dimarts, 26 d’abril del 2011

Per què matar Miquel Badia? I (directe.cat)

http://www.directe.cat/noticia/147317/per-que-matar-miquel-badia

Per què matar Miquel Badia?

Molta gent al nostre país desconeix, com tants i tants altres de la nostra història, l'assassinat dels germans Miquel i Josep Badia, nascuts a Torregrossa (Pla d’Urgell) en el si d’una família d’arrel catalanista i treballadora. Si volen saber de la seva biografia, ni que sigui breument abans de llegir aquesta sèrie de tres articles, poden consultar
aquest enllaç o per ampliar informació llegir el llibre Miquel Badia: vida i mort d’un líder separatista (Dux) de Fermí Rubiralta, publicat recentment.

En qualsevol cas cal entendre que la Barcelona que va viure un dels assassinats més sonats de la dècada tenia visos de la Chicago d'Al Capone. A un 1/4 i 5 minuts de 4 de la tarda del 28 d'abril de 1936, Miquel i Josep Badia sortien de casa al carrer Muntaner, 52 de Barcelona. Els pistolers anarquistes Justo Bueno, José Martínez Ripoll, Lucio Ruano i Vicente Tomé Martín controlen la sortida de l’habitatge amb la intenció d’assassinar Miquel Badia. Martínez Ripoll, amb un fusell-metralleta a la vorera dels números senars doblega el diari que simula llegir quan surten els Badia carrer avall. La seva missió és cobrir la rereguarda un cop efectuats els trets. Bueno i Ruano segueixen els Badia per darrera a una distància prudencial. Tomé condueix el Ford vermell fosc que circula lentament a la marxa dels vianants. A l’altura del número 38 del mateix carrer Muntaner, els germans Miquel i Josep Badia són abatuts per Bueno i Ruano, respectivament.

Miquel Badia recorda de la seva estada a la presó -per haver intentat assassinar el rei espanyol Alfons XIII en un
atemptat al Garraf per la seva connivència contra Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)- la seva opinió sobre els anarquistes. 'Teòricament els més simpàtics eren els anarquistes car la idea llibertària és molt suggestiva i en fa oblidar la part utòpica d’aquesta ideologia, sempre basada en la bondat idealitzada de l’home' fins a caure com la majoria dels mortals en 'la materialitat de la vida social, mare de totes les injustícies (…) Havien passat a ser homes d’acció i molts estaven a la presó acusats de ser vulgars atracadors que embrutien les files dels idealistes autèntics'. I foren aquests els que el varen matar.

Fidel a l'avi Macià i militant d'Estat Català des de primera hora, Miquel Badia anava a la seva. No entenia de tacticisme polític i, per entendre millor el personatge, es podria dir que el mot 'cagadubtes' no era al seu diccionari. Una anècdota que il·lustra perfectament aquesta figura és la frase de Jaume Compte, un altre dels primers militants d'Estat Català, quan a la cerca d'un home per dirigir l'Ordre Públic de la Generalitat comunica al president Macià: 'L'home més valent, el de més collons, ja el teniu a la vostra escorta: Miquel Badia'. I d'aquí neix la llegenda del
Capità Collons, sobrenom amb el qual és simpàticament anomenat Miquel Badia per la galàxia catalanista del moment. La denominació èpica, de fet, encaixa perfectament amb les paraules del propi Badia quan en una carta a un amic el febrer del 1935 escriu: 'Sóc, perdoneu la immodèstia, un idealista i estic convençut que els idealistes només poden tenir un moment brillant. Sabeu quin és? Morir en la lluita'. I ho creia seriosament si ens atenem a unes altres paraules del màrtir: 'Jo faig nosa a molta gent i el dia menys pensat una bala al cap acabarà amb la meva vida'. Dit i fet.

Quan fou assassinat, a Miquel Badia ja li havien retirat el permís d’armes, tot i que ja des de feia un parell d'anys se sabia que la CNT i la FAI havien acordat eliminar-lo com denunciava el periodista Josep Maria Planes al diari
La Publicitat. Deia Planes l'abril de 1934 que 'en una reunió celebrada fa quatre o cinc dies pels gàngsters més notoris que actuen a Barcelona es va acordar, com a mesura de tàctica més adequada a les circumstàncies, la tornada dels atemptats personals. Les víctimes serien, naturalment, persones de la policia o les que, per la seva especial situació, entrebanquen l’acció de l’anarquisme criminal. En la reunió a què al·ludim fou condemnat a mort Miquel Badia, el qual ha jugat un paper tan important en els darrers esdeveniments. Sembla que la condemna s’havia de complir dintre del termini de vuit dies. La policia no ignora aquest acord dels gàngsters de Barcelona'. I és que en aquella època Miquel Badia era Cap de Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat, el que ara equivaldria a director general de la policia. Badia s'havia caracteritzat per reprimir amb duresa els boicots del moviment anarquista i pels mètodes utilitzats amb els detinguts. I quan ho considerava oportú, no dubtava a tirar dels Escamots d'Estat Català per garantir que els transports públics seguissin funcionant, com va passar a la vaga de novembre de 1933 convocada per la CNT. Badia era, doncs, un personatge literalment odiat a mort per part del moviment llibertari.

La mort de Macià i l’ascens de Companys a la presidència de la Generalitat va amenaçar encara més la posició delicada de Badia. És en aquest punt on potser es perfila més clarament el caràcter i les conviccions del personatge. Perquè va ser el mateix president Companys qui forçà la dimissió de Badia el setembre de 1934, després que aquest detingués un fiscal per haver impedit la celebració d’un judici en català -tal com, d’altra banda, preveia el nou Estatut. Tot això, en el marc de l’animadversió personal que el president tenia a Badia per un presumpte afer de faldilles amb la seva segona esposa, Carme Ballester. Badia, mancat de poder institucional, doncs, no va poder afrontar amb tota la contundència habitual en ell l'aixecament dels
Fets del Sis d'Octubre d'aquell mateix any. Paradoxalment, el president Lluís Companys va decidir l'abril de 1936, pocs mesos després de la mort dels Badia, tot i que pel context polític del moment, fer entrar la CNT-FAI al govern de la Generalitat durant els primers moments de la Guerra Civil amb la voluntat de mitigar la repressió i el caos que imperaven des de les files anarquistes.

Els funerals dels germans Badia varen envair el centre de Barcelona en un dels actes més multitudinaris de la Catalunya republicana. 'Les dones ploraven i els homes, plens d'emoció, estaven atònits. (...) La desfilada ha durat tota la nit i matinada', deia
La Veu de Catalunya. També en parlava La Publicitat: 'El riu humà (...) dóna la sensació d'un gran riu que mai no s'estroncarà. (...) I un altre riu d'adhesions, cartes, telegrames, targetes. I això, seguit, seguit (...) sempre. (...) Constituí una imponent manifestació de dol. Tot Barcelona es llançà al carrer, ja per presenciar-lo, ja per assistir-hi (...) Entre la gentada es veien moltes dones que ploraven i homes que s'eixugaven els ulls amb el mocador'. D'altres, com Antoni Rovira i Virgili, deixaven de banda la descripció i lamentaven a La Humanitat la mort dels Badia com la dels patriotes 'empesos per un deure de ciutadania i per un ideal de pàtria, havien lluitat, impàvids, contra les ombres i contra aquells que les mouen i les paguen. Ells volien per al bé de Catalunya, trencar i desfer el mecanisme del crim'.

David de Montserrat

divendres, 15 d’abril del 2011

ENTREVISTA IMPOSSIBLE A FRANCESC MACIÀ (Sàpiens)

Aquesta entrevista amb Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya que a un quart de tres d’avui, 14 d’abril del 1931, ha proclamat la República Catalana, transcorre en un clima d’emoció i de gent que entra i surt dels despatxos del barceloní Palau de la Diputació. Les eleccions municipals, celebra-
des el passat dia 12, han atorgat la victòria als partits republicans a casa nostra i a Espanya, i han esdevingut un plebiscit que ha palesat el rebuig del poble cap a la monarquia. Macià es declara disposat a encapçalar allò que apunta ser un canvi de règim.

Senyor, no sé si anomenar-vos president...
No s’hi amoïni, jove. Un tractament o un càrrec no fan un home.

En proclamar la República, no us proclameu president implícitament?
Si us plau, es perd en detalls que només infl arien la vanitat d’un polític sense ideals. He proclamat la República Catalana com a estat integrant d’una Federació de Repúbliques Ibèriques, que equival a dir que Catalunya torna a gaudir d’una independència que li van prendre el 1714. Això és el que importa de debò.

El resultat d’unes eleccions municipals, que tenen un caràcter administratiu i no polític, pot provocar l’abdicació d’Alfons XIII?
El rei ha d’optar per renunciar al tron o ser responsable d’un confl icte si ignora la voluntat popular. No té cap coartada, després d’haver beneït que fins l’any passat i durant set anys Espanya fos manada per un dictador com Primo de Rivera. Pensi que el Govern monàrquic va convocar aquestes eleccions perquè creia que les guanyaria fàcilment, sobretot al camp, controlat pels cacics, i aleshores podria convocar-ne unes de generals sense angúnies. Doncs bé, la maniobra li ha fallat del tot i ara li toca acceptar-ne les conseqüències.

Fa un mes, Esquerra Republicana de Catalunya no existia i avui fa història. Es tracta d’un miracle?
Es tracta de ser on cal en l’instant oportú. Esquerra neix el 19 de març de la fusió de tres organitzacions polítiques i aglutina les forces republicanes, laiques i socialitzants del país. Concorrem a les eleccions amb recursos migrats, no semblàvem competidors per a la dreta representada per la Lliga Regionalista, hegemònica des del 1901. Però hem guanyat. I hem guanyat perquè el poble està fart de partits que en lloc de defensar Catalunya han treballat pels interessos d’una classe, la dels magnats, que ha estat còmplice de la dictadura.

