quina de les propostes que han presentat i han prosperat se senten més satisfets?
Costaria concretar-ne una. En línies generals, però, del que sí que estem molt contents és d’haver posat sobre la taula temes importants que no formaven part de l’agenda política del govern local. Temes com ara la fiscalitat justa i progressiva, la potenciació del patrimoni històric i cultural, l’energia verda, l’empoderament ciutadà, els esdeveniments festius lliures de comportaments sexistes, la convivència responsable amb els animals, la memòria històrica, l’aprofitament alimentari…

Què els ha sabut greu que no s'hagi aprovat a proposta del seu grup?
Hi ha hagut diferents temes que, al nostre entendre, es podrien haver fet sensiblement millor. Casos com el d’un Pla Local de Joventut que no responia a les necessitats dels joves de Roses, un Pla d’Usos de Platges que reculava en temes tan importants com la promoció dels esports nàutics, un projecte de tanatori hipotecat durant 30 anys, sense crematori i cedit a una empresa privada… També vàrem lamentar especialment que es tombés una proposta contra les agressions sexistes als esdeveniments d’oci en la línia del que havien aprovat molts altres Ajuntaments.

S'entenen bé amb l'equip de govern? Què creu que pot millorar de la relació?
La relació personal sempre he dit que ha estat correcte i educada en línies generals. Pel que fa al model polític, al llarg d’aquests dos anys s’han posat de manifest les importants diferències que hi ha entre els dos projectes, que s’han traduït en alguns episodis de confrontació en diversos temes. Però això no treu que nosaltres seguim tenint voluntat d’entendre’ns en tot allò que sigui possible.

Quina és la prioritat del seu grup en aquests moments?
A curt termini, hi ha tres temes que són urgents: La gestió del servei de recollida de deixalles i neteja viària, ja que a final d’any s’extingirà Roses Net; El tema de la mobilitat, especialment en temporada alta, cada any més caòtic i pel que no tenim com a ciutat un pla sobre com afrontar-ho i, per últim, la zona que segurament requereix més atenció és Sta. Margarida. Tant pel transport urbà, problemes amb les terrasses, dinamització del teixit comercial… A més del problema crònic del Top Manta.

Reben peticions de ciutadans de Roses per traslladar-les a l'ajuntament? Si és així, digui alguna que li sembla que ha estat interessant.
I tant! Gran part de la nostra feina és atendre demandes i reclamacions de ciutadans, tant de particulars com d’entitats. La majoria són sobre la dificultat que suposen els farragosos procediments administratius de l’administració pública, però també n’hi ha molts sobre els problemes de circulació en algunes zones, sobre els problemes de molts comerços en temporada baixa, sobre la necessitat de dinamitzar certs espais públics o sobre la falta de mecanismes de participació ciutadana efectius.

Se sent content de com ha afrontat Roses el procés pel referèndum?
Ja vàrem redactar i fer pública una carta en la que exposàvem la nostra postura al respecte. Felicitem a l’alcaldessa pel gest d’haver signat el decret d’alcaldia de suport al referèndum i ens posem a la seva disposició per tot el que calgui en el desplegament d’aquest decret.

Pensa en la reelecció? Quins plans té de cara als pròxims comicis municipals?
ERC és un partit de funcionament escrupolosament democràtic. Els candidats els escull l’assemblea local de militants i simpatitzants. Si l’assemblea ho avala, tinc disposició i totes les ganes del món per a repetir com a candidat el 2019.

divendres, 15 de setembre del 2017

Tanatori

Publicat a la revista La Veu el 15/09/2017

Aquest mes, l'Ajuntament ha aprovat el projecte de tanatori, que serà gestionat per una empresa privada durant 30 anys i no tindrà crematori. Una proposta que no va convèncer al nostre grup i per això hi vàrem votar en contra. Ningú nega la necessitat que hi hagi un tanatori a Roses, però el tema, com tot, és que ha de ser el tanatori que toca.

Hem demanat reiteradament informes sobre la viabilitat econòmica del crematori i sobre la possibilitat de gestionar de forma pública i municipal aquest servei. Seria una forma de poder prestar de forma integral el servei al municipi, evitant que les famílies s'hagin de desplaçar fins a Figueres, i també una manera de poder oferir tarifes socials que ajudin a combatre els preus abusius que actualment trobem al sector privat (entre 3.500 € i 5.000 €, com a mínim!). La resposta del govern, però, ha estat que no és necessari ni útil fer aquests informes.

Un dels motius que han al·legat és que l'Ajuntament no pot decretar la prestació en monopoli d'aquest servei i, per la qual cosa, estem exposats a que vingui qualsevol empresa privada i presti el servei paral·lelament al servei municipal, cosa que fa impossible fer un estudi de mercat. Aquest argument no deixa de ser graciós, per aquesta regla de tres, cap empresa privada podria fer cap estudi de mercat, perquè sempre estan exposats a que vingui un competidor i se'ls posi al costat.

Pel que fa al crematori, fer-lo en absolut està renyit amb exigir totes les mesures de seguretat i prevenció necessàries, filtres, sistemes de reducció de partícules, temperatura mínima, càmera de combustió secundària, control del nivell de monòxid de carboni i oxigen, i tot el que calgui per a minimitzar l'impacte. Amb tot, si es demostrés que el crematori no té totes les garanties (viabilitat econòmica, impacte ambiental, impacte pel veïnat...) no s'hauria de fer, evidentment. Però descartar-lo abans de ni estudiar-ho? Em sembla una bestiesa. Altres municipis com Vilassar de Dalt han fet estudis sobre aquest tema i en base això han decidit.

La realitat, un cop ho analitzem tot, és que hi ha algun tipus de voluntat política de fer aquest projecte així i no d'altra manera. Els motius exactes ara mateix no te'ls sé dir, suposo que amb el temps els descobrirem i direm: Ah! Era això!

dimarts, 15 d’agost del 2017

La Plaça

Publicat a La Veu el 15/08/2017

Ara fa aproximadament un any, el ple de Roses va aprovar una moció en la qual es demanava al govern no a realitzar les obres de reforma de Plaça Catalunya que tenia projectades fins després de la redacció d'un pla de mobilitat que també havia promès realitzar. La raó era simple, no és eficient fer una inversió de més d'un milió d'euros en un espai que, pot ser, el pla de mobilitat que es consensuï proposarà donar-li altres usos. Plaça Catalunya és un dels espais en els quals s'ha plantejat en diferents ocasions fer-hi el famós aparcament soterrani. I si, finalment, en el pla de mobilitat es contemplava fer-lo? I si l'emplaçament que es creia més idoni per a fer-lo era, justament, aquell? Les respostes a aquestes preguntes podien ser diverses, i havien d'atendre tant a criteris tècnics com polítics, però era important que aquestes respostes es concretessin abans de fer-hi una inversió tan important. La moció demanava això, ni més ni menys: Primer decidim què hi volem fer i, després, ens gastem els diners. Que la planificació condicioni les obres, no al revés.

La demanda va ser aprovada per 9 dels 17 regidors del ple, i només 7 s'hi varen oposar. El govern municipal, però, va rebre aquesta aprovació amb una visible incomoditat, i va acusar-ne als impulsors d'irresponsables per endarrerir una inversió que, segons varen afirmar, era importantíssima i molt urgent. D'entrada, ens va costar un xic creure-ho, quan qui defensava aquesta urgència era gent que havien governat durant prop de 30 anys sense fer mai aquesta reforma. Ja veus tu quina prioritat! Però, almenys, vàrem pensar, desenvoluparan amb rapidesa el pla de mobilitat, ja que és l'única condició que es posava per a començar les obres de reforma de la plaça, aquestes que deien que eren tan urgents.

Il·lusos de nosaltres. Més d'un any després, els projectes (tant el de reforma de la plaça com el d'elaborar el pla de mobilitat) segueixen en un calaix. Sembla que si les obres ja no serveixen per condicionar el pla de mobilitat segons el seu interès, ja no són tan necessàries, ni tan urgents. Vaja, una prova més de com decidir les inversions públiques no pensant en les necessitats reals dels ciutadans, sinó en sortir-te amb la teva en algun tema. I, a sobre, quan algú et veu a venir i no t'ho deixa fer, encara l'acuses d'irresponsable. Quina barra!

dissabte, 15 de juliol del 2017

Participació Ciutadana

Publicat a La Veu el 15/07/2017

Vull començar aquest escrit fent dues afirmacions que, penso, són acceptades per gairebé tothom: La primera és que la democràcia representativa és una de les més grans conquestes de les societats modernes per a garantir la seva llibertat. La segona, igualment certa, és que vivim una autèntica crisi de l'actual model representatiu, que molta gent considera insuficient i mancat de mecanismes per poder participar en la governça pública més enllà de poder votar cada 4 anys. 

Tot això obliga a totes les institucions a repensar el seu model de representació per tal d'adequar-se a les exigències de la ciutadania. D'això, les institucions municipals no en queden al marge. De fet, potser, com a institució més propera als ciutadans, són les que queden més directament afectades per aquesta reclamació popular. 

Val a dir que els ajuntaments, com amb tot, tenen importants limitacions en aspectes com aquests, la qual cosa ens obliga a moure'ns dins d'un marc normatiu molt definit. Això no obstant, hi ha prou marge com per impulsar polítiques de participació importants i que suposin un eina prou útil pels ciutadans. 

Un dels espais on manifestament tenim encara més marge de millora en aquest àmbit, són els plens municipals. Ara per ara, el principal òrgan de debat i decisió de la nostra ciutat té un reglament que no només no contempla, sinó que directament exclou, qualsevol mecanisme que permeti als ciutadans participar-hi d'alguna manera.

Hi ha exemples de diferents municipis que han elaborat reglaments del ple que permeten, entre d'altres coses, un torn perquè aquells ciutadans que ho desitgin traslladin els seus dubtes, reclamacions o observacions el govern municipal. D'altres, fins i tot permeten a les diferents entitats presentar directament mocions per ser debatudes i votades. Tots aquests mecanismes no exclouen ni un bocí de la legitimitat i capacitat de decisió de les persones escollides com a regidores en unes eleccions democràtiques, però són un petit pas més per acostar els ciutadans a aquest representants.

També a Roses seria necessari prendre decisions semblants. Des de principi de mandat s'ha promès que se'n parlaria, però el cert és que ja fa més d'un any que esperem i res de res. Però seguirem insistint, la qüestió s'ho val.

dijous, 15 de juny del 2017

La bombolla de l'Ajuntament

Publicat a La Veu el 15/06/2017

Durant el temps que porto a l'Ajuntament, hi ha hagut diverses coses que m'han sorprès. Una d'elles, ha estat una mena de bombolla que sovint manté molts dels seus integrants al marge de la realitat que viu la gent del carrer. És habitual sentir posicionaments que en absolut serien comprensibles per la gran majoria de la gent de la vila. Quin ciutadà que visqui el dia a dia de la ciutat afirmaria que Roses no té un problema amb l'aparcament? O que les associacions tenen el ple suport de l'administració local? O que les dades de població en risc de caure en pobresa són relatives? Tot això són coses que es comenten amb normalitat i plena convicció per part d'alguns, fins al punt d'arribar a fer-te dubtar de si el que estàs equivocat ets tu. Només quan surts al carrer i parles amb la gent és quan recuperes la tranquil·litat i constates, una vegada més, que massa sovint l'Ajuntament actua com un món a part.

Aquest fet es percep també amb la norma no escrita que determinats temes no poden ser tractats, de fet, ni tan sols nomenats, sota pena d'esbroncada i acusació d'insolència. En el ple passat en vàrem tenir una bona mostra, quan l'alcaldessa i el regidor d'Urbanisme varen entendre un comentari sobre qui mana realment al govern com un atac i van desplegar tot l'arsenal, només per gosar plantejar al ple un tema que al carrer és ben present i que tothom té plenament assumit. La seva reacció airada deu voler dir que ells també tenen ben clar (i pobre del qui no ho tingui!) qui mana realment, però que creuen que si no es parla del tema, el problema no existeix. Com dic, una bombolla.

Aquest aïllament dels que regeixen l'Ajuntament provoca, òbviament, un distanciament cada vegada més gran vers els ciutadans. Una realitat que cal canviar. Per una banda, cal fer més pedagogia per acostar la realitat de la institució als vilatans, perquè puguin conèixer els detalls del complex funcionament de l'administració, no fer-ho servir com a barrera amb l'argument de "no entenen com funciona". Així mateix, cal intentar buscar sempre el màxim contacte possible amb la percepció i les preocupacions de la gent, mantenint un peu a la institució i un al carrer, i que això ens esperoni a fer millor la nostra feina, no que ens faci por.

Viure en una bombolla potser és més còmode, sí, però ni és efectiu, ni és valent.

dimarts, 23 de maig del 2017

Ser útils

Publicat a l'Empordà el 23/05/2017

Ara fa 2 anys del retorn d'ERC a l'Ajuntament de Roses. El 14 de juny de 2015 4 regidors republicans prometíem el càrrec gràcies al suport de 1.104 rosincs a les eleccions del mes abans.

Quan l'actual equip de direcció de la Secció Local ens vàrem fer càrrec del projecte, que llavors ja tenia gairebé un quart de segle d'història al darrere, teníem claríssima una cosa: Si ho fèiem, ho havíem de fer amb ambició. Si preparàvem una candidatura per a les eleccions municipals, havia de ser per aspirar a guanyar, a governar i disposar de les eines necessàries per a poder canviar la realitat de la nostra vila.

Ho fèiem conscients de les dificultats que tindríem per davant. Roses és una ciutat amb enormes potencialitats: un municipi que en poc més de 30 anys ha passat dels 5.000 als quasi 20.000 habitants, amb un pressupost de 40M€ (2000€ per habitant!), més de 1.600 empreses i centenars de milers de visitants cada any. Per altra banda, però, és una ciutat que encara avui en dia té molts problemes: Uns 1.250 aturats de mitjana anual, alguns dels quals amb problemes de reinserció laboral, 2.500 pisos buits, problemes d'accés a l'habitatge, amb una renda familiar disponible un 23% més baixa que la mitjana de Catalunya i també una de les taxes de població amb risc de pobresa més altes del país.

Darrere de totes aquestes dades, no podem perdre mai de vista que hi ha persones. Gent que pateix i que exigeix a les seves institucions que treballin per a ajudar-los. Hem de tenir la valentia i l'honestedat de reconèixer que l'Ajuntament no té eines per a solucionar tots aquests problemes. Però, això no obstant, el que sí que hem de poder prometre és que mai, en cap circumstància, deixarem de preocupar-nos d'aquesta realitat i fer tot el que estigui a les nostres mans.

Després que les eleccions ens situessin com a grup majoritari de l'oposició vàrem tenir més clar que mai aquesta idea. Des de llavors, hem treballat de forma incansable per, malgrat les limitacions de no governar, posar sobre la taula totes aquelles idees, propostes, iniciatives i debats i que crèiem que podien ajudar, d'una manera o altra, als ciutadans. Perquè el que no estàvem disposats a fer era deixar passar 4 anys com si res.

Aquesta estratègia ha molestat a alguns. A uns, perquè malgrat governar no han estat capaços de marcar l'agenda política en molts moments, i a d'altres perquè estaven instal·lats en un model d'oposició que fa molta fresa, però poca feina. Però a uns i altres els hem volgut transmetre un missatge clar, el mateix que volem transmetre a tots els ciutadans: som aquí per ser útils a la gent. A tot arreu, en tot moment.

dilluns, 15 de maig del 2017

A mig camí

Publicat a La Veu el 15/05/2017

El 24 de maig farà 2 anys de les darreres eleccions municipals. Arribem a l'equador del mandat, una data significativa que ens dóna una oportunitat idònia per parar un moment i fer balanç abans d'encarar-ne la segona meitat.

Aquelles eleccions varen donar com a resultat diversos titulars: En primer lloc, Els dos partits principals fins aquell moment (CDC i PSC) obtenien els pitjors resultats de la seva història, el nou ple era més divers que mai, amb 7 grups municipals, i ERC tornava a l'Ajuntament amb més força i liderant l’oposició. El govern resultant va ser el que s'esperava: CDC i GDP. Un pacte previsible per la coincidència de visió de poble i d'estratègia de les dues formacions, com també la prioritat i les ànsies de GDP de governar amb els seus socis naturals després de 4 anys a l'oposició. Un govern que seria presidit, almenys sobre el paper, per Montse Mindan, sempre sota l'atenta mirada vigilant i tutelar de Carles Páramo.

Governar en minoria va ser vist amb terror a les files convergents, més acostumades a imposar que a pactar, i això s'ha notat en el balanç d'aquests dos anys. Han estat 24 mesos d'immobilisme absolut, entès com un mecanisme de defensa davant la sensació de la pèrdua, progressiva però imparable, de poder i la por a afrontar debats i negociacions amb altres forces per tirar endavant nous projectes. Aquest enrocament en la política de qui dia passa anys empeny ha desesperat a molts ciutadans, als grups opositors i fins i tot, a vegades, als mateixos socis de govern. Aquests últims cal reconèixer que, malgrat tot, han estat els únics que han aportat algun nou projecte, i això, sumat a una habilitat inesperada per escapolir-se de la foto en els moments espinosos, els ha permès capitalitzar els pocs èxits del govern, com poden ser la ruta de les tapes o les esperades reformes del Carnaval. Tot plegat fa pensar que els segons anys es faran igual de llargs que els primers.

Davant d'aquesta situació, des d'ERC no ens resignem a diagnosticar una situació adversa, sinó que volem oferir-hi una alternativa. Hem treballat per intentar-la explicar, però, per a aquells que hi estiguiu interessants, us animo a tots a venir el 19 de maig a les 8 del vespre a l'Hotel Marina, on farem valoració d'aquests 2 anys de feina a l'Ajuntament i repassarem projectes de futur. Us hi esperem! Continuem el llarg viatge!

dimarts, 18 d’abril del 2017

Oportunitats perdudes

Qualsevol persona que visiti la nostra bonica Vila per primera vegada podrà apreciar, amb un primer cop d'ull, els molts elements característics de què disposem i que són l'enveja de tothom. En pocs llocs del món podem trobar, concentrat en un mateix espai, unes platges paradisíaques, unes postes de Sol de pel·lícula, una oferta gastronòmica de primer nivell, un entorn natural privilegiat i un llegat històric i patrimonial per no acabar-se'l.

Realment, som afortunats de poder gaudir de viure i guanyar-nos la vida en un lloc amb tantes potencialitats. Algunes ens les ha donat l'atzar, altres ens les hem treballat per aconseguir-les, i totes elles fan que cada any milers de persones vinguin a casa nostra per poder-les gaudir.

Aquesta fortuna només és útil si sabem aprofitar-la, i si no deixem passar cap de les oportunitats que ens brinda el nostre entorn. Però, certament, queda encara feina per fer per tal d'optimitzar i aprofitar recursos. Aquesta és una realitat que hem d'assumir en positiu i intentar corregir mirant endavant, sense fer-nos-hi mala sang. A poc a poc, hem d'anar avançant. Ara bé, el que segurament sí que seria desesperant i incomprensible, seria que retrocedíssim en el camí ja recorregut. Per desgràcia, en les últimes setmanes, això és, justament, el que estem fent.

Des de fa anys, es practiquen esports nàutics a les platges del Rastrell, el Salatà i Santa Margarida. Unes platges que es troben just davant de la zona amb la major concentració turística i hotelera de Roses, cosa que ha permès oferir un servei als nostres visitants que lliga de forma gairebé innata amb la nostra badia i que ens dóna identitat com a destí. Han estat molts els hotels, càmpings i propietaris d'apartaments que ho aprofitaven i podien complementar així la seva oferta. El sentit comú diria que la línia a seguir en els pròxims temps havia de ser la de millorar aquests serveis, potenciant l'esport nàutic sense motor i, si fes falta, buscant mesures per integrar millor el seu ús a la zona. No ha estat així.

Sorprenentment, el govern municipal ha pres la decisió d'eliminar tots els esports nàutics de la zona. Una decisió presa amb secretisme, al marge de la majoria del ple municipal i d'esquena a gran part del sector econòmic de la zona afectada. Un nyap de totes totes tant en la forma com el contingut. Difícil fer-ho pitjor.

Amb tot, rectificar és de savis, i encara som a temps de solucionar-ho. S'entreveu complicat que la temporada 2017 sigui recordada com aquella que va servir per avançar en l'aprofitament d'aquest o d'aquell recurs. Una llàstima, la veritat. Però evitem almenys que l'hàgim de recordar com aquella en que, a sobre, vàrem retrocedir.

dijous, 2 de març del 2017

Ciutadania i espais públics

Publicat a L'Empordà el 02/03/2017

Ara fa uns dies, uns brètols van decidir que la millor manera que tenien de passar un fred vespre d'hivern era trobar com carregar-se el gruixut vidre que forma part de l'entrada del refugi antiaeri de 1937. Una entrada que, més enllà de la seva funció lògica de permetre l'accés a l'antiga instal·lació, està dissenyada i adaptada, juntament amb el seu entorn, per fer funcions divulgatives i donar testimoni d'una part de la història de Roses.

El vidre serà reparat, i aquesta desafortunada acció quedarà en una simple anècdota a la qual, per si sola, no cal donar més transcendència de la que té. Però, malgrat això, sí que, com la poma de Newton, aquest petit exemple banal ens pot ajudar a extrapolar-ne reflexions més generals.

L'espai públic de les nostres viles, especialment aquell que està dotat d'un valor simbòlic, és l'encarnació mateixa de com ens relacionem, com convivim i com ens valorem. Analitzant els espais públics d'una societat podem saber moltes coses de com aquesta s'articula, i veient la forma com els individus interactuen amb aquest espai públic podem saber també quina concepció té aquesta societat, o part d'ella, de si mateixa.

Segurament, qui explica millor aquest lligam entre espai i societat són els sociòlegs Jordi Borja i Zaida Muxí, quan afirmen que "l'espai públic és a la vegada l'espai principal de l'urbanisme, de la cultura urbana i de la ciutadania. És un espai físic, simbòlic i polític".

Partint d'aquesta associació, podem deduir fàcilment que, almenys en part, la falta de respecte i la manca de percepció de valor de l'espai públic d'alguns no deixa de ser un símptoma d'una societat deslligada, on de mica en mica l'excessiva individualització i la poca sensació d'inclusió han anat minvant els valors «d'allò comú».

En aquest context, es més necessari que mai posar la realitat, els dilemes i les limitacions socials sobre la taula quan debatem sobre com millorar la relació entre els ciutadans i l'entorn que comparteixen.

Demà el refugi seguirà al mateix lloc, segurament amb un vidre nou de trinca. De la mateixa manera que ho faran les places, les rambles, els passejos i els parcs infantis de la vila, així com el manteniment i la bona cura que en tenen els treballadors municipals.

Però ens equivocaríem si penséssim que només amb això aquests indrets compliran la seva funció. Els espais públics no són només espais físics, sinó que formen part d'una societat, d'uns ciutadans, d'uns usos, d'unes dinàmiques i d'unes necessitats. Si no ho afrontem tot integralment, estarem deixant la feina a mitges.