dilluns, 18 de novembre de 2013

Marcar paquet o cagar-se a les calces

Aquesta setmana, el president d'ERC i actual cap de l'oposició, Oriol Junqueras, ha atret l’atenció dels mitjans amb més força del que és habitual des de fa uns mesos.
Tot arran d'unes polèmiques declaracions fetes a Brusel·les en què assegurava (a mode d'advertència al govern espanyol) que els catalans tindríem, en cas que fos necessari, la capacitat d'aturar l'economia catalana durant una setmana, i provocar així autèntics estralls en l'economia i el PIB espanyols.
Aquestes declaracions han provocat, per una banda, l'airada reacció dels mitjans de la caverna mediàtica espanyola, que d'un temps ençà han desplegat tot el seu repertori mediàtic contra una de les figures clau del procés sobiranista català. Aquesta reacció, però, era previsible per part dels que presenten una completa follia de sang i destrucció cap a tot el que pugui sonar a sobiranisme. Previsible era, també, l'atac frontal de tots aquells mitjans de comunicació catalans que, o bé actuen de facto com a garants del statu quo i tremolen davant les previsions electorals d'Esquerra, o bé representen poders econòmics pels quals una vaga (sigui per la raó que sigui) no és mai un concepte acceptable.
El que resulta més sorprenent, però, és que fins i tot el govern de Catalunya, que, de fet, és qui haurà d'aguantar el tràngol d'asseure's a negociar amb el govern de Madrid, hagi desmentit i desautoritzat la idea de Junqueras.
Per part espanyola, no hi ha hagut ni un moment de vacil·lació a l'hora d'escalfar l'ambient des de fa anys i plantejar de formes molt diverses i des de fonts molt variades totes i cada una de les forces coercitives que el govern té poder per aplicar, des de suprimir l'autonomia fins a enviar l'exèrcit. Unes forces coercitives que, com ells mateixos saben, són impossibles d'aplicar, ja que el primer perjudicat seria el mateix govern espanyol. No obstant això, el sol fet de fer que l'opinió pública i l'altra part negociadora les tingui present ja reforça la posició de Madrid i debilita la de la Generalitat.
Davant d'aquestes constants amenaces, cal que els catalans, per dir-ho usant una expressió vulgar, "marquem paquet" i recordem que, posats a tirar pel dret, nosaltres, tot i no tenir tota una estructura estatal al darrere, també tenim les nostres mesures coercitives. Fer una vaga general d'una setmana és viable? Tan viable com suprimir l'autonomia, però si l'altra part vol ensenyar les urpes, nosaltres hem d'ensenyar les dents. A vegades, no cal fer una cosa, només cal recordar a l'altre que estaries disposat a fer-la.
La resposta del govern català davant de la "marcada de paquet", però, ha estat, i permeteu-me tornar a recórrer a una expressió vulgar, "cagar-se a les calces" i sortir a dir públicament que una mesura d'aquestes característiques per res del món arribaria mai a ser aplicada. Vaja, continuant amb el discurs oficial de "i si no, no patiu que serem bons nens". Una gran estratègia negociadora, sens dubte.
La tasca que ha emprès Catalunya no és senzilla i el camí per recórrer serà llarg i pedregós. Hem de tenir present que l’ única manera que tindrem per arribar fins al final és anant a totes i deixant enrere pors i complexos que els nostres adversaris no tenen ni han tingut mai. Per exemplificar això, i aprofitant que aquesta setmana el president Mas ha viscut una intensa i polèmica visita a Israel, vull acabar amb unes paraules de l'ex-primera ministra Golda Meir : "l'èxit de la nostra empresa arribarà quan tots entenguem quina és la nostra principal arma: no tenir alternativa a la victòria

Salut i República !

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada