divendres, 29 de juliol del 2011

LA FI DE L’ESPANYA PLURAL I L’AUGE INDEPENDENTISTA

Finalment, el president del govern espanyol, Jose Luis Rodriguez Zapatero, ha cedit a les nombroses pressions que l’assetjaven des de feia mesos (tant dins com fora del seu partit) i ha convocat eleccions anticipades, que es celebraran el proper 20 de novembre.
Jose Luis Rodriguez Zapatero
Aquesta data coincideix amb l’aniversari de la mort de Francisco Franco l’any 1975, una mort que va significar l’inici del final d’una llarga dictadura. Curiosament, l’avançament electoral que avui s’ha fet públic també suposarà una mort,  la mort, políticament parlant, de l’actual president espanyol, i una fi, la fi del projecte amb que Zapatero es va presentar al gran públic l’any 2004, el projecte de “l’Espanya plural” .
El fracàs final del Zapatero va sens dubte lligat al fracàs del seu projecte de construir una Espanya plural, en que totes les diferents realitats tant culturals com polítiques poguessin sentir-se còmodes i fossin respectades per la resta de les parts. Podríem entrar en el debat de si el projecte d’aquesta Espanya a Madrid se l’han arribat a creure realment, o no, però més enllà d’això el que és evident és que ha patit el rebuig frontal de una part àmpliament majoritària de la classe política espanyola, que segueix, com sempre, enganxada a la droga del centralisme i que mostra una important al·lèrgia i intolerància a qualsevol forma de pluralitat.
A Catalunya, en canvi, la idea de l’Espanya plural va rebre el suport d’un sector molt ampli de la societat catalana,  que veia en Zapatero una llum d’esperança per aconseguir trobar un encaix de Catalunya dins una Espanya moderna i descentralitzada, en front d’un PP que es presentava com el gran defensor de l’Espanya unitària i tradicional. Aquesta convicció que Catalunya podia trobar el seu lloc i, sobre tot, l’elecció del mal menor van permetre el gran resultat que el PSOE va obtenir el nostre país, tant el 2004 com el 2008. No obstant, el rebuig que s’ha donat des de Madrid a aquesta voluntat dels Catalans ha propiciat que molts ciutadans de nostre país hagin arribat a la conclusió que poca cosa es pot negociar ja amb Espanya i que escollir el mal menor no soluciona gran cosa.
Valentí Almirall
Des de la publicació del llibre “lo catalanisme”, de Valentí Almirall, (1886) els catalans hem buscat per totes les vies possibles un encaix adequat per a nosaltres dins l’estat espanyol, però ara, després de més de un segle d’intents frustrats de buscar una entesa beneficiosa per totes les parts, el fracàs de l’enèsim projecte d’Espanya plural ha estat la gota que ha fet vessar el got. Ha fet veure a molts catalans que l’única manera d’obtenir la llibertat, el respecte i el futur que volem, i que ens mereixem, és apostant decididament per governar-nos a nosaltres mateixos i construir un estat propi. Aquest canvi de mentalitat no és com defensen determinats mitjans “un invento de los grupos nacionalistas y separatistas que se aleja mucho de la descripción de la Cataluña real”, si no que queda reflectida a les enquestes, que indiquen que fins a un 40% dels catalans (el doble que fa 4 anys) donarien suport a un procés de independència.
Com era d’esperar, s’ha intentat fer creure que  l’important augment de l’independentisme no és més que una reacció efervescent que s’anirà dissipant amb els temps. També s’ha intentat combatre amb una regressió centralitzadora que ha portat a, fins i tot, posar en qüestió l’actual estat de les autonomies, a les quals es culpabilitza de la crisi econòmica. Aquestes mesures, però, no fan si no concienciar encara més la societat catalana.
Personalment tinc la convicció que els catalans han arribat a un punt de conscienciació que fa que sigui molt difícil tornar enrera, crec que el nostre país ha iniciat un camí que difícilment tindrà aturador, un camí que, sens dubte, serà complicat de transitar, i caldrà acumular molta paciència  i molta energia per a poder tirar endavant en molts moments, però, com deia Sèneca, en situacions adverses, moltes vegades convé escollir el camí atrevit.

Salut i República !

dilluns, 18 de juliol del 2011

ELS SOUS DELS POLÍTICS


Aquests últims mesos hem comprovat com a molts dels ajuntaments del nostre país han sorgit nombroses polèmiques entorn dels sous dels alcaldes. Molts alcaldes varen decidir augmentar el seu sou després de les eleccions del passat 22 de maig, cosa que ha molestat a molts ciutadans, que ho han considerat una falta d’ètica en un moment de crisi com l’actual. Un cas que exemplifica molt bé aquest fenomen és de l’alcalde Mollet, Josep Monràs, que va apujar-se el sou un 32%, cosa que va provocar que un grup de ciutadans el perseguís per el carrer com a protesta per aquest fet.
Primer de tot, crec que cal remarcar la necessitat de la remuneració adequada de la feina pública. El fet que els alcaldes i regidors cobrin un sou que els permeti viure de la seva feina permet que tothom tingui accés a la política, en cas contrari, només el que tinguessin prou diners per viure sense una remuneració mensual per la feina podrien accedir-hi. De fet, cal recordar que el fet que els gestors de la cosa pública (el que en podríem dir els polítics) cobressin un sou adequat, va ser una de les primeres reivindicacions dels moviments obrers cartistes de l’Anglaterra del segle XIX. Aquests moviments es queixaven que només aquells que disposaven de unes rendes suficients per poder viure sense un sou podien optar a dedicar-se a la política, cosa que impedia als obrers accedir a càrrecs públics per defensar els seus drets.
També crec que cal tenir en compte que la remuneració evita temptacions de buscar ingressos “poc nets” per part dels polítics i evita acusacions i suspicàcies sobre les fonts d’ingressos sobre la gent que es dedica a la política.
Fins i tot permet que la feina pública sigui més atractiva per part de professionals ben qualificats que podrien guanyar molt més a l’empresa privada.
La meva opinió, per tant, és que es fa evident la necessitat que els alcaldes rebin una retribució adequada per la feina que realitzen. Una vegada aclarit això, però, crec que també es fa evident la necessitat de una norma que regeixi tots aquests assumptes i  que avui en dia no existeix, ja que la llei dona plena autonomia als ajuntaments per decidir sobre els sous dels càrrecs públics. Actualment només hi ha una recomanació que la diputació fa als ajuntament per establir els salaris, però les xifres només tenen en compte el nombre de població del municipi, son excessivament altes per a molta gent i a més son simplement un suggeriment que no és de obligat compliment.
Crec sincerament que la millor manera d’evitar les polèmiques sorgides arran dels augments de sous dels alcaldes seria la implantació de una norma que regulés els sous d’alcaldes i regidors en funció de la població i el pressupost municipal dels diferents municipis i fos pública i accessible per a tots els ciutadans. Aquesta regulació permetria evitar que els sous representessin un percentatge abusiu del pressupost del municipi, que els alcaldes i regidors rebessin una retribució adequada per la feina i la dedicació que realitzen i acabaria els sous astronòmics que determinades persones s’han adjudicat. Tampoc estaria de més que els alcaldes fessin els canvis que hagin de fer als salaris abans de les eleccions, ja que fer-ho just després, com ha passat a molts pobles, pot ser interpretat per a molta gent com una falta de respecte, a més canviar els sous quan encara no se sap qui serà l’alcalde i els seus regidors de la següent legislatura demostra una voluntat de voler adaptar al sou que li correspon al càrrec i no d’adaptar-se un sou per interessos personals.
Estic convençut que la regulació i la transparència dels sous públics contribuiria netejar la imatge degradada que te la gent de la política i facilitaria que els ciutadans s’acostessin i tinguessin una major implicació en la gestió publica.

diumenge, 10 de juliol del 2011

L'EFECTE PAPALLONA I GAVRILO PRINCIP

“El vent que provoca una papallona al moure les ales, pot provocar un huracà a l’altre punta del mon” aquesta és la teoria de l’efecte papallona, una teoria de la que, per aplicar-la a la vida real, solem extreure que totes i cadascuna de les accions que realitzem en el dia a dia, fins i tot aquelles que considerem més insignificants i rutinàries, sense cap mena de transcendència poden marcar tota la nostra vida.
No obstant, a mi m’agrada entendre-la com una metàfora que explica la importància de les accions de un sol individu respecta el col·lectiu, com les accions de un sol home poden marcar la vida milions. Certament, si repassem la història podem trobar milers de petits actes de persones concretes que han acabat marcant grans fets històrics. La que trobo més interessant i la que crec que més il·lustra la transcendència que poden arribar a tenir els nostres actes és la de Gavrilo Princip:

Gavrilo Princip era un jove bosni fill de una família de pagesos. Gavrilo va viure a principis del segle XX, en aquell moment, Bosnia es trobava sota el domini de l’imperi Austro-Hungarès, que imposava als bosnis un impostos molt elevats que varen provocar que la família de Gavrilo visqués en la misèria. Fart d’aquesta situació, Princip va decidir unir-se a un grup nacionalista servi anomenat “Mlada Bosna”, que defensava la lluita armada per expulsar els austríacs de Bosnia i per poder unificar-se amb Servia.
El 28 de juny de 1914, Francesc Ferran, Arxiduc de l’imperi i hereu al tron, va visitar la ciutat de Sarajevo. Mlada Bosna va planificar un atemptat contra el monarca, en aquell moment Gavrilo es trobava malalt de tuberculosi, una malaltia que per a la gent de classe baixa de l’època resultava en molts casos mortal. Amb la convicció que la malaltia acabaria amb ell i per tant no tenia res a perdre, va unir-se al grup que planejava l’atemptat.
Francesc  Ferran va arribar a la ciutat en cotxe i escortat per tot una caravana d’automòbils amb soldats. Els nacionalistes bosnis es varen situar estratègicament al voltant de carrer per el que havia de passar l’arxiduc. Un dels membres del grup va llençar una bomba contra el cotxe de l’arxiduc, però va rebotar contra la part del darrera del cotxe i va esclatar contra el cotxe que anava darrera del de Francesc Ferran, ferint greument a un dels guàrdies que hi anava. La resta de integrants del grup tenien ordres de intervenir si el primer fallava, però es varen quedar paralitzats i ningú va actuar.
Els membres de Mlada Bosna que no varen ser detinguts es varen reunir per analitzar com quedava la situació, varen arribar  a la conclusió que l’atemptat havia fallat i que haurien d’esperar a una altra situació, Princip no està d’acord amb els seus companys i marxa enfadat. Passeja pels carrers de Sarajevo mentre maleeix la mala sort que ha tingut, de cop, es queda astorat, no creu el que veuen els seus ulls, el cotxe de l’Arxiduc, amb el monarca a l’interior s’acosta cap a ell. Francesc Ferran havia decidit després de visitar les autoritats de la ciutat que volia anar a l’hospital a conèixer l’estat del guàrdia que va resultar ferit en l’atemptat frustrat d’una estona abans. Gavrilo no ho sap i no te ni idea de que fa allà Francesc Ferran, però li és igual, aquesta vegada ni dubte ni un moment, es treu la pistola que duia a la butxaca i dispara dos trets, només dos trets, els únics que te temps de disparar abans que un grup de soldats el redueixin i el detinguin.
Aquests dos trets que va disparar aquella tarda del 28 de juny de 1914, dos trets disparats per un simple jove pagès malalt terminal , va ser la guspira que va provocar un efecte en cadena que acabaria desencadenant en la primera guerra mundial. Aquells dos trets van marcar tota la història d’Europa durant del segle XX.
Els dos trets varen ser suficients per acabar amb la vida de Francesc Ferran i la seva dona, la Comtessa Sofia. Àustria va considerar Servia culpable de finançar el grup armat i li va imposar que l’exercit austríac pogués entrar a Servia per descobrir els culpables i que un cop detinguts passessin a estar sota tutela austríaca. Servia va creure que aquesta petició era un atemptat contra la seva sobirania i no va acceptar. Àustria va respondre declarant la guerra a Servia. A partit d’aquí va entrar en joc el sistema d’aliances. Servia tenia un tractat amb Rússia, que al seu torn tenia un tractat amb França i Àustria tenia un tracta amb Alemanya de mútua defensa en cas d’atac dels Francesos. Tot estava disposat perquè comencés la primera guerra mundial, tot estava disposat per donar un gir a la història.

La història de Princip sempre m’ha interessat, evidentment, no per el fet de que cometés un assassinat ni per el fet que provoqués una gran guerra, si no perquè crec que ens demostra la importància que poden tenir els nostres actes, crec que és la prova de com una sola persona pot arribar a revolucionar tot un mon. Perquè, tal i com diu l’efecte papallona, quan Princip va moure les ales a Sarajevo, un gran huracà va assolar Europa.