divendres, 16 de febrer de 2018

Carta a Oriol Junqueras a la presó d'Estremera

Enviada el 16/02/2018

Estimat Oriol, 

Suposo que en els últims anys hauràs assistit a centenars d'actes i hauràs parlat amb milers de persones. Per aquest motiu, segurament no recordaràs res del que t'explico, però, malgrat això, sento la necessitat de compartir-ho amb tu.

Quan penso en tu em ve al cap l'estiu del 2011. Era un moment dur. Les eleccions municipals d'aquell any varen ser un desastre arreu del país, i ens varen deixar a les portes de la desaparició. En mig d'aquella crisi, un home va recórrer les seccions locals de tot el país insuflant ànims i fermesa. El discurs era simple: si la majoria del país estava d'acord amb el que els republicans defensàvem, què ens havia d'impedir aspirar a ser majoria? Dit en aquell moment, a qualsevol l'haurien pres per boig, però en boca teva, sorprenentment, prenia sentit. Vaig tenir l'oportunitat d'assistir a diverses xerrades teves, escoltant més com un alumne en una classe magistral que com un militant en un acte. Aprenent amb les paraules, però també creixent amb elles. Obrint horitzons, guanyant confiança i enfortint la voluntat. No en tenia cap dubte, allò seria l'inici d'una gran etapa.

Pocs mesos després vàrem tenir l'oportunitat de poder intercanviar unes paraules. Va ser en un acte a Figueres d'homenatge a l'històric militant i senador Josep Rahola. Era el 9 de març de 2012. Ho recordo perquè la conversa va ser fugaç, però vaig fer notar la curiosa coincidència que el dia següent, 10 de març, era l'aniversari del naixement de Miquel Badia el 1906 i de la mort de Salvador Seguí el 1923. L'endemà, com que m'havia quedat amb ganes de més classe magistral, vaig escoltar per les xarxes la teva intervenció al congrés de les JERC i vaig sentir que feies referència a aquesta coincidència. Ara, vist en perspectiva, sembla innocent i fins i tot un punt infantil, però recordo la il·lusió i la satisfacció que vaig sentir en haver contribuït a un dels teus discursos.

És curiós, ho sé, però quan penso en tu en aquests moments, aquesta és l'anècdota que em ve al cap, i m'imagino a mi mateix, allà davant de l'ordinador, amb ànima càndida i un somriure d'orella a orella i a tu explicant la vida de Badia i Seguí a la pantalla. Un record dolç per afrontar un moment amarg com aquest.

Ara, imagino el patiment que suposa la teva situació, la llunyania envers els teus éssers estimats i la frustració de no poder viure en primera persona, com en justícia pertocaria, els moments pels quals travessa el país i, davant d'això, t'he de confessar que resulta enormement feixuc trobar les paraules adequades per poder omplir aquestes ratlles.

Malgrat tot, honestament, el que em surt de l'ànima dir-te és gràcies. Infinites gràcies per tot el que has fet. Primer de tot, gràcies per la teva dedicació a la causa de la República, la causa de la llibertat i la causa d'un país millor per a tothom. Has estat un element imprescindible per poder convertir el somni d'uns pocs en l'aspiració de molts. Sense tu, no s'entendria com l'històric partit independentista de Catalunya va passar de ser partit frontissa a una alternativa política amb ambició de majories i vertebral de l'esquerra nacional. Tampoc s'entendria el viratge del centre-dreta català cap a les postures republicanes, ni la consecució, per primera vegada a la història, d'una majoria parlamentària independentista que, a més, va ser capaç d'articular-se, dins la seva enorme diversitat, per formar una majoria de govern. Res de tot això s'entendria sense el pas d'Oriol Junqueras per la política catalana i algun dia així ho reconeixerà la història.

Però no només et vull donar les gràcies pel que has fet, sinó també per com ho has fet. La teva entrega, la teva fermesa, la teva honestedat i el teu exemple han estat un autèntic far pel qual molts ens hem guiat. Fer política estimant als altres, fins i tot als adversaris, de forma sincera i coherent ens han servit per recordar-nos l'essència del que suposa el servei públic, uns principis que has representat fins i tot en els moments més foscos.

En aquell llunyà 2011 que comentàvem abans, tenia la preocupació de com podia ajudar-te a guanyar. De com podia contribuir a fer que el projecte d'Esquerra Republicana deixés enrere els vicis del passat que l'empetitien i avancés pel camí que tu marcaves. Sentia impotència de no poder fer res que sentís que fos realment útil per ajudar-te en aquella causa. Ara, 7 anys després, sento una impotència infinitament més gran en imaginar-te allà dins i sentir que res del que pugui fer servirà perquè tornis a estar amb nosaltres.

L'únic que puc fer és enviar-te les meves energies i els més càlids suports, i creu-me que amb aquesta carta vull fer-ho amb totes les meves forces. Sé que de poc et fan falta, perquè la teva fortalesa i la teva voluntat són infinitament més fortes del que jo et pugui arribar a oferir. Però, pot ser també amb un punt de candidesa, voldria pensar que, igual com fa uns anys vaig poder ajudar, encara que fos de forma insignificant, a construir un dels teus discursos magistrals, ara podré aportar una petita contribució a la teva resistència.

Vull acabar fent una cosa que feies tot sovint, que em vares ensenyar a fer i que ara jo també faig. Una cita. Una cita d'una persona que segur que algú de formació italiana com tu coneix i fins i tot sent com a pròpia. La situació no és senzilla, certament, qualsevol podria estar temptat de caure en pessimisme. Però sé que algú amb la teva força i la teva fermesa mai no serà doblegat. Per això, davant del pessimisme de la raó, fem que triomfi l'optimisme de la voluntat.


Joan Plana i Sagué 
President d’ERC Roses

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada