“El problema més greu és que el govern no té un model clar”

Entrevista de Joan Trillas publicada a El Punt Avui el 10/07/2025

El cap de l’oposició a l’Ajuntament de Roses, Joan Plana (ERC-SOM), considera que el principal problema del govern és la manca d’un model clar de futur, fet que afecta la potencialitat del municipi. Plana critica una manera de fer desorganitzada i posa com a exemple la instal·lació de pilons de formigó al passeig per combatre la problemàtica del top manta. A més, considera que el govern no aborda temes clau com el dret a l’habitatge i que no treballa, des del consens, amb un model clar de ciutat.

Dos anys de mandat. Com a exalcalde i cap de l’oposició, com els valora?

És obligatori remuntar-nos a l’inici del mandat. No podem oblidar que aquest govern es constitueix bàsicament per anar a la contra. Sorgeix arran del fet que una sèrie de partits es van prendre molt malament la decisió de la ciutadania de donar-nos, per primera vegada, la victòria a nosaltres. És a dir, van decidir constituir un govern que ningú no va acabar d’entendre gaire, un pacte bastant contra natura.

I quin ha estat el resultat, segons vostè?

Un projecte que neix per anar a la contra és molt difícil que pugui aportar res de positiu, i aquests dos anys ho demostren. Nosaltres considerem que l’evolució d’aquest període ho corrobora. Crec que pràcticament tots els temes estan estancats i, en molts casos, fins i tot hem anat enrere. Per tant, ens sembla que, d’alguna manera, allò que vam predir que passaria és exactament el que està passant.

Pot posar-me un exemple concret?

Hi ha un tema, que és cert que és conjuntural, però que ens serveix com a exemple: la col·locació d’elements físics al passeig. Això ha comportat eliminar el carril bici i afectar negativament el passeig. A més, s’ha fet sense cap mena de consens, ni amb l’associació d’empresaris ni amb l’associació de veïns de Santa Margarida.

I amb això què vol dir?

Tenen una manera de fer caòtica, molt poc transparent i, sobretot, amb poca vocació d’informar i de fer partícips els agents importants de la ciutadania. En els dies posteriors, un cop es va detectar el malestar creixent, es va intentar corregir la situació dels pilons a través de notes de premsa o modificant la normativa.

Amb això em vol dir que es va fer malament?

Sí. Es van col·locar els pilons sense tramitar cap llicència i sense tenir permís de Costes, que és un requisit preceptiu. Per tant, el mateix Ajuntament reconeix que ha vulnerat la seva pròpia normativa, actuant d’una manera absolutament irregular imulsiu.

L’objectiu, segons l’alcalde, era frenar el top manta.

Se’ns va dir que aquesta era la gran mesura proposada per la policia per combatre el top manta. Però quan gratem una mica, trobem l’informe del cap de la policia en què demana comprar aquests pilons, però no pas per al top manta, sinó per blindar el passeig davant possibles entrades de vehicles de motor, en el marc de l’amenaça antiterrorista. És a dir, s’ha planificat malament, s’ha executat malament i s’ha comunicat malament.

Entenc que la seva crítica, pel que fa a la manera de treballar, també afecta el model de poble.

Sí. El problema més greu és que el govern no té un model clar. Entenem que el debat important, el de veritat, és el de treballar per un model propi per a Roses. I això no s’està fent. Hi ha temes clau per a nosaltres, com el de l’habitatge, que no s’estan abordant. La pregunta és: com donarà Roses resposta a les necessitats d’habitatge de la seva pròpia població?

Això va lligat amb un altre tema fonamental, que també té a veure amb el model de ciutat: l’ocupació. I aquí entrem en la qüestió dels pisos turístics.

I què s’ha fet?

Segurament per pressions o per Segurament per pressions o per interessos de posicionament davant d’un cert sector, l’Ajuntament va voler liderar, d’alguna manera, l’oposició a la regulació.

És a dir, quan la Generalitat va anunciar que calia regular el tema dels pisos turístics, l’Ajuntament es va posar al capdavant de la lluita contra aquesta mesura.

Ho entenc.

A més, fa poc, la Generalitat —ja amb el nou govern— va estar a punt d’aprovar una nova regulació de la taxa turística que, al meu entendre, perjudicava claríssimament la voluntat de construir un model turístic diferent.

No té sentit, a Roses?

No. A Barcelona segurament sí que té sentit, però en zones com les Terres de l’Ebre o la Costa Brava —i concretament a Roses—, on hi ha una temporada alta i una temporada baixa molt marcades, això no té cap sentit.

Necessitem ser molt competitius, especialment en temporada baixa, perquè els establiments es mantinguin oberts. Si apliquem una taxa turística elevada però lineal durant tot l’any, el que fem és desincentivar la desestacionalització.

“Ens cal apostar per poder crear ocupació de qualitat”

Entrevista de Joan Trillas publicada a El Punt Avui el 13/03/2025

El cap de l’oposició i exalcalde de Roses, Joan Plana (ERC), destaca la importància que el govern aposti per impulsar polítiques que ajudin a generar ocupació de qualitat que s’allargui tot l’any. Aquest és, remarca, un dels principals reptes, juntament amb la necessitat de generar habitatge. Per Plana, aquests dos reptes van lligats perquè han d’ajudar, entre altres polítiques, a revertir un escenari, segons afirma, en què un 29% de la població es troba al llindar de caure en una situació de pobresa. Plana es mostra molt crític amb el conveni que s’ha signat amb la Universitat de Vic per a la recuperació i estudi de la tortuga careta, que va lligat amb el projecte de fer un centre d’estudi d’espècies marines en perill a l’espai de l’antiga depuradora de marisc. Pel cap de l’oposició és més realista impulsar un nou mercat municipal que sigui de referència i, també, una zona d’activitats econòmiques, amb la modificació del planejament en un espai del municipi.

Roses ha d’afrontar reptes importants. Quins creu que són els essencials?

El primer, i claríssimament, és el de l’habitatge. La problemàtica d’accés a l’habitatge és una realitat que ja fa temps que pateixen les famílies, però que cada vegada és més evident. La manca d’habitatge és un dels principals factors que expulsen la població local i que més dificultats generen per a l’emancipació. Per tant, aquest és un factor clau.

Ja tenim el primer.

El segon és la necessitat de generar ocupació de qualitat. Si mirem les xifres absolutes, és cert que l’atur fa anys que va baixant, però això no va lligat amb el fet de generar treball tot l’any. Hi ha una xifra que per mi és determinant. Segons dades del Dipsalut, l’última xifra que tenim registrada de la renda mitjana per persona volta els 12.300 euros l’any.

És molt baixa.

És baixíssima. I no és perquè no hi hagi ocupació. És perquè falta ocupació de qualitat. Això vol dir que aquesta ha de ser ben remunerada i que sigui per tot l’any. Per mi, generar ocupació i de qualitat és un altre factor clau.

Anem pel tercer.

Aquest seria el de la cohesió, que engloba diferents àmbits. Continuant amb les dades del Dipsalut, el percentatge de població amb risc de caure en la pobresa a Roses és del 29%. Gairebé un de cada tres ciutadans el tenim amb risc de caure en la pobresa.

Ho he entès bé? Un 29%?

Sí, i pot consultar les dades. Això va lligat amb el que li comentava abans; és a dir, si no hi ha ocupació de qualitat, si la renda mitjana és tan baixa, ens aboca a aquesta situació.

I on ens porta aquest escenari?

Genera problemes de convivència, problemes de cohesió i problemes socials molt diversos. Un àmbit clau i estratègic és el de la infància. De fet, la qüestió és que quan tens unes dades d’aquest estil evidentment has de fer una política de resposta ràpida.

I això vol dir?

Aquesta resposta ràpida ens porta a garantir serveis bàsics de la gent, com l’habitatge, l’alimentació, el que necessitin. Això, és clar, ho has de fer. Però, a més, hi ha un tema molt important que és el de canviar estructuralment aquesta situació. I aquí les polítiques d’infància són clau, perquè és evident que la pobresa s’hereta.

Aquí ens podríem aturar, en relació amb la generació d’ocupació de qualitat, en el projecte universitari.

Si es refereix al projecte de la zona de l’antiga depuradora relacionat amb la tortuga careta, ja ha naufragat. A més, l’Estat aposta per renaturalitzar l’espai.

Veig que aquest projecte no el veu clar.

El projecte de recuperar la tortuga careta és sincerament poc meditat i fruit de fer volar coloms amb idees boniques però que s’allunyen molt de la realitat d’allò que és possible i viable.

