dissabte, 15 de desembre del 2018

Nadal a Roses

Publicat a La Veu el 15/12/18

Quan entrem al desembre, tots posem el xip nadalenc en tots els aspectes de la nostra vida. Aquestes dates desperten l'alegria i la nostàlgia que acompanya a les festes, i comencem a pensar en les estones que passarem al voltant d'una taula amb la nostra família, els nostres amics i la gent que estimem. De fet, aprofito aquestes ratlles per sincerar-me i fer una petita confessió personal: és la meva època preferida de l'any.

També és en aquests dies, però, que sorgeix el caire més consumista d'aquestes festes, i tots comencem a planificar què comprarem per als àpats multitudinaris, per decorar la casa o per regalar a la nostra gent. Aquest vessant mercantilista de la celebració donaria lloc a una important reflexió sobre el nostre sistema econòmic i la nostra relació amb el consum, però aquest debat (ep, molt necessari!) podem tenir-lo durant tot l'any i, segurament, no cal pertorbar l'esperit d'aquests dies tenint-lo justament ara.

El que debat que sí que pertoca tenir ara és a on fem les compres de Nadal. Molta gent té encara el costum de comprar per sistema fora de la vila, un hàbit de consum que s'ha anat cronificant des de fa anys i que, de fet, té poc sentit. Afortunadament, Roses té un teixit comercial complet, de qualitat i, el més important, arrelat al territori i a la societat. El comerç de proximitat és un dels nostres grans actius per mantenir la vida i el dinamisme a la ciutat, i cal que tots ajudem a fomentar-lo. No només per militància, sinó també perquè al comerç local hi podem trobar gairebé de tot i de bona qualitat.

Aquesta causa, necessàriament, ens implica a tots. Primer de tot a l'Ajuntament, que ha de fer la seva feina il·luminant correctament els carrers, dinamitzant l'espai públic i ajudant al sector privat a poder aprofitar al màxim aquestes dates. També als mateixos comerciants, que han de poder donar una resposta de qualitat a la demanda d'aquesta època de l'any i saber-la promocionar adequadament. Però també cal la conscienciació i la implicació del conjunt de consumidors. Tenim un gran comerç. Ens l'hem de creure. Ens hi hem d'implicar. Cuidem-lo entre tots.

dijous, 6 de desembre del 2018

Engrunes?

Publicat a Girona Noticies el 06/12/2018

Aquestes últimes setmanes de l'any estaran marcades, entre altres coses, per les vagues de diferents sectors de l'administració pública en protesta per la situació laboral dels treballadors de diferents departaments de la Generalitat. 

La situació econòmicament precària de la màxima institució catalana s'explica, sobretot, per l'espoli fiscal i l'infrafinançament que pateix el país de forma crònica, i que s'ha agreujat en els últims anys com a eina política per part de l'Estat per castigar les aspiracions sobiranistes dels darrers governs catalans. Una tàctica immortalitzada per la mítica frase de Daniel de Alfonso davant de Fernández Díaz en plena reunió conspiradora: "les hemos destrozado el sistema sanitario". Aquesta realitat convé tenir-la sempre present, però no pot servir com a excusa per oblidar que les polítiques de retallades, amb un clar biaix ideològic neoliberal, dels governs del President Mas varen generar un important impacte sobre els serveis públics de Catalunya i sobre els treballadors que els gestionen. Un impacte que va provocar un malestar que s'ha anat arrossegant en els anys i que s'ha materialitzat ara en forma de vagues que reclamen, sobretot, que l'actual govern premi l'accelerador a l'hora de revertir aquelles retallades. 

Davant d'aquesta situació, era interessant escoltar quines eren les consideracions de l'espai polític hereu d'aquella Convergència que va capitanejar aquelles retallades: Junts per Catalunya. Renegaria del llegat de Mas o el defensaria? Doncs al final, ni una cosa ni altra. La reacció va ser una ficada de pota d'aquelles que passarà a les hemeroteques i impropi d'una força política que ara mateix presideix la Generalitat. "Ens distraiem amb qüestions que no són les essencials. Ens estem barallant per les engrunes", va declarar Eduard Pujol, portaveu de JxCat. 

La reflexió al voltant d'aquestes paraules és clara: parlem sobre com fer la independència i no perdem el temps discutint altres coses com ara com hem de finançar el sistema sanitari. Aquesta idea val a dir que no és la primera vegada que s'expressa, sinó que han estat diversos els sectors de l'independentisme que l'han defensada. Però, què hi ha darrere d'aquesta afirmació? 

Només una persona que es troba dins de tots els grups de privilegi podria demanar abandonar tots els debats socials durant el procés de construcció de la República. Només pots dir això quan tens els recursos econòmics per no haver de patir per pagar les factures en un futur previsible o per poder accedir a la sanitat o qualsevol dels serveis públics essencials perquè els tens garantits a través del mercat privat. Quan l'únic àmbit en el qual els teus drets estan en perill és la vulneració de drets civils i polítics que l'Estat exerceix contra l'independentisme, la temptació d'intentar centrar totes les energies en aquesta causa i abandonar tota la resta és molt humana. Aquí és on l'altura de mires i la maduresa política, així com la sensibilitat social més essencial, t'hauria de fer entendre que la teva situació de privilegi no és la de molta gent de Catalunya, i que per aquest motiu és enormement nociu pel moviment republicà utilitzar-lo com a excusa per tapar altres lluites. Una altura de mires i una maduresa política, així com una sensibilitat social essencial que JxCat no va mostrar en aquest cas. 

La majoria social necessària per a poder afrontar reptes col·lectius tan importants com és la construcció d'una República no s'aconseguirà només a partir de proclames patriòtiques i crides a postposar per a un futur indeterminat qualsevol altra reivindicació ("qüestions que no són les essencials", segons Eduard Pujol). Entrellaçar les lluites per a millorar la realitat social del nostre país i per a aconseguir les eines necessàries en la transformació d'aquesta realitat és la via per obtenir les dues victòries. Intentar separar-les, és abocar-nos a uns fracassos assegurats. La República serà filla de les lluites per conquerir una vida millor, en tots els aspectes, o no serà.

dijous, 15 de novembre del 2018

Empresaris

Publicat a La Veu el 15/11/2018

El passat 5 de novembre vaig tenir la sort de poder assistir a la primera jornada del projecte "Fem-la petar, xerrades per la revolució turística". Una iniciativa de l'Estació Nàutica de Roses -Cap de Creus coordinada pel seu President, en Miquel Gotanegra, i pel Doctor en Turisme Marc Grijalvo. Aquesta engrescadora iniciativa busca marcar un full de ruta al desenvolupament d'accions que incideixin en la millora de la qualitat turística i trobar solucions a les problemàtiques que afecten el sector. 

La primera jornada va ser especialment interessant, en primer lloc, per tenir l'oportunitat d'escoltar al vicerector de la UdG i expert en turisme, José Antonio Donaire, que va fer una magnífica diagnosi dels mites actuals sobre el turisme i, per contra, quina és la seva evolució real. Un exercici de rigor que sovint es fa imprescindible. En segon lloc, però, l'esdeveniment va ser d'especial interès perquè va ser capaç d'agrupar més de 60 importants empresaris del nostre municipi relacionats amb el món del turisme i va posar sobre la taula la necessitat de coordinar estratègies entre tots ells (o, almenys, entre molts d'ells) per tal de definir com ha d'adaptar-se Roses al mercat turístic actual. 

D'aquí a pocs mesos hi haurà eleccions municipals, i a tots els candidats se'ns preguntarà quin model turístic volem per a Roses. Tots nosaltres donarem diferents respostes sobre quins actius volem potenciar i quins referents volem seguir, però hem d'entendre que tot això seran paraules buides si el sector empresarial no forma part de qualsevol d'aquestes estratègies. La implicació del sector comercial, hoteler, nàutic i tota la resta d'actors que determinen l'oferta turística de Roses és absolutament imprescindible perquè qualsevol política municipal pugui ser efectiva. 

Les jornades que impulsa l'Estació Nàutica són una magnífica oportunitat perquè el sector empresarial pugui escoltar a experts, reflexionar, debatre i posar en comú estratègies d'acció. Una plataforma ideal per endegar aquesta feina indispensable. Cal donar-hi tot el suport i deixar que aquesta llavor vagi creixent i donant els seus fruits. Tenir un teixit empresarial coordinat i amb estratègies conjuntes és una de les principals eines que podem tenir com a ciutat, i cal fer tot el possible per tal de poder-ne disposar.

divendres, 26 d’octubre del 2018

Entrevista sobre l’1 d’octubre

Preguntes enviades per Júlia Blanch el 26/10/2018

Què en penses de la llei del referèndum que es va aprovar al Parlament català?
La llei del referèndum és el primer instrument jurídic que el Parlament de Catalunya ha aprovat en més de 80 anys per tal de donar cobertura jurídica al dret d'autodeterminació. Va ser un moment decisiu que marcava de forma indiscutible la voluntat de fer possible l'1 d'octubre, i fer-ho malgrat els infinits impediments que l'Estat estava disposat a posar-hi. 

Per tu que significa el dia 1 d'octubre?
L'1 d'octubre és una data clau per a la història del país. És un dia en el qual els ciutadans i les seves institucions van fer possible organitzar un referèndum contra la repressió, i fins i tot la violència, de l'Estat. Un dia que vàrem demostrar quina és la determinació democràtica d'aquest país i el que som capaços de fer quan ens hi comprometem. Ciutadans i institucions, treballant junts, tenim molta més força del que ens pensem.

Com vas viure l'1 d'octubre? 
Per una banda, amb emoció per la jornada, perquè es podia notar perfectament la solemnitat i la importància del dia a cada minut. Per l'altra banda, amb nerviosisme per les imatges i les informacions que ens arribaven des de diferents llocs del país, que feien que estessis en tensió constant per si allò podia passar també a Roses.

Vas anar a votar? Per què?
Evidentment. D'ençà que tinc 18 anys he anat a votar a totes les eleccions i referèndums on he estat convocat, i aquesta vegada també. El Parlament del meu país va convocar els ciutadans a votar, i jo hi havia de ser.

Penses que el referèndum va ser legal o il·legal? Per què?
La llei del referèndum aprovada el 6 de setembre al Parlament de Catalunya és la que dóna cobertura al referèndum, creant un marc jurídic ad-hoc per poder-lo fer possible i fonamentant-se amb drets reconeguts per tractats internacionals com el dret a l'autodeterminació, però també el dret a la participació política o a la llibertat d'expressió, reconeguts en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Com era d'esperar, les institucions espanyoles no varen reconèixer la legitimitat d'aquest marc legal i, per tant, el varen considerar il·legal.

Per què creus que cap país europeu ha reconegut la República Catalana com a tal des de la celebració de l'1 d'octubre?
Ens enganyaríem a nosaltres mateixos si no acceptéssim que, malgrat l'èxit de l'1 d'octubre, aquell mes d'octubre no vàrem ser capaços d'acumular les forces suficients per fer allò que volíem fer. No podíem esperar de la comunitat internacional que donés suport al projecte de la independència, però sí que esperàvem que la pressió interna i externa acabaria forçant a l'Estat a fer allò que es negava rotundament a fer: seure en una taula i negociar amb el Govern de la Generalitat per encaminar per vies democràtiques i pactades el conflicte polític amb Catalunya. Cal destacar que els posicionaments d'alguns països com Bèlgica o Eslovènia en els primers dies d'octubre varen ser especialment pròxims a aquesta idea de forçar la negociació, i Suïssa fins i tot es va oferir públicament com a mediadora. També cal recordar les paraules de Donald Tusk, president del Consell Europeu, el 10 d'octubre apel·lant directament al President Puigdemont per demanar-li que "no prengués cap decisió que fes impossible el diàleg". El cas, però, és que la reacció no va ser suficient i el govern Espanyol no es va veure forçat a seure a negociar.
A partir d'aquí, una part del Govern, liderada per Santi Vila, va intentar negociar una sortida pactada amb Madrid, però les negociacions finalment fracassen. Al meu entendre, la gestió d'aquestes negociacions va acabar de debilitar del tot la posició del Govern (amb coses com la convocatòria fallida d'eleccions del 26 d'octubre). En aquest context s'arriba al 27 d'octubre fent una DUI que el mateix Parlament que l'aprovava sabia que era un final simbòlic a l'octubre republicà i que no sorgiria efectes jurídics ni tindria reconeixements. De fet, els delegats de la Generalitat a l'exterior ni tan sols van rebre l'ordre de lliurar als Estats la carta que tenien preparada demanant oficialment el reconeixement.
La principal decepció, per tant, va ser no aconseguir el suport internacional suficient per forçar la negociació, no per reconèixer la República.

Creus que l'actuació policial de l'1 d'octubre va ser proporcionada o desproporcionada? Per què?
Qualsevol persona que vegi les imatges, veu que l'actuació va ser deliberadament violenta, i amb una voluntat de castigar i atemorir a la població. Principis que estan als antípodes del que marquen els protocols policials. També cal recordar que no només va ser desproporcionada, sinó que també va incomplir les mateixes resolucions judicials, que els manaven actuar preservant sempre la pau social al país.

Els resultats del referèndum de l'1 d'octubre varen ser els següents: a la pregunta "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?" el 90,18% varen votar que si, un 7,83% va votar que no i un 1,98% dels votants varen votar en blanc, amb una participació del 43,03%. Que en penses d'aquets resultats?
Cal remarcar que el referèndum es va produir en mig d'actuacions policials brutals i d'imatges de gent ferida corrent per totes les xarxes socials. Malgrat això, milions de persones varen anar a votar i a defensar els col·legis. La participació en el referèndum va ser la millor mostra que l'estratègia de la repressió violenta per la qual va apostar Madrid va ser un fracàs.

Vols que Catalunya sigui un estat independent en forma de república? Per què?
Sí. Tenir un Estat homologable als del nostre entorn és la millor eina que podem tenir per construir un país millor i on puguem respondre més efectivament a les necessitats de la nostra gent, el nostre territori i la nostra economia.

Què faries o quina solució donaries a la part de la societat que va votar o votaria a la pregunta anterior el contrari al teu pensament?
Un país s'ha de construir sempre pensant en tots els ciutadans. Com molt bé diu sempre en Joan Tardà, maleïda la pàtria, per catalana que sigui, que exclogui a una part dels seus fills. Els catalans que veuen amb preocupació, amb desconfiança o simplement amb antipatia la idea de la República han de formar necessàriament part de la construcció del país. Sempre he pensat que el conflicte nacional a Catalunya s'ha de resoldre per vies democràtiques. Això vol dir votar, però també vol dir dialogar, negociar, pactar i respectar. La millor solució per republicans i unionistes és un marc de diàleg democràtic en què puguem decidir civilitzadament quin país volem construir.

Creus que va ser precipitada l'acció del expresident de calatunya Carles Puigdemont en declarar la República catalana?
No la definiria com a precipitada. La Generalitat arriba als últims dies d'octubre sabent que la seva estratègia no havia provocat l'efecte que esperava, i havent de gestionar com acabaria aquella batalla. Acabar amb una DUI, encara que només fos simbòlica, era segurament la manera més digna que teníem com a país d'acabar aquell mes d'octubre.

Que en penses de l'article 155 de la constitució espanyola que diu el següent:
Artículo 155
Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.
Aquest artícle vol estar inspirat en un artícle de la constitució alemanya que parla del concepte de "coacció federal". Parla de la capacitat de donar instruccions a les autoritats del la Comunitat, no de suspendre-les. De fet, aquesta possibilitat va ser proposada per Alianza Popular el 1977 i va demanar que el redactat de l'article contingués la possibilitat de "suspendre un o més òrgans de la regió i nomenar un governador amb poders especials". Aquesta proposta de redactat va ser rebutjada, malgrat que quan finalment s'ha fet servir aquest article (només ha passat el 2017 amb Catalunya) s'ha fet exactament de la manera que es va rebutjar 40 anys enrera. 
Això demostra que aquest artícle s'entén, simplement, com un calaix de sastre que serveix com a excusa als governs espanyols per fer el que vulguin amb les comunitats. Això es carrega absolutament aquell discurs de l'Estat descentralitzat. Amb un Estat que pot fer el que vol quan vol amb l'autonomia, no hi pot haver decentralització. Almenys, no de qualitat. 

Penses que va ser oportú, per part de l'estat espanyol, aplicar l’article 155?
No només no va ser oportú, sinó que va ser manifestament antidemocràtic i m'atreveixo a dir que anticonstitucional. 
Antidemocràtic perquè no era res més que donar una resposta repressiva a un problema polític. Es buscava castigar i humiliar a la Generalitat simplement per haver intentat donar veu als ciutadans. I no podem oblidar que en paral·lel al 155 varen activar tot l'aparell judicial. Un autèntic "paquet repressiu". Que milions de persones volen decidir el seu futur és una realitat ben legítima i democràtica, i cal enfocar-la a través de la negociació política, no a còpia de reprimir fins que tota aquesta gent canviï d'idea. La millor prova que això no serveix per res és que 2 mesos després del 155, els independentistes varen guanyar de nou les eleccions.
I anticonstitucional perquè qualsevol que llegeixi el text de l'article 155 veu que no permet fer el que varen fer. Per començar, quan parla de requerir al President de la Comunitat, s'entén que li ha de requerir que faci o deixi de fer una cosa concreta, cosa que l'Estat no va fer. Però el més greu és que és evident que no permet cessar al Govern, ni establir limitacions a l'activitat del Parlament. Qui jutjarà la constitucionalitat de la seva aplicació serà un Tribunal Constitucional que, evidentment, actuarà com a part i no com a jutge, i difícilment esmenarà l'aplicació d'aquest article, però això només demostra, una vegada més, la parcialitat i l'arbitrarietat amb la qual s'apliquen els preceptes constitucionals i perquè aquesta no és una constitució que defensi els drets de tots els ciutadans de Catalunya.

Penses que els empresonats són presos polítics o polítics presos? Per què?
Quan els membres del govern, la Presidenta del Parlament i els líders de dues entitats socials són empresonats sense judici per haver participat activament en la convocatòria d'un referèndum, dubto molt que l'Estat pugui convèncer a cap observador neutral que no es tracta de presos polítics. En tot cas, només cal escoltar les declaracions de ministres avançant als mitjans de comunicació les decisions judicials, seguir la cronologia dels fets (com l'empresonament de Jordi Turull a mitja investidura) i veure els autos del jutge del Tribunal Suprem (on directament explica com creu que hauria de ser el Govern de la Generalitat i parla en primera persona dels suposats "afectats" pels seus actes) per corroborar el caràcter netament polític del seu empresonament. 

dijous, 25 d’octubre del 2018

Renda Garantida de Ciutadania

Publicat a Vila de Roses el 25/10/2018

El passat dilluns vaig poder assistir a l’explicació pública sobre la realitat de l’Àrea de Serveis Socials que es va fer a Ca l’Anita. Va ser una iniciativa que el nostre grup havia estat reclamant des de feia anys, ja que la difusió pública de la informació és una de les millors eines que tenim al nostre abast per a combatre la rumorologia interessada, la demagògia i els possibles brots de xenofòbia.

Tot i que la mesura per si sola no és suficient, cal reconèixer que la presentació va ser completa i ben preparada. Els assistents van poder conèixer els requisits que s’exigeixen per accedir a les línies d’ajudes (desmentint la caricatura que vol presentar els serveis com poc menys que una tómbola) i també les dades sobre qui són els beneficiaris dels diferents serveis (que van mostrar, en contra dels tòpics racistes, que hi ha gairebé 3 vegades més de beneficiaris de procedència espanyola/catalana que de tota la resta de nacionalitats juntes).

Tanmateix, em va sorprendre especialment que el responsable polític de les polítiques de Benestar Social a Roses aprofités aquest acte per llançar una dura crítica a la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), una prestació que a dia d’avui beneficia més de 113.000 persones arreu del país, i que ha suposat una conquesta social autènticament històrica.

Concretament, la RGC assegura els ingressos mínims de les persones que es trobin en situació de pobresa però alhora desenvolupa el seu apoderament i promoció cap al món laboral. Suposa també una prestació complementària a molts pensionistes, una faceta menys coneguda però igualment important de la RGC. No es tracta només d’una prestació, ni d’una renda bàsica per a tothom, va destinada a les persones que no arribin al 100% de l’índex de renda de suficiència de Catalunya, que actualment està situat en 664 € al mes. Amb això, busca combatre les desigualtats socials, buscar crear un terra bàsic social a la nostra societat i alhora crea les condicions perquè aquestes persones es puguin acabar reinserint al món laboral.

Aquest nou dret social va néixer gràcies a una Iniciativa Legislativa Popular que van impulsar fins a 120.000 persones del nostre país i que va ser aprovada pel Parlament de Catalunya el 2017 (per cert, amb els vots favorables del PDeCAT, partit del regidor de Benestar que ho critica). Va ser la Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies, liderada llavors per la Consellera Dolors Bassa, qui va liderar-ne el desenvolupament i qui la va definir com una eina essencial per lluitar contra la pobresa i les desigualtats.

Encara queda molta feina per fer pel que fa a la implementació i millora d’aquesta iniciativa, però és evident que ha suposat una millora en els ingressos i les expectatives de moltíssimes persones que ja se’n beneficien. Per tot això, no deixa de ser sorprenent que des de la nostra regidoria de benestar es critiqui i busqui desprestigiar aquest nou dret.

Al llarg d’aquests últims anys, ha quedat palès el caràcter marcadament conservador de les forces polítiques que integren l’actual govern municipal, però convindria que fessin l’esforç d’assegurar l’empatia i la sensibilitat social necessària en àrees tan importants i tan sensibles com aquesta. Les eines que permeten als més vulnerables empoderar-se i lluitar per una vida digna no són mai un problema, sinó un pas més cap al que hauria de ser l’objectiu de tots.

dimarts, 16 d’octubre del 2018

Gesticulació

Publicat a l'Empordà el 16/10/2018

A principis del 2010, abans de la sentència del TC contra l'Estatut, el CEO publicava en un baròmetre que menys d'un 20% dels catalans apostaven per ser un Estat independent. Els que llavors ja érem independentistes tenim ben present el record d'aquells dies en què vivíem atrapats en una minoria crònica.

Militar en un moviment minoritari és extenuant, i t'obliga a centrar-te a reivindicar coses tan bàsiques com la simple existència. Practicàvem sovint un activisme un punt estrident per intentar captar l'atenció d'un gran públic que ens percebia com un actor perifèric i testimonial. Moltes crides d'atenció i reivindicacions sorolloses. Era certament ingrat, però necessari per sobreviure. En aquest estat vàrem viure els independentistes durant dècades.

Avui, l'aspiració d'una República Catalana convenç al voltant del 50% de la població, i aquest debat articula pràcticament tota la política catalana a seu voltant. Aquest èxit rotund del moviment ha provocat que l'objectiu ja no sigui sobreviure, sinó ser hegemònics. Això vol dir que ara juguem a la categoria de la centralitat política, on les gesticulacions simbòliques, que tan bon resultat ens varen donar anys ençà, ja no són la millor estratègia per aconseguir els nostres objectius.

El cert, però, és que una part de l'independentisme institucional no assumeix aquesta nova realitat. Des de fa mesos, segueixen més preocupats per l'efectisme de les decisions que prenen, que no pas de l'efecte que produiran. Això ens ha deixat un reguitzell de gesticulacions estèrils i que l'únic públic al qual han arribat han estat els ja convençuts. Una pèrdua de temps i energies que amb gent a la presó i a l'exili no ens hauríem de permetre.

El passat 9 d'octubre, però, aquesta estratègia de gesticulació d'autoconsum va donar finalment resultats per primera vegada. Això sí, contraris als interessos sobiranistes. JxCat va decidir que negar-se a utilitzar un mecanisme aprovat pel mateix Parlament (per cert, amb el seu suport) per tal de facilitar que els diputats injustament processats per rebel·lió poguessin votar era una bona manera de muntar un sidral per intentar simbolitzar que no acataven la decisió de Llarena. Bé, per això i per fer quedar malament a altres partits independentistes i esgarrapar-los 4 vots. Una gesticulació més. El resultat? Quatre diputats perden el dret a vot, l'independentisme perd la majoria al Parlament i fem el ridícul davant del món. Jugada mestra. Pels interessos de C's i Llarena, esclar.

El 9 d'octubre ens hauria de servir de lliçó per aprendre que per ser grans hem de tenir més present l'efecte que l'efectisme. Actuar com un moviment residual és la via per ràpida per tornar-ho a ser.

dilluns, 15 d’octubre del 2018

Peluts

Publicat a la Veu el 15/10/2018

La presència d'animals a les nostres viles no és, ni de lluny, res de nou. Els animals han conviscut amb nosaltres des de fa segles. Han format part important de les nostres vides, la nostra alimentació o la nostra economia, i aquest paper determinant ha fet que sempre els hàgim hagut de tenir ben a prop i hagin estat presents, també, als nostres carrers, a les nostres cases i, per tant, als nostres pobles.

El que sí que és relativament nou, si ho mirem amb perspectiva històrica, és la visió dels animals no com a elements utilitaristes que són necessaris per a la logística familiar o laboral, sinó com a companys de vida que són un membre més de la família i que, com a tals, han de tenir una bona qualitat de vida i una integració adequada a la vida urbana.

Els ciutadans ja no esperen obtenir algun tipus de benefici o de rendiment dels animals amb els que conviuen, únicament volen viure amb ells, gaudir d'un amor incondicional que deixa en no res el dels contes de fades i compartir moments de felicitat. Aquesta nova realitat obliga als ajuntaments a adaptar les ciutats perquè aquesta convivència es pugui desenvolupar amb condicions de comoditat tant pels propietaris com pels peluts, i també a assegurar que els drets d'aquests "ciutadans" estiguin garantits. Per fer tot això, és molt important que tots els animals estiguin identificats amb el microxip, tal com marca la llei catalana, i també correctament censats perquè l'ajuntament pugui tenir tota la informació necessària. En aquest sentit, convé recordar que Roses ja ha fet esforços per a fomentar-ho, eliminant, per exemple, la taxa per censar als animals.

Per desgràcia, la realitat no és engrescadora. Molts dels nostres veïns peluts no estan censats ni identificats correctament. Una disfunció que incompleix la normativa i causa importants problemes. Només amb un bon sistema d'identificació podem assegurar que els animals perduts podran tornar amb la seva família i podrem lluitar contra l'abandonament, i només amb un bon cens podrem tenir una radiografia de la situació que ens permeti poder implementar polítiques efectives.

Per tot això, des del grup republicà hem presentat una sèrie de propostes per modificar l'ordenança de tinença d'animals en la línia de fomentar el cens i la identificació. Dues eines indispensables que hem de potenciar al màxim.

dissabte, 15 de setembre del 2018

Barris de Roses

Publicat a la Veu el 15/09/2018

Actualment, Roses té uns 19.500 habitants, i cada un d'ells veu la vila des d'una òptica pròpia i irrepetible. Cada un de nosaltres veu a Roses a través del filtre que generen els seus interessos, el seu cercle social, les seves vivències o les seves perspectives de futur.

Aquesta pluralitat de visions fa que aquells que tenim l'encàrrec de la ciutadania de ser representants públics i gestionar la cosa comuna hàgim de ser extremadament curosos, extremadament empàtics i extremadament rigorosos quan parlem de la vila que compartim tots. Hem de ser capaços d'explicar i desenvolupar la ciutat pensant en les perspectives dels diferents grups que la formen, i també hem de saber respondre a les demandes i les inquietuds de tots ells.

En aquest sentit, un dels elements que no podem perdre mai de vista és que els diferents indrets territorials del municipi tenen unes peculiaritats molt pròpies que necessiten ser atesos i seguits amb concreció. No es veu Roses de la mateixa manera des de Santa Margarida que des del Puig Rom. Ni des del Mas Fumats que des de Canyelles. Ni des del Mas Mates que des del barri dels Pescadors. Les diferències van molt més enllà de les simples qüestions paisatgístiques. Cada un d'aquests barris té els seus propis problemes amb la circulació, la neteja, les voreres o la connexió peatonal. També cada un d'ells té les seves pròpies característiques socials, urbanístiques i comercials. Cada barri és una realitat genuïna i particular, i necessita igualment un projecte genuí i participar per fomentar el seu desenvolupament de forma eficient.

Des del grup republicà hem tingut clara aquesta premissa des de l'inici del mandat. Durant els últims anys, hem fet una important tasca de recopilació de problemes, reclamacions i potencialitats de cada un dels barris. Temes que ens han fet arribar ciutadans particulars i que també hem pogut contrastar amb entitats i empreses. Ara toca anar un pas més enllà i catalogar sobre el terreny totes aquestes situacions de la mà dels veïns de la zona.

Per aquest motiu, durant els pròxims mesos, ens podreu trobar visitant els diferents barris per contrastar i perfilar la diagnosi dels seus problemes parlant els seus habitants. Perquè cada barri és diferent, i necessita un projecte diferent. Estem compromesos a oferir-lo.

dimarts, 4 de setembre del 2018

Comissió del nomenclàtor

Publicat a l'Empordà el 04/09/2018

Els noms que els municipis donen als seus espais públics, conegut com a "nomenclàtor", suposen un dels seus principals símbols. I, com tots els símbols, no deixen de ser una forma mitjançant la qual qualsevol comunitat humana (una entitat, una família, un país o un poble) comuniquen a la resta del món i a ells mateixos qui són, d'on vénen i quins valors els inspiren. Així doncs, les denominacions de vies, places, espais, sectors, llocs i equipaments són una part del patrimoni col·lectiu i aporten un reconeixement públic als mots populars per denominar els espais, a una forma concreta de viure, guanyar-se la vida o relacionar-se amb el territori, a una causa, a la memòria d'un personatge o un esdeveniment important. Tot plegat, en el seu conjunt, ens dóna una imatge de com és, en tots els sentits, una població.

Per aquest motiu tenir cura del nomenclàtor, tenir-lo correctament actualitzat i catalogar-ne l'evolució històrica és una tasca necessària per a qualsevol Ajuntament. En el cas del de Roses, per exemple, l'Arxiu Municipal ha realitzat des de fa temps, i en especial en els últims anys, una feina importantíssima en aquest sentit. Molts municipis han decidit fins i tot anar un pas més enllà i crear un òrgan politicotècnic encarregat de vetllar per l'evolució del nomenclàtor i estudiar, per exemple, col·lectius o elements importants per a un municipi que no hi estiguin correctament representants.

L'exemple més clar, el que es repeteix a gairebé tot arreu, és l'escassíssima presència de dones. Només hi ha dos carrers de Roses (dels centenars que té) que estan dedicats a una dona: Mercè Rodoreda i Víctor Català. I, fins i tot, una d'elles amb el pseudònim masculí! És una de les deficiències històriques del nomenclàtor dels espais públics de la vila que, sens dubte, cal corregir. Precisament, en el ple del passat mes d'agost vàrem obrir la porta a començar a desenvolupar l'estratègia per anar corregint aquesta injustícia històrica a través d'una moció que va presentar des del Grup Municipal Republicà per a crear una Comissió del Nomenclàtor en la línia de les que ja s'han creat en molts altres pobles.

Tal com dèiem al principi, el nomenclàtor ens explica molt bé la història d'una societat. A la nostra, la invisibilització de les dones ha estat un fet, i les denominacions dels espais públics, així ho demostren. Però també serveix per explicar cap a on volem anar, i si la nostra aposta real és desterrar totes les dinàmiques masclistes, cal que les corregim també en aquest àmbit. Que la comissió serveixi per posar fil a l'agulla i avançar cap a la igualtat en els noms de l'espai públic, la mateixa igualtat que volem per a la societat.

divendres, 27 de juliol del 2018

Dimonis i exorcismes

Publicat a Girona Notícies el 27/07/2018

Aquesta setmana, Roses ha aparegut a tots els mitjans per una raó que molts han definit com a estrafolària: el capellà de la nostra parròquia, Mossèn Josep Puig, ha estat nomenat com a nou exorcista de la Diòcesi de Girona, per petició del mateix Papa Francesc. Certament, no és una notícia gens ordinària en els nostres dies, les possessions demoníaques i els exorcismes formen part d'un imaginari que la immensa majoria de la nostra població situa en temps pretèrits o bé en el món de la ficció. Aquesta notícia, però, ha vingut acompanyada d'altres menys escandaloses, però molt més habituals, especialment durant la temporada turística. Notícies que també tenen a veure amb dimonis que acompanyen a ciutats com la nostra des de fa temps i pels que sembla que no sabem trobar l'exorcisme adequat.

Un any més, els carrers de Roses estan plens de turistes que vénen d'arreu del món per visitar la nostra vila i el seu entorn. Obren desenes de comerços de temporada i la majoria d'empreses arriben al punt àlgid de la seva activitat. Però també en aquests dies es posen de manifest altres fenòmens que, com si fossin dimonis, any rere any ens mantenen posseïts. El principal, segurament, és la mobilitat. L'afluència de turistes converteix a quatre carrers que creuen Roses d'oest a est (o viceversa) en autèntiques autopistes: l'avinguda de Rhode, el carrer Puig Rom, el carrer Nou i la Gran Via Pau Casals. També la gestió de l'estacionament esdevé caòtic per aquestes dates, i queden al descobert les mancances en planificació i orientació que tenim com a ciutat en aquest àmbit. Destaquen, així mateix, les mancances de sòl industrial, que permetria desplaçar molts tallers del centre, cosa que facilitaria la conciliació amb l'entorn i també la mateixa logística del seu funcionament. Tot això, sense oblidar un dels fenòmens que genera més alarma social, i vers el qual l'Ajuntament pateix una exasperant mancança d'eines per poder afrontar, com és el top-manta en el nostre passeig marítim.

Al llarg d'aquest mandat, hem vist maneres diverses d'afrontar aquests problemes que ens persegueixen. El govern municipal ha optat, per norma general, per una actitud més aviat contemplativa, deixant morir els temes amb el qui dia passa anys empeny. Desconeixent que aquests temes, com el diable, no moren mai de vells, ans al contrari. Per altra banda, hem vist també que hi ha qui ha optat per postures estrictament electoralistes, recorrent al discurs fàcil i, sovint, directament a la demagògia, fent-nos creure que els rosaris i les pregaries solucionarien, com per art de màgia, tots els nostres mals. Una realitat realment poc gratificant i, el pitjor, poc útil pels nostres ciutadans.

Deia Mossèn Puig davant les càmeres de TV3 que la seva feina ha d'anar sempre acompanyada de la tasca de metges i psiquiatres, i que no esperava que les pregaries, per si soles, poguessin solucionar els problemes que hauria d'afrontar. Amb els dimonis que es mantenen insistentment aferrats a Roses, passa una cosa semblant. Cal treballar de forma decidida i rigorosa per elaborar plans d'actuació amplis, que involucrin forces polítiques i ciutadania, i que busquin solucions realistes. Sense cap desídia. Sense cap demagògia. Fer-ho seriosament. Cap exorcisme serà més eficaç que aquest.

diumenge, 15 de juliol del 2018

Nolo Contendere

Publicat a La Veu el 15/07/2018

El dret nord-americà contempla una curiosa figura legal a la qual una persona es pot acollir quan se li demana com es declara davant d'una acusació, el "nolo contendere". Es podria traduir literalment per "no contestaré", però l'exvicepresident americà Spiro Agnew ho va definir de forma més divertida amb la frase "no ho he fet, però no ho tornaré a fer", una manera irònica d'explicar que intentes exculpar-te i excusar-te a la vegada.

Aquesta mateixa lògica la vàrem poder veure a la intervenció de la Secretaria General del PP, Dolores de Cospedal, quan va exposar que el seu partit "no ha tingut mai caixes en B, ni les tornarà a tenir". Realment, no és gens senzill gestionar una situació en la qual has d'argumentar dues coses contradictòries a la vegada, intentant justificar allò que, al mateix temps, negues que passés. És difícil no deixar frases que, com aquestes, passen a la posteritat.

En el darrer ple, vàrem viure una altra situació d'aquestes sobre les que satiritzava Agnew arran d'una moció presentada pel grup d'ERC per impulsar una sèrie d'accions per combatre la rumorologia al voltant del fenomen de la immigració i prevenir possibles brots de xenofòbia. El regidor de Benestar va haver de fer peripècies per argumentar el vot contrari a la moció i explicar, per una banda, que els problemes que aquesta plantejava eren una invenció irreal del nostre grup i que, per l'altra, ells ja estaven treballant per solucionar-los. Tot plegat, coronat amb l'anunci que al mes de setembre ho complementarien amb una de les accions que contemplava la moció a la qual acabaven d'oposar-se. Un embolic argumental digne de veure!

Pot ser per evitar-se aquest mal tràngol, Gent del Poble, que també s'hi va oposar, va apel·lar a la interpretació literal de "nolo contendere". No va respondre. Es va remetre a la intervenció del regidor de Benestar i així deixar el "paperot" al PDeCAT. Un gest habitual que denota una certa desídia i falta de personalitat, però que ha demostrat ser útil a l'hora de passar els "marrons" a uns socis que sorprenentment, accepten menjar-se'ls un rere l'altre.

Sigui com sigui, nosaltres sí que contestem i que procurem ser conseqüents. La moció no es va aprovar però no ens n'oblidarem. La podreu trobar al nostre programa electoral, i a nosaltres defensant-la amb coherència i responsabilitat.

dimarts, 26 de juny del 2018

Posicionament sobre lamoció del PSC per reprovar el govern municipal de Roses per la gestió de l'àrea d'Urbanisme

Ple Municipal de Roses del 25/06/2018


Voldria començar dient que fer el posicionament sobre aquesta moció que presenta avui el grup socialista no és senzill. No ho és perquè aquesta moció engloba en un mateix text un munt de temes, gairebé tots ells troncals per a la política municipal i, per tant, posicionar-se sobre aquesta moció implica, gairebé, explicar tot el programa electoral d'una formació política.

Hem de dir que veiem amb bons ulls la voluntat de debat que la moció comença manifestant, però potser hauria estat més lògic, i sobretot més pràctic, debatre els temes un per un. A més, d'aquesta manera també seria més senzill poder arribar a textos consensuats entre tots els grups, perquè posant-los tots en un mateix redactat fa gairebé impossible poder posar-se d'acord amb tot. Si ho aconseguíssim, donada la importància dels temes tractats, gairebé perdria el sentit que ens presentéssim com a candidatures separades a les eleccions municipals…

També volem recordar que molts dels punts que recullen en aquesta moció també van formar part d'aquell famós acord al qual varen arribar amb l'equip de govern per aprovar els pressupostos de l'any 2016. D'aquell acord, creiem que, amb el pas dels anys, només s'ha complert un punt, que és el nomenament de representants del PSC i del PP als consells executius de les empreses municipals, que encara hi són i, per cert, encara no ens han fet arribar els currículums de les persones nomenades que es van comprometre a fer públics.

Amb tot, intentaré anar desgranant el nostre posicionament sobre els principals elements que componen aquesta moció, que també serviran per explicar millor el nostre posicionament de vot:

En primer lloc, vull destacar les coincidències. El grup republicà està d’acord amb la postura que planteja el grup socialista en els temes de la mobilitat i sobre la Comissió del Royal Marine.

En el passat ple ja vàrem explicar en el punt d'aprovació del projecte de reforma de la parcel·la situada entre el carrer de la Llotja i el carrer Pescadors que creiem que sobre aquest tema hi ha falta de previsió o falta de claredat. És evident que el nostre nucli antic necessita ser dignificat, i que molts espais necessiten ser millorats, com potser aquest parcel·la que comentàvem, la Plaça Illa d'Ítaca o com va ser fa uns anys la Riera Ginjolers. Unes millores que comporten, també obligatòriament, l'eliminació de places d'aparcament. Davant d'aquest problema, hem de saber donar-hi una solució, i plantejar quin és el nostre model de mobilitat. Volem traslladar l'aparcament als afores? En cas que fem això, volem dedicar els aparcaments del centre a zones verdes pels veïns? Volem apostar pel projecte de l'històric aparcament soterrat? Si és així, on el podem ubicar? Hem de ser capaços d'estudiar amb l'ajuda dels tècnics i els informes que calgui encarregar totes aquestes preguntes i saber-hi donar una resposta consensuada entre la majoria de grups. I hem de fer-ho amb la valentia de saber que, sigui quina sigui la resposta, no agradarà a certa gent i estar disposat a assumir-ne el cost polític. A més, volem recordar que tots aquests temes estan lligats directament a altres inversions, com són acabar el front marítim des de l'espigó fins al port o la reforma de plaça Catalunya, projecte sobre el qual l'any 2016 vàrem aprovar una moció, justament, gràcies a un acord amb el PSC.

També coincidim amb les valoracions sobre la manera com es va posar fi a la Comissió d'Estudi del Cas Royal Marine. No compartim en absolut la decisió política de posar-hi punt final, i tampoc els arguments jurídics que es van esgrimir per a justificar-ho. Quan es va constituir la comissió, se'ns va dir que no tenia cap sentit, perquè el cas ja estava judicialment tancat. Després, quan es va reobrir judicialment el cas, es va tancar amb l'argumentació contrària: si estava el cas obert, no es podia estudiar des d'aquest ple. I per si no n'hi hagués prou amb aquesta incoherència, es va apel·lar al principi jurídic de "non bis in ídem" per a defensar-ho, un principi que marca que un acusat no pot ser jutjat dues vegades pel mateix delicte, i que no entenem que tingui cap mena d'afectació en aquest cas. Això no és un judici, ni un tribunal, ni forma part del sistema judicial. És un ple municipal que revisa un expedient i aprova conclusions polítiques. Res més. El nostre grup va refusar des del principi la judicialització del cas. Creiem que no hi ha proves evidents que s'hagi comès cap delicte, i encara menys que aquest s'hagi pogut cometre en el conveni que posa fi al cas. També condemnem qualsevol intent d'aprofitar el cas per intentar perjudicar a les persones més enllà dels límits dels càrrecs que ocupen, i per això sempre hem dit que volem restringir el cas a les responsabilitats estrictament polítiques. La suspensió de la Comissió al·legant un suposat doble enjudiciament contribueix, justament, a barrejar les dues coses i fa que perdem de vista que en aquest ple fem únicament allò pel que hem estat votats: política. És per tot això que coincidim amb el grup socialista que no s'han fet les coses bé, ni per a poder debatre políticament el cas amb tranquil·litat i aprovar les conclusions que calguin, ni tampoc per donar una bona imatge de cara a la ciutadania.

En canvi, hi ha altres temes que planteja aquesta moció amb els quals no podem estar tan d’acord.

Un bon exemple són les obres de la SUF quan la moció exposa com a exemple de desídia o mala gestió de l'àrea d'Urbanisme. Podríem estar d'acord que el cas de la SUF pot servir per prendre nota dels problemes que hi ha hagut per intentar influir per millorar i perfeccionar el sistema de contractació públic, que cal recordar que no depèn de l'Ajuntament. També podríem estar d'acord que caldria una major pedagogia i pot ser fins i tot una millor comunicació per a explicar a la ciutadania el motiu del retard en aquestes obres. Ara bé, justament el redactat de la moció en aquest punt no contribueix gens ni mica a aquesta pedagogia... Els problemes de les obres de la SUF han vingut per errors i deficiències en les empreses adjudicatàries, no de l'Ajuntament. No té res a veure amb una mala gestió. Si la regidoria d'Urbanisme fos en mans del PSC, o en les nostres, els problemes haguessin estat exactament els mateixos. Ja sé que és llaminer aprofitar-se de la situació quan estàs a l'oposició, però, més enllà del compromís que hauríem de tenir tots amb la veritat, pensi que això se'ls pot girar en contra si governen... No és gens recomanable fer-ho…

Una cosa semblant passa amb el projecte del Mercat Cobert. Si no ho tinc mal entès, i si no el regidor de turisme em corregirà, el projecte segueix el seu curs amb els terminis previstos. Terminis que certament són lents, però que són els que toca en un projecte d'aquesta envergadura i que recordem que fins i tot va suposar canviar una llei del Parlament de Catalunya. A les successives reunions que s'han anat fent on s'ha anat exposant el procés, crec que ha quedat força clar. Com a molt es podria parlar de si caldria explicar-ho millor públicament, però, en aquest cas, tampoc el redactat de la moció ajuda a la bona informació pública d'aquest projecte.

També hi ha alguns temes que veiem que posen a la moció, però que cal recordar que no són de competència municipal, encara que a la moció ho sembli. També en posaré un parell d’exemples.

Quan parlen d'actuacions respecte de la Zona Industrial, hem de recordar que ha quedat truncada per una decisió judicial no d'aquest ajuntament, com sembla que digui la moció. Podríem arribar a estar d'acord que per afrontar aquesta situació, com en altres coses, hi ha hagut una certa actitud de deixar morir els problemes, però també és cert que plantejar solucions sobre aquest tema no és senzill, i la moció tampoc n'ofereix.

Una cosa semblant passa amb el POUM. El POUM va ser tombat pel TSJC i posteriorment pel Tribunal Suprem, com bé diu la moció. En aquest sentit, no és una decisió d'un govern tornar al planejament del 1993 sinó una situació imperativa fruit d'aquestes sentències. En tot cas, en aquest tema, es podria retreure responsabilitats al govern que el va aprovar. Perquè la moció diu que va ser aprovat definitivament per la Comissió d'Urbanisme, però s'oblida que va ser aprovat inicialment per un ple municipal presidit, justament, pel PSC. I no dic que hi hagi motiu de reprovació d'aquell govern, però, en tot cas, de l'actual segur que no.

En resum, doncs, creiem que és una moció calaix de sastre on s'hi ha posat de tot i que vol abarcar més del que toca. Això, com he dit al principi, fa molt i molt difícil poder arriar a un acord global. Hi ha punts en els quals coincidim, i temes sobre els quals hem votat i hem presentat mocions conjuntament, i per aquest motiu hem decidit no votar-hi en contra. Però també inclou altres temes sobre els quals tenim visions diferents i, per tant, tampoc hi podem votar a favor. El nostre vot avui serà d'abstenció i, en tot cas, si la voluntat de debat i diàleg que exposa la moció és certa, els animem a tractar els temes un per un i segur que llavors podrem tenir un debat més constructiu.

divendres, 15 de juny del 2018

"Plaça" de la Llotja

Publicat a La Veu el 15/06/2018
 
En el darrer ple municipal es va votar un projecte de reforma de la parcel·la de titularitat municipal que trobem entre el carrer de la Llotja, el carrer Pescadors i el carrer Cap Norfeu. Actualment és un descampat de terra i el cert és que això, sumat a les voreres estretes i a l'absència de mobiliari urbà, genera una imatge força degradada d'aquella zona.

El nou projecte preveu ampliar les voreres, posar-hi més arbres, pavimentar el terra, posar-ho tot a un mateix nivell i, fins i tot, col·locar-hi un petit espai de joc infantil. Certament, suposarà una millora de la zona, això és innegable, però, tindrà una conseqüència indirecta que no es pot passar per alt, com és l'eliminació de les prop de 30 places d'aparcament que avui en dia es troben en aquell espai.

És cert que alliberar els espais públics de la presència de cotxes ajuda a tenir una vila amb millor imatge, més amable pels vianants, més transitable a peu, i amb un urbanisme que afavoreixi la vida al carrer i la convivència. Tot això són principis que des del Grup Municipal Republicà subscrivim sense cap mena de reserva.

Els nostres dubtes sobre el projecte, vénen de certes mancances que veiem per part del govern municipal. Eliminar places d'aparcament (com s'ha fet en aquest cas, com es va fer a Riera Ginjolers o com es vol fer també a la plaça Illa d'Ítaca) té beneficis, certament, però també té uns evidents desavantatges que cal saber gestionar. Quina és la solució que es proposa per solucionar aquests problemes que es generaran? Quina és política de mobilitat que volem fomentar? Volem traslladar tot l'aparcament als afores? Volem eliminar prou aparcaments en superfície per a fer viable econòmicament l'històric projecte d'un aparcament soterrat a primera línia? Potser podríem estar d'acord amb alguna d'aquestes solucions, no hi tanco la porta, però cal saber quin és el pla del govern.

Si tenen pla, no ens el volen dir i, per tant, falta claredat. Si no en tenen, pitjor, llavors falta previsió, que és el pitjor que li pot faltar a un governant. En qualsevol cas, no ens agraden els xecs en blanc, així que, de moment, mantenim una abstenció prudent en aquests projectes. Si volen el nostre suport, ja saben que només cal que es resolguin tots aquests interrogants, llavors seran molt més fàcils els acords.

divendres, 25 de maig del 2018

A un any de les eleccions

Publicat al butlletí del Grup Municipal d'ERC Roses el maig del 2018

D'aquí a un any, els ciutadans estan convocats, de nou, a escollir els seus representants locals. Les eleccions municipals són sempre importants. En funció del seu resultat es determinarà l'eficàcia i la forma com es prestaran uns serveis públics essencials que depenen dels ajuntaments, així com els fonaments del model de ciutat que es desenvoluparà durant els pròxims anys.

Estem en un moment especial. Es fa difícil poder preveure com estarà el país d'aquí a un any, però previsiblement la situació de repressió antidemocràtica seguirà persistint en diferents formes i àmbits. Aquesta realitat impregnarà de forma inevitable les municipals, i sens dubte formarà part dels discursos i campanyes de les diferents candidatures.

No obstant això, cal fer un esforç per no perdre mai de vista tot el que ens juguem en aquestes eleccions. Els ajuntaments són l'administració més pròxima als ciutadans, i representen una part essencial de l'estat del benestar, la cohesió social i de la lluita contra les desigualtats. El republicanisme serà, des dels municipis, una força essencial tant per conquerir espais de llibertat com per assegurar millores de la qualitat de vida dels ciutadans. Hem de ser fidels a aquest ideal i plantejar un projecte engrescador, seriós, solvent i coherent per gestionar Roses al servei de la majoria de la gent.

Aquesta serà la millor manera de ser útils als nostres ciutadans, a la nostra vila i també al nostre país. Afrontem aquesta tasca amb dedicació i compromís i res serà impossible.

dilluns, 21 de maig del 2018

La promesa del President

Publicat a Vila de Roses el 20/05/2018

Aquests dies hem viscut un acte significatiu de la màxima institució del nostre país, la presa de possessió d'un nou President de la Generalitat. Quim Torra va esdevenir el 17 de maig d'enguany el 131è President de la Generalitat en un acte que els últims cinc Presidents havien pogut celebrar amb tranquil·litat.

És cert que els primers quatre Presidents de l’etapa contemporània varen tenir importants problemes en les seves preses de possessió. Francesc Macià va arribar al càrrec l'abril de 1931 després d'una primera proclamació fallida de la República Catalana, Lluís Companys l'1 de gener de 1934, pocs dies després del funeral de Macià, Josep Irla el 1940, a l'exili i per culpa de l'assassinat de Companys i Josep Tarradelles el 1954 a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic i per segon cop el 1977 amb el retorn de la institució al país. Una història molt turbulenta, certament, però, després d'això, els Presidents Jordi Pujol (1980, 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999), Pasqual Maragall (2003), José Montilla (2006), Artur Mas (2010 i 2012) i Carles Puigdemont (2016) varen poder celebrar l'acte protocol·lari de promesa de càrrec amb normalitat, malgrat les situacions polítiques més o menys complicades de cada moment. El President Quim Torra, en canvi, arriba a la presidència després de la il·legítima destitució de l'anterior govern, els membres del qual es troben actualment a la presó o a l'exili, incloent-hi el seu predecessor en el càrrec. Hi arriba també després que al Parlament se li impedís poder investir al candidat que havia guanyat les eleccions, així com a dos altres candidats que també havien acreditat tenir el suport de la majoria absoluta dels diputats i complir tots els requisits legals per a poder ocupar el càrrec.

En aquestes circumstàncies, és comprensible que el nou President volgués marcar diferències respecte de les possessions anteriors. El nou format de l'acte, molt auster, íntim i extremadament breu, ha estat objecte de nombrosos debats i polèmiques. En són bons exemples la manca de solemnitat, el fet que el nou President no es posés el medalló honorífic que acompanya el càrrec des de Francesc Macià o bé que no es convidessin als líders dels Grups Parlamentaris. Una altra polèmica que ha sorgit, especialment auspiciada des de Madrid, és la forma com s'ha promès el càrrec: "Prometo complir lleialment les obligacions del càrrec de President de la Generalitat amb fidelitat al poble de Catalunya representat al Parlament”.

La polèmica és absolutament estèril des del punt de vista legal, perquè ja l'any 2016 el President Puigdemont va prometre exactament amb la mateixa fórmula, i llavors ja en va quedar acreditada la validesa jurídica. A més, a Euskadi els Lehendakaris (excepte Patxi López) han promès sempre amb una fórmula que tampoc fa cap referència a les institucions de l'Estat: "Ante Dios humillado, en pie sobre la tierra vasca, en recuerdo de los antepasados, bajo el árbol de Gernika, juro desempeñar fielmente mi mandato". No obstant això, sembla que certs partits han vist en la cerimònia del President Torra una nova oportunitat d'aprofundir el discurs dur i repressiu contra Catalunya, que sembla que tan bon resultat els dóna a les enquestes. Hem vist com el Ministre de Justícia i el portaveu del PP al Congrés sortien ràpidament a anunciar, amb el clàssic to entre ofès i agressiu que caracteritza els discursos sobre tot el que té a veure amb Catalunya, que la fórmula seria minuciosament estudiada pels serveis jurídics. Però el líder del PSOE, que fa poc més d'un any era la gran esperança del progressisme espanyol, ha decidit anar un pas més enllà i proposar una reforma legislativa per tal de regular aquestes preses de possessió i obligar als futurs alts càrrecs de les institucions catalanes a jurar fidelitat als borbons i a la constitució per poder assumir les seves funcions.

Aquesta proposta des del punt de vista efectiu és totalment absurda. Les obligacions dels càrrecs públics estan regulades per llei, i independentment de la fórmula que s'utilitzi per accedir al càrrec són d'obligat compliment. La voluntat de fer una menció explícita a la Constitució i al Rei, doncs, persegueix exclusivament una voluntat d'humiliació. Una manera força primitiva d'atorgar-se una mena de victòria moral i recordar a tots els càrrecs públics independentistes qui mana.

La humiliació de l'adversari no deixa de ser una forma d'interpretació atàvica i hipermasculinitzada del que és el conflicte. No es busca solucionar una disputa, ni tan sols obtenir un tracte favorable mitjançant una posició de força que et dóna la situació, només es busca satisfer la part més animal i la sensació subjectiva de domini. Una visió absolutament oposada a la que hauria de tenir qualsevol sistema democràtic modern, i si repassem la història, veiem que aquestes pràctiques mai no han portat res de bo. Més aviat, tot el contrari.

Personalment, intento fugir tant com puc d'aquesta lògica tribal. La fórmula d'acceptació d'un càrrec no deixa de ser un acte merament formal, i les obligacions jurídiques i polítiques que genera són exactament les mateixes l'assumeixis com l'assumeixis. Els únics dos càrrecs públics que he assumit fins al moment (regidor a l'Ajuntament de Roses i conseller comarcal al Consell de l'Alt Empordà) requereixen que prometis amb una fórmula semblant a la que proposa el PSOE, amb referències a la fidelitat a la Constitució i al Rei, i vaig prometre-ho amb l'afegitó de "per imperatiu legal" (és a dir, únicament perquè és un requisit formal, no per sentiment ni voluntat) i llestos. Després vaig dormir igual de bé.

Per tot això, de totes les accions repressives contra el país que hem viscut en els últims mesos (que han estat moltes!) aquesta és la que menys em preocupa pel que fa al seu contingut. A diferència d'altres, almenys en aquest cas no es planteja la vulneració descarnada de drets civils i polítics de ningú. Però la voluntat d'humiliació que s'entreveu en aquesta proposta és el que demostra, una vegada més, la qualitat democràtica amb què l'Estat afronta i gestiona els conflictes.

dimarts, 15 de maig del 2018

Absentisme

Publicat a la Veu el 15/05/2018

En el passat ple vàrem debatre una moció de C's on es demanava elaborar un pla d'accessibilitat per a les platges. El títol sembla presentar una proposta interessant, i seria així si no fos un petit detall: el pla ja està elaborat i va ser presentat a tots els regidors el passat dia 19 de març.

Perquè, llavors, presenta C's aquesta moció? Doncs la presenten perquè no sabien que ja s'ha fet aquest estudi. I no ho sabien perquè no van venir ni a la reunió on es va presentar, ni es varen molestar a demanar aquest estudi, ni tampoc varen preguntar què s'havia dit en aquella reunió.

No va ser un fet aïllat, no varen assistir a aquella reunió com no ho fan a la majoria de reunions de treball, a gairebé cap òrgan de govern municipal on no es cobri. Un absentisme i una deixació de funcions que també practiquen altres grups com el PP i que és un autèntic menyspreu als ciutadans de Roses i també a la resta de regidors. Per desgràcia, és una realitat que la majoria de gent no pot veure ni fiscalitzar i per això vàrem creure que era necessari votar en contra de la moció i fer una denúncia contundent d'aquestes actituds. El to va ser dur, deliberadament dur, justament perquè tingués l'abast i l'atenció que mereix el tema.

L'excusa acostuma a ser que la compatibilització de la feina en el sector privat no permet assistir a certes reunions o fer certes tasques. Altres regidors també compatibilitzen el càrrec amb una feina al sector privat, i procuren assistir a tot el que poden, i també és curiós que aquesta incompatibilitat només passi en aquells òrgans on no es cobra, mentre en aquells que sí que són remunerats el nivell d'absentisme és molt més baix. En tot cas, el sou de regidor va lògicament lligat a unes obligacions, i aquestes no es poden eludir.

Aquesta deixadesa fa que no s'assabentin del que passa a l'Ajuntament ni de com funciona l'administració municipal. Només es mouen i es preocupen quan els CDRs posen unes lletres a les platges o quan els pamflets del rei carnestoltes demanen la llibertat dels presos polítics. Passen absolutament de la resta de l'activitat municipal, la que afecta directament a la vida i el benestar de les persones.

Convé que fem un esforç perquè aquesta realitat tingui visibilitat i perquè tothom ho sàpiga. Aquesta moció va ser una bona ocasió per fer-ho.

dimarts, 8 de maig del 2018

Fibromiàlgia

Publicat a l'Empordà el 08/05/2018

El 12 de maig és el Dia Internacional de la Fibromiàlgia, una data per difondre el coneixement i sensibilitzar professionals, institucions, agents socials i societat en general, respecte al reconeixement d'aquesta malaltia reconeguda per l'OMS des de 1992 i de la qual no es coneixen les causes concretes.
 
La Fibromiàlgia és una condició que causa dolor en els músculs i cansament generalitzat. Genera dificultats per dormir, rigidesa muscular, mal de cap, deteriorament cognitiu, entre altres seqüeles, que dificulten la realització de les activitats de la vida diària i minimitzen la qualitat de vida. És una malaltia crònica, oscil·lant i no neurodegenerativa, és a dir que pot tenir períodes amb més hipersensibilitat al dolor que altres, no té curació, no hi ha cap tractament específic i l'única opció terapèutica són els antidepressius i la psicoteràpia, sense un clar benefici. Es tracta d'una de les denominades síndromes de sensibilització central, juntament amb altres com la síndrome de fatiga crònica, la sensibilitat química múltiple o l'electrohipersensibilitat.

Qualsevol pot tenir-la, però és més comú en les dones (90-95%) de mitjana edat. Això la fa una malaltia relacionada socialment amb el gènere femení, i se suma a la llarga llista de prejudicis i discriminacions que trobem a la nostra societat amb un masclisme estructural resistent a les campanyes i a les polítiques d'igualtat. Es tracta d'una malaltia menysvalorada per la societat i massa sovint els malalts pateixen una forta estigmatització, ja que sovint es posa en dubte el dolor i es pensa que es tracta d'una simulació o una excusa. Per això es requereix la implicació de les administracions públiques per tal de donar a conèixer la realitat que viuen les persones malaltes que ho pateixen.

Amb motiu d'aquest 12 de maig, des del Grup Municipal Republicà de Roses hem volgut aportar el nostre granet de sorra a la lluita de les persones malaltes i dels seus familiars i hem presentat una moció per mostrar el ple suport de l'Ajuntament a les persones afectades per Fibromiàlgia o altres síndromes de sensibilització central i col·laborar a la conscienciació social de la realitat que viuen les persones malaltes.

Les reaccions a aquesta moció crec que han estat ben indicatives de la realitat que envolta a aquesta malaltia. Per una banda, alegria i satisfacció per part de moltíssimes persones afectades de la nostra vila, que agraeixen i necessiten totes les iniciatives que ajudin a visibilitzar la seva situació. Per l'altra, comentaris de persones que, segurament sense mala intenció, qüestionaven la necessitat de presentar aquesta moció, ja que creuen que la fibromiàlgia és, sobretot, una excusa que certa gent utilitza per eludir responsabilitats o obligacions en l'àmbit laboral. Les dues coses, certament, demostraven la necessitat de presentar-la.

El suport polític que ha obtingut al ple de Roses ha estat rotund: aprovada per unanimitat. Això és una gran notícia, perquè demostra la sensibilitat i la conscienciació del conjunt del consistori amb aquesta causa, i garanteix que l'Ajuntament estarà al costat dels malalts i treballarà per ajudar-los. És evident que des d'una modesta institució local com la nostra no es podrà solucionar el problema, ni es podrà canviar aquesta dolorosa realitat. Però tota ajuda serà útil, i el poc que puguem fer, tenim la responsabilitat de fer-ho. La causa s'ho val.

dissabte, 21 d’abril del 2018

Presentació de la candidatura a les primàries per encapçalar la llista d'ERC a les eleccions del 2019

Assemblea local d'ERC Roses del 21/04/2018

Ara fa ja 5 anys que vaig arribar a la presidència de la Secció Local, i 4 que vaig ser nomenat candidat a l'alcaldia per primera vegada. Sovint m'agrada fer l'exercici de comparar com estava el partit a nivell local aquell 2013 i com estem ara. En aquell moment, la Secció Local comptava amb 16 militants i 31 amics, no tenia representació pròpia a l'Ajuntament (tot i que tenia un acord amb GDP) i les reunions les fèiem al local que ens deixava l'Esteve Palou, al qual mai no estarem prou agraïts, al C/ Gravina. Avui, ERC Roses compta amb prop de 50 de militants i més de 100 amics, tenim un Grup Municipal de 4 regidors que lidera clarament l'oposició a l'Ajuntament i tenim també una important infraestructura, començant per aquest local.

Quan penso en aquells inicis, penso, en primer lloc, com d'important va ser la feina de tota la gent que ja formava part de la Secció Local abans d'aquella data. Feina que fèiem en un moment molt i molt més complicat i venint de circumstàncies molt més dures. Ara sembla que sigui una altra vida, però els que hi érem recordem molt bé les crisis que varen suposar les escissions de Reagrupament i Solidaritat Catalana l'any 2010 i el pas de qui llavors era el candidat local d'ERC, en Marc Danés, a CiU l'any 2011. En primer lloc, per tant, cal agrair la feina que va fer (i que segueix fent) gent com en Carles Trias, l'Agnès Fàbregas, en David Campà, en Manel Donat, en Baldiri Portell, l'Ivan López o l'Emili Salellas.

A l'inici d'aquesta etapa, s'hi varen sumar gent nova que va ser determinant en aquells inicis, i sense els quals difícilment la màquina hauria pogut començar a funcionar. Vull recordar aquelles primeres reunions amb la Vero Medina, en Gerard Teixidó, l'Albert Moreno, la Clàudia López, en Sergi Trinidad o l'Ariadna López. Amb ells vàrem començar un viatge al qual s'hi sumarien ràpidament noves cares que després serien crucials a la gran cita que teníem per davant, les eleccions municipals del 2015. Va ser molta la gent que va fer créixer la criatura, però voldria destacar especialment l'equip de coordinació que va fer una tasca titànica preparant el programa i executant la campanya. Un equip que va invertir una quantitat ingent d'hores i que va suportar una pressió que només els que hi érem sabem. Un equip del qual formaven part, a més d'en Gerard i la Vero, l'Èric Ibáñez, la Júlia Bolea, l'Albert Torrà, en Gerard Olivé i l'Alba Gómez.

Deixeu-me també fer una referència necessària i justa, a tota la resta de la gent que va acceptar formar part d’aquella candidatura. A part d’alguns dels que ja he mencionat, varen figurar en aquella llista en David Palós, en Joaquim Buscató, la Rosa Faixó, en Mustafa El Karrouchi, la Raquel Díaz, l’Helena Thomas, la Judit Bosch, en Miquel Torres, l’Anna Donat, la Rosa Mari Gabarró, l’Enric Roma, en Francesc Xavier Calatayud i en Joan Pujol. 

L'aportació de tota aquesta gent ens va permetre assolir un resultat històric. Fins al juny del 2015 (deixant de banda el mandat 2011-15, amb l'acord entre GDP i ERC que va donar com a resultat dos regidors que, de fet, sempre van deixar clar que no actuarien en representació del partit) en els 26 anys d'història d'ERC Roses només tres persones havien ocupat el càrrec de regidor republicà: en Ramon Pujol (1991-2005), en Marc Danés (2005-2011) i en Fèlix Llorens (entre els mesos d'abril i juny del 2011). El 14 de juny del 2015 fins a quatre noves persones prenien possessió dels seus càrrecs al consistori en representació d'Esquerra Republicana. Va ser una gran fita.

En aquests anys, cal destacar que el Grup Municipal ha funcionat excepcionalment bé. S'ha construït un equip cohesionat, treballador, compromès i que ha sabut evolucionar i créixer amb el pas dels mesos. Una feina que ha estat recolzada, de forma determinant, per una executiva local que en tot moment ha donat suport al Grup Municipal, nodrint-lo de projectes, facilitant la logística i mantenint un contacte més directe amb el carrer. A més de l'equip que he citat abans, al llarg d'aquest temps n'han format part també, en diferents etapes, la Fany Poza, la Mar León, l'Anna Molist, la Montse Franch i l'Alba Esteve. I, tot i no formar-ne part directament, cal destacar la gran aportació i l'enorme suport que ha suposat la feina del company Xavi Gorro, que ens ha permès desenvolupar una activa i prolífica activitat comunicativa.

Ha estat un mandat d'oposició i, per tant, ha tocat fiscalitzar i, sovint, enfrontar-nos a iniciatives del govern que no crèiem correctes. N'han estat bons exemples el cartipàs municipal, la gestió de les empreses públiques, el pla local de joventut, la reforma de plaça Catalunya, el Pla d'Usos de Platges o la construcció d'un tanatori privat i sense crematori.

Però la feina que hem desenvolupat estic molt content de poder dir que, malgrat estar a l'oposició, no s'ha limitat només a retrets i crítiques cap a l'acció del govern, sinó que també ha estat constructiva i ha donat alguns fruits concrets. Permeteu-me destacar alguns fets com ara la reforma del ROM, que permet a ciutadans i entitats participar directament al principal òrgan de govern local; la bonificació l'IBI per a famílies monoparentals; la participació activa a la campanya "No puc esperar", per millorar la vida de les persones afectaves per malalties intestinals; la bandera de l'arc de Sant Martí del col·lectiu LGTBI a l'entrada de la vila en dates assenyalades; la creació de la borsa municipal per a compartir cotxe; la instal·lació de pipicans; la revocació del títol de fill adoptiu al dictador Miguel Primo de Rivera o la propera restauració del patrimoni de l'antiga cooperativa a agrícola.

Però, per sobre de tot, permeteu-me destacar dos dels temes que hem tractat que crec que han estat, pot ser, els més transcendents: El primer és la declaració de Roses com a Vila amiga dels animals, que posava fi a l’ús d’essers vius en esdeveniments lúdics, una fita que va ser complexa, que va trobar fortes oposicions, però que ha permès restaurar el nom de la nostra ciutat, molt tocat per les polèmiques dels anys 2014 i 2015, així com fomentar els valors de la convivència cívica i responsable amb els animals. Aquesta va ser, pot ser, la votació més tensa i més mediàtica del mandat, i som conscients del pes de la decisió. Però crec que vàrem prendre la millor decisió possible, i estic convençut que el temps i la història recordaran el 29 de febrer del 2016 com una data en la que vàrem donar un importantíssim pas endavant com a societat. 

El segon tema que vull destacar és la votació del conveni pel cas Royal Marine. Era un cas urbanístic que venia de l'any 2003, que amenaçava d'obligar l'Ajuntament a fer front a l’enderroc d'una planta sencera de l'edifici de Santa Margarida. Una situació que hauria comportat un cop realment demolidor a les arques municipals. L'Ajuntament va arribar a un acord amb la part demandant per evitar l'execució d'aquesta sentència a canvi del pagament d'una indemnització de prop de 2,2M€ a través d'un conveni que es va votar al ple a mitjans del 2016. Era una situació idònia per rentar-nos les mans, recordar que nosaltres no teníem cap responsabilitat en el tema i obligar al govern a cremar-se en solitari. De fet, vull recordar que tant PSC, com el PP, com C's, també afirmaven en privat que era la millor opció, però de cara a públic varen decidir amagar-se i no votar-lo. Però nosaltres no. No ho vàrem fer. Vàrem creure que el conveni era el mal menor, i així ho vàrem dir. Tot i que electoralment no era, ni de lluny, la millor opció, hi vàrem donar suport. I estic content que ho féssim. Perquè demostra com som, com treballem, com entenem el servei públic. En tot allò que serveixi per ajudar al nostre poble, nosaltres hi serem, en qualsevol àmbit i en qualsevol circumstància.

Tot aquest pòsit crec que ha de tenir continuïtat i fer un salt endavant en el proper mandat. Avui sóc aquí per demanar-vos la vostra confiança per seguir liderant aquest projecte, i per encapçalar la candidatura a les eleccions municipals del 2019. Proposo una candidatura fonamentada en la feina que hem començat a fer, i que es complementarà amb les línies que marca el pla de treball que vàrem aprovar en assemblea el passat 20 de gener d'enguany. Proposo formar un equip que agafi tota l'experiència acumulada i la complementi amb nou talent i nous perfils que ens facin encara millor. Proposo treballar per construir una candidatura transversal, que representi al màxim possible la societat a la qual ens adrecem, i proposo també que prenguem el compromís d'intentar presentar el millor equip de govern possible per a la nostra vila.

Això és el que us proposo, i si em doneu, de nou, la confiança necessària em comprometo a treballar per intentar fer-ho possible. Crec que tenim l'oportunitat davant nostra de fer un nou pas endavant, de conquerir noves fites històriques, i tinc ganes d'intentar conquerir-les. Seguim avançant junts i demostrarem que el temps, la feina i passió no tenen cap límit. Endavant, i visca Roses!

dilluns, 16 d’abril del 2018

El llarg viatge continua

El maig de 1942 August Pi i Sunyer escrivia des de l'exili de Caracas: "enyorem, ara i sempre, el mite de Roses. No s'hi pot fer res amb els impulsos afectius i emocionals... Qui pogués ser-hi! (...)".

El nostre petit trosset de món ha esdevingut durant generacions un referent per a moltíssima gent. Un lloc on ser feliç i per sentir-se càlidament confortat en ser a casa. Ho ha estat, evidentment, per tota la gent que ha nascut i crescut veient aquestes muntanyes regades pel mar, per tots aquells que sentim la imatge de la badia com una part més del nostre àlbum de records d'infantesa. També per tots aquells que hi han arribat procedents de llocs escampats arreu del món, buscant una nova vida. I ho ha estat també per tots aquells que han escollit passar temporades de vacances o desconnexió en un indret paradisíac incomparable com el nostre. La família Pi-Sunyer em sembla una bona síntesi de totes aquestes persones, i les paraules que August ens va deixar escrites des del seu exili, una magnífica manera d'expressar els sentiments que en totes elles desperta aquest poblet de la Costa Brava.

Roses, d'alguna manera, és patrimoni de moltíssima gent que se la sent seva, si més no emocionalment, i això la fa gran, molt gran. Per aquest motiu, tenir l'oportunitat de col·laborar, encara que sigui modestament, al seu progrés i al benestar de la seva gent, suposa un orgull i un honor difícil de poder posar negre sobre blanc.

Ara fa just quatre anys, l'assemblea local d'Esquerra Republicana em va donar aquesta oportunitat en escollir-me per encapçalar la seva candidatura municipal i, des d'aleshores, m'he esforçat per intentar aprofitar-la al màxim.

La primera tasca va ser la d'intentar entrar a l'Ajuntament amb el màxim de força possible, cosa que passava per entregar-se a construir un projecte sòlid i eficient i, al mateix temps, comunicar-lo amb una campanya engrescadora. Aquest objectiu va ser solventat amb un resultat satisfactori, i ens permetia passar a la següent pantalla, la que més temps ens ha ocupat: saber ser útils des de dins les institucions, amb la dificultat afegida de ser-ho des de l'oposició.

En aquests anys, el primer que cal destacar és que el Grup Municipal ha funcionat excepcionalment bé. S'ha construït un equip cohesionat, treballador, compromès i que ha sabut evolucionar i créixer amb el pas dels mesos. Cada regidor s'ha encarregat d'una sèrie d'àrees concretes, i amb aquest repartiment hem pogut fer una tasca de fiscalització i presentació d'alternatives en el conjunt de l'activitat municipal. Una feina que ha estat recolzada, de forma determinant, per una executiva local que en tot moment ha donat suport al Grup Municipal, nodrint-lo de projectes, facilitant la logística i mantenint un contacte més directe amb el carrer.

Fent un repàs telegràfic, la nostra línia de treball s'ha centrat, en primer lloc, a defensar la necessitat de posar les persones en el centre de la política municipal. Les dades canten per si soles, i els problemes socials que pateix molta gent han de ser una prioritat del conjunt d'iniciatives que s'impulsi des de l'Ajuntament. Paral·lelament, hem treballat per a l'impuls econòmic local, afavorint la dinamització del teixit comercial, l'aposta pel 2.0 i fomentant l'aprofitament de recursos com el patrimoni històric, l'entorn natural i l'oferta esportiva per atreure noves formes de turisme. També ha ocupat gran part del nostre temps la promoció de la qualitat ambiental i la sostenibilitat urbana. Tot plegat, sense oblidar mai el compromís en generar les eines necessàries perquè els ciutadans puguin empoderar-se i incidir el màxim possible en el conjunt de polítiques públiques.

No puc acabar aquest resum sense fer referència als importants moments polítics que hem viscut com a part del nostre país al llarg d'aquests anys, des del 9N del 2014 fins a les eleccions del 21 de desembre del 2017, passant per l'injust empresonament dels líders polítics catalans. Malgrat els insistents intents d'alguns, Roses ha estat sempre al costat de les institucions del país en tot aquest temps. En aquest sentit, hem estat sempre, i seguirem estant en el futur, al costat de tots aquells que es conjurin a restar sempre amb la democràcia i la llibertat.

La valoració de l'experiència és, en conclusió, molt positiva. Hem iniciat un camí motivador i amb horitzons a molt més llarg termini, i el tracem amb un gran equip humà que permet mantenir grans aspiracions. Tenim encara un llarg recorregut davant nostre, i tinc ganes i plena voluntat de seguir col·laborant a tirar-ho endavant i afrontar les noves etapes.

Aquest dissabte, l'assemblea local escollirà la persona que encapçalarà la candidatura a les eleccions de l'any que ve, i demanaré la confiança per poder seguir desenvolupant aquesta responsabilitat. Vull poder seguir treballant quatre anys més pel "mite de Roses" del que parlava Pi i Sunyer. Per aquesta vila estimada per tants i que molts volem més pròspera. Espero seguir-ho fent durant els propers quatre anys, i espero fer-ho des de les noves etapes que ens esperen en el camí. El repte és gran, però la voluntat és immensa. El llarg viatge continua, i no es pot aturar. Seguim!