dilluns, 19 de desembre de 2011

NACIÓ I SOCIETAT

“Nosaltres sabem el que és l’amargor de la derrota, perquè tots nosaltres som el fruit de moltes derrotes, ara, però, hem d’esdevenir la llavor de totes les victòries”. Amb aquesta contundent frase, pronunciada en el congrés del més d’octubre, Oriol Junqueras iniciava la nova etapa d’ERC. Després d’una etapa de decreixement i de pèrdua de confiança per part de la ciutadania, començava un nou cicle amb la missió de reconstruir un partit històric que corria el risc de passar  ser història.  
La tasca no és, sens dubte, res senzill, ha calgut començar amb una renovació molt important de les persones que havien de liderar el projecte, presentant una executiva fortament renovada i presentant-se a la primera cita electoral, les eleccions generals del passat 20 de novembre, amb una llista amb molta gent nova i conjuntament amb altres formacions i personalitats independents de la societat civil.
Ara, una vegada fet aquest primer pas necessari, cal enfocar la següent fase, pot ser la més important, cal dissenyar i desenvolupar  un missatge clar i coherent que transmetre a la ciutadania. Des d’ara fins al 2014, quan les diferents forces polítiques estan citades de nou a les urnes, ERC ha de dedicar-se i ha de ser capaç de fer veure a la gent quines son les fites del partit, i, sobretot, que te molt clar quin és el camí que vol prendre per arribar-hi.
Aquest estiu, en una visita que va fer al nostre poble, vaig tenir l’oportunitat de poder parlar amb la persona encarregada de liderar tot aquest nou cicle, el nou president republicà, Oriol Junqueras. Junqueras és, des del passat més de maig, alcalde del seu poble, Sant Vicenç dels Horts, un poble de 30.000 habitants del Baix Llobregat amb u n 80% de veïns castellano parlants, amb el PIB per càpita i l’índex d’estudis universitaris més baix de tota la comarca i amb una fortíssima implantació comunista. Un reducte on, tradicionalment, tant el PSC com ICV (i en el seu dia el PSUC i el PCC)solien treure uns resultats espectaculars, però on els independentistes no aconseguíem ni tant sols tenir representació a l’ajuntament. El 2003 Junqueras va presentar-se a l’alcaldia encapçalant una llista d’ERC i va transmetre als ciutadans un missatge molt clar : el canvi social i la defensa de l’estat del benestar que els vicensins portaven tants i tants anys defensant no passava en cap cas per el projecte de poble ni el projecte de país que defensaven els partits que fins a les hores havien governat. Aquests partits, que s’erigien com a representants del progressisme, eren, en realitat, els principals partits conservadors, ja que eren ells els que defensaven fins al final el manteniment de l’actual situació nacional de Catalunya, cosa feia impossible disposar dels recursos necessaris per el canvi social que predicaven. Per un autèntic canvi social, cal un canvi nacional, per progressar socialment, cal progressar nacionalment, i aquest és el projecte que la candidatura d’Oriol Junqueras presentava, “l’autèntic progrés, el defensa ERC”
Aquell any, només 3 dels 21 regidors varen ser per els republicans, però es va seguir insistint amb aquest missatge, en paraules del propi Oriol “vàrem seguir picant pedra, dia rere dia, any rere any”, el 2007, amb 4 regidors, va esdevenir cap de la oposició i el 2011, amb 6 regidors i ,juntament amb CIU i ICV, va poder aconseguir l’alcaldia, “finalment, la pedra es va fer pols i sota la pols hi vàrem trobar la terra per cultivar”.
La meva opinió, és que el missatge que ha de elaborar ERC durant aquests anys és justament aquest. Cal deixar de banda l’antiga disputa de “esquerra o independència”, “societat o nació”, prioritzar-ne una enfront de l’altre com s’ha fet en el passat no porta si no a un empetitiment del partit, cal unir les dues coses. La llibertat nacional de Catalunya és la millor via per avançar cap a l’estat del benestar. Per tant, si defensem la llibertat és perquè els ciutadans de Catalunya visquin millor, i perquè la gent pugui viure millor defensem la llibertat de Catalunya. Un independentisme social com a mitjà i no com a fi en si mateix, en que tots els catalans, independentment dels sentiments que tinguin, de la llengua que parlin a casa o del lloc d’on provinguin, s’hi puguin sentir inclosos. Aquest és el missatge que cal llançar i actuar-hi en conseqüència. 

I, sobretot, el més important, persistir, persistir i persistir, seguir picant pedra, fins que la pedra es fagi pols i a sota hi trobem  la terra que puguem cultivar”

Salut i República !!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada