Més a prop de les persones

Publicat al L'Empordà el 28/11/2022

Aquesta setmana, el SAC, el Servei d’Atenció al Ciutadà (que aviat passarà a tenir la denominació més inclusiva de «Servei d’Atenció a la Ciutadania») de Roses ha estat de reformes. L’espai s’ha reordenat, s’ha canviat el mobiliari i s’ha organitzat tot de tal manera que l’atenció a la ciutadania que ve a fer gestions a l’Ajuntament de Roses sigui més amable, més pròxima i més moderna. També hem aprofitat per instal·lar una nova màquina que permetrà obtenir de manera ràpida i automàtica l’IdCat, el certificat digital que et permet poder fer tràmits telemàtics amb l’administració. Aquesta reforma és només un pas més d’una evolució que hem volgut donar en els últims anys a la relació entre la ciutadania i el seu Ajuntament.

Per anar a l’origen d’aquest camí, ens hem de traslladar el juny del 2019, quan se signa l’acord de Canyelles i es crea la nova regidoria de Govern Obert. Es dotaven així les polítiques de transparència i participació d’un lideratge polític inexistent fins aquell moment i començava un camí per a transformar la relació entre administració i administrats. Una evolució basada en tres grans pilars: millors eines informàtiques, adequació dels espais físics i reforç del cos tècnic encarregat de gestionar-ho. L’objectiu és que es puguin fer tots els tràmits des de casa de manera pràctica i ràpida i, al mateix temps, s’ofereixi una atenció humana i pròxima a qui la necessiti.

Segons aquest full de ruta, vàrem començar creant la plaça de tècnica d’atenció a la ciutadania i vàrem seguir amb la posada en marxa d’un servei telefònic per a l’assessorament de tràmits electrònics, el sistema de pagament online, la simplificació dels tràmits més sol·licitats o introduir la possibilitat de demanar cita prèvia per evitar cues i optimitzar millor el temps.

Després, ha arribat l’hora de l’adequació dels espais per fer-los més confortables i moderns. No només el de l’Ajuntament, sinó també els d’altres equipaments amb serveis rellevants, i a vegades molt sensibles, com les dependències d’Acció Social o la comissaria de la Policia Local.

Queden encara més passos a fer, com ara la possibilitat de poder oferir atenció per videoconferència o la instal·lació d’una centraleta de telèfon més eficient. Aquest, de fet, ha de ser un camí constant i que mai més hem d’abandonar. Per seguir sempre obstinats a acostar cada vegada més l’Ajuntament a la nostra gent i a les seves necessitats.

Acte commemoració dels 20 anys de l'agermanament amb Beas de Segura

Regidores i regidors dels dos ajuntaments, exalcaldes de Roses i de Beas de Segura, r
epresentants de les entitats locals, Ciutadans i ciutadanes que ens acompanyeu,

Vull començar expressant l'alegria i l'emoció que sentim de poder acollir aquest acte a Roses. Un acte que posa en relleu una de les identitats que conformen el nostre municipi, una identitat que, en el fons, és una mica de tothom, independentment d'on provingui.

Qualsevol que conegui una mica Roses sap que som un poble mestís. Una societat orgullosa de formar part d'un país i d'un realitat nacional que actua com a pal de paller, com és Catalunya, però que ha estat històricament regada amb aportacions molt diverses de diferents llocs del món. La societat que hem anat construint en les darreres dècades és la pròpia d'una comunitat plural, on volem que tothom se senti còmode i plenament identificat; i amb un concepte de ciutadania obert i integrador. Un projecte que no parteix d'una exigència a una determinada manera preexistent de ser, sinó de la construcció conjunta d'una identitat col·lectiva que reculli les moltes particularitats que la formen. En definitiva, ens hem proposat construir un poble que no resti mai, i que no només sumi, sinó que multipliqui,

És des d'aquesta convicció que la Roses que hem construit és a la vegada de tots i de ningú en particular que reivindiquem que totes les realitats culturals que la formen són un patrimoni col·lectiu de tothom. Per això la festa d'avui té un especial significat pels centenars de veïns que tenen els seus orígens a Jaén, però és també, una celebració popular i col·lectiva.

Per això des del consistori hem treballat des de fa mesos per donar visibilitat i empenta a l'agermanament i també hem apostat per a recuperar la Festa Andalusa, que avui mateix dóna el tret de sortida i de la que podreu gaudir a la pista Annexa del pavelló després d'aquest acte. Perquè estem orgullosos de la nostra diversitat. Estem orgullosos que Beas, Jaén i Andalusia formin part de nosaltres.

Y para dar esa visibilidad y ese empuje a la relación con Beas llegamos a este fin de semana, en el que celebramos el 20 aniversario de un evento relevante de nuestra historia común, como fué la oficialización del hermanamiento entre nuestros dos pueblos. Digo oficialización porqué, en el fondo, el hermanamiento es una realidad social, familiar y cultural que se estableció mucho antes de que la firma de aquel convenio. Aún hoy, es una realidad palpable a simple vista dando una vuelta por cualquiera de los dos municipios.

Creo que así lo pudo constatar el alcalde Rodríguez ayer mismo, cuando paseando por Roses le pasaba lo mismo que imagino que le ocurre en su pueblo, que en cada esquina le reconocían y le paraban para preguntarle o decirle alguna cosa. Y también yo lo pude constatar en mis visitas a Beas el pasado diciembre y en abril con motivo de la festividad de San Marcos. No olvidaré la primera vez que entré en el bar de Juan, que hoy nos acompaña, y cuando supieron quién era prácticamente todos los clientes que tenia en aquel momento se acercaron a mí para explicarme, en catalán, sus tiempos viviendo en Roses.

Hoy rubricaremos una nueva firma comprometiendonos a seguir trabajando juntos. Será un compromiso que, a mi parecer, tiene que aspirar a conseguir que las instituciones seamos capaces de volver a traducir políticamente una fraternidad que socialmente ya es plenamente normal y fructífera.

Y me gustaria acabar este parlamento con unes agradecimientos y con una cita. Agradecimiento, en primer lugar a José Alberto y a todo el actual equipo del Ayuntamiento de Beas de Segura, por su predisposición, des del minuto 0 a renovar el hermanamiento. Agradecimiento también a todos los alcaldes y equipos de gobierno que nos han precedido por iniciar y mantener la relación institucional. Agradecimiento a los centenares de rosenses orginarios de Beas, por contribuir a hacer mejor nuestro pueblo. Y también agradecimiento a les entidades, col·laboradores y trabajadores públicos que han echo posible estos actos del 20 aniversario.

Y, por último, una cita. A mi me gusta terminar así.

Una cita de un referente de la història Andaluza como fué Blas Infante. Con unas palabras que bién podrían aplicarse al compromiso de muchos beasenses que han vivido y crecido en Roses, però que también podemos hacer nuestra el conjunto de rosenses y catalanes, independientemente de nuestra procedencia. Decia Blas Infante:

"Mi nacionalismo, antes que andaluz, es humano. Creo que, por el nacimiento, la naturaleza señala a los soldados de la Vida el lugar en donde han de luchar por ella, y por eso yo quiero trabajar por la Causa del espíritu en Andalucía porque en ella nací. Pero tened claro que, si en otra parte me encontrare, me esforzaría por esta Causa con igual fervor."

Moltes gràcies! Muchas Gracias!

Viva Beas de Segura! Visca Roses!

Del caos a la modernitat

Publicat a L'Empordà el 20/09/2022

L'estiu del 2020 passarà a la història com el de la pandèmia de la Covid 19. Una temporada turística atípica en tots els sentits, marcada per les limitacions sanitàries, que va ser enormement complicada de gestionar. Però, a més de les mascaretes, els hotels a mig gas, l'inici de la campanya de vacunació al Mercat Cobert o la constant amenaça dels confinaments de diferents comarques, aquell estiu també el recordarem com el del col·lapse més absolut de la carretera de Montjoi. La pandèmia va fer que la gent busqués zones pròximes, i on la percepció del risc de contagi fos menor, i això, al seu torn, va provocar massificacions a tots els espais naturals del país, des de l'Ebre fins a l'Empordà.

En el nostre cas val a dir que els problemes d'acumulació de vehicles en aquella zona feia molts anys que existien i que posaven de manifest la necessitat d'actuacions al respecte. Però la imatge d'aquells mesos va superar amb escreix tot el que havíem viscut fins llavors. Vehicles aparcats per tot arreu, obstruint la circulació i deixant un únic carril per on es circulava en els dos sentits. La gent quedava encallada en un coll d'ampolla on tenia cotxes aparcats a banda i banda sense poder maniobrar, cotxes a davant en sentit contrari que no li permetien avançar i una llarga cua per darrere que impossibilitava retrocedir. Una situació desastrosa que es repetia cada dia, i les actuacions constant de la Policia Local, intentant regular aquell trànsit més propi de les rondes de Barcelona que d'un Parc Natural, eren insuficients. Va ser una vivència nefasta, tant des del punt de vista de la protecció del territori, com de la seguretat de la gent, com també des del punt de vista de l'experiència que s'emportaven els visitants.

Això va ser la gota que va fer vessar el got i ens va convèncer de la necessitat de posar fil a l'agulla en aquells deures pendents des de feia temps. Calia acabar amb el model caòtic de descontrol i apostar per un model més modern i garantista, en la línia d'altres països d'Europa. L'experiència dels estius del 2021 i 2022, els primers amb un accés regulat, demostra que la direcció escollida és la correcta. Un espai més ordenat, més segur i més protegit. Queda encara camí per recórrer, feina per fer, sistemes a millorar i inversions a realitzar. Però estic convençut que és una aposta sense retorn, Roses avançarà decidida cap a la modernitat i no tornarà al caos que hem deixat enrere.

Diada Nacional de Catalunya 2022

Regidores, regidors,
Exalcaldessa Magda Casamitjana,
Exalcalde Carles Páramo,
Jutgessa de Pau,
Estudidants de l'escola de català,
Membres de les entitats,
Ciutadanes i ciutadans,

De nou, ens tornem a trobar per a celebrar la Diada Nacional del nostre país. És un acte cívic i d'autoidentificació que té lloc a la pràctica totalitat de països de tot el món. Totes les nacions, les més antigues i les més modernes; les més grans i les més menudes; o les que tenen Estat i les que no en tenen escullen un dia del calendari per a celebrar i enorgullir-se de la seva existència i continuitat al llarg del temps. La principal diferència que podem trobar entre uns llocs i altres és quin és el motiu pel que cada un escull el seu propi dia. Alguns tenen un origen religiós, d'altres recorden el naixement o la mort d'algun personatge, la data en la que vàren assolir la seva llibertat nacional o bé, fins i tot, per desgràcia, alguns encara glorifiquen episodis d'infaust record com el colonialisme i l'imperialisme.

El nostre, és un cas particular i poc habitual. Catalunya recorda una derrota militar. La derrota de les tropes catalanes contra els exèrcits espanyol i francès lleials al rei Felip V l'any 1714. Una derrota que, a més, va significar un dels episodis més debastadors de la nostra història, amb la supressió de les institucons catanes, les corts, la Generalitat, el Consell de Cent... I també la prohibició de la nostra llengua i les nostres costums.

L'origen de l'elecció d'aquesta data la trobem a l'11 de setembre de 1886, quan el canonge de la seu de Vic, Jaume Collell, va convocar una missa a l'església de Santa Maria del Mar per homenatjar als màrtirs del 1714. Des de llavors la data va anar adquirint una adehsió ciutadana cada vegada més massiva, i als anys 20 ja era reconeguda per a tothom com la festivitat nacional de casa nostra, amb caire institucional durant la Mancomunitat i durant l'etapa de la Generalitat Republicana. L'any 1980, va ser declarada oficialment com la Festa Nacional pel govern del President Jordi Pujol, i així fins als nostres dies.

Però ni aquell canonge de Vic, ni els homes de la Mancomunitat, ni després els presidents Macià, Companys o Pujol van voler celebrar una derrota. Van voler, això sí, homenatjar a persones que van lluitar fins a les últimes conseqüències en defensa de la llibertat i de les seves institucions, en contra de l'absolutisme borbònic, però per sobre de tot, l'11 de setembre es va escollir perquè mai oblidessim com d'orgullosos hem d'estar de nosaltres mateixos. Orgullosos perquè malgrat el poder inconmensurable que sistemàticament i durant segles ha intentat dissoldre la realitat catalana en el bassal de la història, hem estat capaços de resistir i de mantenir-nos d'empeus i plenament conscients de ser un poble. Ni per la força de les armes, ni per la força de les lleis han aconseguit el seu objectiu.

Catalunya ha sapigut encarar els grans reptes dels últims segles, i ho ha fet sense les eines d'un Estat de les quals altres nacions sí que han pogut disposar. De fet, sovint ho ha hagut de fer amb aquestes mateixes eines treballant activament en contra seu. I malgrat això, hem construït un país obert al món, amb una economia dinàmica i competitiva que atreu inversions exteriors, hem preservat unes institucions històriques que, tot i mancades de molt del poder que voldríem, ens relliguen i ens mantenen units amb el nostre passat, i també hem estat capaços de gestionar el fenòmen migratori que des de mitjans del segle XX ha estat practicament una constant, construint un país divers i orgullosament mestís, unit i plenament conscient de compartir un projecte de futur destinat a millorar la vida de tothom.

Deixeu-me fer un esment especial en aquest últim punt. Si Catalunya ha mantingut contra totes les adversitats quelcom tan essencial com la consciencia de ser, ha estat, en gran part, per la nostra llengua. La supervivència del català, n'estic fermament convençut, va intrinsecament lligada amb la nostra supervivència com a comunitat nacional.

El català ha estat el ciment de la nostra societat. L'element cohesionador que ens uneix a tots, independentment de la nostra procedència, i que ens dóna aquesta noció de identitat compartida. Una identitat oberta i no excloent. Una identitat a la que tothom, independentment de la raça, el lloc de naixement, l'ideari polític o la religió es pot sumar. Una identitat a la vegada profundament catalana i espiritualment universal.

Això ens ajuda a entende l'obsessió que tenen alguns per condemnar la nostra llengua a un segon pla, a un paper folclòric i domèstic. Saben que empobrint el ciment, debiliten el mur. El mur que fa segles que intenten derruir sense èxit.

I per això mateix hem de conjurar-nos, avui més que mai, per enfortir aquest ciment, per enfortir la llengua. Defensant, en primer lloc, les institucions que ens donen les eines per a fer-ho. La Generalitat, el Parlament, els Ajuntaments. Tots voldríem que totes elles fossin més poderoses del que són. Tots voldríem que tinguessin moltes menys limitacions de les que tenen. Però, com bé ens ha ensenyat el moviment catalanista des dels seus orígens al segle XIX, sense institucions, el país és coix. Sense institucions les idees tenen més dificultat per convertir-se en realitat. Sense institucions estem desarmats davant el perill. Centrem-nos, doncs, a cuidar-les i a defensar-les, més que no pas a menysteir-les a assenyalar-ne nosaltres mateixos les seves febleses.

En segon lloc, també l'èxit del model escola catalana ha jugat un paper clau en la perservació de la llengua. Un model d'immersió lingüística que ha estat recentment amenaçat per governs reaccionaris o per tribunals ideologitzats. Refermem, una vegada més, el ple suport a la comunitat educativa, que desenvolupa una tasca de qualitat pedagògica, adaptada a les realitat socials diverses del país i garanteix el ple coneixement de les dues llengues oficials a tot l'alumnat. Celebrem també la renovació des consensos en matèria de política lingüística al Parlament, que han permès l'aprovació d'una nova llei per a fer front als intents d'imposició del model de percentatges.

En tercer lloc, las tasca de tantes i tantes entitats en defensa del català ha estat un altre factor determinant. Fins i tot en els temps més foscos del franquisme, hi havia entitats que de manera clandestina i subversiva treballaven per mantenir l'idioma. Òmnium Cultural n'és un molt bon exemple. Avui en dia, gaudim d'una rica xarxa associativa que, en col·laboració amb l'administració, desenvolupa gran feina a la societat civil. Com ara tots els participants als programes del Consorci per a la Normalització Lingüística, des de les persones que s'apunten a les classes, fins als voluntaris que fan possible l'aprenentatge a través de la conversa. Aquest any hem volgut convidar per a fer el pregó a tres persones que van decidir donar el pas d'aprendre català al Consorci quan varen arribar a Catalunya. Gràcies, Emma, Naziha i Macarena. Gràcies per a ser avui i gràcies pel vostre compromís. Sou un autèntic orgull i un exemple per tots.

I també vull fer referència a un altre element de gran rellevància, el consum de cultura en català. Quan dic consumir cultura, evidentment, vull dir també llegir llibres i diaris, però també escoltar música en català i ser presents en la gran via de consum cultural del segle XXI: L'audiovisual. Hem comès massa vegades l'error d'infravalorar, fins i tot de caricaturitzar aquesta batalla, però és fonamental. Necessitem programes musicals de consum de masses en català, i l'èxit incontestable d'Eufòria, que també vàrem poder veure aquest estiu a Roses, ho demostra. I necessitem també que Netflix i HBO parlin en català. El nombre de continguts en versió origial en català, doblats o subtitulats en català ha augmentat sensiblment en l'últim any, fins a arribar a tenir estrenes de primera divisió mundial que podem veure en aquestes plataformes en català, com el Senyor dels Anells. Encara queda molt, moltissim, una barbaritat per fer. Però hem de ser molt conscients de com ha costat donar aquests passos i de com d'importants són. Recordo sempre les paraules que em va dir el diputat Gabriel Rufian, que ha treballat aquest tema de manera molt directa i sentida. Una persona nascuda en un barri castellanoparlant, amb un entorn gairebé exclusivament castellanoparlant i que pràcticament l'únic català que va sentir durant la seva infantesa, i el que li va permetre aprendre'l, va ser el de l'escola i el de Bola de Drac. Em deia: "pot ser només els que vam aprende a estimar el català gràcies a l'audiovisual som plenament conscients de la importància de tot això".

En definitiva, i ja per anar acabant, avui hem d'estar molt orgullosos del que hem fet. Hem d'estar molt orgullosos de formar part del nostre país. Però també és un dia per ser conscients de les dificultats a les que ens enfrontem, i a comprometre'ns amb nosatres mateixos i amb les persones que tenim al voltant a no defallir a l'hora de fer-hi front. Recordant les paraules del President Tarradelles l'any 1980, en la sessió solemne de recuperació del Parlament de Catalunya:

"Comprenc molt bé que alguna vegada us ha estranyat la meva insistència a assenyalar que el nostre futur sera dur i difícil. Us prego que de cap de les maneres no vegeu en les meves paraules ni una ombra de descoratjament. Res de tot aixó. Són filles d’una llarga vida al servei de Catalunya, que m’ha ensenyat que, per tal de vèncer els obstades i els nostres adversaris, el pri- mer que cal fer és no desconèixer-los i encara menys menysprear-los, i valorar la seva capacitat de combat i les seves possibilitats de triomf. Avui més que mai estic convenqut que solament fent-ho aixi podrem guanyar, sense desviar-nos d’aquest precepte. Creure que som els més intel.ligents, els més ben preparats i que perquè tenim rao ens la donaran i un greu error i ens porta sempre a dramàtiques decepcions. Em sembla que mai no serem prou exigents amb nosaltres mateixos si volem triomfar. "

Moltes gràcies a tothom per haver vingut,

Seguim, conscients que no podem deixar de remar. Que malgrat tot el que hem aconseguit res no està assegurat, i que són molts que els que no deixaran d'intentar que la nostra barca tombi. Però així com ells seguiran tossuts volent forçar el naufragi, nosaltres ens mantindrem ferms i decidits a mantenir-nos navegant malgrat les tempestes. Sempre endavant, i fins a ïtaca.

Visca la Diada Nacional!

Visca Catalunya Lliure!

Entrega de la Dracma de Plata 2022 a Maverick Viñales i Joan Jorquera

Regidores, regidores,
Exalcalde i exalcaldessa de Roses,
Jutgessa de Pau,
Comandaments de la Policia Local i dels Mossos d’Esquadra,
Guardonats i guardonades amb la Dracma de Plata,
Ciutadanes i ciutadans,

Avui ens hem congregat en aquest teatre per a celebrar un dels actes més significatius de la nostra Festa Major: l’entrega de la Dracma de Plata, la màxima distinció que l’Ajuntament de Roses atorga a persones o entitats, en reconeixement a les seves aportacions al municipi. Aquest any, els guardonats són dos esportistes d’elit que estan triomfant arreu del món en les seves disciplines: en Joan Jorquera i en Maverick Viñales. Dues trajectòries diferents en alguns àmbits però que també tenen punts en comú: les dues són històries de compromís, de dedicació, i sovint també de sacrifici.

És evident que el talent és necessari, però tot i tenir-lo, l’èxit mai és un premi que s’assoleixi amb facilitat, en cap àmbit de la vida, i l’esport això ens ho ensenya amb tota claredat. Els entrenaments són durs, la preparació és llarga i, no ho perdem mai de vista, cal afrontar derrotes que també formen part del recorregut cap a la victòria. Per superar-ho i continuar avançant, no només cal força física, no n’hi ha prou amb tenir un do, cal força de voluntat i una fe inalienable en l’objectiu final que persegueixes.

Les Dracmes d’aquest any són merescudes per moltes coses. Primer, pel reconeixent a aquests valors que us comentava. Valors que són un exemple per a la nostra societat, no només aplicats a l’àmbit esportiu, sinó en qualsevol àmbit. Per arribar a construir una societat prospera, competitiva, capaç de fer front amb solvència a tots els reptes que es troba, l’exemple d’en Maverik i en Joan ens ensenya quina ha de ser l’actitud que mestre tots ens hem de conjurar per tenir. La Dracma és, per tant, un reconeixement a aquest exemple que ens doneu, perquè donant a conèixer la costra història ens acostem una mica més a la ciutat millor que volem.

En segon lloc, arribar a poder competir amb els millors del món requereix, com ja hem comentat, transitar per un camí que està a l’abast de pocs, i estem molt orgullosos de tenir al nostre poble conciutadans que han arribat a aquest nivell per mèrits propis. Aquest goig amb que els vostres veïns i veïnes comparteixen les vostres victòries, els vostres èxits, també feia més que justificat aquest reconeixement que avui formalitzem.

I encara en tercer lloc, cal esmentar la projecció internacional que heu donat a Roses. Per noticiaris i publicacions d’arreu del planeta s’han sentit els noms del taekondista i del pilot de Roses. Polònia, Turquia, Mèxic, Gran Bretanya, Holanda, Estats Units, Argentina, Indonèsia, Japó, Malàisia, Bulgària, Montenegro... La llista de països que sumen entre els dos seria inacabable. El nom de la nostra vila s’ha passejat amb més velocitat que Phileas Fogg en la famosa novel·la de Juls Verne. Ell, trigava 80 dies, els esportistes de Roses en una setmana han passat d’una punta a l’altra per seguir competint. Quan algú té una gran ambició s’acostuma a dir popularment que vol menjar-se el món, en el vostre cas es pot dir que és literalment així.

Per tots aquest motius, la Dracma del 2022 portarà aquests noms dos propis. I, com he dit, de Manera merescuda, però també és cert que més enllà d’aquests dos només, aquesta Dracma és un reconeixement que vol anar molt més enllà. Vol reconèixer, en primer lloc, a les famílies, els entrenadors, els equips, els companys, a totes les persones que són una part indispensable de les trajectòries esportives dels campions. La seva tasca i el seu acompanyament volem que siguin avui també reconegudes en aquest acte simbòlic.

I volíem també que la Dracma fos, d’alguna manera, un reconeixement al conjunt de l’esport rosinc. Un esport que està en un enorme moment després d’haver superat dos anys complicadíssims per culpa de la pandèmia, i que ens ha donat grandíssimes alegries en el passat i de ben segur ens les seguirà donant en el futur.

Abans d’acabar, no voldria deixar-me de fer referència a un fet que pot ser és atzarós, però que no per això és menys significatiu. En Joan i en Maverick serian les dues persones més joves a ser guardonades amb la Dracma, un títol que fins ara ostentava en Xavi Bosma amb la Dracma de 1996. Serveixi aquest gest per a reivindicar també el paper del jovent en la nostra societat. I per això mateix vull també aprofitar aquesta Dracma per a llençar un missatge a tots els i les joves, d’aquí de Roses i d’arreu: heu de ser actors protagonistes en la construcció del nostre present i del nostre futur, no només perquè hi teniu tot el dret, que el teniu, sinó també per ple mereixement i capacitat, com demostren els dos guardonats d’avui. Aquelles persones que en algun moment us vulguin fer creure que l’edat és una barrera estan demostrant les seves pròpies limitacions més que no pas les vostres.

Joan i Maverick, l’enhorabona en nom propi, en nom de tot l’Ajuntament i en nom de tot el poble de Roses. Que aquest guardó sigui el reconeixement a tot el que heu fet i un gest de suport per tot el que encara heu de fer, que continueu essent sempre un exemple i un referent per a tothom.

Visca Roses!

Visca la Festa Major!

20è aniversari del Teatre Municipal de Roses

Bona nit i gràcies per assistir a aquest acte,

Els aniversaris sempre són moments bonics i entranyables. Acostumen a ser sinònim de festa, de diversió, de somriures i de records. Avui que el nostre Teatre Municipal celebra dues dècades de vida, no n'és cap excepció.

Si hi ha un tipus d'aniversari que celebrem amb una efusivitat encara més remarcada i que esmercem més energia i més ganes són els aniversaris de la gent que més estimem, que més a prop tenim o a la que més els hi devem. Crec que tots convindrem que el Teatre, per a la nostra vila, és exactament això. I, per tant, aquest ha de ser un dia d'especial de joia per a tots.

El Teatre va venir, curt i ras, per canviar moltes coses a Roses. Abans de la seva construcció, els equipaments culturals es limitaven, bàsicament, a l'antic edifici de la SUF. Aquesta falta d'equipaments explica l'alegria col·lectiva amb la qual es va viure tot el procés de projectar-lo, construir-lo i finalment inaugurar-lo. Aquell mes de juny la il·lusió es va apoderar del poble, quedava poca gent que no hagués participat d'alguna o altra manera en la posada de llarg del nou Teatre i uns dels principals protagonistes van ser tota una generació de nens i nenes de tots els centres educatius que es van preparar durant molt de temps perquè la seva actuació en el dia assenyalat fos un èxit. Fins i tot, a més de les autoritats municipals d'aquell moment, amb l'Alcalde Carles Pàramo i el regidor de Cultura, en Ramon Pujol, al capdavant, el President de la Generalitat va assistir a aquell gran esdeveniment.

Va ser un gran moment i el que us parla, que també va ser un dels molts nens que va cantar aquella vivència, encara s'emociona en recordar aquell dia que segur que cap oblidarem.

Però l'èxit no va quedar en la inauguració. El Teatre s'ha convertit en aquest temps en un autèntic referent de la vida CULTURAL, ASSOCIATIVA i COMUNITÀRIA del municipi.

CULTURAL perquè indiscutiblement el teatre ha esdevingut l'autèntic palau de la cultura de Roses. En primer lloc, per les obres locals i creacions, representades per les entitats de Roses de totes les disciplines, especialment, tractant-se d'un teatre, del GTR, a qui vull aprofitar per agrair la seva tasca i entrega, significativament a les persones que són al capdavant i que hem pogut escoltar al vídeo, la Teresa Seseras, que m'ha demanat que excusi la seva assistència perquè li hauria encantat poder-nos acompanyar, a l'Ignasi Tomàs i a en Jaume Sastre. Però també aquella cultura que importem a Roses. Una oferta cultural que, sumada tota, té l'objectiu de fer-nos passar una bona estona, però també d'ajudar-nos a construir una societat millor. Més conscienciada, més activa i, en definitiva, més prospera. Sempre tenim molt presents les paraules de la gran Maria Aurèlia Capmany, quan deia que la millor política transformadora és la cultura, i qui digui el contrari no sols menteix, sinó que ens porta a una política immobilista i reaccionària de la qual hem de preservar-nos.

La cultura com a palanca i com a ascensor social.

La cultura ha de ser sempre la nostra bandera.

ASSOCIATIVA perquè a Roses formar part d'una entitat és sinònim de passar pel Teatre. Reunions, xerrades, exposicions, tallers o gales benèfiques. El teatre ha donat resposta a les necessitats més diverses del nostre nodrit teixit associatiu. Seguint el missatge del vídeo que hem pogut veure, de la mateixa manera que la Fina i en Rafel diuen que el seu cognom és Teatre, també podríem dir que d'alguna manera són uns integrants més de totes les entitats del poble, per qui sempre s'han bolcat i s'han esforçat perquè siguin ben acollits en aquesta casa que és de tots.

I COMUNITÀRIA, perquè el Teatre ha viscut els usos més diversos de la vida ciutadana. Ha acollit les entregues de la Dracma de Plata, ha estat punt de repartiment de targetes menjador durant la pandèmia, s'hi han celebrat plenaris municipals, trobades i congressos amb gent d'arreu del món i, fins i tot, durat uns mesos va actuar com a comissaria de la Policia Local de Roses. I no vull deixar-me un altre ús molt rellevant per la nostra democràcia, el Teatre és també un col·legi electoral durant les jornades d'eleccions, i sí, no ho oblidarem mai, també ho va ser durant aquella data tan significativa de l'1 d'octubre del 2017.

Cert és que des del 2002 fins ara Roses ha crescut molt en equipaments. Deixeu-me destacar la Biblioteca, que fa 20 anys l'any que ve, Ca l'Anita, que tenim en ple funcionament o el nou edifici de la SUF, que després d'uns anys de complicacions tècniques i burocràtiques inacabables, ja està enllestit. De fet, la sala de ball ja està al servei dels socis de l'entitat, aquest passat dimecres vàrem inaugurar La Fraternal, el nou bar, i ara queda pendent la tasca de donar vida a les plantes superiors. Espais que han de servir per acollir entitats, per donar resposta a les necessitats d'espais de serveis ja existents i pot ser també per acollir-ne de nous, amb propostes interessants com una possible futura escola de música. És la nostra voluntat treballar ràpidament en aquest sentit i esperem poder acabar l'actual mandat havent posat fil a l'agulla i havent analitzat en profunditat, amb rigor i amb dades a la mà, com s'ha de fer sempre, totes les propostes per aquests espais.

Sigui com sigui, la Biblioteca, Ca l'Anita, la SUF i els altres equipaments que puguem tenir serveixen per a complementar al Teatre, però ni el podran substituir ni, almenys per ara, el deixaran obsolet. Als seus 20 anys el Teatre segueix en plena forma i perfectament operatiu, funcionant a ple rendiment i donant plena resposta allò que Roses li demana.

Gràcies a tots els que ens vau llegar aquest gran patrimoni col·lectiu. Gràcies a tots els que el feu funcionar dia a dia. La història no només no s'acaba aquí, sinó que estic segur que les seves millors pàgines encara estan per escriure.

Moltes gràcies,

Visca la Cultura!

Visca el Teatre de Roses!