Heu trobat moltes resistències a l’hora d’anunciar que el Principat es transformava en República?
Tan sols una. Joan Maluquer, el president de la Diputació i fi ns avui màxima autoritat del país, ens ha exigit desallotjar el Palau, i li he respost que hi érem per designi del poble. Llavors, ell ha dit que no marxava d’aquí si no era per la força i jo li he posat la mà a l’espatlla i li he preguntat si entenia aquest gest com a prou
violent. Ja no m’ha replicat.

Per cert, com s’explica que gairebé una hora abans que vós el senyor Lluís Com panys hagi manifestat liquidada la monarquia des del balcó de l’Ajuntament?
Bé, no volíem obrar de cap manera fins que no es ratifi qués el nostre triomf a les urnes, però quan les notícies l’han confirmat, milers de ciutadans han sortit al carrer amb banderes catalanes i republicanes, i fruit d’aquest entusiasme l’amic Lluís i altres membres del partit han anat a l’Ajuntament per fer ofi cial l’evidència. Un acte precipitat i tanmateix lògic, ateses les circumstàncies.

I ara què, senyor Macià?
Ara, a esperar la decisió del rei, que desitjo que sigui assenyada, i a consolidar en pau el nou Estat. De moment, la serenitat i l’ordre són generals arreu, la prova de la maduresa d’un poble que fins i tot en una ocasió com la present, en reconquerir la seva llibertat, es comporta amb una dignitat suprema.

Aquesta “entrevista impossible” publicada per l'escriptor Jordi Mata en el Sàpiens núm.74 està fonamentada rigorosament en la documentació històrica sobre la vida i el pensament del protagonista. 

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/04/entrevista_a_francesc_macia_988.php

dimarts, 5 d’abril del 2011

Gent del Poble-AM demana a l´Ajuntament la figura d´un educador de carrer

Des de Gent del Poble – AM dins del marc de política social i de joventut, pensem que s’hauria d’incorporar a la plantilla de l’Ajuntament la figura d’un educador de carrer per tal de desenvolupar una tasca real i directa, amb els infants i joves rosincs amb risc d’exclusió social.
Actualment ens trobem amb infants i joves que han iniciat processos d’exclusió social, és a dir, estan fora de circuits normalitzats: escola, mercat de treball, entitats... Roses ha de ser capaç de detectar i atendre aquests casos des del seu medi amb una orientació preventiva. Per tant són necessàries figures professionals que puguin retornar aquestes persones, a circuits normalitzats. El projecte doncs, proposa l’atenció directa en el lloc on es troben i utilitzen com a espai propi (places, carrers...); com a eina principal, per possibilitar els processos de canvi, la relació individual i de grup.

Així doncs, entenem que aquesta figura de l’Educador de Carrer permetrà:

- Fer un anàlisis de la situació actual de Roses pel que fa a l’exclusió social juvenil per tal d’actuar-hi com més aviat millor.

- Afavorir el desenvolupament integral del joves mitjançant el descobriment i increment dels seus recursos físics, intel·lectuals i afectius.

- Donar suport i orientació als aspectes socioeducatius que requereixen una solució immediata (escolarització, treball, prevenció del consum de substàncies tòxiques, maltractaments, conflicte social, ...).

- Detectar els interessos i motivacions d’aquests joves per tal d’orientar-los, assessorar-los cap a un desenvolupament personal i de grup integrat a la societat a través d’una associació, una activitat, unes jornades...

- Potenciar els mitjans de sensibilització per tal que la comunitat prengui consciència de les causes de la situació de dificultat social dels seus infants i joves.

- Proporcionar a les institucions de la comunitat (escola, centres culturals, associacions...) elements de judici i alternatives en la relació educativa amb els
menors.

La intervenció educativa s’hauria de plantejar incidint en l’individu i en els seus agents socials del seu entorn: família, entitats, escola, institut, ...Aquest seguiment individualitzat implica alhora una estreta coordinació i treball en comú amb altres departaments del mateix ajuntament (Joventut, Serveis Socials, Esports, Policia...)
Els projectes d’intervenció dirigits a grups de menors tenen per objecte treballar temes com el lleure, l’esport, les activitats socioculturals, la inserció laboral, la inserció social en altres grups d’iguals, l’escolarització, la prevenció de l’absentisme
escolar...
Així doncs, restem a la vostra disposició per detallar-vos la proposta; així com explicar-vos el munt d’avantatges que aportaria a la població la incorporació d’un educador de carrer format en la matèria i coneixedor del municipi

Al seu efecte, presentem aquest escrit.

Rebeu una cordial salutació, estem a la vostra disposició.

Roses, 5 d’abril de 2011.

Francesc Giner i Ballesta. Portaveu de Gent del Poble.