dimecres, 22 de gener del 2014

Trencaments

Fa uns dies varem veure com, per primera vegada, el Parlament de Catalunya sol.licitava solemnement al Congrés dels Diputats espanyol que es transfereixin les competències en referèndums per poder celebrar, dins la legalitat espanyola, la consulta del proper 9 de novembre.

Tot i la importància del moment, el fet que finalment va transcendir a la premsa va ser que 3 dels 20 diputats del PSC varen trencar la disciplina de vot imposada per Pere Navarro i varen donar suport a la petició. Aquest fet ha provocat un sisme al PSC, que amenaça de ser el "tret de gràcia" a la llarga agonia dels socialistes catalans.

Aquesta amenaça de trencament del PSC, però, ha estat utilitzada per molts mitjans unionistes com a suposada demostració de com el debat sobiranista "separa" la societat catalana. L'argumentari és alguna cosa així com "de la mateixa manera que s'ha trencat el PSC, es trenquen moltes famílies".

Aquest argument, al marge de ser una clara mostra de la pobresa intel.lectual amb la que els contraris a la consulta ataquen el procés, demostra, sobretot l'essensia antidemocràtica de molts dels que defensen aquestes tesis. A Catalunya s'ha obert un debat ric i plural, al qual tothom està cridat a intervenir. Evidentment, com en qualsevol societat democràtica, han sorgit una gran diversitat d'opinions i tendències, totes elles legítimes i respectables. Per a un demòcrata convençut, el debat no és mai un element de discòrdia, sinó de trobada i enriquiment. I la democràcia, el dret a vot, no és una forma de dividir la gent segons la seva ideologia, és una forma d'unir-la independentment de quina sigui la seva ideologia.

I dins d'aquest procés, la crisi del PSC respon únicament a la recomposició del mapa polític català que ha obligat als partits a resituar-se (no sempre amb consens intern, com en el cas dels socialistes) en els eixos de coordenades d'aquest nou mapa.

El camí que hem emprès portarà a canvis i perquè tots aquests canvis arribin de la millor manera cal que totes les opcions siguin valorades i defensades. Cal que la societat catalana, tal com està fent, actuï com una societat democràticament madura i visqui, malgrat els sorolls i els intents de distorsió, el debat com un element de creixement i civisme.

Fa dècades que cohesionem aquest país i hem arribat a construir una societat plural però unida. Aquest és el nostre principal valor de cara a encarar els moments històrics que tenim per davant i, per més que ho intentin, no ens el prendran.

Salut i República

dissabte, 11 de gener del 2014

Article de Joan Comorera publicat el 1932 a "Justícia Social"

PATRIOTA CENT PER CENT

Ha dit Largo Caballero: “No volem que s'atorgui res que pugui ésser una minva per a la unitat nacional... Hi haurà, en definitiva Estatut, sense desmembracions”.

¿Ha parlat l'espanyol o el socialista? L'espanyol. Sols un espanyol segle XIX, antisocialista, pot parlar d'unitat nacional, pot veure en l'Estatut una “desmembració”. Un socialista, no.

Un socialista sap que el concepte de sobirania ha estat superat pel de coordinació internacional de principis i d'interessos.

Un socialista sap que el concepte de pàtria no és ja el que podia tenir un príncep de sang, ni un príncep d'alcova, o els malaurats “herois” de Cavite.

Un socialista sap que el concepte d'unitat no vol dir ja absorció, centralització, ni sometiment a un centre més o menys artificial, de parasitisme més o menys accentuat.

Un socialista sap que tots aquests conceptes, com tants d'altres que regulen i dirigeixen la vida dels homes i dels pobles, han sofert una revisió profunda justament sota la llum poderosa dels principis i dels mètodes socialistes.

I, també, un socialista sap que únicament una mentalitat imperialista ha d'oposar la unitat pàtria al principi d'autodeterminació, de veure un perill de desmembració en una redistribució de serveis i de facultats dins un clos estatal.

¿Què és, doncs, Largo Caballero?

dimecres, 8 de gener del 2014

La Roses republicana

Aquests mesos estem vivint un període de canvi. Flota en l'ambient la sensació que aquests moments que vivim seran històrics i ens portaran cap a alguna cosa nova. Aquesta il·lusió pel canvi, aquest pessigolleig a l’estómac que tens quan esperes la resolució d'una situació incerta però emocionant, em porten inevitablement a comparar els temps que vivim amb situacions pretèrites semblants. Un bon exemple d'aquests tipus de moments és la victòria electoral republicana i la proclamació de la República de l'any 1931. 

Les eleccions del 12 d'abril de 1931 varen acabar amb una inapel·lable victòria de les candidatures presentades per un petit partit republicà, fundat només 15 dies abans per Francesc Macià i Lluís Companys: Esquerra Republicana de Catalunya. Aquesta victòria va ser la guspira que va accelerar tot el procés de canvi que s'havia anat gestant al llarg dels últims anys fins a acabar amb la fi de la dinastia borbònica i la recuperació, 200 anys després, de l'autogovern de Catalunya. La onada republicana que va recórrer tota Catalunya va passar també per Roses. Aquí, després de les eleccions un republicà, Salvador Marcó i Romañach, arribaria a l’alcaldia de la vila. El 14 d'abril, des del balcó de l'ajuntament, amb la república acabada de proclamar, es dirigiria als rosincs per posar-se al capdavant del canvi i demanar-los que afrontessin amb el màxim civisme i la màxima cohesió els canvis transcendentals que estaven arribant. 

Tot i el precedent de la victòria dels republicans rosincs, liderats per l'alcalde Marcó aquell llunyà 1931, el cert és que des de la transició democràtica mai ERC no ha tornat a tenir a la vila el paper decisiu i majoritari que va tenir anys enrere. Malgrat la gran tasca i la dedicació de molts militants republicans que han demostrat al llarg d’aquests anys, treballant sempre per fer gran a la nostra ciutat el projecte republicà, els resultats electorals dels últims 40 anys indiquen que mai s'ha superat la barrera del 13% dels vots. Molt lluny de les grans opcions majoritàries.

Aquestes dades podrien desanimar-nos i fer-nos resignar a la idea que ERC mai no tindrà a Roses un paper realment protagonista. Però res més lluny d’això. ERC, el 1931, amb 15 dies de vida, va superar totes les expectatives pessimistes i va posar-se al capdavant del gran moviment social que pretenia sacsejar el país de dalt a baix. Doncs ara, el 2014, a les portes de la més gran revolució democràtica de la nostra història, estic convençut que també sabrà situar-se al lloc que li pertoca i ser a l’avantguarda  de la construcció del nostre nou Estat.

I aquí, a Roses, a la nostra ciutat, treballarem també incansablement per constituir, sobre la base de la magnifica feina feta per els que ens han precedit, un projecte que pugui aspirar a majories. No aspirem a ser una crossa, ni un complement, ni un testimoni que observi, amb més o menys passivitat, com es va construint una Roses projectada per altres. Com Marcó fa més de 80 anys, aspirem a liderar el canvi des del municipalisme. Un canvi cap a una Roses de les oportunitats, progressista, oberta, inclusiva, culta, participativa i productiva. En definitiva, aspirem a liderar el canvi cap a la Roses republicana.
Salut i República!