El conveni s’ha signat.

Segueixen en contacte amb la Universitat de Vic perquè ells insisteixen en el tema de la recuperació de la tortuga. D’una manera o altra volen introduir-lo. No vaticino un gran futur a aquest projecte perquè no encaixa gaire amb les competències d’un ajuntament.

I què proposa?

Jo crec que si el que volen és afrontar els problemes hi ha dos projectes clau. Un és el nou mercat cobert, que seria un dels grans elements de dinamització comercial que necessita el municipi. Un projecte que creiem que ha de ser ambiciós ha de ser fer un mercat municipal de referència. Aquest ens ha d’ajudar a fer un pas endavant en la dinamització comercial. L’altre, i ve de lluny, és la modificació del planejament urbanístic de la zona que queda a darrere de l’institut Cap Norfeu-Àgora per convertir-la en una zona d’activitat econòmica.

"La sensació és que ens hem estancat o retrocedit en gairebé tots els àmbits. I això vol dir que queda molta, moltíssima feina per fer."

Entrevista de Paula Gutíerrez Vilarnau, estudiant de periodisme UAB (octubre 2024)

Qui és Joan Plana?

És un rosinc i un català que, modestament, intenta fer tot allò que està a les seves mans perquè el seu poble i el seu país siguin una millor.

Quins creu que van ser els seus millors assoliments com a alcalde del poble?

En podria dir diversos, un dels que em sento més orgullós és el d'haver contribuït a dotar a l'Ajuntament i al poble de més eines que ens permeten afrontar necessitat que fins aquell moment estaven massa desateses. Vàrem reformular les polítiques socials per passar d'un model més assistencial a un altre més encaminat a fer guanyar autonomia a les persones; vàrem avançar l'accent en les polítiques d'infància per intentar que tots els nens i nenes de Roses tinguessin les mateixes oportunitats amb independència de la casa on neixen, amb nous servis com el Centre Obert d'acompanyament socioeducatiu; vàrem incorporar un tècnic de joventut a la plantilla municipal; vàrem crear una oficina local d'habitatge per abordar una de les principals necessitats que tenen avui en dia les famílies de Roses, trobar un pis digne i assequible; vàrem fer un avenç històric en polítiques de participació i obertura de l'Ajuntament a la ciutadania... En definitiva, crec que vam fer que Roses una mica més humana.

Creu que li ha quedat alguna cosa pendent?

I tant, moltes! Molts dels projectes que vàrem engegar veuran els seus resultats a llarg termini, i només si tenen continuïtat, cosa que desgraciadament no està passant. El Centre Obert que atenia els infants de famílies vulnerables està tancat, l'oficina local d'habitatge desapareguda en combat, el projecte de construcció de 100 habitatges de lloguer assequible al costat de la Ciutadella aturat, l'habilitació del control intel·ligent d'accés al Parc Natural del Cap de Creus i l'adequació dels estacionaments a cada cala encallat...

També em preocupa molt un altre tema al qual crec que no s'hi dona l'atenció que mereix, que és la tasca de normalització lingüística a Roses. El retrocés de l'ús social en molts àmbits del poble és evident. Potenciar i donar prestigi al català és una tasca imprescindible, especialment entre els més joves, i requereix una implicació i una exemplaritat institucional que trobem a faltar. Sort n'hi ha de les campanyes i els cursos del CPNL, però cal més implicació municipal. Fa uns mesos van presentar la campanya "21 dies", on el CPNL animava a la ciutadania a parlar català i a no canviar d'idioma durant aquest període de temps. Es va presentar en un acte molt bonic en el que tots els exalcaldes hi vàrem participar. Doncs crec que en l'any i mig que portem de mandat, en cap moment hem aconseguit que el govern municipal utilitzi el català ininterrompudament durant 21. Hem perdut fins i tot una cosa tan bàsica i essencial com que l'Ajuntament utilitzi el català com a única llengua vehicular, i en molts actes públics i fins i tot en els plens municipals passen al castellà en un moment o altre (o ja hi recorren d'entrada) en gairebé cada sessió.

La sensació és que ens hem estancat o retrocedit en gairebé tots els àmbits. I això vol dir que queda molta, moltíssima feina per fer.

Com aconsegueix l’ex alcalde de Roses ser designat com a Vicesecretari d’Estratègia d’una de les candidatures per la nova ERC? Què l’ha motivat a fer aquest pas?

Bé, de moment només sóc candidat! Per ser-ho, primer caldrà que la nostra candidatura, Militància Decidim, guanyi el proper 30 de novembre. En tot cas, va ser una proposta de l'Oriol Junqueras, que és qui encapçala la candidatura, que vaig acceptar amb molt de goig. Tot el que pugui fer per contribuir a fer créixer el projecte republicà arreu del país és un plaer fer-ho.

Quina és la seva visió sobre el paper que jugarà dins la nova direcció d'ERC, especialment en la definició de l'estratègia del partit?

Aquest és un dels àmbits on hi ha més feina a fer. És evident que el país ha entrat en nova etapa després de les eleccions al Parlament del passat 12 de maig, i ERC, com el conjunt de l'independentisme, ha de saber tenir el discurs i l'estratègia adequada en aquest nou marc. El republicanisme ha estat des de fa gairebé un segle un dels principals motors de transformació del país. Sense el republicanisme, que encarna ERC, no haguéssim recuperat la Generalitat el 1931, no hauríem tingut l'estatut de 1932, no hauríem preservat la Generalitat a l'exili entre 1939 i 1977, no hauríem obert el debat estatutari el 2005, no hauríem fet el referèndum de l'1 d'octubre del 2017, i ara no s'hauria obert la carpeta sobre la sobirania fiscal del país. Hem estat sempre un motor per a l'acció del país, i sabrem trobar la manera de continuar-ho sent.

Sent que la seva experiència a nivell municipal ha influït en el seu enfocament polític? Com pensa que el municipalisme pot ajudar a estructurar un projecte de país més connectat amb les necessitats reals dels ciutadans?

El municipalisme és una gran escola per aprendre a fer una cosa indispensable en política: saber compaginar les idees amb l'acció. Sense idees, l'acció política és buida, i sense saber desenvolupar-les, les idees són ineficients. Això que sembla tan simple és a la pràctica molt complex. L'Ajuntament t'ensenya que la realitat del dia a dia és complexa, que has de saber gestionar contradiccions, has de prioritzar uns objectius per sobre d'uns altres, i també has d'empassar-te algun gripau de tant en tant. Tot això, sense oblidar mai la teva arrel ideològica. No oblidar mai l'ideal, però sabent-lo adaptar a una realitat imperfecta. A la política nacional, moltes vegades li falta aquesta lliçó que, sobretot, s'aprèn en el món municipal.

ERC aposta per una renovació interna en aquesta nova etapa. Com s’articula aquesta renovació i quins són els aspectes més urgents que creu que el partit ha de transformar?

El Congrés Nacional és qui finalment acabarà decidint els principals àmbits en els quals cal renovació.

Com creu que ha evolucionat el periodisme polític en els darrers anys, especialment en el tractament dels partits i dels seus projectes?

El periodisme polític és una de les branques més complexes de la professió, i al mateix temps una part molt important del sistema. És, en última instància, qui té una part important de la responsabilitat en escollir els temes que marquen l'agenda política i que acaben influint en els ciutadans. Tot i que ja fa anys que em dedico al servei públic, mai oblido que jo mateix, a més d'historiador, també soc periodista, i de fet encara mantinc la meva col·legiació al Col·legi de Periodistes de Girona i participo en diferents programes en mitjans de comunicació. Per tot això, tinc un gran respecte a la professió, i valoro i dono molta importància a la seva tasca.

Quins són els reptes més importants per a la comunicació política en l’era de la informació digital?

Adaptar-se a les noves formes de comunicació. Hi ha una part molt important de la ciutadania que ja no s'informa ni pels mitjans tradicionals ni tampoc de la manera tradicional. Això obliga tant a polítics com a periodistes a adaptar-se a aquesta nova realitat si volen mantenir la connexió amb la gent.

Un dels objectius de la candidatura de Militància Decidim és tornar a fer el partit gran. Quines són les estratègies que proposa per aconseguir-ho i com volen tornar a guanyar la confiança de sectors que han pogut allunyar-se d’ERC?

Destacaria especialment un dels àmbits que des de Militància Decidim hem focalitzat com a clau: la reconnexió amb el món del treball. Hem de ser el partit de la gent que treballa, des dels petits autònoms fins als treballadors industrials. i aquesta gent és la que ha de percebre la nostra candidatura com una eina que pot millorar les seves condicions de vida. També un altre objectiu clau és l'adaptació del discurs independentista, que és una part substancial del nostre cos ideològic. L'independentisme ha de tornar a ser vist com una força transformadora i de progrés, com un motor de canvi del qual ERC n'és el principal exponent. I encara voldria fer referència a un altre aspecte destacat que hem d'abordar: davant de l'auge de grups d'extrema dreta que s'autodefineixen com a catalanistes (malgrat que estan més lluny impossible de la tradició política que representa el catalanisme) hem de donar una versió d'esquerres i progressista a conceptes com la identitat, la catalanitat i la nació. Hem de construir un relat que pugui competir amb el que ells intenten imposar en aquest àmbit i no deixar-los aquesta trinxera sense lluitar.

El projecte de Junqueras parla de "restaurar l’honestedat, la meritocràcia i la credibilitat". Quines accions específiques té previstes l’equip per garantir aquests valors dins el partit i de cara a la societat?

Precisament, una de les mesures importants m'afecta a mi directament, com a candidat a vicesecretari general d'estratègia. Aquest és un càrrec de nova creació, perquè fins ara estava integrat dins l'àrea de comunicació. El fet que se segreguin en dues àrees diferents, tot i que evidentment coordinades, justament és un missatge per remarcar que la comunicació del dia a dia, frenètica i vertiginosa, no pot ser la que marqui l'estratègia del partit. El partit ha de tenir una estratègia clara, reposada, pensada a llarg termini. Hem de fixar amb claredat quins són els nostres objectius polítics. I a partir d'aquí, la comunicació ha d'estar al servei d'aquests objectius. Per fer servir el llenguatge mariner, hem de tenir un rumb clar, i no navegar a la deriva en funció dels esculls que anem trobant pel camí. Crec que aquest és un canvi important de cultura política que ha d'ajudar molt a recuperar aquesta credibilitat davant de la ciutadania. Per això és important no només fer-ho, sinó també fer-ho molt visible. Tampoc podem negar que aquest àmbit és un dels més afectats pels últims escàndols que han desgastat la imatge del partit, i per tant és un dels que necessita més renovació.

"La Diputació és la garantia de viabilitat de tots els municipis petits"

Entrevista de Santi Coll publicada a L'Empordà el 30/07/2024

Joan Plana Sagué és graduat en Història i Comunicació Cultural. Militant d'Esquerra, és regidor d'ERC-SOM Roses des de 2015. Va ser alcalde entre 2021 i 2023, és el cap de l’oposició. Va ser conseller comarcal de l’Alt Empordà i en aquest mandat és diputat a la Diputació de Girona i vicepresident del Patronat de Turisme Costa Brava-Girona. Recentment, ha estat nomenat portaveu del Govern que comparteixen Junts i ERC.

Com li prova aquesta nova etapa com a membre de la Diputació de Girona, amb càrrecs rellevants?

M’ha servit per a descobrir una nova administració. Fins ara, només havia governat a l’Ajuntament de Roses gestionant temes locals i en el Consell Comarcal, però a l’oposició. Sempre amb la mirada posada en tots els temes de comarca i de país que ens podien afectar. Aquesta nova experiència em permet constatar diferències sensibles en molts àmbits. El primer d’ells, és evident,
fa referència a la grandària de la institució, la Diputació és l’ajuntament dels ajuntaments i té un gran pressupost, amb uns equips tècnics molt més grans, la qual cosa deriva en moltíssima més capacitat d’actuació en el territori. També t’adones que la pressió ambiental és menor. A l’Ajuntament, la proximitat amb la gent fa que aquesta pressió sigui molt alta. La meva activitat municipal procuro que sigui intensa per a mantenir aquest dia a dia de contacte amb els ciutadans. Diria que a la Diputació el que més trobo a faltar és el caliu del dia a dia, però hi treballo amb molt de gust, perquè també hi ha molta feina a fer. Quan ets a l’Ajuntament i surts al carrer o vas a passejar amb els amics, sempre trobes algú que et comenta alguna cosa.

La relació servidor públic-ciutadà en directe i sense filtres…

Exacte, i serveix per a notar les reaccions quan fas coses o no en fas, tant les negatives com les positives. Ara, no puc deixar de dir que la gent se sorprendria de la quantitat de coses que gestiona la Diputació de Girona i que també afecten directament o indirectament el seu dia a dia, encara que la relació sigui més distant.

Una altra realitat, molt palpable aquests darrers anys: què hauria sigut dels ajuntaments de tota la demarcació en general, i de l’Empordà en particular, sense la presència de la Diputació? Ha finançat la gran majoria d’obres executades en el territori, amb algunes excepcions.

Hi ha un exemple que sempre poso. El meu primer viatge oficial amb la Diputació va ser a Suècia. A través del Diplocat ens vam reunir amb representants de dues regions sueques, Västerbooten i Estocolm, una rural i l’altra urbana. Aquest contacte ens va permetre veure les diferències organitzatives. A Västerbooten, no hi ha cap municipi de menys de tres mil habitants, però per arribar a aquesta xifra, els termes municipals són més grans que tot l’Alt Empordà, on en tenim seixanta-vuit. Ells entenen que un municipi de menys de tres mil habitants té molts més problemes de viabilitat des del punt de vista de tenir la massa crítica suficient per a poder prestar tots els serveis, tant en l’àmbit econòmic com en el de disponibilitat de personal. Agrupen pobles amb un sol ajuntament, però és un model molt diferent del nostre. Allà et pots trobar que per anar a l’Ajuntament hagin d’agafar el seu cotxe i fer molts quilòmetres. Aquí és impensable, quasi tothom pot anar al seu ajuntament a peu. A l’Alt Empordà, els municipis amb menys de mil habitants són majoria, tenim molts micropobles. A la nostra balança, hi ha les coses bones i dolentes d’aquest model de proximitat i aquesta és la raó de ser de les diputacions, especialment la nostra. Som la garantia de viabilitat de tots els municipis petits.

Entremig queda el Consell Comarcal. Quina rellevància li atribueix? Tenen una funció prou clara?

Faig un resum simplificat del meu punt de vista, fins i tot simplista, ja ho reconec. Els consells comarcals mancomunen serveis entre els ajuntaments per permetre que, sobretot els més petits, puguin treballar per tenir la massa crítica suficient d’habitants per a prestar aquests serveis. i la Diputació el que fa, bàsicament, és prestar suport tècnic, econòmic i legal per a poder-ho fer. La Diputació té el múscul i el consell la capacitat aglutinadora de municipis. Podria parlar-ne molt més, però crec que aquest esquema ajuda la gent a situar-se. I les dues funcions són necessàries i segur que es podrien millorar en molts aspectes.

Com hem d’entendre que en el Consell Comarcal de l’Alt Empordà, Junts governi amb el PSC amb ERC a l’oposició i que, en canvi, Junts i ERC governin a la Diputació, amb el PSC fent d’oposició? Creu que la gent ho entén?

Tant per part d’ERC com per part de Junts es va fer un esforç molt important en l’àmbit territorial de Girona per entendre’s per tot arreu després de les eleccions. Un esforç que és d’agrair, ja que és Girona el primer lloc del país on més malament entoma la gent la falta d’entesa entre els partits sobiranistes. En altres llocs del país, potser ho paeixen millor, però no és el cas del nostre territori. A les comarques gironines és on la gent més reclama la unitat sobiranista. L’acord va ser possible a la Diputació i a sis dels vuit consells comarcals. A mi, personalment, em va saber especialment greu que no fos així en el meu Consell Comarcal i en el meu Ajuntament, quan en tots dos llocs res ho havia d’impedir.

En ambdós casos, creu que és més qüestió de persones que d’ideologies polítiques, o pixo fora de test? I perdoni l’expressió.

En el cas del Consell no ho vaig viure de prop i no tinc prou criteri per donar-li la raó. En el cas municipal, crec que el pacte amb el PSC va ser el fruit d’una mala lectura dels mals resultats de Junts per Roses per part d’un nombre molt reduït de persones. El pacte amb els socialistes va desconcertar molta gent del seu partit, que no van entendre el gir que acabaven de fer. Així com jo vaig quedar molt decebut amb l’actitud d’aquesta gent que em va utilitzar a mi, que havia estat l’alcalde, com a cap de turc dels seus resultats dolents, també dic amb el cap molt alt que, honestament, molta gent de Junts va fer el que va poder per evitar el pacte que governa ara. Per sort, de gent que pensa amb l’interès general, n’hi ha força per tot arreu, d’aquí venen els acords a la Diputació i en la gran majoria de consells. Però, per desgràcia, no sempre són les persones que acaben prenent l’última decisió.

