Publicat a l'Empordà el 05/05/2020
Quan entre tiberi i tiberi de les festes nadalenques escoltàvem a les notícies que un virus afectava a la província xinesa de Hubei, poc ens esperàvem que, pocs mesos després, estaríem immersos nosaltres mateixos en el debat sobre com fer-li front.
Cal ser modestos i realistes, i reconèixer que cap administració estava convenientment preparada per fer front a un daltabaix sanitari així. Les decisions que s’han anat prenent és impossible que no tinguin un cert component d'“assaig/error”. S’ha parlat molt sobre de si el confinament hauria hagut de començar abans, de si ha estat prou intens, o de si s’ha catalogat prou bé quins serveis són essencials i quins no. Tots ens hem tornat experts en gestió d’epidèmies però, fent exercici d'honestadat, cal reconèixer que és interessat valorar-ho a toro passat. Ningú tenia la informació per actuar amb plena certesa, ni tampoc recursos il·limitats a disposició.
Ara bé, si hi ha un tema que sí que ha tingut una clara càrrega política i ideològica i que s’ha pres amb plena consciència ha estat la gestió del quí i el com es prenen les decisions. Només començar l’epidèmia, fidel al seu ADN centralista, l’Estat va monopolitzar totes les decisions. Despreciant actius com el talent i el coneixement d'aquelles administracions que tenen 40 anys d’experiència en la gestió sanitària (com la Generalitat) o aquelles més pròximes a la ciutadania i al territori (com els ajuntaments). Aplicant, a més, mesures homogènies a territoris amb una demografia, una economia, un urbanisme i una afectació del virus radicalment diferent. Hem vist nens que viuen en masies aïllades confinats durant 45 dies sense poder sortir i, al mateix temps, ciutats amb una densitat de població de més de 10.000 hab/km2 aglomerant els carrers el primer dia de passejos autoritzats. La centralització ha estat un dels grans entrebancs per poder afrontar aquesta crisi de manera efectiva i coordinada.
En aquest àmbit, l’Estat s’ha equivocat gestionant el confinament. I no ho ha fet ni per inexperiència ni per desconeixement, ho ha fet per convicció. La pregunta, és si amb el desconfinament cometrà els mateixos errors o intentarà rectificar. La història ens aconsella ser pessimistes. Però, com deia aquell, l’esperança és l’últim que es perd. A veure!
