GERMANS RAHOLA, UNA VIDA DEDICADA A LA LLUITA

Josep Rahola i d'Espona

Ara fa una setmana, en l’últim congrés comarcal celebrat a Figueres, vaig tenir el gran  honor de poder conèixer a Josep Rahola i d’Espona, militant històric d’ERC.

Rahola, que als seus 94 anys te ja un delicat estat de salut i problemes de mobilitat, va insistir que volia assistir al congrés i exercir el seu dret a vot. Allà, vaig poder conversar una estona amb ell.

D’aquella conversa en conservo un profund i emocionant record. Conversar amb ell era com parlar amb un trosset de la història del republicanisme i del nostre país en general. Poder recollir en primera persona el testimoni de gairebé un segle de lluita és un privilegi que no tothom te. Primer de tot, em va preguntar com em deia i d’on era. “Si jo no vaig néixer a Roses va ser per accident, tota la meva família son d’allà” va començar dient.

També m’explicava la història dels seus primers anys de militància política, que es va formar com a enginyer, la seva experiència durant la guerra, els problemes que va tenir després, els seus anys a Madrid com a senador d’ERC ... En total hi vàrem ser només uns 20 minuts, però uns minuts que, de ben segur, no oblidaré durant molts anys.

Josep és, a més, germà d’un altre il·lustre republicà, també vinculat al nostre poble, Frederic Rahola i d’Espona, que dona nom a una de les places principals de Roses.

Frederic va estar vinculat al mon de la política ja des d’abans de la guerra, quan treballà per el departament d’hisenda de la Generalitat republicana. És després de la guerra, però, quan comença a desenvolupar l’activitat política i cultural per la que se’l recordaria.

A l’exili, a França, va dedicar-se a organitzar juntes d’auxili per a tots els milers de republicans que s’havien vist obligats a abandonar el país i que solien malviure en camps de concentració francesos. El 1942 aconseguix tornar a Catalunya gràcies al seu cunyat, l’historiador Jaume Vicens i Vives. Fou amb Vives amb el que crearien l’editorial “Teide”, que publicava llibres didàctics, molts d’ells sobre història, i que, a partir de 1954, començaria a editar llibres en català.

El 1977, quan el president de la Generalitat Josep Tarradellas tornaria de l’exili i reinstaura la institució, Frederic Rahola fou nomenat conseller de governació del govern provisional, càrrec que únicament ocuparia durant un any.

Anys després, el 1984, fou nomenat com a el primer síndic de greuges de Catalunya, càrrec que ocuparia fins el 1992, quan fou substituït per Anton Cañellas.

Quan repasses la trajectòria dels germans Rahola, quan veus tots els anys de la seva vida que varen donar per a lluitar, per un objectiu que creien que era just, per un país que creien que havia de ser lliure, t’adones de què és realment un heroi, de què és realment exemple a seguir ...

I, sens dubte, cal els més joves els homenatgen dia a dia de la millor manera, seguint la seva lluita fins a la victòria final, fins que aquest país sigui lliure. I si mai estem cansats o creiem que la batalla s’eternitza, cal que pensem sempre que molta gent, com els Rahola, abans que nosaltres, van entregar tota la seva vida per mantenir viva la flama de la llibertat, i que, a nosaltres, ens pertoca mantenir-la més viva que mai !!

Salut i República !!