Quin és el nivell d’entesa entre Junts i ERC a la Diputació?

El pacte de govern a la Diputació de Girona funciona extraordinàriament bé. Jo que venia d’un pacte local bastant turbulent, aprecio molt el nivell d’entesa que tenim les dues formacions. Noto molta lleialtat entre els dos socis. En el grup d’Esquerra, Pau Presas té molt d’ascendent i, en el de Junts, passa el mateix amb Miquel Noguer. Són dos lideratges que beneficien la institució, perquè faciliten que tot es canalitzi en la gestió del dia a dia i en els projectes que gestionem.

En el darrer ple de la corporació el van nomenar portaveu del Govern, quasi res...

Sí, ja ho pots ben dir! És una responsabilitat en tant que suposa posar veu a les decisions del Govern de la Diputació de Girona i, per tant, he d’exercir el càrrec sent conscient que represento un col·lectiu amb diferents sensibilitats, no un sol partit. Intentaré fer-ho tan bé com pugui i amb la mateixa lleialtat que ens tenim entre nosaltres. Fins ara he treballat amb l’anterior portaveu, Maria Àngels Planas, amb qui ens hem entès molt bé i he après coses. Des d’ERC hem estat molt còmodes amb ella i ara espero que tot el govern ho estigui amb mi.

També és vicepresident del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, al costat de l’alcalde de Figueres, Jordi Masquef (Junts). Un moment complicat, amb l’ascens de la mal anomenada turismofòbia...

Ens trobem davant d’un fenomen social que no és massiu, però que comença a arrelar, davant del qual, tant des de les institucions, com des del mateix sector, seria una mala estratègia no fer-hi cas o envestir-ho de cara. Hem d’intentar entendre d’on sorgeixen aquestes reclamacions. Hi ha problemes socials evidents, com és el de l’accés a l’habitatge. També el canvi de model comercial que pateixen moltes ciutats. Habitatge i model comercial van lligats a un altre aspecte molt rellevant, com és la identitat. En ciutats com Girona, la identitat de barri encara és molt valorada, per exemple. És evident que si canvien unes coses, també canvien les altres. Són factors que no són només responsabilitat del turisme, però és cert que la societat percep, en menor o en major mesura, que hi té alguna cosa a veure, que influeix en aquests elements. Crec, personalment, que hem de fer pedagogia sobre la importància que té el turisme en la nostra economia, en tots els aspectes. També hem de ressaltar que el sector turístic està fent passes molt importants en temes com la sostenibilitat ambiental, el model laboral, la salut en el treball... amb inversions molt significatives que és bo que s’expliquin, perquè si no es genera una imatge que no és. I al mateix temps que hi ha tot això, intentem treballar conjuntament amb aquests moviments socials que reclamen una sèrie de coses per a trobar la compatibilitat de tot plegat. Marxem dels extrems.

Vostè és crític que es faci realitat un pacte d’ERC i PSC per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat, i no se n’amaga.

Entenc i respecto la posició de molts companys que defensen que, com que el PSC és l’únic partit amb opcions matemàtiques de poder assolir la presidència després del 12M, el mal menor és que ho faci condicionat per ERC més que no pas per altres. No tinc cap dubte que és una posició presa des de l’honesta creença que és el millor pels objectius republicans i pel país. I si aquesta opció és majoritària entre la militància, l’acceptaré democràticament. Això no obstant, jo no comparteixo aquest posicionament. El PSC ha demostrat tenir el projecte més espanyolista i més reaccionari de la seva història. Arribant a l’extrem de traduir al castellà els topònims propis de Catalunya (com la famosa «Lérida») i laminant totes les lleis socials que el govern del president Aragonès ha enviat al Parlament els últims tres anys. Crec que el rol que ha de jugar ERC no és el de ser el condicionant o el moderador d’aquest model de país que encarna el PSC de Salvador Illa, sinó ser-ne l’alternativa.